L’intent de Warner d’emular l’univers superheroic de Marvel que va arrencar el 2013 amb L’home d’acer ja té, ara sí, un capítol final. Aquaman y el reino perdido clausura una saga marcada per la gravetat i la violència que va imprimir Zack Snyder a les primeres pel·lícules. En aquest context, el primer Aquaman (2018) aportava notes de lleugeresa i un esperit camp refrescant. Cràpula i cercabregues, la versió del personatge semblava més modelada al voltant de la personalitat de l’actor (Jason Momoa, el Khal Drogo de Joc de trons) que dels còmics de DC, però sense renunciar a l’imaginari de regnes marins, tridents màgics i cavallets de mar.

REW

<<

“El meu pare va pertànyer a la Força Aèria de l’exèrcit dels Estats Units. Era un lingüista rus que va treballar al departament d’intel·ligència. Vaig estar a Europa, principalment a Alemanya”. La infantesa i la primera adolescència de Kelly Sue DeConnick (Ohio, 1970) va estar marcada pel món del còmic. “L’única ràdio i televisió nord-americana que teníem a les bases era el canal oficial de les forces armades”, explica. “Vaig començar a llegir còmics perquè només teníem aquell canal com a entreteniment i eren part de la cultura de les bases militars. Allà sobretot es consumien historietes de superherois”. El dia a dia de la Kelly Sue a la base era el següent: “Els meus pares treballaven fins tard, i quan sortia d’escola anava a casa d’uns amics que tenien un munt d’àlbums i em passava hores llegint-los. Em gastava la setmanada en còmics, els comprava a la botiga de la base i també a soldats que acabaven el servei i se’ls venien. N’aconseguia un grapat per només un dòlar. Els meus favorits eren Wonder Woman, Vampirella i les antologies de terror de DC”.

]]> L’any passat vaig concedir tres estrelles a Batman vs. Superman en aquestes mateixes pàgines, no tant perquè cregués que es tractava d’una bona pel·lícula, com perquè em semblava un cas d’estudi paradigmàtic del Hollywood actual, segrestat pel world building imposat per les importacions del còmic de superherois. Warner i la DC havien parit un objecte fílmic sense autonomia, del qual era impossible treure’n l’entrellat tret que es coneguessin les vinyetes que li servien de referent i/o s’estigués disposat a passar per taquilla per completar el mosaic de franquícies a les quals la cinta servia de contenidor i avançament. Vaig pensar que era el tipus de producte que encaixaria amb el signe dels temps però que els nostres fills contemplarien amb distància incrèdula, com una cosa datada i un pèl ridícula. Finalment, no va caler esperar al salt generacional, i el film de Zack Snyder es va convertir en l’ase dels cops del cinema de superherois.

]]>

Al món comiquer dels Estats Units avui és un dia especial perquè DC celebra el Batman Day amb un munt d’activitats i productes nous relacionats amb el Cavaller Fosc. ECC, que publica aquí els seus còmics, s’afegeix a la iniciativa amb el llançament d’un dels títols més esperats de l’any, La chapa, el cross-over entre les col·leccions de Batman i Flash reunit en un únic volum d’edició limitada i amb dues portades diferents per triar. La chapa forma part d’una trilogia que va començar fa anys amb Flashpoint -la minisèrie que va canviar el destí dels superherois de la casa de Superman- i que va continuar a l’especial Renacimien to. Amb aquest últim còmic es va inaugurar l’actual etapa de DC, una de les de més d’èxit de la seva història recent i que ha posat Marvel contra les cordes. Al final de l’especial, Bruce Wayne trobava a la batcova la famosa xapa de Watchmen amb la cara d’un smiley esquitxada de sang, tota una icona del còmic dels superherois que anunciava la topada de l’univers DC amb la popular obra d’Alan Moore. A La chapa hi destaquen els capítols de Batman, perquè estan escrits per un dels millors guionistes del moment, Tom King -aplaudit per la critica gràcies a sèries com El sheriff de Babilonia - i dibuixats per Jason Fabok, una de les estrelles de l’editorial. L’espectacle, doncs, està garantit.

]]>

Actualment gaudim d'infinitat de protagonistes de còmic femenines, però fa relativament poc que les trobem a les historietes americanes de DC i de Marvel. El precedent més clar és Wonder Woman, creat l'any 1941 pels psicòlegs William i Sadie Marston com a exemple per a les joves americanes de la dècada dels quaranta, però el personatge de Diana Prince no va tenir una vida gaire inspiradora per a les feministes després de la mort primerenca de William Marston. Com molt bé expliquen Anabel Vélez a Superheroínas (Redbook, 2017) o Elisa McCausland a Wonder Woman, el feminismo como superpoder (Errata Naturae, 2017), les dones en els còmics de superherois eren considerades com la xicota, la filla, la neboda o la germana d’algun superheroi. No es van començar a veure dones empoderades fins a la dècada dels setanta, amb personatges com la Vídua Negra o Spider-Woman, però no va ser fins a l'arribada dels mutants de Chris Claremont, amb heroïnes com Kitty Pryde o Tempesta (o els joves cadells dels Nous Mutants), que les adolescents van començar a tenir un reflex molt ampli de diverses sensibilitats feministes. Després de la tornada a la cosificació més barroera al final dels vuitanta i principis dels noranta, autors com Greg Rucka, Gail Simone, James Robinson o Brian Michael Bendis van començar a introduir nous personatges femenins que tenien un protagonisme propi en comptes de ser eternes princeses segrestades per un drac esperant el rescat d'un cavaller amb malles. Els Marston i la seva Wonder Woman han inspirat molts joves creadors a inventar moderns referents feministes per a les noves generacions de lectores i lectors de còmics de superheroïnes.

]]> L’aparició de Wonder Woman el 2017 ha de trastocar sí o sí el cinema de superherois. No només perquè anuncia canvis en aquest territori totalment tancat fins ara a les reivindicacions de gènere i a les qüestions de les desigualtats de sexe –sigui dins o fora de les pantalles–, sinó perquè el film de Patty Jenkins ha aconseguit el miracle que DC anhelava després de les crítiques furibundes de Batman vs. Superman: El despertar de la justícia (2016): que els espectadors estimin les pel·lícules de l’altra gran casa de còmics a part de Marvel. Com a mínim, que estimin la d’aquesta amazona pop i icona feminista.

]]>

El futur que somiava de petit qualsevol fan dels superherois ja s’ha fet realitat: mai s’havien publicat tants còmics made in USA. En realitat, ja no cal ni esperar-se al Saló, perquè l’allau de novetats dura gairebé tot l’any i fa temps que les llibreries especialitzades van curtes d’espai. I en aquesta invasió la grapa torna a ser la reina. Cada cop es publiquen més sèries en aquest format comic book -el més habitual és el de 24 pàgines-, que fins ara es reservava només per als superherois més populars de la Marvel i la DC. En el nostre mercat, el punt d’inflexió es va produir la primavera del 2015, quan l’editorial Planeta va començar a publicar els còmics de Star Wars -que també són de la Marvel- amb col·leccions en grapa com Darth Vader, de Kieron Gillen i Salvador Larroca, un supervendes als Estats Units que aquest mes arriba al final amb el número 25. “En comprovar que Marvel posava alguns dels seus millors autors en les noves sèries dedicades a la saga de Geroge Lucas, ens vam llançar al format en grapa amb una gran campanya comercial, com mai s’havia fet aquí. Els exemplars s’han distribuït a tot arreu, fins i tot on abans no arribaven còmics, i el resultat ha sigut molt bo”, explica David Hernando, director editorial de Planeta Cómic.

]]> Ara que el Superman original ha tornat a morir, la seva col·lecció està més viva que mai. Clark Kent ha sigut substituït per un altre kriptonià, el Superman d’un planeta alternatiu que tracta d’adaptar-se a la vida terrícola amb la seva família. De mica en mica, va entrant en el paper de superheroi, però en aquesta nova etapa el més interessant és precisament l’entorn familiar del protagonista. Aquest Superman està casat amb Lois Lane i tenen un fill, Jon, també amb superpoders, que acaba assumint el rol d’un renascut Superboy. I no és l’única figura que es recupera de la iconografia clàssica del personatge, perquè fins i tot hi ha espai per a Krypto, l’entranyable supergos creat el 1955 a les pàgines d’ Adventure Comics. Sens dubte, l’operacióRebirth -l’exitosa taula rasa que han fet a DC amb les seves col·leccions- ha funcionat perfectament en el cas de Superman i s’ha aconseguit tornar als orígens de l’home d’acer des d’una perspectiva fresca (gràcies, en part, al magnífic dibuix amb un toc de manga de Gleason). Amb apostes com aquesta, DC no para de guanyar terreny al mercat dels Estats Units i comença a ser habitual que doni una bona repassada a Marvel a les llistes dels còmics més venuts. I ho fa sense grans invents, només recuperant l’essència del gènere amb bones històries.

]]>

En Batman no en té prou amb el Joker, en Dues Cares i el Pingüí. El seu últim enemic és el València CF, a qui amenaça amb accions legals si no canvia el seu escut. Segons informa la web Plaza Deportiva i mitjans internacionals com Eurosport, l'editorial nord-americana DC Comics, propietària dels drets de Batman, s'oposa que el club de Mestalla registri el ratpenat del seu escut com a marca, perquè el troba massa semblant al logotip del vigilant emmascarat de Gotham City.

]]>

La reunió entre ERC, SI, RCat i DC per explorar la possibilitat d'una coalició independentista, que s'ha allargat més de sis hores en dos torns, ha acabat sense cap acord. Així ho han anunciat els quatre partits aquest dijous al vespre en un comunicat en què culpaven "el poc temps i la complexitat que comporta un procés d'aquestes característiques" del fracàs de les negociacions, tot i que s'han emplaçat a treballar conjuntament durant la propera legislatura en una taula de partits sobiranistes oberta a altres forces. Un missatge de cordialitat que han respectat ERC, RCat i DC en les seves intervencions posteriors a la reunió, tot i que SI, per boca d'Uriel Bertran, ha carregat contra els republicans, a qui ha acusat de tancar-se a una coalició –un extrem que els altres tres partits presents a la cimera neguen–. Els punts de desacord que han encallat les converses han estat la confecció de llistes, la forma de realitzar la campanya i l'articulació parlamentària posterior, entre d'altres. Tot i no ser possible l'acord a quatre, els partits participants no s'han tancat a pactar coalicions que n'incloguin alguns d'ells.

]]>

El segon principi de la termodinàmica dicta que, en els canvis espontanis, l’univers tendeix a l’estat de màxim desordre. I el món independentista, en aquest cas, és un reflex fidedigne de l’univers. La tendència a la dispersió és un clàssic entre els partidaris de l’estat propi i, de cara al 25-N, pot suposar un problema, atès que el sobrevingut sobiranisme de CiU i el temut vot útil llimen les expectatives de tots ells. ERC ha citat SI, RCat, CUP i DC avui al Parlament per explorar tempetejar una coalició, però cap de les formacions confia en què les converses fructifiquin.

]]>