Fa uns mesos que Emili Manzano (Palma, 1964) torna a viure en l'univers del comissari Maigret, el personatge més popular de Georges Simenon. Navona acaba de publicar-ne la traducció al català que ha fet de Les vacances de Maigret, i el conegut periodista i presentador de televisió ja n'ha lliurat la segona, Maigret i la jove morta. "D'aquí a poc em posaré amb la tercera –explica des de casa: fa un any que ha deixat Barcelona i s'ha instal·lat a la Colònia de Sant Pere, un petit poble mallorquí que pertany al terme municipal d'Artà–. La idea de l'Ernest Folch, de Navona, és publicar set novel·les de Maigret. I si hi ha prou lectors continuarem". De material n'hi ha molt: només de Maigret hi ha 72 novel·les. I Simenon va publicar un centenar llarg de llibres més.

Entre Les vacances de Maigret, de Georges Simenon, i Les vacances de M. Hulot hi ha en comú el títol i que tots dos protagonistes viuen les seves històries fumant en pipa. Les vacances de Maigret són de finals dels anys 40 i Les vacances de M. Hulot de començaments dels 50. Entremig hi ha la sortida d'una guerra mundial i l'entrada a tres dècades de prosperitat econòmica i social (a França, s'anomenen els Trente Glorieuses), un prodigi que potser Europa no tornarà a viure en molt de temps.

Tres dècades després de morir, Georges Simenon (1903-1989) continua sent un dels autors més venuts de la història de la literatura, amb més de 550 milions d'exemplars. La popularitat del creador del comissari Maigret, però, és molt menor en les generacions més joves de lectors. Acantilado i Anagrama volen revertir aquesta tendència rellançant, amb noves traduccions, una part de la prolífica obra de l'escriptor belga. "No estem fent la promesa de publicar-ho tot", diu Silvia Sesé, d'Anagrama. "Però és cert que les dues editorials tenim una política d'autor molt clara –afegeix Sandra Ollo, d'Acantilado–. Mirem d'acompanyar els autors al llarg de la seva producció".

Aquesta setmana han estat les editorials Raig Verd i Mai Més les que han fet l’anunci: publicaran de manera conjunta una traducció al català de Dune, el clàssic de ciència-ficció escrit per Frank Herbert el 1965, que està d’actualitat perquè n’arriba una esperadíssima adaptació al cinema. L’edició serà de 1.900 exemplars, que les editorials volen finançar amb les reserves que en faran els lectors: per l’impacte que ha tingut l’anunci i pel moment dolç que viu la ciència-ficció en català, segur que faran curt. 

No és cap secret que l'obra de Georges Simenon és una de les més prolífiques i populars del segle XX. Entre les seves xifres hi ha la venda de més de 550 milions d'exemplars –en 55 llengües– de les seves 193 novel·les, de les quals n'hi ha 72 de protagonitzades pel cèlebre comissari Maigret.

El París del comissari Maigret no és el monumental, el dels grans museus i el dels edificis colossals, sinó el que hi ha darrere de l'escenari, el més popular i el dels baixos fons. "Ell està còmode en els barris marginals, on té confidents i s'hi barreja. Els explica molt bé", diu l'escriptor Josep Valls, un autèntic coneixedor de l'extensa obra de Georges Simenon (1903-1989). "El París més turístic no apareix, prefereix la perifèria i els bistrots de cantonada, on van les classes treballadores, la petita burgesia o la menestralia. Ell no va, com Josep Pla o Salvador Dalí, a la gran brasserie Lipp, per exemple. Està en contra dels burgesos, els pedants i els esnobs", explica Xavier Pla, autor de Simenon i la connexió catalana (Edicions Tres i Quatre), que va merèixer el premi Joan Fuster d'assaig el 2006.

"La bona cuina és el record", va escriure Georges Simenon. Escriptor bon vivant com pocs, amant de la bona teca, les seves novel·les fan flaire de les menges més suculentes. En la línia de Balzac i Proust, per als quals tot el que es cou a la cuina és tan important com el que es cou als salons, Georges Simenon va dedicar un protagonisme central al menjar, que, tal com recorda Xavier Pla, "queda situat gairebé al centre del món sensible dels seus personatges i es converteix en un element que ajuda a crear, precisament, l'ambient de les novel·les". Això ho escriu en el pròleg de Simenon i Maigret s'entaulen. Els plaers gormands de Simenon i les receptes de Madame Maigret, un llibre de Robert J. Courtine (1910-1998) que ara publica en català l'editorial del Maresme Vibop.

El gener de 1932, durant una breu estada en una vil·la de la Costa Blava francesa, Georges Simenon va escriure la catorzena novel·la de la sèrie del comissari Jules Maigret, El caso Saint-Fiacre, que s’havia donat a conèixer el maig de l’any anterior amb Pietr, el letón. Un mes després, Fayard posava el llibre en circulació. Al març n’apareixeria un altre, Chez les flamands, i a l’abril encara un tercer, Le fou de Bergerac. L’embranzida inicial del personatge, però, es va estroncar de cop un parell d’anys després, quan l’autor belga va publicar -el títol és simptomàtic de l’esgotament- Maigret. Tot i que va continuar traient suc al personatge a través de narracions que publicava a la premsa, Simenon no va recollir en volum cap altra peripècia del personatge fins al 1942. Maigret revient va inaugurar tres dècades més de feina intensa: en van sortir una cinquantena llarga de títols, l’últim dels quals va ser Maigret et monsieur Charles (1972).

Els actors còmics, sobretot aquells que han convertit la gestualitat facial en el seu tret més característic, no sempre ho tenen fàcil per canviar de registre. Molts cops acaben presoners de l’èxit dels seus personatges o rols més famosos, de manera que productors i públic no els ofereixen l’oportunitat de mostrar que es poden moure en altres àmbits a part de l’humor. El rei de la comèdia, la pel·lícula de Martin Scorsese amb un Jerry Lewis en un espectre còmic molt més fosc de l’habitual, va resultar un fracàs de taquilla. I molta gent encara arrufa el nas davant Oblida’t de mi! de Michel Gondry en veure Jim Carrey als crèdits.

Una dècada abans que Hitchcock planegés Psicosi amb la intenció de privar els espectadors de l’estrella, Janet Leigh, que els havia portat fins al cinema, durant dues terceres parts del metratge -fent-la assassinar a la dutxa del sinistre motel Bates-, Georges Simenon (1903-1989) ja havia posat en pràctica una estratègia més salvatge a Maigret en el Picratt’s, publicada en francès el 1951: al final del primer capítol, l’Arlette, la jove lleugerament alcoholitzada que a quarts de cinc de la matinada declarava a comissaria que al bar on treballava es planejava un crim, era trobada sense vida, hores després, al seu petit apartament. “El més vell deia que mataria la comtessa”, explica l’Arlette als brigadiers que estan de guàrdia. No se l’acaben de creure i, com que no consideren que la seva vida corri perill, l’envien a casa tota sola. La investigació de la mort de la noia passa a les mans del comissari Maigret, que emprèn la recerca de l’assassí a partir de les poques pistes que els seus col·legues li poden proporcionar.

"Va deixar anar el diari, que primer va desplegar-se sobre els genolls i després va lliscar lentament abans d'aterrar sobre el parquet encerat. S'hauria dit que acabava d'adormir-se si no fos perquè de tant en tant entre les parpelles se li dibuixava una fina escletxa". Aquest és l'inici mandrós i narcòtic -també directe i addictiu- d' El gat (1966), una de les grans novel·les de Georges Simenon (1903-1989), porta d'entrada escollida per Quaderns Crema i Acantilado a l'hora de tornar a divulgar, a partir del 13 d'octubre, el llegat literari d'un dels escriptors indispensables del segle XX. L'editor Jaume Vallcorba s'ha proposat editar-lo "amb el decòrum dels grans escriptors", compaginant els anomenats romans durs amb les 72 novel·les protagonitzades pel cèlebre comissari Maigret, sempre amb la pipa carregada i parant atenció als detalls més mínims i reveladors. La sèrie Maigret començarà amb Pietr, el letón i continuarà al novembre amb El gos groc . Un mes després d' El gat arribarà La casa del canal .

Georges Simenon és un dels escriptors en llengua francesa més venuts del segle XX –més de 550 milions d'exemplars– i un dels grans valors de la novel·la negra. Creador del comissari Maigret, però també d'un nombre impressionant de novel·les d'una profunditat psicològica significativa, el valor de l'autor belga és reivindicat per Quaderns Crema i Acantilado, que comencen a recuperar la seva obra amb novel·les com 'El gat' i 'Pietr, el Letón'. Aquest dissabte, l'Ara Llegim entrevista el fill de l'escriptor belga, John Simenon, i l'editor de Quaderns Crema i Acantilado, Jaume Vallcorba.