Pescadors, bruixes i puntes de coixí. Potser ningú preveia una novel·la amb aquests ingredients. Però la sorpresa i el risc són tota una declaració d’intencions, a Punt d’aranya (a Periscopi en català, traduïda per Eduard Velasco, i a Asteroide, en castellà): al cor del llibre hi ha els elements més particulars i identitaris de la vida a la Costa da Morte gallega. Nerea Pallares (Lugo, 1989) ha teixit una novel·la sobre un món violent que no ho sembla i sobre una venjança que pot capgirar la realitat.

No hi ha fórmules infal·libles, però es podria dir que un bon conte és aquell que mostrant-nos únicament un tros de la vida d’uns personatges és capaç d’explicar-nos-en les vides i les personalitats senceres. Això val, com a mínim, per als contes de concepció, to i mirada realistes, diguem-ne de tradició flaubertiana i txekhoviana, una tradició que els contistes nord-americans del segle XX (Hemingway, O’Connor, Cheever, Updike, Carver, Munro i un etcètera inacabable) varen desenvolupar i explorar d’una manera tan brillant com influent. Eider Rodríguez (Errenteria, 1977) s’insereix dins aquesta tradició.

L'escriptora Eider Rodríguez (Errenteria, 1977) va irrompre a les llibreries catalanes el 2019 amb Un cor massa gran (Periscopi / Random House), un recull de relats que van ser la porta d'entrada, per a molts lectors del nostre país, d'una de les veus literàries actuals més importants del País Basc. Set anys després i una novel·la d'autoficció entremig — Materials de construcció (Periscopi / Random House, 2023)—, Rodríguez torna als contes amb Tot era el mateix forat (Periscopi / Random House), sis històries aparentment quotidianes però que avancen cap a situacions cada vegada més incòmodes i que reflecteixen el malestar col·lectiu del present. Els tres llibres han estat traduïts de l'euskera al català per Pau Joan Hernàndez.

El cervell de Jeanette Winterson (Manchester, 1959) és tan privilegiat que és capaç de connectar els contes de Les mil i una nits amb els perills de la intel·ligència artificial, la importància de les biblioteques i una lliçó encara vàlida de la psicoanàlisi. "Sense imaginació no hi ha futur —defensa des d'una de les sales de la Universitat Oberta de Catalunya, poc abans de rebre el doctorat honoris causa al conjunt de la seva trajectòria—. Tot el que hem construït i totes les solucions per superar obstacles han vingut de la imaginació. El més important que podem oferir als joves és el superpoder de la imaginació". L'hem de "protegir, honorar i respectar" igual que Aladí fa amb la llàntia màgica que troba a dins d'una cova i que és el punt de partida del nou llibre de l'autora d'Escrit al cos (1994) i Per què ser feliç quan podries ser normal? (2011).

Cada vegada hi ha més editorials que, afortunadament, no es limiten a publicar una obra literària, sinó que també ens ofereixen, en el mateix volum, un regal en forma de pròleg o epíleg o nota del traductor o de l’editor. Són textos extres que ens ajuden a conèixer l’autor o ens el posen en context o s’esplaien en algun aspecte concret de l’edició o de la traducció per fer-nos-la encara més interessant. És un plus, un detall per als lectors, que s’agraeix molt.

M’infiltro en una trobada per a llibreters, convocats per Edicions del Periscopi per presentar-los les novetats de Sant Jordi. Per si no romantitzàvem prou la feina dels llibreters, resulta que queden un migdia atzarós, en un hotel cèntric de Barcelona, per parlar d’arguments, referents i apostes. Com que en tretze anys de vida aquesta editorial ha guanyat vuit Premis Llibreter i dos Premis Òmnium, sospito que aquestes trobades poden ser la seva arma secreta. També em servirà per fer safareig i assabentar-me d’un dels titulars de Sant Jordi: les paradetes no podran baixar per la Rambla, a causa de les obres, i les traslladaran al llarg del Portal de l'Àngel fins a la Catedral. O sigui que podrem anar des de Gràcia xino-xano dos quilòmetres i mig fins a la plaça Nova mirant llibres i esquivant gent.

La primera novel·la de Claire Lynch (Dartfort, Anglaterra, 1981) és d’aquells llibres cridats a obrir-se camí pel boca-orella. De fet, Un assumpte familiar no té ni un any de vida i ja porta mitja dotzena de traduccions (en català la publica Edicions del Periscopi, en traducció de Núria Saurina, i en castellà, Literatura Random House). Un assumpte familiar és tan gustós de llegir com indignant. Tracta dels grans conflictes literaris –l’amor, la lleialtat, la llibertat, els secrets familiars– però inserits dins d’unes vides corrents, amb la familiaritat trivial i inofensiva d’uns personatges molt humans i imperfectes, i amb una falsa senzillesa literària que planteja dilemes morals al lector.

Hi ha llibres que s’escriuen per fer literatura i n’hi ha que s’escriuen perquè no poden no escriure’s, perquè l’autor necessita posar a lloc algun fantasma que el ronda o exorcitzar algun dimoni que el turmenta, la qual cosa no treu que aquesta mena de llibres també siguin escrits amb intenció literària. És el cas de Fam, una mescla de memòria personal, de crònica mèdica i de crit desesperat de la traductora, narradora i poeta Núria Busquet Molist (Cardedeu, 1974). No és cert que l’honestedat, en literatura, no existeixi. Sí que existeix. Passa que l’honestedat també requereix les estratègies de la formalització i de l’artifici. Els crits i els vòmits literaris –Busquet fa servir els dos símils per descriure el seu llibre– també són una qüestió d’estil.

Tot i que va néixer en una petita ciutat al sud-oest d'Alemanya quan el Mur de Berlín ja havia passat a la història, Charlotte Gneuss (Ludwigsburg, 1992) va créixer escoltant les històries que els pares li explicaven sobre la seva joventut a Dresden durant els anys de la RDA. "Com que n'havien pogut fugir molt aviat, no tenien cap problema per parlar-ne", recorda ara. Ella va fer el moviment invers: quan va fer 18 anys es va mudar a Dresden per estudiar treball social, i d'allà va marxar a Leipzig, on es va formar en escriptura creativa. "Gràcies a la meva àvia em vaig convertir en una gran lectora des de petita. Potser era inevitable que algun dia provés d'escriure", comenta. L'arrel de Gittersee, la seva primera novel·la –publicada ara en català a Periscopi, traduïda per Carlota Gurt, i en castellà a Acantilado, traduïda per Alberto Gordo–, són tres frases que se li van acudir seguides a l'autora i que la van convidar a estirar el fil, emportant-se-la fins a l'Alemanya on van créixer els seus pares: "Teníem setze anys. Només dos nois. En Thorsten i en David".

Les ràfegues de vent intens fan tremolar els arbres que es veuen a través de la finestra del despatx on treballa Richard Flanagan. L'escriptor australià atén l'ARA des de Hobart, capital de l'illa de Tasmània, on va néixer el 1961, hi va créixer i encara hi viu. Tasmània és el teló de fons del seu últim llibre, La pregunta 7 (Periscopi / Asteroide; traducció catalana de Míriam Cano), una hàbil barreja de memòries, assaig històric i literari i llibre de viatges. A partir d'una visita de l'autor al camp japonès de treballs forçats on el seu pare va estar empresonat durant la Segona Guerra Mundial, Flanagan no només en reconstrueix la vida, sinó que rememora els orígens literaris de la bomba atòmica –el primer que la va imaginar va ser el visionari H.G. Wells– i denuncia el passat colonial que va acabar amb els aborígens tasmanians mentre començava a devastar la natura illenca fins arribar a un present en què potser ja no hi ha marxa enrere.

L'aniversari, d'Andrea Bajani (Roma, 1975), és un relat entre la novel·la i l’autoficció que tracta sobre l’alliberament d’un home que desmunta el totalitarisme de la institució més important: la família. I encara té més mèrit que l’autor sigui italià i tingui la valentia de trencar el tabú de la famiglia, un concepte que no és sinó una convenció social hipòcrita com tots els formalismes.

És probable que els lectors coneguin l’obra de l’escriptor argentí Hernán Díaz gràcies a Fortuna (Periscopi), el llibre que li va valer el premi Pulitzer de ficció el 2023 i que va tenir un gran èxit global. Hi retratava el sistema capitalista des del cor de les tenebres, la Borsa de Nova York, amb unes estratègies literàries que van impressionar el món literari. Doncs el dramaturg i guionista de Com si fos ahir Carles Mallol obre una altra porta d’aquest univers i recomana especialment l’anterior novel·la de l’autor, A l’horitzó, que va ser finalista del Pulitzer i el PEN/Faulkner el 2018 i es va traduir a una dotzena de llengües (en català va arribar el 2020, a Periscopi): "L’he devorat", afirma.

"Ser editor potser no és la millor feina del món, però sí que és la millor feina del món per a mi". Ho deia en aquest mateix diari l'Aniol Rafel, el fundador i creador de Periscopi, l'any 2016. Llavors només feia quatre anys que publicava amb el seu propi segell, però ja havia aconseguit una connexió amb els lectors que no ha parat de créixer. Una de les proves d'això és el rebombori que ha causat l'adquisició de Periscopi per part del Grup 62 i, per tant, de Planeta: és una notícia que podria haver estat només "de sector", però que he vist comentada per molta gent que no hi té cap vinculació, més enllà de ser lectors fidels de l'editorial (que, ara que hi penso, Déu n'hi do la vinculació).

Grup 62 ha entrat, de forma majoritària, a la propietat d'Edicions del Periscopi. Amb aquesta operació empresarial, el segell liderat per Aniol Rafel i Marta Rubirola passa a formar part del grup. "Ens ha sorgit aquesta oportunitat i ens ha semblat molt bona, sobretot pensant en el projecte editorial. És un acord molt bo per a Periscopi, perquè ens permet continuar disposant de tot l'equip actual, amb la llibertat de seguir fent els llibres que estàvem fent sense cap restricció i de mantenir també la distribució que teníem. Treballarem com fins ara, però amb més comoditat", explica Rafel.

Tres anys i mig després que Glòria de Castro (Caldes de Montbui, 1974) debutés amb L'instant abans de l'impacte a Periscopi, amb què va guanyar el premi Llibreter, la publicista que va deixar la feina per dedicar-se a l'escriptura torna amb una segona novel·la, Els temples solemnes. El llibre explica la història de la Nina, una dona de mitjana edat que torna, amb el marit i el fill, a la casa on es va criar, situada en un paratge solitari. La casa revifa els fantasmes de joventut de la protagonista i l'obliga a plantar cara a les múltiples crisis del seu present incert.

La balada és un gènere musical i líric propi de la cultura popular dels EUA que narra històries d'amor i pèrdua, d'assassinats i traïció. Les balades les canta gent senzilla, tenen una natura coral i conjuguen la vida aparentment plàcida amb la irrupció de la mort i la tragèdia. A Balada de Holt, de Kent Haruf (1943-2014), hi trobem tot això. Com una Odissea invertida, Jack Burdette, un vell i popular veí, exestrella del futbol d'institut (“havíem après a esperar coses insòlites d'ell”), torna un bon dia al poble del qual havia fugit anys enrere després d'haver perpetrat una traïció col·lectiva. Aquest odiat Ulisses sí que és reconegut –és apallissat i engarjolat— quan torna a Holt, la seva Ítaca, on encara viu qui va ser la seva Penèlope. Ara, però, Jessie és la parella de la veu que ens narra la història, Pat Arbuckle, propietari del diari local.

Va ser durant un viatge a Mèxic, mentre passejava pel mercat d'Oaxaca, que Benoît Coquil (Bretanya, 1989) va trobar una samarreta que li va cridar l'atenció. "S'hi veia la cara d'una anciana amb els cabells blancs i un cigarret penjant dels llavis i a sota hi posava: María Sabina, sacerdotisa de los hongos mágicos", fa memòria. Coquil, professor a la Universitat de Picardia Jules Verne i especialista en literatura argentina, no havia sentit mai el nom d'aquesta curandera i xamana mazateca. "Li vaig demanar a un amic mexicà que me n'expliqués coses —continua– i em va dir que Sabina havia acabat convertida en icona del moviment hippie i de la contracultura psicodèlica gràcies als rituals que practicava amb bolets al·lucinògens".

Gueorgui Gospodinov (Iàmbol, 1968) és l’escriptor contemporani més llegit i premiat de Bulgària. Novel·lista, poeta i dramaturg, traduït a trenta idiomes, a El jardiner i la mort –que arriba un any després del premi Booker d'El refugi del temps– proposa una història autobiogràfica sobre un fill que, dia rere dia, veu com el seu pare (Dinyo Gospodinov: un home irònic i vitalista) es va apagant per culpa d’una malaltia i mor. Ho relata a través d’un monòleg interior d’alta qualitat literària que porta el segell de l’estil narratiu fragmentat de l’autor. Anàrquic i experimental, imprevisible i oníric, metaliterari i absurd, Gospodinov no escriu una novel·la sobre la mort, ni sobre un dol canònic, sinó sobre el dolor de presenciar el final d’una vida. A partir de l’anècdota personal —que deixa clar que quan passa a través del llenguatge ens deixa de pertànyer i passa a formar part de l’àmbit de la ficció—, l’autor també ofereix la crònica sobre una generació, la dels homes búlgars nascuts a les acaballes de la Segona Guerra Mundial.

La vall de les Flors, de Niviaq Korneliussen (Nanortalik, Groenlàndia, 1990), és un relat potent i cru que s’erigeix en un crit de denúncia al silenci que envolta els nombrosos suïcidis que es produeixen sense aturador a Groenlàndia. En aquest sentit, el gel esdevé un símbol del poder destructor que té en la salut mental dels habitants de la zona.

Una possible definició de Joan Benesiu (Alacant, 1971), almenys del Joan Benesiu que ha escrit Terminus, seria dir-ne que és un autor valencià que fa literatura centreeuropea. Una altra possible definició seria dir-ne que és un escriptor que es mimetitza amb aquells escriptors que més admira i que alhora és capaç d’escriure amb una personalitat pròpia i d’incorporar la seva veu i la seva mirada al tronc de la tradició literària que probablement més l’ha alimentat, la que té una de les pedres fundacionals en L’home sense atributs de Robert Musil i que a finals del segle XX i principis del XXI va assolir altíssimes cotes de popularitat i de prestigi amb noms com el txec Milan Kundera, l’italià triestí Claudio Magris o l’alemany W.G. Sebald.