<![CDATA[Ara.cat - Gramàtica catalana]]> 10 <![CDATA[Un 'fins i tot' que ha de ser 'ni tan sols']]>

Des de l’abril del 2007 el diccionari de l’IEC admet inclús com a sinònim de fins i tot o fins, que també té un sinònim molt formal i arcaic, àdhuc. Però l’estigma que arrossega inclús després d’haver sigut condemnat com a barbarisme durant gairebé un segle, fa que encara avui molts preferim fins i tot. El que fins ara semblava que teníem clar és que aquestes tres formes les utilitzàvem en oracions afirmatives i que, en les negatives, passaven a ser ni tan sols o ni. Per això diem "Fins i tot sap multiplicar" i "Ni tan sols (no) sap multiplicar", i no sembla una frase ben formada "Fins i tot no sap multiplicar", ni tampoc –encara que no n’estem tan segurs– "Inclús no sap multiplicar". Qui sap si pel fet que inclús (i el seu paral·lel castellà incluso) no grinyola tant en oracions negatives com fins i tot, comença a ser habitual llegir frases d’aquest estil: "Aquestes inèrcies no s’haurien de fomentar ni fins i tot subvencionar", "Els jutges no estan obligats a seguir el parer del Suprem fins i tot si en discrepen". A la primera frase jo canviaria ni fins i tot per i ni tan sols, i a la segona, fins i tot per ni tan sols.

]]> <![CDATA["La interacció entre allò social i allò educatiu"]]>

La frase la diu a TV3 un gran referent a Catalunya en política educativa. Diguem, d’entrada, que no és normativa, que no és correcta, i, tot seguit, que la norma no ho posa gens fàcil per dir-ho correctament. Els adjectius expressen qualitats i, de vegades –sobretot en l’àmbit més teòric i filosòfic--, necessitem convertir en noms aquestes qualitats. Perquè no sempre el nom de què deriva l’adjectiu –quan existeix– expressa la qualitat en abstracte com el nom que es crea posant-hi un article al davant. En aquest cas, per exemple, dient "...entre la societat i l’educació" no diem ben bé el mateix. Molts parlants deien, i encara diuen, "...entre lo social i lo educatiu". Però la norma hi veu "influència forana" i ho expulsa dels registres formals. Entre altres motius, i és un argument de pes, perquè si fos genuí s’apostrofaria: diríem, i no diem, "...i l’educatiu", com en francès poden dir "...et l’éducatif".

]]> <![CDATA[El gust agredolç de l’últim ‘tast’]]> Amb el primer ARA, el 28 de novembre del 2010, arrencava aquesta secció comparant la “noble follia” de fer del català una llengua amb la de fer d’un diari un mitjà independent. Més de 700 tastos després toca dir adeu. Els tastos eren hereus d’una columna a l’Avui que va tenir cert èxit fent divulgació bàsica amanida amb humor. És un to que només vaig saber mantenir uns quants anys: no volia repetir-me ni cansar abusant de les gracietes. El tast va anar esdevenint més solanià: més tècnic, més abstracte. I és que Joan Solà, a més d’un gran mestre i amic, va ser qui em va encomanar la dèria de veure la llengua –i, sobretot, la norma que la regeix– plena de problemes mal resolts que cal abordar per fer del català (tornem a Riba) “un instrument indefinidament apte”.

]]> <![CDATA[Correcció política i qualitat informativa]]> Els assessors lingüístics tenim una missió: fer que els missatges que són responsabilitat dels que ens paguen siguin el màxim d’eficaços a l’hora de comunicar el que pretenen comunicar. Entenem, doncs, la llengua com un mitjà, no pas com un fi en ell mateix. I aconsellem modificar-la o la modifiquem quan creiem que fent-ho aconseguim que el que es volia dir arribi amb més claredat, agilitat i precisió a l’audiència. És per aquest motiu que si, en un text informatiu (i no pas poètic), topem amb el títol “La docència està esgotada”, un cop assabentats del que pretenia dir, ens sentim impel·lits a intervenir-hi. La docència és una activitat, i l’esgotament no el sent l’activitat sinó qui la realitza: en aquest cas els docents. Concloem, doncs, que “Els docents estan esgotats” diu molt millor el que es volia dir. També sabem, però, que qui ho ha escrit ha arribat al títol confús havent descartat “els docents”. Sabem, d’una banda, que en català –i altres llengües– el gènere no marcat, inclusiu, coincideix formalment amb el masculí i, d’una altra, que hi ha professionals de la informació que necessiten de tant en tant exhibir el seu rebuig a aquesta estructura lingüística encara que això els faci més confusos, feixucs i incoherents. Com a lingüistes, no podem ser equidistants: estem al servei de l’audiència –de desfer els nusos de la llengua que rep– i no pas de les vel·leïtats de qui redacta. Anteposem els milers o milions de receptors a l’únic emissor. Almenys quan s’informa. Com més subjectiu i d’opinió sigui el text, més sentit tindrà que respectem les decisions conscients de l’autor.

]]> <![CDATA[¿Diries que se me’n fot o que se m’enfot?]]> En altres tastos he explicat la diferència entre verbs tipus (1), com enrecordar-se o enriure’s (avui no entrats als diccionaris i admesos només en un registre col·loquial) i verbs tipus (2), com anar-se’n o sortir-se’n. Tots quatre regeixen complements introduïts per de (“S’enrecorda de mi”, “S’enriu de tu”, “Se’n va del país”, “Se’n surt de tot”), i això ha fet que aquest en que apareix obligatòriament quan el complement està elidit o avançat acabi (o pugui acabar) apareixent sempre. En els tipus (1), però, s’ha soldat al verb com a fals prefix i no sempre apareix al costat dels seus altres pronoms febles. En els tipus (2), no s’hi ha soldat i sempre s’integra al grup de pronoms febles. Cal esperar que aquests verbs tipus (1) entrin algun dia al diccionari com ja hi han entrat emportar-se o endur-se. Dels verbs tipus (2) també n’hi ha avui de no acceptats com a pronominals, com adonar-se’n o penedir-se’n, que potser algun dia seran com anar-se’n o sortir-se’n. L’ús més general, i no pas la lògica gramatical, ho hauria de determinar. 

]]> <![CDATA[¿On seria exactament el cul de les sardines?]]> Entre els molts catalanismes que té el castellà, capicúa –que ve del català capicua– és dels que menys dissimula. Té el mateix sentit, però el vestit exterior dels dos mots mostra interessants diferències. D’una banda, el castellà accentua la u per crear un hiat on, si no, hi hauria un diftong, mentre que el català no necessita fer-ho partint del principi que, almenys a efectes ortogràfics, els grups formats per vocal feble (u, i) + vocal forta (a, e, o) són hiats (excepte a gua, güe, guo i qua, qüe, quo). De l’altra, també els separa la partició sil·làbica gràfica: en castellà ca-pi-cú-a i en català cap-i-cu-a. La norma diu que “se separen els prefixos o radicals d’un mot quan resulten evidents”, i no cal dir que l’evidència és més forta en català que en castellà. 

]]> <![CDATA[Nora Ephron no s’enrecorda de res]]> L'Altra Editorial acaba de publicar No me’n recordo de res, un recull dels articles més mordaços de Nora Ephron. Amb bon criteri, la traductora Carlota Gurt i l’editora Eugènia Broggi no han convertit el títol original I remember nothing en el seu equivalent formal No (en) recordo res o No em recordo de res. El primer no transmet la frustrant sensació de pèrdua de memòria que aquí pertoca. I el segon és artificiós, inexistent en un registre col·loquial. Aposten, doncs, per una forma que la GIEC (pàg. 706) considera “del col·loquial espontani”. Ara bé, a l’hora d’escriure-la també haurien pogut optar per No m’enrecordo de res, que considero –no és el primer tast que hi dedico– que hauria sigut un títol més encertat.

]]> <![CDATA[‘Ventilar’ i ‘airejar’, dos verbs no del tot sinònims]]> Per fer més suportable la calor, parlaré avui de dos verbs refrescants: ventilar i airejar. En un dels seus sentits són gairebé sinònims perfectes. Tots dos expressen la idea de renovar l’aire d’un lloc, si bé l’un sembla que aposti més per fer-lo circular i l’altre per exposar el lloc a l’exterior. Potser per això quan parlem de vestits o de llençols, airejar és més apropiat, tot i que ventilar també és possible. També sona força millor airejar-se que ventilar-se quan parlem d’algú que s’està una estona a l’aire lliure per recuperar forces i oblidar maldecaps (o que s’obre a noves experiències després d’una vida petita). Per a aquest sentit també tenim orejar-se, que ve de oreig o oratge (vent suau o temps suau) i que prové del llatí aura.

]]> <![CDATA[Una mala tendència a la indeterminació]]> En el bon estil hi intervenen sabers intuïtius, lligats a la sensibilitat, que cap gramàtica ni llibre d’estil recullen. Però de vegades no és tant que la norma no es pugui formular com que ningú s’entreté a explicitar-la. És el cas d’una correcció que ara cal fer sovint: fer determinat el que era indeterminat. Quan llegeixo frases com “El festival va tancar ahir amb una participació d’unes 20.000 persones” o “¿Pot ser un inici d’un canvi d’aliances?”, hi percebo una dissonància que només resolc canviant una per la davant de participació i un per l’ davant de inici. L’aparició d’aquests sintagmes ultraindeterminats s’explica per unes presses que no deixen fer una lectura tranquil·la i objectiva del que s’ha escrit. Solen ser errors de cohesió textual en què el que s’escriu després demana canvis en el que s’ha escrit abans. La norma aquí és bastant simple: com més complementem un nom més insostenible és mantenir la seva indeterminació. Seria bo “Pot ser un inici de canvi” o “Tanca amb una participació rècord”, però quan el complement que ve al darrere conté, al seu torn, articles indeterminats, l’indeterminat inicial comença a grinyolar. I és per aquest motiu que escrivim “un inici de canvi” però “l’inici d’un canvi”.

]]> <![CDATA[“Només van ser-ne cinc, els morts”]]> Com a corrector detecto plagues en fases inicials, abans que facin estralls. Des de fa uns anys alerto –amb poc èxit– d’un ús sistemàtic i espuri del pronom en amb el verb ser seguit d’un quantitatiu. Neix de la desconfiança en el nostre català espontani i la creença que el millorem afegint-hi formes (com en) que sabem que estem perdent per la pressió del castellà. Neix, doncs, als usos formals, quan volem fer-ho més bé. Però aquest en, afegit quan no toca, atempta contra la sintaxi i, com tota ultracorrecció, és una forma d’interferència.

]]> <![CDATA[“A menys que vagis a cuinar el millor arròs del món”]]> Cada dia, abans del Telenotícies migdia –en hora de màxima audiència–, TV3 emet un anunci d’arròs que contribueix a espanyolitzar el català. En aconsella: “No el compris a menys que vagis a cuinar el millor arròs del món”. Algun lector pot pensar que el castellanisme és a menys que. I no va tan desencaminat. Fins als 80 aquest a menys que era vist com un castellanisme i es corregia, tot i que divulgadors com Albert Jané ja havien advertit que, si bé Fabra no el va recollir dins l’entrada menys, a l’entrada fora definia fora que com “a menys que”. Diria, però, que no soc l’únic a qui aquest a menys que sona molt calcat del castellà. D’entrada, menys és un arcaisme reintroduït per Fabra per evitar la forma oral menos. Per tant, a menys que no té arrels en la llengua parlada. L’entrada menys del DCVB deixa clar que a tot arreu es deia menos menys en parlars valencians, i entre el munt de locucions que recull no hi ha pas a menys que. Tenint tret que, llevat que, fora que, etc., formes més àgils que eren ben vives i que ara agonitzen, no té gaire sentit donar per bo un a menys que artificiós i calcat. De fet, sona bastant pitjor que el proscrit a no ser que. És trist haver de dir que l’autoritat de Fabra també preval quan pren un mal camí. 

]]> <![CDATA[El mono, el mico i tot el que en penja]]> La verola (o pigota) del mico (o dels micos) ens recorda que en català normatiu del mono (simi) n’hem de dir mona o mico. Per a un etimòleg no resulta evident. Mentre que mono (simi), segons Coromines, “apareix ja al segle XV, no gaire després de mona”, el castellà mico neix al Carib i penetra al català a principis del XIX. Tots dos tenen l’estigma, per als puristes, de la o àtona final. Per què, doncs, mico és correcte i mono no? Contra el tardomedieval mono hi conspiren diversos factors: 1) que sembla que amb mona ja fem; 2) que mono per bufó ha sigut objecte de persecució sistemàtica; 3) que ens sembla –i és fals– que mono ve del castellà i mico no. Estrictament, és mona i no pas mico el terme col·loquial genèric, perquè mona equival a simi, i mico és simi de cua llarga, però potser l’ús del masculí com a gènere no marcat hi ha pesat més.

]]> <![CDATA[Es torna a presentar per tercera vegada]]> Les redundàncies formen part del llenguatge natural i són una estratègia molt utilitzada per evitar malentesos o errors de descodificació. Som redundants quan diem “Baixa al soterrani” o “Puja a les golfes”, però seria absurd considerar-ho incorrecte. Redundàncies d’aquest tipus fan més efectiva la comunicació. Sovint aporten matisos fonamentals. De vegades, però, són més dubtoses. Amb la pandèmia s’ha estès també la plaga de la cita prèvia ¿No s’han d’acordar prèviament totes les cites? Mentre el Termcat considera que demanant hora o concertant cita ja passaríem, la Fundéu justifica l’ús de cita previa dient que és la que suposa certes formalitats (internet, telèfon) i un grau d’antelació superior al que seria habitual.

]]> <![CDATA[Dels alumnes disruptius als cafès disruptius]]> La pressió de l’anglès com a llengua global no només comporta la invasió flagrant d’anglicismes en estat pur sinó la subtil penetració de significats en paraules catalanes. De vegades ampliant-ne una mica el sentit, com quan robust passa a voler dir sòlid, fort o consistent. D’altres, modificant-lo més, com quan sever passa a greu, intens o agut. I altres cops, gairebé capgirant-lo, com humanitari en drama/desastre humanitari. Està passant amb l’adjectiu disruptiu. Encara que el DIEC2 o el GDLC només l’entrin com a terme físic o elèctric, disruptiu i disrupció han aterrat al llenguatge general a partir de la idea d’“interrupció o trencament brusc”. I així, per exemple, un alumne que interromp i no deixa fer classe pot ser titllat de disruptiu.

]]> <![CDATA[No siguem tan curosos ni anem amb tanta cura]]> Des de fa uns anys la paraula cura i el seu derivat curós estan experimentant una expansió en certes expressions en detriment de maneres més tradicionals i genuïnes de dir el mateix. La locució verbal tenir cura no tenia en el català de la meva infantesa la carregosa omnipresència que té avui en el llenguatge dels tertulians, la publicitat i la literatura d’autoajuda. L’actual estàndard abusa de tenir cura, tant en el sentit de cuidar o cuidar-se com en el de vigilar. Del simple i clar cuidar-nos estem passant al tenir cura de nosaltres mateixos, com si dir-ho amb més paraules fos més efectiu. I acabarem cridant “Tingues cura!” en lloc de “Vigila!” o "No badis!" en una situació de perill.

]]> <![CDATA[Com més saviesa, més neguit]]> Les comparatives proporcionals expressen una correlació entre l’augment o la disminució de dues magnituds. N’és un exemple la famosa màxima de l’Eclesiastès (o Cohèlet) que titula aquest tast. Un error típic en català és escriure “Quanta més saviesa, més neguit”, “Quan(t) més triguem, més difícil serà”, “El mar, quan(t) més té, més brama”, “Quan(t) més aviat millor”, etc. En frases així, l’ús de quan(t) en lloc del correcte com té una certa presència en la llengua antiga i la manté en l’actual per la pressió del castellà, que inicia aquestes estructures amb el quantitatiu cuanto.

]]> <![CDATA[La nova proposta de lèxic de l’IEC i les agulletes]]> La Secció Filològica ha presentat l’edició en paper de la Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana, III. Lèxic (PEOLC-Lèxic), que té una primera edició digital des del 2018. Tant pel seu propòsit estandarditzador com pel fet d’adreçar-se sobretot als mitjans, sembla que hauria d’ajudar a trobar la millor manera de dir cada cosa –de cobrir les necessitats comunicatives–. En lloc d’això, s’esplaia en la riquesa dialectal: permet dir el mateix de moltes maneres però no sempre permet dir de manera clara i àgil el que necessitem dir. Ho concreto –per falta d’espai– en la paraula agulletes.

]]> <![CDATA[L’article dels topònims i el president d’Aragó]]> Un topònim (o nom propi d’un lloc) no necessita, lingüísticament, anar precedit d’un article determinat, perquè un nom propi és sempre únic (no cal un el o un la que el faci únic). Això explica que l’article aparegui o no en funció de la tradició de cada llengua i cada topònim, i que fins i tot fluctuï i sigui opcional dins una mateixa llengua. Però l’opcionalitat no agrada als que sempre volen tenir clar “com s’escriu”. Si els dius “Amb article... o sense”, et miren malament, i si, a sobre, en castellà només s’escriu sense, llavors, per a ells, no posar-hi article és un castellanisme. En la tradició catalana, s’ha dit sempre “el rei d’Aragó” o “la Corona d’Aragó”, però ara et trobes que si escrius “el president d’Aragó” ja hi ha qui arrufa el nas i diu “¿No ha de ser “de l’Aragó”? Doncs no necessàriament.

]]> <![CDATA[De Kíev a Kíiv passant per Txernòbil i Bielorússia]]> En qüestió de pocs dies l’audiència dels mitjans catalans ha vist com la capital d’Ucraïna passava de Kíev a Kíiv. El canvi parteix d’una recent nota en què l’IEC recorda que el seu Nomenclàtor mundial propugna (des del març del 2020) la forma Kíiv. Els mitjans no en feien cap cas però, de sobte, amb la guerra d’Ucraïna, TV3 s’hi ha apuntat. I un cop la CCMM, a través de l’ÉsAdir, ha fet el pas, els altres mitjans l’han imitat. No ho critico. Entenc que no vulguin fer ballar el cap a la seva audiència. Si el gran referent informatiu opta pel canvi, el mal menor és seguir-lo. Diria, però, que el pas inicial és més fruit del clima bèl·lic que del seny lingüístic. Si l’IEC fos coherent de debò i prioritzés, com diu, les formes ucraïneses a les russes, hauria de proposar Txornòbil (i no pas Txernòbil) o Luhansk (i no pas Lugansk). I si l’ÉsAdir seguís el criteri de l’IEC, hauria de preferir Belarús a Bielorússia o Myanmar a Birmània. I hi ha molts més exemples.

]]> <![CDATA[¿El vel islàmic és un símbol ostentós?]]> Aquesta setmana molts mitjans, inclòs l’ARA, s’han fet ressò del decret llei del govern andorrà que prohibeix qualsevol mena de “símbol religiós ostentós” a les escoles. El decret s’ha fet, sobretot, pensant en el vel islàmic, i en el cas concret d’una nena d’11 anys musulmana que es nega a anar a classe sense el seu hijab. Andorra secunda, així, una llei que ja impera a França des del 2004. Però mentre que la ministra d’Educació andorrana, i amb ella molts mitjans catalans, parla de “símbols ostentosos”, la llei francesa es limita a dir: “[...] le port de signes ou tenues par lesquels les élèves manifestent ostensiblement une appartenance religieuse est interdit”.

]]>