L'editorial Comanegra publica Gaudí, la Sagrada Família i l'èxtasi, un format híbrid entre còmic i llibre il·lustrat signat pel guionista madrileny Salva Rubio i l'il·lustrador argentí Agustín Comotto que arriba simultàniament en català, castellà i anglès: una fita històrica per a l'editorial barcelonina, que abans no havia publicat mai de manera simultània en tres llengües.

La història de la literatura catalana és plena de novel·les on apareix el passeig de Gràcia, des de Vida privada, de Josep Maria de Sagarra, fins a Mirall trencat, de Mercè Rodoreda, i La fabricanta, de Dolors Monserdà. Fins ara, però, cap ficció hi havia transcorregut gairebé de manera exclusiva. Roger Bastida (l'Hospitalet de Llobregat, 1990) s'ha proposat el repte a Passeig de Gràcia. Història d'una família, fixant-se en els destins de tres nissagues catalanes –una de noble, la segona burgesa i la tercera obrera– al llarg dels dos últims segles, i el jurat del premi Santa Eulàlia de novel·la s'ha decidit a premiar-lo.

Aquesta tetralogia va ser, per a Thomas Mann, el projecte de la seva vida. El va ocupar durant el gruix de la seva maduresa, perquè començà a escriure el llibre el 1926 i no el va donar per acabat fins al 1943. Només dos anys abans de la data inicial havia publicat La muntanya màgica, i quatre després de la final, El Doctor Faustus. Més de cent vint anys abans, Goethe també s’havia sentit fascinat per la història bíblica de Josep, i n’havia volgut donar una visió personal, però no hi va reeixir. Això es va convertir en un estímul per a Mann, que sí que culminà la seva obra (la considerava una “divina novel·la picaresca”). Avui tenim la sort de poder conèixer els dos primers llibres de la tetralogia, en una traducció molt llegidora de Ramon Monton. Deixeu-me que n’aplaudeixi, també, l’edició: neta d’errates i nyaps, cosa malauradament infreqüent en la producció editorial catalana.

Quan era tot just una nena, Kapka Kassabova (Sofia, 1973) estiuejava amb la família en un poble del sud de Bulgària aparentment idíl·lic anomenat Mitxurin durant l'època soviètica (actualment, Tsarevo). "Em podia considerar una privilegiada, perquè amb els pares, que eren científics, anàvem de vacances, mentre que molts dels nens que coneixia dedicaven l'estiu a treballar als camps de tabac", recorda ara, coincidint amb la publicació de la primera traducció catalana d'un llibre seu, Frontera (Comanegra, 2025; traducció d'Ariadna Pous), que va presentar al festival Kosmopolis del CCCB. "En aquells moments jo no podia saber que, als pobles de l'anomenada Riviera Roja, de cada dos cambrers, un treballava al servei de la Seguretat de l'Estat búlgara, i que hi havia també multitud d'agents del KGB i de la Stasi vigilant en secret els estiuejants de l'Alemanya de l'Est: alguns d'ells hi anaven per endinsar-se al bosc de la Strandja, travessar la frontera i començar una nova vida lluny del comunisme", explica.

"Un fill és una existència estranya. Saps que estarà lligat a tu per sempre. Com un pare i una mare", escriu Teresa Colom (la Seu d'Urgell, 1973) a Tot va passar alhora (Comanegra). El primer llibre de memòries de l'escriptora i poeta és un retrobament amb els seus progenitors durant la infantesa i, alhora, un viatge pels tortuosos viaranys d'una família plena de dolor. Colom relata la vida al costat de cinc germans, d'un pare mentider i gelós i d'una mare enganxada a ell i aïllada del món. Construït a través dels records i ple d'imatges evocadores, Tot va passar alhora és una història familiar que reflecteix com les ferides més profundes es poden transmetre de generació en generació.

"Estic acostumat a deixar anar una feina acabada encongint les espatlles amb una resignació total, sense cap confiança en les seves possibilitats de difusió", escrivia Thomas Mann (Lübeck, 1875 - Zúric, 1955) a Resumen de mi vida, en castellà a Nórdica, traduït per Isabel Hernández. Mann va redactar aquest text breu –no supera el centenar de pàgines– amb motiu de la concessió del premi Nobel de literatura el 1929, encara en plena onada expansiva de la repercussió internacional de La muntanya màgica, que en paraules de l'autor havia aconseguit "un èxit curiós", "menys èpic" que el de la seva "novel·la de joventut", Els Buddenbrook (1901; en català a Navona, traduïda per Joan Fontcuberta): amb només 25 anys, Mann ja s'havia convertit en una estrella literària, i entre aquest llibre i La muntanya màgica (1924; en català a Navona, traduïda per Carme Gala) havia construït una trajectòria literària robusta, desplegada tant en novel·les com en relats i assajos.

Durant les campanyes electorals tots els polítics fan promeses. Algunes semblen factibles i resulten creïbles per als electors, però els mateixos polítics ja saben que no podran o no voldran complir-les. Altres promeses semblen impossibles de dur a terme, però els polítics les fan pensant que, si més no, ho provaran, mentre que els electors les senten i pensen que fer aquella mena de promeses tan colossals denota, si més no, determinació, coratge i compromís per part de qui les fa. Quan Rodrigo Duterte va fer campanya per convertir-se en el nou president de les Filipines, ningú no es creia que pogués o que volgués complir les promeses bàrbares que repetia en cada míting i en cada entrevista de restablir l’ordre i la seguretat executant sumàriament i en massa tants traficants de droga i tants ionquis com pogués. Una cop arribat al poder el 2016, però, Duterte sí que va complir el que havia promès. I va començar la matança.

No és la primera vegada que Víctor Garcia Tur (Barcelona, 1981) treballa amb materials hitchcockians. A Els ocells (2015), la seva primera novel·la, ja va fer variacions a partir de la pel·lícula homònima del cineasta anglès, basada en el conte de Daphne du Maurier. En va agafar alguns motius argumentals, una part de la galeria de personatges, l’atmosfera general i la càrrega simbòlica, i en va fer una obra pròpia que, amb l’original, tant hi tenia punts en comú (un canvi inexplicable en l’entorn natural provoca angoixes i tensions en el panorama humà) com divergències especulars (Hitchcock feia que hi hagués ocells pertot i Garcia Tur fa que no n’hi hagi enlloc). El mèrit de la novel·la és que era capaç de jugar amb la matèria primera sense subalternitzar-s’hi. Hitchcock era el punt de partida, un referent, no un ídol a qui emular o simplement homenatjar.

A vegades entro en conflicte amb el terme "necessari" aplicat a la cosa cultural: un llibre necessari, una obra de teatre necessària, un concert necessari. De tant en tant, em sembla que carreguem massa la cultura d'aquesta responsabilitat i que, mentre ho fem, ens oblidem de la diversió i de l'entreteniment per ells mateixos, del fet de llegir o de veure una pel·lícula pel pur plaer de fer-ho, sense altra finalitat que passar una bona estona. Aquesta setmana vaig recomanar la novel·la La vida del llibreter A. J. Fikry, de la Gabrielle Zevin (Periscopi; traducció d'Octavi Gil Pujol), dient que és "agradable de llegir". Algú em va preguntar: "Això és que no t'ha agradat, oi?". Em va sorprendre. És una cosa dolenta, dir d'un llibre que és agradable? També hauria pogut dir que em va entretenir, perquè és la pura veritat: el vaig llegir gairebé d'una tirada. És un llibre que quedarà per sempre a la meva memòria? No. Em va agradar llegir-lo? Sí, perquè és una novel·la... agradable de llegir.

La publicació del volum de teatre breu reunit a Entreacte(s) (Comanegra) va reunir també, aquest dilluns al vespre a la llibreria Ona, un dream team de la dramatúrgia catalana contemporània. Potser perquè l’espai era distès, potser perquè els autors ja tenen el pap ple, la trobada va servir per disparar amb bala contra els principals problemes d’un sector d’artistes poc visibilitzat però, en canvi, molt important culturalment, i fins i tot econòmicament.

"M'agrada el dia de Nadal. I m'agrada passar-lo a casa. I recordar", escrivia Mercè Rodoreda (1908-1983) el 23 de desembre del 1933 a la revista Clarisme. El to nostàlgic de l'article –en què l'autora desitja que nevi i que es parli de pau i amor– vira cap al sentit de l'humor quan cap al final demana que caldria deixar "una mica de banda el ventrell" i que no s'aprofiti la diada "per a embotir-se fins a sobreeixir".

"Donar carabassa", "Fer el préssec", "Qui no té un all té una ceba", "Panxa plena, cor content", "Qui matina fa farina", "Qui menja sopes se les pensa totes", "Hi ha més dies que llonganisses"... El refranyer popular és ple de referències a la cuina, la gastronomia i el menjar. Són centenars els exemples de frases, expressions i locucions de tradició popular, fetes a partir de jocs de paraules, rimes i metàfores, que al·ludeixen al riquíssim camp semàntic dels aliments, les receptes i els àpats a taula. N'hi ha per a tots els gustos, ocasions i opinions i, sempre, sense excepció, totes porten implícit un ensenyament que, a còpia d'anar-se repetint de generació en generació, s'ha convertit en palmari.

Anys després d’haver donat per enllestida la trilogia de L’atzar i les ombres, formada per L’àngel de la segona mort (1997), El trànsit de les fades (2001) i El metall impur (2005), Julià de Jòdar hi torna i la converteix en una tetralogia, encara que dir-ho així és bastant inexacte. Amb la publicació de La casa tapiada, que reprèn el personatge del protagonista i narrador Gabriel Caballero, un transsumpte distorsionat però claríssim del mateix autor, Jòdar amplia la panoràmica sobre un temps i un país –la Catalunya que va de la República fins al Procés i la pandèmia–, però sobretot dona al conjunt un aire epilogal, fins i tot testamentari.

Fa quatre dècades que Julià de Jòdar (Badalona, 1942) es va inventar Gabriel Caballero, un personatge que no ha deixat d'acompanyar-lo des de llavors. La creació més coneguda de l'escriptor va créixer al barri del Gorg durant la postguerra, igual que ell, i també com Julià de Jòdar es va dedicar durant uns anys a la indústria com a enginyer químic, abans de llicenciar-se en història i formar part de l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual. El món del teatre, de la política clandestina i de la literatura de finals dels 60 i principis dels 70 recorre La casa tapiada (Comanegra, 2024), la nova novel·la de l'autor, que reprèn la vida de Caballero el 1962, just on acabava El metall impur (Proa, 2006), amb la qual va guanyar el premi Sant Jordi. En aquesta ocasió, Julià de Jòdar explica les vicissituds del camaleònic personatge a partir d'un biògraf que l'ha conegut de prop i d'una trentena de veus que confegeixen un retrat viu i revelador de Catalunya durant els últims quinze anys de franquisme i en l'avantsala de la Transició.

El primer assassí mediàtic de Barcelona tenia una relació malaltissa amb la literatura. Va actuar, suposadament, durant el primer terç del segle XIX, i al cap dels anys es va descobrir que era una invenció de la premsa francesa. El cas va ser tan popular que fins i tot un tòtem de la literatura com Gustave Flaubert li va dedicar un conte, Bibliomania (1837), abans que altres autors del país s'hi sumessin, com ara Charles Nodier i Jules Janin. A Barcelona va ser Ramon Miquel i Planas qui va aprofundir en el personatge a La llegenda del llibreter assassí de Barcelona (1928), llibre esquitxat de tenebrisme des del primer paràgraf: "Vivia, no fa gaire temps, en un carreró estret i ombriu de Barcelona, un d'aquests homes de rostre demacrat, de mirada tèrbola i reconcentrada; personatge de condició satànica i desconcertant com els que, en els seus desvaris, feia reviure Hoffmann, l'autor dels Contes fantàstics, prou coneguts. Tal era en Vicens el llibreter".

La companyia dels llops, contes superbament traduïts per Martí Sales, és el volum que ha fet possible que Angela Carter (1940-1992), una de les autores més inquietants de la segona meitat del segle XX, torni a les llibreries en català: fins ara se n'hi ha els relats de La cambra sagnant, editat per Proa el 2002, i la novel·la Sàvies criatures, que va publicar Edicions de l'Eixample el 1992. La companyia dels llops, que reflexiona sobre la condició humana des d’una perspectiva feminista i recorrent al realisme màgic, és la segona part d’una trilogia d’històries de llops de Carter. També és, possiblement, la més controvertida.

Les paraules de l'escriptora Nariné Abgarian resplendeixen a dins i fora dels seus llibres. Els lectors de la novel·la I del cel van caure tres pomes –que Comanegra va publicar en català fa un parell d'anys i Navona va traduir al castellà l'estiu passat– ja ho han pogut comprovar. El públic que l'ha anat a veure al festival Kosmopolis ho ha presenciat en directe. Afable, precisa i generosa, Abgarian reconeix que la seva literatura neix de les històries que li explicaven la mare i l'àvia a Berd, el petit poble armeni on va néixer el 1971. "M'enamorava de totes aquelles fantasies al mateix temps que portàvem una vida molt normal en un lloc on els galls cantaven cada matí, les vaques pasturaven i ens fèiem el pa a casa", afirma.

Oriol Malet (Martorell, 1975) publica el còmic Ombres de colors (Comanegra), un encàrrec de la Fundació Bofill a partir del seu estudi sobre abandonament escolar. "Em van dir que fes un Malet total", diu l'il·lustrador, que s'ha fet seva la història de testimonis reals que representen els 97.000 joves que van deixar els estudis prematurament l'any passat a Catalunya, sense tenir cap més titulació més enllà de l'ESO.

Fa uns dies vaig participar en l'última Batalla de Contes que l'editorial Comanegra ha organitzat, celebrada a la llibreria Finestres. Les Batalles de Contes apleguen quatre escriptors que defensen un relat d'algun dels autors que l'editorial ha publicat, i el públic ha de votar la defensa que més l'hagi convençut. Comanegra sempre s'ha caracteritzat per idear nous formats per donar a conèixer el seu catàleg editorial, a banda de les tradicionals presentacions de llibres. En aquesta última confrontació, Arià Paco, Marina Espasa, Melcior Comas i una servidora vam defensar contes de London i Melville, amb Jaume Pons Alorda com a fantàstic àrbitre i mestre de cerimònies. En anteriors trobades, escriptores com Elisenda Solsona, Roser Cabré-Verdiell o Carlota Gurt, entre d'altres, havien batallat per defensar els relats d'autors de la talla de Poe, Colette, Calders o Lispector.

“Afortunadament ja tenim la República. La República que ve a escombrar i netejar Catalunya i a deixar-la neta com una patena”: quina pena, llegir aquestes coses amb perspectiva històrica. Però quin privilegi, també, poder llegir articles d’actualitat dels anys trenta. Això és el que ens permet aquest recull de la faceta més periodística de l’escriptora Rosa Maria Arquimbau, editat per Julià Guillamon, que ha ordenat i classificat una selecció d’articles de diferents diaris per donar-los context i acabar de posar en circulació l’obra d’aquesta escriptora rescatada no fa ni deu anys per ell mateix. El llibre està prologat per Irene Pujadas, que expressa el desconcert que li ha suposat la lectura d’alguns dels articles al costat de l’entusiasme que li han provocat d’altres. I és que no és evident que el feminisme dels anys trenta es pugui explicar amb les premisses del feminisme actual. Sigui com sigui, la llengua esmolada, la ironia i la frescor dels articles són ja un motiu per llegir-los: és molt divertit veure com carregava contra les feministes “oficials” com Carme Karr o contra les senyores de classe alta amb creu al pit, que es preocupaven més de quedar bé amb l’Església o amb el poder que no pas que les dones obreres tinguessin accés a la cultura. Arquimbau no tenia pèls a la llengua, anava per lliure i no es devia a cap escola o capelleta: això acostuma a pagar-se car.