L'actor nord-americà Eric Dane, conegut pel seu paper de carismàtic doctor Mark Sloan a la sèrie Anatomía de Grey, ha mort aquest dijous als 53 anys, menys d'un any després que anunciés que patia esclerosi lateral amiotròfica, ELA.

Després d’irrompre en el panorama cinèfil amb la fustigadora Girl, en què es retratava el viacrucis d’una jove transgènere que somniava a convertir-se en ballarina, el belga Lukas Dhont poleix el seu discurs sobre la construcció de la identitat en la delicada Close, guanyadora del Gran Premi del Jurat a Canes. Aquí, el focus es posa sobre el fort vincle afectiu que comparteixen dos nois de tretze anys, una unió que es veu esquinçada pels prejudicis de caràcter homòfob que expressen alguns companys d’institut. A la manera de Céline Sciamma, Dhont aprofita tot el poder expressiu dels gestos i mirades dels seus joves protagonistes per exposar la vulnerabilitat dels sentiments davant les escomeses de la intolerància.

'Pájaros enjaulados (hasta que estemos muertos o libres)'

(2,5 estrelles)

Direcció: Oliver Rihs. Guió: Oliver Keidel, Norbert Maass, Ivan Madeo, O. Rihs i Dave Tucker. 118 minuts. Alemanya i Suïssa (2021). Amb Marie Leuenberger, Joel Basman i Jella Haase. Estrena als cinemes el 14 de gener.

]]>

'Fragmentos de una mujer'

El drama de Netflix que visibilitza el tabú del dol perinatal

L'arrencada de Fragmentos de una mujer no pot ser més intensa. Al llarg de ben bé vint-i-cinc minuts, el director Kornél Mundruczó segueix gairebé en temps real tot el procés del part a casa de la protagonista, la Martha (Vanessa Kirby), acompanyada de la seva parella Sean (Shia LaBeouf) i la llevadora (Molly Parker). A la manera de certs drames íntims del cinema independent, Mundruczó manté la càmera a tocar dels personatges per submergir-nos en tot allò d'emotiu, de tens, però també d'incòmodament fisiològic que implica aquest esdeveniment únic. Fins que el pitjor que podia passar, passa. (Segueix llegint). Disponible a Netflix

]]>

Antena 3 ha trobat en les telenovel·les turques una màquina de captar audiència. Aquestes festes la nova proposta és Mi hija (Kızım), una adaptació d’un drama televisiu sud-coreà. La protagonista és l'Öykü, una nena de vuit anys òrfena de mare que és abandonada per la seva tieta, una dona de mala vida que mai ha tingut cura d’ella. A través d’una carta envia la nena a buscar el seu pare, a qui no coneix. Quan el trobi descobrirà que és un estafador amb molts problemes amb la justícia. El pare no entrarà a la presó gràcies a l’excusa d’haver de tenir cura de l'Öykü, tot i que la rebutjarà i no atendrà les seves necessitats. El melodrama potser té alguna coherència i versemblança sota el règim d’Erdogan, però des de la nostra perspectiva la trama fa feredat. Es normalitza la situació d’abandonament i maltractament a una criatura tot i que es compensa amb la suposada maduresa de la nena, que és tan espavilada que sap subsistir per ella mateixa com si fos una persona adulta. A la sèrie, les dones són víctimes constants de l’infortuni, suporten grans dosis de patiment i aguanten les males passades dels homes. Els personatges masculins són una colla d’irresponsables fatxendes. I s’és indulgent amb la delinqüència i l’estafa com a delicte.

]]>

1. No hi ha cap dubte que la llengua vehicular de TV3 és i ha de ser el català. La presència del castellà ha de tenir alguna justificació. En el cas de Drama, la justificació és que la sèrie és d’un tercer (feta amb criteris que no són els teus), que la principal llengua segueix sent el català, que és un producte de qualitat i que pot atraure un públic que normalment no recala gaire en el canal.

]]> No vaig veure la sèrie Drama a TV3. Només he llegit algun comentari sobre la seva opció lingüística. Es veu que algú, lloant aquesta sèrie, ha criticat la terrible mania històrica de TV3 de fer parlar català als protagonistes de les seves ficcions. Quan a la societat es parla també castellà. Però una narració de ficció no és un tractat de sociolingüística. En moltes admirades i admirables ficcions escrites en castellà que passen a Catalunya no s'hi sent ni una paraula de català. En fem la llista? I quan passen doblada al castellà una pel·lícula rodada en català, els diàlegs són en castellà i el català desapareix. I no passa res. Perquè la llengua d'una ficció és sempre una convenció. Com els diàlegs: ningú no parla a la vida com a les novel·les o al teatre. Hamlet, príncep de Dinamarca, monologa en anglès, i Segismundo, príncep de Polònia, en castellà. La versemblança de la ficció no neix del retrat naturalista de la realitat sinó de convencions. Que no són neutres. Hi ha convencions que semblen naturals i d'altres que semblen artificioses. Quan va sortir TV3, hi va haver qui es va sorprendre que John Wayne hi parlés en català. Quan tothom que havia anat al cine sabia que John Wayne parlava només en castellà, de tota la vida.

]]> Dilluns a la nit TV3 va estrenar Drama, una bona sèrie sobre les vicissituds de l’Àfrica, una noia de vint-i-tres anys que comparteix pis a Barcelona amb dos amics més, el Jordi i l'Scarlett. Quan descobreix que està embarassada té clar que no vol tenir la criatura però sí que el corresponsable de la concepció comparteixi el drama de l’avortament amb ella (d'aquí, el títol). El problema és que no té clar qui és i, per tant, es produeix un embolic coral que crearà la tempesta perfecta perquè es desenvolupi l’argument. La gran virtut de Drama és que, de tot plegat, no en fa un drama. Al contrari. És una sèrie àgil i alegre que prioritza la capacitat dels personatges per tirar endavant.

]]> La desgràcia del nen de dos anys que va caure al fons d’un pou a Totalán, a Màlaga, ocupa pràcticament totes les hores de televisió de les cadenes privades espanyoles. És un fet del qual hi ha novetats amb comptagotes. Però la maquinària mediàtica es dedica a triturar, processar, deglutir i vomitar el poc que tenen. Un bucle constant.

]]>

La sèrie més esgarrifosa de l’any no és de terror. The keepers, una proposta de Netflix creada per Ryan White, acompanya dues dones a la seixantena en la seva investigació d’un crim que va quedar sense resoldre, el d’una professora de l’institut on van estudiar a finals dels anys seixanta. La germana Cathy Cesnik era la mestra més popular del centre d’educació secundària catòlic Keough a Baltimore, una monja alegre, lluminosa i sempre atenta a les preocupacions de les alumnes. La seva desaparició i assassinat va deixar perplexa tota la ciutat, encara més perquè la policia no en va trobar mai els autors.

]]> Tot just fa una setmana que l’Eulàlia Iglesias rematava la seva crítica d'El porvenir en aquestes mateixes pàgines amb la següent frase: "Isabelle Huppert és l'actriu en majúscules del cinema contemporani". Tenia tota la raó del món. Però, llavors, ara què diem? Se’ns esgoten els elogis hiperbòlics amb Elle. Com quan un futbolista marca dos hat tricks seguits en la semifinal i la final d'un campionat important. I un gol és des del mig del camp, l’altre de rabona, un més regatejant tot l’equip contrari... Isabelle Huppert és de traca i mocador. Sempre ho ha sigut, sí, però ara sembla com si s’hagués elevat a un estadi de veterania i esplendor on és més sàvia, més magnètica, més espatarrant... És, en definitiva, més.

]]> Sota l’aparent calma que destil·len les imatges de La reconquista s’hi amaga un torrent arremolinat d’emocions i idees. Els protagonistes -una parella que es retroba molts anys després de compartir un amor d’adolescència- fan gala d’un notori autocontrol fins que es va apoderant d’ells una nostàlgia visceral: el vívid record d’aquell primer amor pletòric i tempestuós. Per la seva banda, Jonás Trueba, el director i guionista del film, planteja un elegant i sobri relat en tres actes: nit màgica, retorn a la realitat i viatge al passat. Tanmateix, aquesta estructura elemental amaga en realitat un esquiu i fructífer joc de ressonàncies. La pel·lícula comença amb els vells amants retrobats parlant dels seus retrobaments anteriors amb altres parelles. Una matrioixka narrativa que revela un dels grans temes de La reconquista : la misteriosa relació entre una vivència i el seu record, una memòria que pot ser invocada per una paraula, per una abraçada o per un somni.

]]>

Més de 20 anys feia que Terence Davies intentava portar al cinema la novel·la de Lewis Grassic Gibbon Sunset song, el gran clàssic de la literatura escocesa del segle XX Sunset song que relata la lluita per la llibertat i la felicitat d’una dona jove, la Chris, nascuda en una família de camperols a l’ombra d’un pare tirànic i violent. Una història plena de ressonàncies amb l’univers familiar de l’autor de The deep blue sea que el director va descobrir d’adolescent a la televisió. “El diumenge a la nit sempre feien a la BBC algun serial sobre una novel·la clàssica -recorda-. I un va ser Sunset song, que em va fascinar. Més tard vaig comprar el llibre i em va semblar meravellós. Aleshores ja l’hauria volgut adaptar al cinema, però només tenia 18 anys i treballava de comptable, no era una opció gaire viable”.

]]> En el seu primer rampell líric, Sunset song ens presenta la jove protagonista, Chris Guthrie (una inspirada Agyness Deyn), inclinada sobre el seu pupitre i il·luminada per una resplendor que sembla vinguda d'un altre món. La seva poètica veu en off celebra la penetrant musicalitat de la llengua escocesa i la “bellesa i dolçor del paisatge”. La paraula, la terra, els escenaris interiors i la figura humana esdevenen els quatre eixos cardinals d'aquesta magnètica i estranya adaptació que ha realitzat el britànic Terence Davies (El llarg dia s'acaba) de la novel·la homònima de Lewis Grassic Gibbons, un puntal de la literatura escocesa del segle XX. Estranya, sobretot, perquè més que en els sumptuosos moviments de càmera –l'especialitat de Davies–, la força expressiva de Sunset song es referma en les el·lipsis i les repeticions. La pel·lícula podria semblar un melodrama clàssic per la seva èpica intimista i el seu imponent arc narratiu; no obstant això, els seus mecanismes interns són d'una modernitat exultant.

]]>

Encara no hi ha cap sèrie nord-americana que hagi aconseguit igualar Orange is the new black en qüestions de diversitat. La producció de Netflix ha marcat una fita a l’hora de demostrar que la televisió podia escapar del model clàssic ple de personatges blancs, heterosexuals, de classe mitjana i preponderantment masculins que acaparen el protagonisme. Malgrat que la sèrie va arrencar amb una dona blanca com a centre, la presó ha servit com a excusa per visibilitzar una sèrie d’identitats menystingudes en la ficció convencional: dones de classes populars, immigrants, negres o llatines, madures i velles, lesbianes, bisexuals o, fins i tot, heteros, que han anat guanyant cada cop més importància. Com han demostrat altres sèries com The wire, Orange is the new black també fa palès que la ficció seriada pot ser el format més democràtic: aprofundeix en totes i cadascuna de les vides d’un microcosmos social sense obligar l’espectador a identificar-se amb una única protagonista.

]]>

Quina mena d’història es pot explicar a les muntanyes del Kirguizistan? Aquesta és la pregunta que es fa Mirlan Abdykalykov en el seu debut en la direcció. I la resposta seria: un relat senzill, d’una essencialitat que ja no és possible a les metròpolis ni, com estaríem temptats de pensar, al cinema contemporani. Sutak ens presenta una família de ramaders de cavalls que viu pràcticament aïllada en aquesta zona de l’Àsia Central. Els patriarques, ja ancians, intenten mantenir les tradicions d’un estil de vida que saben que està amenaçat per l’inevitable avanç del món modern. El seu fill va morir en un accident i a la seva nora sembla haver-se-li despertat un afecte per un meteoròleg que ha arribat recentment a la regió. El nét ha marxat per estudiar arquitectura i ja només queda la mirada infantil de la seva altra néta per seguir entusiasmant-se amb el paisatge i amb els mites de la natura.

]]>

Un dels efectes secundaris de la professió de crític de cinema, almenys dels que disparen des de la trinxera de cada divendres d’estrenes, és descobrir correspondències i rimes entre pel·lícules d’un mateix any. És complicat, per exemple, no pensar en Un amor de verano, estrenada la setmana passada, mentre es veu El verano de Sangaile. Semblen un programa doble. Totes dues parlen de l’activació de certs sentiments latents en el context, sempre tan determinista, de les vacances d’estiu.

]]>

El quart llargmetratge de Jodie Foster és un bon exemple de les contradiccions i limitacions del Hollywood progressista a l’hora d’afrontar temes de gran abast com la crisi econòmica. La cineasta du a terme un thriller que combina l’atractiu de comptar amb grans estrelles com George Clooney i Julia Roberts amb un rerefons social al voltant de les víctimes anònimes del món financer.

]]>

Com li va passar a Leonardo DiCaprio amb Shutter Island i Origen, Jake Gyllenhaal s’ha trobat interpretant gairebé el mateix paper en dos films separats per poc més d’un any. I és que tant a la memorable Nightcrawler com a l’oblidable Demolición, Gyllenhaal encarna un home consumit per un buit existencial generat per la societat de consum. Hi ha una diferència de classe, però: el protagonista de Demolición, un directiu de Wall Street que perd la seva dona en un accident de cotxe, guanya en un mes el que segurament ingressarà en tota la seva vida el pobre diable de Nightcrawler, però tots dos lluiten a la seva manera per establir un vincle amb una realitat de la qual es troben totalment alienats.

]]>

3,5* Direcció: Catherine Corsini. Guió: C. Corsini, L. Polmanss. 105 min. França (2015). Amb Cécile de France, Izïa Higelin, Noémie Lvovsky, Kévin Azaïs, Laetitia Dosch, Benjamin Bellecour, Eloïse Genet, Patrice Tepasso3,5*

]]>