Els dies posteriors al pas catastròfic de la DANA pel País Valencià, els pobles es van omplir de centenars de voluntaris, amics i familiars dels afectats per ajudar-los a treure fang de les cases i els carrers. Es van formar cadenes humanes d'escombres que, a la vegada, tiraven el fang cap endavant. L'objectiu sempre era el mateix: crear un recorregut que el portés fins a la claveguera. Allà hi anava a parar aigua, fang, però també objectes, vidres i brossa. Amb els dies, cada cop es repetia més una imatge: un pal clavat sota un pam de fang que indicava que hi havia un forat del clavegueram, ja totalment ple i que no podia absorbir més fang i aigua. Ara, tres setmanes després, buidar el clavegueram és una "prioritat", en paraules de l'alcalde de Sedaví, José Cabanes.

I encara dèiem que eren una colla de dropos! Sí, potser sí que, com a president, Mariano Rajoy practicà la indolència dels que creuen que no cal encaparrar-se, perquè el temps soluciona tots els problemes. Però, per sota d’ell –i costa de creure que sense la seva aquiescència– hi havia al govern espanyol i al vèrtex del PP un nucli de dirigents d’un zel i d’una diligència formidables en la preservació d’allò que consideraven sagrat. Zelosos, diligents i mancats de qualsevol escrúpol jurídic, ètic o moral.

Ara sembla mentida, però hi va haver un temps en què Jorge Fernández Díaz i la família Pujol tenien bona relació. La nit electoral del 20 de novembre del 2011, quan l'escrutini ja oferia la certesa d'una majoria absoluta del PP, Oriol Pujol va ser dels primers a trucar al telèfon del dirigent popular per felicitar-lo amb una efusivitat i una confiança que va sorprendre els presents. Aquella acabaria sent una de les últimes converses cordials entre ells. Al cap de poques setmanes, Fernández Díaz seria nomenat ministre de l'Interior, i aquella sintonia que venia de lluny –el 1984 l'aleshores líder d'Aliança Popular al Parlament va votar a favor de la investidura de Jordi Pujol en plena crisi de Banca Catalana– quedaria enrere fins al punt que, tal com han confirmat els àudios publicats per El País aquesta setmana, el popular s'havia de convertir en l'home que atiaria les clavegueres de l'Estat contra l'expresident de la Generalitat. La X de l'operació Catalunya.

Funesta banda sonora original, en dictadura fou Fraga Iribarne qui, sent ambaixador a Londres i requerit per un reporter de Reuters per la legitimitat amb què es constituiria el nou govern franquista del 1974, va proferir en una entrevista incontinent: «¡Con la legitimidad de las metralletas!» Aclarida la legitimitat constituent de la fosca del franquisme, valdria la pena burxar en l’hemeroteca espessa de 40 anys de presumpta democràcia, per confegir un brevíssim florilegi d’espants i esglais. El lema fundacional no és clar si seria l’originari llegat de l'«Atado y bien atado» o pot ser l’imminent ordre de «¡Todos al suelo!» del 23F –i ja seria hora d’anar-se aixecant, com diu lúcidament el ninotaire basc Tasio–. Més sofisticada, gràfica i postmoderna, aquella apel·lació a l’immobilisme perpetu fou ressemantitzada temps després pel categòric «Quien se mueva no sale en la foto» d’Alfonso Guerra El Cepillao. Breviari de noves glòries: «Nos hemos cepillado el Estatut».

El Defensor del Poble, una de les vies que el govern espanyol va oferir per aclarir l’escàndol Pegasus, ha tancat aquest dimecres la seva investigació sense resoldre cap dels interrogants que queden. Ángel Gabilondo, nomenat pel PSOE, es limita a consignar que les interlocutòries judicials que justifiquen l’espionatge a 18 independentistes catalans estan argumentades de manera satisfactòria i que, per tant, no hi ha cap irregularitat. Com a molt, s’atreveix a suggerir que la llei que regula l’aval judicial a les escoltes, que data del 2002, ha quedat desfasada i potser s’hauria d’actualitzar, ja que els mecanismes actuals d’espionatge no tenen res a veure amb els que hi havia fa 20 anys.

En els anys més intensos del Procés, i encara ara, hi ha hagut una tendència molt forta a atribuir a l’“Estat” tota la persecució dels líders que van acabar condemnats o exiliats, a banda de les actuacions contra altres persones que encara estan judicialment vives. La idea es va enfortir sobretot arran de la utilització de l’expressió deep state o, encara de manera més palesa, “clavegueres de l’Estat”. Es tracta de locucions molt suggerents, amb antecedents històrics interessants fins i tot, que descriuen una realitat paral·lela a les institucions de l’Estat, diferent de la seva cara oficial, de manera que hi hauria una mena de trames que dirigirien irregularment aquestes institucions al marge del seu control democràtic.

Les pluges torrencials augmentaran en els pròxims anys pel canvi climàtic i les clavegueres de Barcelona han d'estar preparades per absorbir-les i evitar inundacions. Davant d'aquesta premissa, l'Ajuntament de Barcelona ha elaborat un Pla Director Integral de Sanejament (PDISBA), que costaria uns 1.800 milions d'euros finançats en 80 anys, però que evitaria costos econòmics superiors en cas de desperfectes ambientals i patrimonials si els futurs xàfecs ocasionessin riuades.

Tres boques obertes al bell mig del carrer del Carme, al Raval, per 'viatjar' fins a la història més profunda de Barcelona: la de les clavegueres. En aquest punt de la ciutat, la xarxa data de principis del segle passat i l'Ajuntament, a través de l'empresa pública Barcelona Cicle de l'Aigua (BCASA), hi està fent els treballs de renovació per instal·lar-hi cubeta de gres amb l'objectiu d'assegurar-ne l'estructura i les condicions sanitàries.Ara mateix, qui hi accedeixi –amb la indumentària per a l'ocasió, amb un vestit que cobreix tot el cos i després de baixar per una mena d'escala de paret– veurà un tram actualitzat i un en què encara s'ha de construir la nova cubeta. Per això, l'equip d'Ada Colau ha escollit el carrer del Carme per ensenyar els treballs de rehabilitació i ampliació del clavegueram que ha fer durant aquest mandat. Ara que s'acosten les eleccions i és hora de balanços, el govern treu a lluir, també, les xifres de les clavegueres: ha ampliat 28.132 metres de xarxa i n'ha rehabilitat 19.556 més. En total, 45,4 milions d'inversió. De rates, el dia de la visita de premsa, no se'n veu ni una.

L'ex secretària general del PP i exministra de Defensa, María Dolores de Cospedal, va renunciar aquest dilluns al seu lloc a l'executiva del PP arran de l'escàndol de les converses amb l'excomissari Villarejo, que estan mostrant amb tota la cruesa com funcionen les clavegueres de l'Estat. En el capítol d'ahir Cospedal li demanava a Villarejo que investigués el germà d'Alfredo Pérez Rubalcaba. "És un punt feble que podeu utilitzar", li va dir basant-se en la relació que mantenia el germà de Rubalcaba amb la propietària de l'agència de detectius Método 3, involucrada en casos com el del restaurant La Camarga.

Cristina Cifuentes hauria pogut dimitir amb un mínim grau de dignitat quan 'Eldiario.es' va destapar l'escàndol del màster de la Universidad Juan Carlos I obtingut de manera irregular. Només li calia haver demanat perdó i enfilar el camí cap a casa com un més dels nombrosos polítics que han hagut de dimitir en els últims anys per diferents casos de mentida, corrupció o frau. Però Cifuentes, encastellada en una posició indefensable –armada només de la seva arrogància–, no va voler fer cas de les veus que li aconsellaven que desistís i va decidir resistir. Va ser una decisió nefasta, perquè les clavegueres de l'Estat que ella sempre ha defensat, li tenien preparada una jugada molt desagradable: la difusió del vídeo gravat per una càmera de seguretat d'un supermercat Eroski l'any 2011. S'hi veu Cifuentes, en aquella època diputada de l'Assemblea, requerida per un vigilant de seguretat per haver robat dos pots de crema facial. Poques hores després de ser difós, la presidenta madrilenya va haver d'anunciar la seva dimissió. Es fa difícil pensar en un final més humiliant i indigne per a una política que aspirava a tot, fins i tot a la presidència del govern espanyol.

Fa un mes els residents d'un bloc d'habitatges a Kingston upon Thames, una petita ciutat als afores de Londres, van començar a queixar-se a la companyia d'aigües perquè els seus lavabos no expulsaven bé l'aigua. Poc després, els operaris de l'empresa encarregada de la distribució i el sanejament de l'aigua a la capital anglesa i la seva rodalia va localitzar el problema: una gegantina muntanya de greix que estava a punt de col·lapsar completament les clavegueres de la ciutat.

El ministre de l'Interior, Jorge Fernández Díaz (PP), s'ha mostrat avui contrari a les filtracions perquè "fan mal a les institucions", i ha afirmat que quan les filtracions han perjudicat membres del seu partit, "per exemple en el cas Gürtel, no hem acusat Espanya d'haver-ho fet". Fernández Díaz, que ha participat a Barcelona al Fòrum Europa-Tribuna Catalunya, ha informat que la divisió d'Afers Interns de la policia ja ha iniciat una investigació per esbrinar la "veracitat" dels documents i qui va filtrar l'"esborrany" policial que adjudica a Artur Mas i altres dirigents de CiU comptes en paradisos fiscals en relació amb la trama del Palau de la Música.