Vibrant, divertida i desacomplexadament política actuació del trio irlandès Kneecap a l'Apolo diumenge, en la cloenda de les activitats del Primavera Sound en sales de concerts de Barcelona. Els autors de l'àlbum Fine art, un dels millors discos del 2024 segons l'ARA, van oferir una hora de hip-hop (en irlandès i anglès) entre la determinació de clàssics com Public Enemy i l'esperit rave més incendiari, per celebrar la llengua irlandesa i un activisme combatiu antibritànic eminentment festiu. Perquè Kneecap, format per músics de l'oest de Belfast i Derry, no és un grup d'Irlanda del Nord, sinó del nord d'Irlanda. El matís és un abisme de significat, tal com ells mateixos expliquen a la pel·lícula Kneecap, el biopic protagonitzat per ells mateixos i Michael Fassbender que està disponible a Filmin.

No hi ha gaires grups com Lisabö. I no només per la formació de "doble trio" amb dos bateries. Des d'Irun i en euskera, al llarg de 25 anys han construït un llegat impressionant, fruit de lligar existencialisme, posthardcore i un esperit indomable a l'escenari que amplifica l'impacte de discos com Ezarian (2000), Ezlekuak (2007) Animalia Lotsatuen Putzua (2011) o Lorategi izoztuan hezur huts bilakatu arte (2023), que es poden escoltar al bandcamp del segell Bidehuts, però no a cap altra plataforma d'estríming. Aquest divendres actuen a la Sala Apolo de Barcelona (21 h). Atén l'ARA Karlos Osinaga, guitarrista i cantant del grup que completen Javi Manterola (veu i guitarra), els baixistes Xabi Zabala i Borja Toval i els bateries Eneko Aranzasti i Sergio González.

Presenciar un retorn i alhora un comiat és una sensació agredolça. Però, tot i ser un adeu, La Iaia va tancar ahir, dimecres, una gira de celebració a la sala Apolo de Barcelona que si alguna cosa ha deixat és emoció. I durant dues hores, un públic devot es va oblidar que potser era l’última vegada que veia el trio osonenc en directe.

La cantant i productora musical Victòria Riba Muns (Tiana, 1995), coneguda artísticament com a Vicco, no s'ha deixat enlluernar per la popularitat de Nochentera, la cançó amb què va participar al Benidorm Fest 2023. Gairebé d'un dia per l'altre, Vicco va passar de ser una cantant pràcticament anònima a acumular més d'un milió i mig d'oients a Spotify. Però ja feia temps que picava pedra en el sector musical. Ara, un any després de conèixer la fama, publica el disc Noctalgia (Sony, 2024). I aquest divendres 10 de maig el presenta a La 2 de l'Apolo de Barcelona dins el Guitar BCN.

Guillem Gisbert, el cantant dels Manel, ha començat la primera gira al marge del grup fent un molt bon concert a la Sala Apolo de Barcelona, i amb les entrades exhaurides mesos abans de la publicació del disc Balla la masurca! Confiança gairebé cega que Gisbert ha agraït a un públic amb ganes d’agafar-se a una estrofa per cantar cançons sense tornada, o que compensen les expectatives frustrades per l’absència d'una tornada convencional amb el poderós ritme de la narrativa poètica. En el repertori de l’Apolo, les onze cançons del disc, dues peces de Stephen Sondheim i Neil Diamond adaptades al català (Anyone can whistle i Dry your eyes, respectivament) i, sí, un tema de Manel, Ai, Yoko, que Gisbert ha interpretat tot sol al teclat, sense involucrar els magnífics músics que l’acompanyen en la gira, Jordi Casadesús, Arnau Grabolosa i Glòria Maurel. Bon gest, entre el respecte i el pudor, com si Gisbert entengués que encara no és l’hora de tocar cançons de Manel sense que estiguin a l’escenari els altres tres Manel, Arnau Vallvé, Roger Padilla i Martí Maymó, tots tres presents a l’Apolo, els dos primers entre el públic (com Jaume Sisa) i Maymó com a mànager del cantant.

Jaume Pla (La Bisbal d'Empordà, 1977), Mazoni per a la música, tanca vint anys de trajectòria musical amb un concert a l'Apolo 2 aquest dissabte (20.30 h), dins del cicle Empremtes. No és un comiat definitiu, però no vol marcar-se cap calendari. Com un ciclista després d'una etapa de muntanya, necessita una pausa per recuperar sensacions. Amb una honestedat brutal, parla de crisi de creativitat i d'esperances frustrades, però també de les alegries de dedicar-se a un ofici capaç de fer les millors pessigades emocionals.

Amb actitud arrauxada i espitregada es van presentar Els Surfing Sirles divendres a la Sala Apolo. Es tractava d'un concert únic i aparentment irrepetible, una reunió d'amics nou anys després que el grup decidís plegar arran de la mort d'Oriol Caballero. I el públic va respondre exhaurint-ne les entrades i posant-hi tot el cor per estar a l'altura de la llegenda del punk rumbero, per revifar la connexió Vallcarca-Montseny i sobretot per recordar que quan l'underground no fot la tabarra és el millor que hi ha: divertit, emocionant i insurgent. "Heu dipositat massa esperança en un esdeveniment col·lectiu", va dir Guille Caballero mirant de rebaixar l'excitació cap al final del concert... Curiosament, va aconseguir que l'entusiasme fos encara més gran quan tot seguit van tocar Taxista i Pubilla de cuixa forta. "Ens arriba tard l'èxit, però bé...", havia deixat anar al principi el mateix Guille.

Liam Hampson, de 24 anys, va arribar a Barcelona fa dos dies. Venia amb uns quants amics. Barcelona era una parada més d'una ruta per Europa que havien iniciat perquè a la lliga semiprofessional de rugbi d'Austràlia hi havia un període sense partits. Ell jugava amb els Redcliffe Dolphins, club d'una ciutat molt a prop de Brisbane. Segons les seves publicacions a Instagram, aquests últims dies ha estat a Itàlia, Alemanya, Suïssa, Amsterdam, París i finalment a Barcelona. Dilluns va decidir sortir amb els seus amics a la Sala Apolo. Tot el grup menys Hampson van marxar de la discoteca cap a les 4.30 de la matinada. No va tornar a l'hotel. Aquest dimecres al matí, cap a les 12 hores, un dels seus amics, AJ Brimson, ha publicat un missatge a les xarxes amb la seva desaparició. Portava gorra blanca, samarreta negra i pantalons blancs. I estava "fora de lloc". L'últim cop que l'havien vist era a l'Apolo.

"El timpà rebentat, els genolls amb crostes, blaus al bíceps, una costella que em molestava al respirar perquè tenia una contusió...", són les lesions que descriu a l'ARA J.A. després de ser colpejat per diversos vigilants de la Sala Apolo de Barcelona. El jove ha interposat una denúncia als Mossos contra l'establiment per l'agressió que va patir la nit prèvia a la revetlla de Sant Joan, una nit que li ha deixat seqüeles físiques i emocionals.

"La solució? Que totes les terrasses tanquin a les deu de la nit i així segur que dormim". És el veredicte de la Isabel i la Marta, assegudes en un banc dels Jardins de la Mediterrània, una mena de gran interior d'illa al barri de la Marina, a Barcelona, però que no es tanca a les nits i que acull bars, terrasses i fins i tot un local de copes. "Aquí sempre hi ha activitat... i, esclar, soroll", resumeixen aquestes veïnes. En total, nou terrasses amb una trentena de taules i sovint discussions i baralles amb llançament de cadires. I també de forma esporàdica algun objecte que cau des de les finestres cap als clients dels bars, com denuncien alguns restauradors.

Itaca Band ha participat activament en l'escena festiva que ha dominat la música catalana l'última dècada. La pandèmia, però, va dur el grup de Montcada i Reixac a replantejar-ho tot, fins al punt que el projecte "va penjar d'un fil", tal com explica Albert García, el cantant i ara també compositor únic del grup. Itaca Band continuen: han publicat el disc Mil tormentas y un sol (Halley Records, 2022), i aquest dimecres comencen una gira a la Sala Apolo de Barcelona, amb Pelat i Pelut com a teloners.

“No havíem fet cap dijous universitari!” La Judit, la Laia, la Tània i la Gemma tenen 19 anys, són de Berga i fa dos cursos que comparteixen pis. Però és el primer cop que podien sortir de festa a Barcelona perquè les discoteques van estar tancades tot el curs passat i l’anterior tampoc el van acabar –amb el covid només han obert als estius poques setmanes–. Per això les noies no es volien perdre la reobertura de l’oci nocturn: “En teníem moltes ganes”. La primera nit s’ha notat en alguns locals de Barcelona, que han omplert i han acumulat cues a fora que costaven de fer avançar, perquè abans d’entrar s’havia d’ensenyar i validar el passaport covid.

Ni els autors de l'estudi s'esperaven aquest resultat. Cap dels 463 assistents al concert de fa tres setmanes a la Sala Apolo de Barcelona es va contagiar de covid-19. Aquest concert experimental volia comprovar si el públic agafava el virus i la resposta és que no, si es compleixen les mesures de seguretat que es van aplicar aquell dia: donar negatiu a un test d'antígens, portar mascaretes FPP2 que només es podien treure per beure al bar -situat en una sala diferent- o per fumar a l'exterior, controls per evitar aglomeracions a les cues per entrar i sortir o per anar al lavabo i dispensadors de gel hidroalcohòlic. "És segur fer aquest tipus d'activitat si es repeteix amb les mateixes condicions", ha assegurat el doctor Josep Maria Llibre, investigador de l'estudi juntament amb el doctor Boris Revollo.

La segona onada va aparcar l'assaig clínic que s'havia de fer a l'octubre a la Sala Apolo de Barcelona. L'objectiu era comprovar la fiabilitat de les proves d'antígens amb l'esperança d'obrir la possibilitat d'organitzar concerts amb el públic dret i sense distància de seguretat. Si no hi ha canvis, l'assaig clínic, en què es faran tests d'antígens i PCRs, serà el 12 de desembre a la mateixa Sala Apolo. Està organitzat pel festival Primavera Sound en col·laboració amb el doctor Bonaventura Clotet i la Fundació Lluita contra la Sida i les Malalties Infeccioses i l’Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona.

El sector cultural busca alternatives per superar les limitacions imposades per la pandèmia del coronavirus. Després que el Govern ampliés a finals de setembre l'aforament de teatres, cinemes i sales de concert fins al 70%, ara es posa la mirada en els nous tests ràpids, que s'estan estudiant com una mesura per controlar l'accés de positius asimptomàtics en un recinte i minimitzar el risc de contagi. Es tracta de proves ràpides que indiquen el resultat en tan sols 15 minuts. El president de l'Associació de Sales de Concerts de Catalunya (Asacc), Lluís Torrents, ha avançat aquest diumenge que la Sala Apolo de Barcelona serà la primera en posar a prova aquests tests durant el mes d'octubre en un concert per a 1.000 persones.

Diuen que els vells rockers no moren mai, però arriba un moment en què es cansen de tanta carretera. És el cas de Dr.Calypso, que divendres van dir adeu als escenaris amb un últim concert a la sala Apolo amb totes les entrades exhaurides des de feia mesos. No era per menys, els Calypso sembla que sempre hi hagin estat, acompanyant-nos en els bons moments, els dolents i els regulars. D'aquí que fos un a reveure difícil de pair. Durant tres dècades han aportat llum, alegria i ritme amb un grapat de músiques que ens eren alienes i que ells van descobrir-nos en l'època preinternet: ska jamaicà, 2 Tone, calypso, 'rocksteady', 'reggae', 'boogaloo' i 'northern soul'. Més enllà de les cançons, que en són moltes, i algunes de meravelloses, un dels principals llegats de la banda és la seva melomania i la vena prescriptora, decisiva perquè molts catalans arribessin a Prince Buster, Joe Bataan, Al Wilson, Third World, Wilson Pickett i un llarguíssim etcètera de clàssics de la música negra que han versionat amb veneració absoluta.

Explicar els 75 anys d’història de la sala Apolo no és una tasca fàcil, i menys quan hi ha poques imatges d’arxiu i l’encàrrec és el de no fer un avorrit documental amb bustos parlants. Però esclar, Marc Crehuet mai no faria una cosa així i, al final, el que li ha sortit és un mockumentary, és a dir, aquell tipus de documental que fa riure però que acaba captant l’essència d’allò que explica molt millor que un film farcit de dades, entrevistes i veus en off. Perquè l’Apolo ha estat sempre un lloc on la gent ha anat a divertir-se -al parc d’atraccions, amb les orquestres de mambo, amb les sessions de DJ o amb els concerts de música indie -, i això costa de mostrar amb un to historiogràfic. Com es pot explicar, doncs, què és i què ha estat l’Apolo? Crehuet ha tingut la pensada de recuperar els personatges de Pop ràpid, encarnats pels mateixos actors, al voltant d’un protagonista, el Fede (Francesc Ferrer), que és qui se suposa que està fent el documental. Mirarem de no fer espòilers.

Pau Riba, Love of Lesbian, Núria Graham, Bad Gyal, Ferran Palau, el col·lectiu No Callarem i la Sala Apolo –en el seu 75è aniversari– han sigut els guardonats de la 30a edició del Festival Altaveu. El certamen se celebra del 7 al 9 de setembre a Sant Boi de Llobregat (Baix Llobregat) i els guardons s'han entregat en una cerimònia aquest dijous.

Amb el temps ens tornem avorrits i al nostre dia a dia li falta sandungueo. Així és com anomena Nathy Peluso “la joia de viure” i així és com aquesta cantant argentina resident a Madrid ens convida a escoltar-nos i deixar-nos anar. Que esteu tristos? Ploreu sanglotant, com al vídeo d’Estoy triste. Que esteu contents? Poseu-vos la faldilla de volants i balleu al so del seu jazz llatí, com a La sandunguera, cançó que dona nom al seu nou EP. Presentat en un flamant fons vermell, el treball està produït per Peter Party, integrant de la banda de jazz barcelonina Big Menu, i és una explosió d’energia i estil excèntric.

Sortosament, a Barcelona existeix un extens -i ric- mapa cultural ple de funambulismes dels marges. Una cultura que marxa corrent quan sent la paraula cànon. La del bar, el fanzine, la suor i la llauna de cervesa comprada per 1 euro a un pakistanès de la plaça Reial. I si la cultura oficial té els seus herois condecorats, l’alternativa també. Mujeres són uns d’ells i, tot i que no acostumen a acaparar pàgines de diaris, ni visiten el plató d’ Els matins de TV3, ni passen a saludar el Basté a la ràdio, tenen una militància fidel de seguidors que els segueixen allà on van. El trio de Barcelona és un mite del subsol, un grup clau per entendre per on s’ha mogut la música independent de guitarres de l’última dècada a la capital catalana. Precisament aquest any arriben a la desena amb un nou elapé, Un sentimiento importante (2017), el primer llarg en què l’anglès perd tot el protagonisme a favor del castellà. Motius? “Aquí és on ens va millor, on tenim un públic sòlid i és per on rondem gairebé tots els caps de setmana de l’any. Ens va semblar lògic cantar en l’idioma que aquí ens poden entendre”, diu Pol Rodellar, baixista de Mujeres.