10 Només la cultura ens pot salvar. Cultura i educació. Amb més cultura hi hauria menys gent dolenta. Menys pobresa, menys violència. Menys interès en la teleporqueria (ho dic bé?). Menys guerres. Menys brutícia en general. I s’ha de donar, la cultura, quan són joves, quan encara són un terreny per adobar. Això és vàlid arreu del món i encara més a casa nostra, a Catalunya, on cadascú haurà de buscar respostes dins d’ell mateix.

]]> És reconegut mundialment que els italians parlem bé. Vull dir que, gràcies a la nostra verbositat, que ens ajuda a convèncer tothom, arribem a ser bons comerciants i a vendre els nostres fantàstics productes arreu. Els amics argentins també tenen una certa fama en aquest sentit (no, Leo Messi no), però d’una manera diferent.

]]> Ha tancat. Després de la cara (pel que ha costat l’exposició) estàtua de Franco decapitat, el Born ha expulsat també la botiga de la Baguetina Catalana. Realment es feia dir Le Gourmet Delicate’s, una definició que sembla sortida d’un conte dels Germans Grimm. No podrem, doncs, comprar caganers i pares Noel estil Gaudí (en qualsevol època de l’any), o un dels seus entrepans, que s’han fet famosos a TripAdvisor. Respecto l’esforç i la feina d’aquesta gent. Penseu que obrien 24 hores al dia sense vendre res! El seu tancament demostra que la humanitat ha progressat en tema de gustos i que l’esforç educatiu global té resultats. Si volen fer un local que tingui èxit agafin exemples a escala internacional. Jo, per exemple, estic enamorat de la cadena britànica Pret a Manger, i estic segur que un model semblant funcionaria. En fi, em sap greu pels empresaris que hi ha al darrere i, al mateix temps, estic content perquè he recuperat la confiança en la humanitat. Tot i l’elecció de Donald Trump.

]]> Han tornat. I en fan publicitat a la tele (perquè els seus clients potencials miren la tele, no surfegen per internet). Estem parlant de les hipoteques inverses, aquell instrument financer estudiat per a més grans de 65 anys, que, d’aquesta manera, arriben a constituir una hipoteca sobre el propi immoble, seguint vivint-hi fins a la mort, amb l’objectiu de monetitzar el valor de la propietat. Després els hereus, si accepten l’herència, hauran de pagar el deute. Jubilado en Casa, Óptima Mayores, Renta Mayores... noms com aquests són els que utilitzen com a reclam i, realment, deixen pocs dubtes sobre els seus productes. El seu mercat són ancians, gent que pateix dependència, categories que hem de protegir amb molta atenció. Són diversos els casos d’estafa en aquest àmbit: pensem que molts dels que les contracten són gent sense hereus i les seves decisions depenen de consultors externs a la família. La tempesta perfecta de baixes pensions i nova bombolla immobiliària és aquí. I fa pudor.

]]> He tingut la sort de trencar el meu iPhone i de quedar-me’n sense. Després de 48 hores de pànic he entrat en una nova dimensió. Sí, perquè el Samsung primitiu que tinc fa que se’m treguin totes les ganes d’utilitzar aplis variades i dificulta aquella hiperconnectivitat a la qual estava acostumat. Resultat? Estic millor que abans. I no he perdut res en termes de feina i negoci. Fins i tot crec que he guanyat en qualitat, perquè puc reflexionar més en el moment de respondre als mails.

]]> Alguna cosa em deixa perplex en la pugna entre els partidaris de la sanitat pública i els de la privada. 1.354 milions d’euros en despesa farmacèutica el 2015 només a Catalunya, 292 euros per usuari, 27 receptes per pacient. Aquestes són les dades del sector públic. No ho entenc: on van tots aquests diners? A les farmacèutiques? Ho sap tothom i és profecia que les comandes de fàrmacs en el sector públic es fan de manera molt més alegre que en el privat, un sector que, podeu entendre, pateix retallades per sistema. ¿No pot haver-hi, doncs, una mena de lobi de les cases farmacèutiques perquè es destinin més recursos a la sanitat pública? ¿No són tots els portadors de les pintoresques samarretes en la seva defensa víctimes d’un engany cruel? ¿No és, doncs, l’euro per recepta, euro que, aquest sí, serviria per omplir les caixes de la Generalitat, mereixedor de respecte? Potser m’equivoco, però, com deia Giulio Andreotti: pensar malament és pecat, però moltes vegades permet endevinar.

]]> Abans de res, crec que us hauria de dir que Hillary Clinton mai ha sigut la meva debilitat. Però els últims dies us he de confessar que em sento una mica Hillary. És més, m’agradaria fer una pancarta ben gran que digués allò de “Je suis Hillar ”.

]]> Llegeixo un article sobre les dificultats econòmiques d’Andreu Buenafuente i El Terrat. Sorpresa i una mica de tristesa. Buenafuente, aquell noi tan simpàtic de TV3 que va saber construir-se un personatge propi a Espanya i arribar a triomfar, aquell noi que ha provocat les enveges tan típiques dels catalans que tendeixen a matar els seus ídols (Pep Guardiola o Ferran Adrià saben de què parlo).

]]> Quins records! Gràcies, Ajuntament. Gràcies, Pisarello. Gràcies, Manel Risques. Gràcies a tots vosaltres. M’heu fet tornar a viure sensacions antigues, d’anys enrere, quan treballava a Benetton, empresa coneguda pels seus anuncis ideats pel gamberro d’Oliviero Toscani. Malalts de sida, condemnats a morts, preservatius, cavalls copulant, vestits tacats de sang provinents de la Guerra dels Balcans. Totes campanyes memorables de la multinacional italiana que van posar el nom de la marca en boca de tots, i que van fer patir (molt) l’equip comercial de l’empresa.

]]> Hi torno: com ha pogut fer un error tan garrafal Convergència? Com ha pogut canviar de nom, tirant-lo als residus (paper, vidre, orgànic)? Un nom amb una història i un valor segur. A més, fer-ho actuant tan precipitadament amb decisió assembleària i sense un estudi previ! Empresaris: ¿creiem que si un producte no funciona el que fa falta és canviar-li el nom? Per exemple: suposem que baixen les vendes de Abercrombie&Fitch. ¿Fem un comitè i escollim un branding diferent? Ma per favore...

]]> Gràcies al nostre lector i tuitaire Miquel Bonet m'he assabentat de la futura instal·lació d'un mercat gastronòmic a l'antiga fàbrica Trias i Godó de la Gran Via, a l'Hospitalet. Es tracta d'un espai de 15.000 m que estarà dedicat a la venda i el consum de productes catalans. Aquesta notícia, que ha passat quasi desapercebuda, té una importància transcendent. La gastronomia és una eina fonamental en la construcció de l'imaginari català a escala mundial (menjar és cultura) i una iniciativa com aquesta no pot ser més que benvinguda. Considero més productius els diners que s'invertiran aquí que alguns dels invertits en altres iniciatives que hem conegut darrerament. Mireu Itàlia: 31.000 milions d'exportació alimentària el 2012!

]]> Avui és dia de decisions que, segons alguns, poden dividir la societat catalana i portar-la a la destrucció massiva. Com si les divisions es produïssin només a les eleccions. Som uns pobres il·lusos! L'altre dia vaig anar a El Corte Inglés, aquella empresa que resisteix a Espanya amb un nom de país estranger sense problemes (potser no se n'han adonat), i em va agafar una emprenyada monumental. Resulta que fan descomptes del 10% exclusivament a turistes. Per començar, no sé si és legal aquesta discriminació per origen geogràfic (els residents no comptem?) i, a més, tampoc no hi veig un gran sentit comercial (als turistes, un 10% no els canvia res). Ara bé, estem parlant d'una empresa d'un nivell gairebé institucional, la targeta de la qual és l'eina que fan servir moltes famílies amb problemes. I vinga, en un tres i no res té el poder de dividir la societat en dos grups: els d'aquí i els de fora. Per un instant, m'he vist decidint entre la dona catalana i la mare italiana. ¿No hi diuen res els de mejorunidos?

]]>