<![CDATA[Ara.cat - Patrícia Gabancho]]> 10 <![CDATA[30/11: Patrícia]]> QUAN ELS MEMBRES d’Ofèlia Dracs van acordar que a cada capítol de Negra i consentida hi sortiria “Patrícia, la tanguista”, la voluntat no era fer una broma agra, però tampoc un homenatge a Patrícia Gabancho. Un col·lectiu fonamentalment independentista llegia el seu llibre Cultura rima amb confitura amb un cert recel: que la seva mirada crítica sobre la cultura catalana esdevingués una coartada per als qui presentaven la catalanitat com un fenomen residual i folklòric, a superar. Era als anys 80, en el temps de l’España de las ciudades i de la contraposició programàtica entre una Barcelona cosmopolita i una Catalunya carrinclona. La Patrícia semblava a l’altra banda d’una frontera ideològica imaginària. Anys després ens vam trobar que érem a la mateixa banda que la Patrícia. I que ella era capaç de dir ben dites, amb precisió i contundència, coses que compartíem sobre la cultura i el país. Potser ella havia evolucionat. Potser nosaltres. Segur que havia evolucionat el país. La Patrícia va arribar a l’independentisme -si és que mai n’havia estat fora- des de la capacitat crítica i la reflexió intel·lectual. Aquella “Patrícia, la tanguista” era un ésser imaginari. Patrícia Gabancho ha estat real, sòlida i intel·ligent. Ens vam equivocar.

]]> <![CDATA[Patrícia Gabancho, una periodista que pensava]]> Havia portat amb discreció el càncer: volia seguir fent la vida normal, sobretot escrivint. A la Pat li quedaran massa llibres per fer. I a mi i a molts, massa coses per dir-li. Era un torrent d’idees i d’acció: compromesa, entusiasta, positiva, polemista, pencaire. Una gran periodista -encara recordo les seves cròniques a la contra del Diari de Barcelona- i una assagista perspicaç i versàtil -política, urbanisme, història, feminisme-. A l’engegar l’ARA s’hi va sumar com a col·laboradora. Eren els anys de l’esclat del Procés. Després la relació es va refredar però mai va deixar d’escriure-hi, especialment de cultura, de llibres. Arribada de l’Argentina el 1974 amb 22 anys, va aterrar en l’independentisme d’esquerres, després es va fer un lloc en el maragallisme, per tornar els darrers anys al punt de partida. El seu catalanisme era cultural -literari, historiogràfic- i barceloní, capitalí. Darrerament havia fet de l’Ateneu Barcelonès la seva segona casa. Des de les Corts, on vivia, hi anava caminant. Caminava molt i mentre caminava, pensava. I tots els qui pensàvem que teníem Patrícia per anys, avui estem colpits.

]]> <![CDATA[S'apaga la veu crítica, curiosa i incansable de Patricia Gabancho]]>

“Marxant una ressenya d’Elena Ferrante. Ja buscaràs què vol dir 'Frantumaglia', és un títol ben estrany. Em poso amb el següent”. Fa dues setmanes, Patricia Gabancho adjuntava a aquestes paraules l’últim article per a l’ARA Llegim, on col·laborava des del 2014, que serà publicat dissabte. El proper llibre que volia llegir era 'Esperança dins la foscor', de Rebecca Solnit, però el càncer de pulmó contra el qual lluitava des de fa mesos l’hi ha impedit. Ahir al migdia, la periodista i escriptora moria als 65 anys, deixant una polièdrica i extensa obra assagística i causant una commoció notable en el món cultural.

]]> <![CDATA[“Poeta t’ho han de dir els altres”]]>

Enrique Badosa confessa “una sensació constant de sorpresa”: els anys no li han esmussat la mirada. No és un poeta popular, però és un escriptor constant. Ha indagat en les diverses realitats -individual i col·lectiva- a través dels versos, fins que l’edat ha dit prou.

]]> <![CDATA[Una dona més misteriosa que els esperits]]>

La vida no va ser especialment benevolent amb Amalia Domingo, si més no durant les primeres etapes de la seva existència. Potser per això ella va preferir fixar-se en els morts i en els seus esperits. Nascuda el 1835 en un entorn de misèria i pobresa, l’Amalia va trobar en l’espiritisme una sortida als seus mals, que no eren pocs. Malgrat que es va convertir en la veu principal d’aquesta doctrina al segle XIX, la seva figura s’ha difuminat amb el pas del temps. L’escriptora Patrícia Gabancho la recupera amb l’assaig Amalia i els esperits (Arpa Editors), en què les gestes de la divulgadora espiritista serveixen per traçar una panoràmica de les pulsions i els moviments socials de la Barcelona modernista.

]]> <![CDATA[Patrícia Gabancho: "Ens han guanyat la primera batalla"]]>

A raig i com una necessitat. Així va sorgir la novel·la 'La néta d'Adam', de Patrícia Gabancho, guanyadora del Premi Prudenci Bertrana. "Tenia massa cosa a dintre que havia anat recollint i necessitava treure-ho com a teràpia", així que en va fer una primera versió "molt caòtica" en la que va haver de treballar durant dos anys. "M'he adonat que una novel·la és molt més complicada que un llibre de no ficció", ha assegurat l'autora, que s'estrena en el gènere narratiu.

]]>