La “felicitat” és un estat intens i immediat d’alegria, plaer o eufòria, que fa que ens “sentim bé”. Per això, quan parlem de manera col·loquial, sovint utilitzem els termes felicitat i benestar com si fossin sinònims. Però cerebralment, aquests conceptes són diferents i tenen implicacions diverses sobre la nostra salut i qualitat de vida. Comprendre la distinció entre felicitat i benestar no només és interessant des d’un punt de vista acadèmic, sinó que també és essencial per promoure un equilibri emocional sostenible i una salut mental duradora.

Soló d'Atenes va ser el primer a viatjar pel simple plaer de conèixer el món, sense cap interès utilitari. La seva meta era el camí. Va arribar així a la cort del riquíssim Cresos, rei de Lídia, que el va rebre amb els braços oberts i li va mostrar tots els seus immensos tresors. Davant la seva riquesa, Cresos li va preguntar si al llarg dels seus viatges havia conegut algú més feliç que ell. Soló li va dir que havia conegut algú molt més feliç, Teló d'Atenes, un home senzill que va viure en una època de bonança, va tenir uns fills excel·lents, va veure com creixien els seus nets i va morir, amb una mort gloriosa, defensant la seva pàtria. "L'home, Cresos –va continuar Soló– està subjecte a l'atzar. No hi ha dos dies a la seva vida que siguin completament iguals. Així que per saber si un home és feliç hem de considerar tota la seva vida, en conjunt. Abans de la mort, ningú mereix el títol de feliç".

Fer un viatge a una illa paradisíaca. Comprar una casa. Curar-se d'una malaltia. Tenir temps per a la família i els amics. Guanyar la loteria. Ascendir a la feina. Jugar un partit de futbol els diumenges. Tenir fills. Seure en una terrassa al sol. Totes aquestes són respostes reals a una qüestió tan íntima com complexa que pensadors i filòsofs, líders polítics i religiosos, sociòlegs i psicòlegs –i potser els que llegiu aquestes línies– han intentat endreçar al llarg de la vida: Què ens fa feliços?

Una característica pròpia dels humans és la quantitat de temps que invertim en pensar en el que no està passant: el passat, el futur o situacions hipotètiques. Aquest tipus de pensament, conegut com a divagació mental, és considerat una capacitat clau per a l'aprenentatge, el raonament i la planificació, però diverses tradicions filosòfiques i religioses suggereixen que pot tenir un cost emocional. Partint d'aquesta hipòtesi, un equip de la Universitat Harvard va analitzar la relació entre la divagació mental i el benestar emocional en la vida quotidiana. Mitjançant una aplicació de mòbil, els investigadors, liderats per M. A. Killingsworth, van recollir mostres en temps real de més de dos mil adults, que informaven sobre què estaven fent, què estaven pensant i com se sentien en aquell moment. Els resultats mostraven que la ment divaga gairebé la meitat del temps, amb poca variació segons l'activitat, i que els nivells de felicitat són més baixos quan el pensament no està centrat en l'activitat present. És a dir que, a l'hora d'explicar el benestar emocional, és més determinant en què pensem que no pas què estem fent, i que una ment que divaga, tot i el valor cognitiu, comporta un cost emocional mesurable.

Daniel Tubau és filòsof i escriptor. Publica Siete maneras de alcanzar la felicidad según los griegos (Ariel), on convida a fugir d'eslògans i tornar als clàssics per pensar què podem considerar avui una vida feliç.

"Hem comercialitzat la felicitat, i ens sembla que si no som feliços som uns desgraciats", va posar en relleu David Bueno a la xerrada "Saps com funciona el teu cervell?", que va oferir el 22 d’octubre a la llibreria Byron per al Club Prèmium de l’ARA. El divulgador científic i col·laborador de l’ARA va explicitar la diferència entre felicitat i benestar. "El benestar és més pla que la felicitat. Té estats emocionals incòmodes, com la frustració, la decepció i la tristesa, que en la felicitat no tenen cabuda i que permeten que el benestar es mantingui. Aquests estats emocionals incòmodes ens estan dient que alguna cosa no va bé i hem de canviar. La felicitat són pics de sensació de plaer que quan s'acaben normalment tenim una baixada", va afirmar. David Bueno va posar de manifest que l’estrès és un dels pitjors enemics del cervell. "Hauríem de tenir un mínim de 45 minuts cada dia per no fer res", va proposar, cosa que ell mateix intenta practicar. I va acabar amb optimisme: "En aquesta societat canviant, si podem hauríem de ser nosaltres un motor de canvi".

Llegim a l'ARA que des del 2008 “el benestar durant la vida humana s’ha representat amb un gràfic amb forma d’U”. Els nens en general són feliços, els joves també, però els adults arriben als cinquanta i arriben també al punt més baix de la infelicitat, “per l’estrès i les preocupacions de la vida”. I llavors, es veu, torna a pujar, perquè deu ser que passen els anys i tot se te’n refot. L'ARA ens recorda que “aquesta teoria es coneix popularment com la corba de la felicitat”. I si ens en parla és perquè “un estudi afirma que el deteriorament de la salut mental dels joves ha eliminat el comportament típic d'aquesta figura”.

Els treballadors estan cada vegada més estressats, més poc compromesos amb la feina i tenen més tensions amb els seus superiors. Aquestes dades poc alentidores formen part d’un estudi de l'empresa Gallup que el 2023 va analitzar els problemes que tenien els empleats arreu del món. D’aquests treballadors, un 59% estaven “renunciant en silenci”, és a dir, fent el mínim per complir la seva feina, però sense cap mena de motivació. I quan se’ls preguntava què millorarien de la seva situació no es referien tant a qüestions com el salari o les condicions laborals, sinó que admetien voler tenir més autonomia, uns objectius clars i un reconeixement per la seva tasca.

Edgar Cabanas (Madrid, 1985) és doctor en psicologia i professor a la UNED. El seu treball tracta sobre els usos polítics, socials i econòmics de la felicitat i n'és autor, juntament amb Eva Illouz de Happycracia.

S’acaben les vacances d’estiu i ens entra una nostàlgia trista. Com és que sempre volem més felicitat? Sempre més. La pregunta, tan universal, tan definitòria del neguit de la condició humana, se la fa la Milena Jasenská, la Milena de Kafka, o millor, La Milena de Praga, a qui Monika Zgustova ha donat vida en una preciosa biografia novel·lada publicada per Galàxia Gutenberg. Traductora al català i el castellà de Kundera, Hrabal, Havel, Akhmàtova i molts altres, Zgustova es mou amb mestratge pel món centreuropeu dels totalitarismes del segle XX. Un món infeliç. Un món de fanatismes i de supervivents, de tragèdia i de lluita, ric intel·lectualment, espiritualment extraviat. Embogit.

¿Sabies que un dels suplements més importants que pots prendre per sentir-te millor és totalment gratis? ¿I no només això, sinó que a l’estiu és quan és més fàcil aconseguir-lo i notar els seus beneficis? Aquesta vitamina miraculosa que ens pot elevar l'estat d’ànim i produir-nos més satisfacció és la llum del sol.

1. Dimecres passat, mentre era a la cadira de la dentista i esperava que l’anestèsia em fes efecte, em va vibrar el mòbil que duia a la butxaca. Una amiga, que és l’autèntica joie de vivre, em comunicava que era el Dia Internacional de la Felicitat i em proposava un joc. Que féssim un inventari, ara tu-ara jo, de les coses que ens fan feliços. Va començar tirant ella. La salut, va dir. Estimar i ser estimat. No aguantar imbècils per obligació. Quan em tocava tirar a mi, va entrar la dentista, vaig desar el mòbil, vaig obrir la boca i vaig contraure el cul, que a vegades fa més efecte que l’anestèsia. Quan vaig poder parlar, vaig afegir la doctora al joc. “Contemplar el mar”, va dir.

Quina setmana que portem, sort que ja s'acaba! Si dilluns havies aconseguit aixecar-te amb un mínim d'il·lusió, de seguida eres informat que era el Blue Monday. Esclar, com per atrevir-te a tenir un bon dia! Dimecres, en canvi, ja et podies afanyar a sortir al carrer amb el somriure a la cara: una nova eina, l'indicador del benestar subjectiu (em pregunto si el que és subjectiu és el benestar o l'indicador) afirmava que els catalans freguem el notable en felicitat, amb un 6,9. Esclar, som catalans, què voleu? Però jo, que m'havia de refer del maleït Blue Monday, vaig decidir transgredir la meva catalanitat i, desafiant-la, vaig pensar que aquell dia arribaria al 7. No només ho vaig aconseguir, sinó que vaig fregar l'excel·lent (no em vaig atrevir a assolir-lo, m'agrada ser catalana). Va ser, no crec que us sorprengui, gràcies a dos llibres que vaig recuperar de la biblioteca.  

El govern ens acaba de presentar “l'indicador de benestar subjectiu”, que pretén conèixer “la satisfacció amb la vida dels catalans”. Aquest indicador servirà, llegeixo també, “per millorar les polítiques públiques”. Han fet quatre mil enquestes i, pel que sembla, tenim un 6,9 en felicitat, que és un notable. Els més “feliços” destaquen la salut, la família, la vida personal i el benestar emocional. Els més infeliços, els diners, el malestar i la salut. Els jubilats són els que més alt es puntuen, i ho entenc molt, perquè em penso que, com més va, més feliç et fa el simple miracle de seguir viu, que és una cosa que, als setze anys, dones per suposada. Els feliços no parlen de diners, però sí que en parlen els infeliços.

En uns moments en què se sol glorificar la llibertat individual, les persones “fetes a si mateixes” i una vida sense la pressió dels lligams, acaba de sortir un estudi de Harvard destinat a capgirar-ho tot. O potser, simplement, un estudi que ens retorna a allò que sempre ha estat el més important: la nostra relació amb els altres.

Entre els tòpics mundials, es diu sovint que els països més assolellats són aquells on la gent és més alegre. Poden fer més vida al carrer, això equival a més socialització, i no han de comprar pastilles de vitamina D perquè el sol ja els en proporciona prou. La manca de vitamina D et pot fer caure fàcilment en un estat de desànim i de depressió. Però que la gent sigui més alegre, si és que és més alegre als països assolellats, no vol dir que sigui més feliç. O això és el que es dedueix de l’Informe mundial de la felicitat patrocinat per l’ONU. Fa quatre anys que Finlàndia encapçala aquest rànquing de benaurança, i Finlàndia no es caracteritza per ser el país del sol radiant sinó justament pel contrari. Els seus hiverns són una nit permanent, però sembla que això no impedeix que lideri la llista de països més feliços del món. Jo reconec que estic terriblement influïda per les pel·lícules d’Aki Kaurismäki per posar en dubte aquesta felicitat finlandesa. Ell mateix també en deu dubtar, perquè a part de fer unes obres meravellosament tristes (encara que també plenes de llum), viu a Portugal. Però la felicitat és un concepte prou subjectiu per pensar que cadascú l’entén a la seva manera, per molt que t’escarrassis a fer un rànquing.

El Govern vol mesurar el grau de felicitat dels catalans. Per fer-ho, durà a terme un qüestionari a 4.000 persones sobre el seu estat actual de benestar en diversos àmbits i, amb les dades obtingudes, es crearà una eina per conèixer els factors que fan felices les persones.

Les persones són insaciables? A la novel·la La Perla, John Steinbeck respon sense marge de dubte: “Els éssers humans mai estan satisfets, se’ls dona alguna cosa i en volen més.” El llibre és curt i la trama senzilla. Però, de manera poètica, ens transporta ràpidament a la frontera entre el desig i el poder. I en aquest terreny, provocant, afegeix que la insatisfacció “és una de les millors qualitats que posseeix l’espècie, una qualitat que l’ha fet superior als animals, que estan satisfets amb el que tenen“.