Cal fer memòria. Fa més de 25 anys que Bibiana Ballbè corre per la televisió pública catalana; ho ha fet com a presentadora, en programes com Silenci? i Bestiari il·lustrat, i com a directora i presentadora, a Caràcter. També va participar en la primera temporada d’Ànima i, últimament, a través de la seva empresa, The Creative, ha impulsat programes a TV3 com Dopamina. Ballbè, malgrat l’animadversió que ha provocat en el sector cultural i les polèmiques que ha encarnat, mai ha desaparegut dels nostres pressupostos públics. El 2013 va voler inaugurar la seva època de comissària de l’Arts Santa Mònica amb una festa en què va convidar cent artistes, molts dels quals van renunciar a ser-hi. L’acte no es va arribar a celebrar perquè el departament de Cultura ho va aturar, però Ballbè no ha baixat mai del burro de les tendències i d’una certa exitosa venda ambulant de fum que clama que el futur de la cultura és una passarel·la. Tot això fins a arribar a Bestial, el programa que TV3 va estrenar diumenge i que ha rebut una allau de crítiques a la xarxa. El problema no és el personatge, que no enganya el públic –és el que és–, sinó els polítics i les persones influents dels nostres mitjans de comunicació que la van posar al capdavant d’aquell projecte en el seu moment, i aquells que ara li han donat veu i vot per certificar l’enèsima mort de la cultura en prime time en els nostres mitjans públics. El linxament personalista que s’ha fet a través de les xarxes socials a Ballbè no ajuda a comprendre el quid de la qüestió. El 2013 Joan Minguet Batllori parlava d’ella com a símptoma d’una certa banalització de la cultura. Més de deu anys després d’aquest article, podríem dir que el debat ja no rau en la banalització de la cultura, sinó en el seu segrest, en la seva desaparició mediàtica. 

La comunitat, el nou espai mediàtic de Bibiana Ballbè, combina la publicació de continguts digitals a les xarxes socials i a YouTube amb l’emissió d’un programa a TV3, que serveix de gran posada en escena. En certa manera, tota la primera part més virtual és l’excusa i la purpurina simbòlica per donar un halo efectista d’originalitat i modernitat a l’espai televisiu tradicional. Però aquesta estratègia és, en bona part, el gran secret de la presentadora i del seu projecte: tot està disfressat perquè sembli molt més del que realment és. La comunitat es ven als espectadors com “un programa col·laboratiu de reflexió”. És a dir, múltiples persones exposen les seves idees sobre aspectes concrets de la condició humana. El primer programa parlava sobre el fet de tenir talent, el segon sobre l’amor i el tercer reflexionarà al voltant dels diners. Si li traiem la disfressa, es converteix en una mena de L’ofici de viure de Gaspar Hernández en versió 2.0 hipster moderneta.

L’últim petó. L’últim dia de solter. L’últim dia de col·legi, de feina o matrimoni. Qualsevol cosa que té connotació de final cobra un caràcter èpic. De celebració. De festivitat. L’últim dia de qualsevol cosa automàticament agafa una dimensió emocional fora del que és habitual i es converteix en un moment memorable. Doncs bé, aquest és el punt de partida d’una sèrie de sopars que fan al restaurant BeSo de l’hotel Sofia, on diversos xefs internacionals vindran a crear experiències úniques i sensorials que només es podran disfrutar una vegada a la vida.

El lloc ja té força d’entrada. Pel que respira en general i, en concret, pel conjunt de coses que el conformen: l’interiorisme, la gent, la ubicació, l’energia, la carta. És un local amb carisma i personalitat. Aquella màgia que es té o no es té i que difícilment es pot impostar. Ve de la mà i l’ànima dels seus creadors: els bessons Colombo, que han reconvertit l’antic Elephant Crocodile Monkey d’Estanis Carenzo en l’actual i acabat d’inaugurar King Kong Lady.

Hi havia anat molt. Un grapat de sopars mítics: històries que encara explico ara. I avui m’he despertat amb ganes de tornar-hi. És dimarts, són les nou del vespre i torno allà on l’escena creativa de Barcelona es reunia a finals dels 60 i principis dels 70. Avui sopo a Il Giardinetto, i no se'n parli més. No sé si el meu subconscient m’ho demana o m’ha picat la curiositat, després de veure per les xarxes que alguna cosa s’hi torna a coure. I sí, gràcies a això el dia s’ha fet menys llarg i menys feixuc.

Sóc fan incondicional de l’editorial Malpaso però fins avui no havia decidit quedar-me a sopar al seu restaurant. Després de cancel·lar una reunió he decidit baixar fins al carrer Girona a buscar un regal. Sense adonar-me’n surto de la llibreria amb dos títols més sota el braç. Encara és d’hora i feia temps que no tenia un moment de tranquil·litat per sopar: improviso acompanyant. Els dos locals són gairebé porta amb porta. Així que surto del Malpaso per tornar-hi a entrar.

No és la primera vegada que ho dic: si pogués viuria en un hotel. Per la seva essència: una vida suspesa en l’ara i l’aquí; en les entrades i les sortides, en els check-ins i els check-outs. La vida basada en la provisionalitat. En la idea del dia 0. Els hotels són no-llocs suspesos en el no-temps. Una utopia.

Sarrià és el barri del diumenge perfecte: la vida, a lloc; les converses, en ordre; les accions, a tempo. Racons, placetes, vermuts. Coneguts, saludats, amics. Nens que patinen, senyors que llegeixen el diari, parelles que passegen. I un grapat de postals més.

Fa dies que tinc el dia d’avui encerclat al calendari. Després de mesos sense veure’ns, toca retrobar-me amb una colla que viu més fora que dins. I que curiosament tinc la sensació que vaig veure ahir mateix. Com que és un dia especial, el lloc també ha d’acompanyar. Bibiana, què ens recomanes? La pilota és a la meva teulada. Fa temps que em ronda pel cap provar el germà petit de l’Uma (sí, aquell restaurant que va començar de forma clandestina i en el qual els seus propietaris et reben com si fossis a casa seva). Doncs el Nobook és paret amb paret. I és la seva versió més punky i desenfadada. A més, els plats que ofereixen són adaptacions de street food d’arreu del món. Perfecte per a la cita internacional d’avui.

Anar al tròpic sense passar per l’aeroport. I/o tocar les estrelles sense agafar un coet. Tot això amb una temperatura de 10º a l’exterior, la força de gravetat als peus, i a un preu MOLT terrenal.

Tot pot ser fumat. El pop, l’ànec, el pastrami, el verat, el formatge, la mantega. I tot això fumat –a part d’addictiu– és sa. I pràctic: ajuda a fer que els aliments es conservin més i millor.

10.00 AM. Acabar-me el suc d’un glop. Sortir de casa corrents. Travessar el Mercat de Sant Gervasi. Entretenir-me 30 segons en una parada de flors. I en ple Putget, a menys de 10 metres de l’oficina = al·lucinar. Una entrada enorme. Sofàs, catifes, taules de fusta massissa. I un aire tan rústic com vintage. Llibreries, espelmes, cactus. Gots de colors, figures de porcellana. I una pissarra on hi diu: ‟Menú de Cantina”. No tinc clar si és un restaurant o un espai privat. Entro amb compte, miro a un costat i a l’altre. I em rep la Marta, propietària i xef del Matilda & Cook.

M‘he proposat reconquistar el centre de Barcelona. Enfilo els carrerons de darrere l’Ajuntament (els meus preferits del Gòtic) fins a arribar al seu centre neuràlgic: el carrer Avinyó. I busco el restaurant Palosanto perquè m’han dit que el seu soterrani amaga un dels secrets més ben guardats de la ciutat. 30 m2 ocupats per una llarga barra japonesa on, curiosament, també serveixen plats peruans.

Ladys and gentlemen, en dono fe. A Barcelona ha nascut un nou temple. I és Servicio Continuo. Un local ultrasenyorial on es pot menjar i beure i/o beure i menjar fins a les tantes de la matinada. Únic en la seva espècie, saps quan hi entres però no quan –ni com– en sortiràs. I aquí la gràcia. I la motivació per tornar-hi.

Correcte. Anar un dissabte a la Boqueria és per als valents. Més de 5 humans per metre quadrat, fruita a preu de plutoni i cops de colzes non-stop. Sí. Una pena. I més avui, que tinc ganes del clàssic matí de mercat.

Ctrl+Z constant. Popurri de sorolls. Desconcentració màxima. I feina a més no poder = DRA-MA:

Què és cultura expandida? La capçalera del nou Play inclou aquesta idea incrustada entre les seves lletres com a declaració d’intencions i concreció de les seves essències, des de fa unes setmanes renovades, més concentrades i reforçades per un nou disseny, noves firmes i més aprofundiment en els temes i els enfocaments cinèfils, musicals i teatrals. El suplement cultural dels divendres de l’ARA va celebrar ahir una festa de presentació a la Fàbrica Damm, amb la intenció de donar-se a conèixer, fidelitzar lectors i presentar-los els seus col·laboradors. Un dia per desvirtualitzar les cares i les firmes, per fer-les corpòries i conversar sobre la nova pel·lícula, el disc que sona a tot arreu i el muntatge que ja ha esgotat localitats.

Descripció: Més pàgines, més opinió, més cinema, més música, més teatre, més oci i molta, molta més cultura. Amb la col·laboració d'Antonio Baños, Estel Solé, Roger Coma, Bibiana Ballbè i Santi Balmes. Descobreix-lo a partir del 6 de maig.

Torna Bestiari il·lustrat . Després que la direcció de TV3 decidís deixar el programa -que ja tenia tota una temporada rodada- al calaix, el dilluns dia 7 de gener Bibiana Ballbé tornarà a ensenyar les feres de "l'univers cultural català" que il·lustren la tercera temporada del Bestiari .