Quan va posar-se a escriure La germandat de l'àngel caigut (Columna, premi Josep Pla 2024), el periodista Jaume Clotet (Barcelona, 1974) no tenia al cap fer una trilogia. L'èxit d'aquella novel·la, però, va portar-lo a plantejar-se de donar continuïtat a les aventures protagonitzades per la mossa d'esquadra Berta Bosch i el monjo de Montserrat Bernat Balaguer amb un segon títol, La calavera de l'apòstol (Columna / Destino, 2025) i amb un tercer que acaba d'arribar a les llibreries, L'espasa del rei (Columna / Destino, 2026). Clotet tanca la saga amb un llibre que no es pot llegir de forma independent dels anteriors, perquè dona resposta a molts interrogants que ha anat sembrant al llarg de les novel·les. "La germandat de l'àngel caigut comença amb Satanàs empresonat a Roma. Ara he hagut d'imaginar com, qui, quan i per què empresonava el dimoni", explica l'escriptor.

Priscilla Morris (Regne Unit, 1973) viu entre Irlanda i Romanyà de la Selva, però va passar tots els estius de la seva infantesa a Sarajevo, la ciutat natal de la seva mare. Morris tenia 19 anys quan va esclatar la guerra de Bòsnia i els seus avis i altres familiars van quedar atrapats a la capital, que va estar assetjada durant 1.425 dies en el que es coneix com el setge més llarg de la història moderna. Ara narra aquestes vivències a Papallones negres (Periscopi, 2024; traduïda al català per Marc Rubió), una novel·la de debut que ha passat tretze anys escrivint i que li ha valgut molts elogis. Entre ells, una nominació al Women’s Prize 2023 i un lloc entre els 10 millors llibres de ficció històrica del 2024 segons The New York Times.

La mestra i escriptora Teresa Sagrera Bassa (Sant Pere de Vilamajor, 1966) ha guanyat la 28a edició del premi Nèstor Luján de novel·la històrica amb El cor del balneari (Columna), una història ambientada el 1919 en un balneari de Caldes de Montbui. Un dia la Lola arriba al balneari amb el propòsit de complir l'última voluntat de la seva mare, que acaba de morir: entregar una capsa de música a Ignasi Ventura, el propietari del Balneari Ventura. Secrets familiars i tensions socials d'una Catalunya en ebullició pels moviments sindicals i les lluites obreres donen forma a la novel·la de Sagrera, que ja havia sigut finalista del Nèstor Luján el 2012 amb Confidències d'una reina (Columna, 2013), que es va adaptar al teatre el 2014. El cor del balneari és la seva setena novel·la, de les quals n'hi ha sis que són novel·la històrica.

Ken Follett (Cardiff, 1949) ha deixat aparcat el seu ostentós Rolls-Royce –la matrícula pretén reproduir el cognom: FDII ETT– als afores de la Royal Over-Seas League, un exclusiu club del centre de Londres, al districte de Mayfair, a dues passes de Picadilly Circus. La raó? La trobada amb la premsa internacional que manté aquest divendres per al llançament de la seva nova novel·la, L'armadura de la llum, que Penguin Random House posa a la venda dimarts vinent, simultàniament en català, castellà i la versió original anglesa. L'edició catalana, publicada per Rosa dels Vents, compta amb la traducció de Mireia Alegre Clanxet i Inmaculada Estany Morros.

Francesca Sotorra va fer una cosa excepcional al segle XIV: va exercir de metge i de cirurgiana. Era complicat fer-ho perquè a l'Edat Mitjana aquesta professió estava prohibida a les dones i, de fet, Sotorra va ser amonestada i multada abans que el rei Joan li donés, dos anys després de sancionar-la, la llicència de cirurgiana. Tot això és real, està documentat i ho explicava Teresa Vinyoles a Les barcelonines a les darreries de l'Edat Mitjana (Barcelona, Fundació Vives Casajuana, 1976). "Vinyoles mencionava cinc o sis metgesses i la Francesca és de qui donava més informació, quan la vaig trobar vaig pensar que ja ho tenia, que ja havia trobat la persona sobre qui escriure una història", diu Laia Perearnau i Colomer (Barcelona, 1972), que ha guanyat el premi Nèstor Luján de novel·la històrica, dotat amb 6.000 euros, amb la novel·la Francesca de Barcelona (Columna).

La triaca és una poció que durant segles va servir de panacea universal. Va començar a utilitzar-se el segle II aC i va persistir fins als anys cinquanta del segle XX, com consta en diferents manuscrits farmacològics. La van prendre des de Neró fins a Darwin, passant per Copèrnic i Newton. "Al segle XV, a la plaça Sant Jaume de Barcelona, es feia una cerimònia d'elaboració de la triaca, hi havia els bisbes, els apotecaris, el Consell de Cent... i hi havia un control de qualitat de la fórmula de la triaca", diu l'escriptora Coia Valls (Reus, 1960). Aquesta medicina, que podia contenir més de 70 elements d'origen vegetal, mineral i animal (com la carn de les femelles vibres o la sang de dragó), és objecte de desig però també un símbol de les ànsies de canvi a la darrera novel·la de Valls: L’alquímia de la vida (Columna/Destino).

En un temps en què un missatge de 280 caràcters ja estableix doctrina, quan dedicar 5 o 6 minuts a la lectura d’un article de diari constitueix un esforç considerable, la publicació d’un llibre de 1.628 pàgines, d’un dens assaig d’història social i cultural, pot semblar una aventura forassenyada. Per fortuna, no ha estat aquest el parer dels responsables d’Acantilado/Quaderns Crema, que fa tot just unes setmanes van portar a les llibreries el monumental volum de Yuri Slezkine La casa eterna: Saga de la Revolución rusa.

“No he pogut veure cap actuació del meu avi ni accedir als enregistraments que li van fer per diferents televisions, va ser molt famós a la seva època però tot acaba esborrant-se i desapareixent”, reflexiona el filòleg, professor i escriptor Xavier Gual (Barcelona,1973), que ha volgut retre homenatge al seu avi, Joan Gual, amb la novel·la El gran baríton (Columna). Escriure ha sigut una manera de recordar-lo i retrobar-s'hi: “Potser així aconsegueixo que se'n parli”, diu.

L'èxit de 1793, una novel·la que comença amb la descoberta d'un cadàver mutilat en un Estocolm pudent, va fer que l'escriptor suec Niklas Natt och Dag es decidís a escriure una trilogia. L'escenari d'aquesta segona part, 1794. El foc i el minotaure (Proa/Salamandra), continua sent la societat violenta, corrupta i descoratjadora del segle XVIII. A una ciutat d'Estocolm que és l'antítesi de la imatge actual d'un país amb fama de paradís del benestar, l'autor suec hi afegeix un nou paisatge: Saint-Barthélemy, una illa de les Antilles franceses. La violència és encara pitjor que als carrers d'Estocolm per la crueltat despietada amb què són tractats els esclaus: "Suècia té la imatge de ser una nació molt progressista i no li agrada recordar aquesta part del seu passat, però la monarquia sueca també es va lucrar amb el treball esclau. Durant molts anys aquest episodi de la història estava amagat als arxius, però a la dècada dels 50 del segle passat va sortir a la llum i als anys 60 l'esquerra ho va utilitzar per desacreditar la monarquia. De tant en tant, una nova generació ho recorda, tot i que es torna a oblidar amb força freqüència", diu l'autor suec.

L’escriptor Eduardo Mendoza (Barcelona, 1943), que avui ha rebut el Premi Internacional de Novel·la Històrica Barcino, no perd el sentit de l'humor i davant els periodistes té la mateixa ironia que traspua als seus llibres. Diu que "Barcelona és mentidera", i quan se li demana que sigui més específic respon que la ciutat té una gran capacitat per reinventar-se: "He dit el que volia dir —diu amb mirada sorneguera—. Hi ha ciutats que tenen imatges molt potents, com Nova York, Venècia o Istanbul. Barcelona també busca la seva imatge i, quan no se'n surt, se la inventa". L'escriptor, que als seus llibres ha transitat per diferents èpoques, recorda que la imatge moderna de la ciutat neix amb el Modernisme: "És un estil fantasiós. Pots considerar que la ciutat és mentidera o no, és un qualificatiu moral, però és una ciutat a qui li agrada molt l'escenografia". Durant molts anys, Mendoza ha viscut entre Londres, la ciutat que li servia de refugi, i Barcelona. La pandèmia ha fet que la capital catalana s'hagi convertit en residència permanent, però l'autor de La ciudad de los prodigios i Sin noticias de Gurb és un home inquiet i admet que és feliç vivint en llocs poc coneguts. "M'agrada molt ser estranger, ser a llocs on no em coneixen i no conec".

Quan va publicar El pont dels jueus el 2007, Martí Gironell (Besalú, 1971) era molt reconegut pels espectadors de TV3, per la seva vinculació amb els informatius de la casa. Tretze anys després, la seva editora actual, Glòria Gasch –de Columna– el considera "el Ken Follett català". En poc més d'una dècada, i gràcies a l'èxit del seu debut en la ficció –més de 100.000 exemplars venuts i traduccions al castellà, l'italià, el portuguès i el polonès–, Gironell s'ha anat distanciant del periodisme i ha apostat per la narrativa històrica, amb novel·les com L'arqueòleg (Columna, 2010), El primer heroi (Ediciones B, 2014) i La força d'un destí (Planeta, 2018), amb la qual va guanyar el premi Ramon Llull.

Els lectors amb una mica de memòria encara recorden Tenim un nom, la novel·la amb què Vicenç Villatoro reconstruïa el viatge a París d'un adolescent amb el seu pare per veure la final de la Lliga de Campions entre el Barça i l'Arsenal el 2006. El partit va acabar amb la segona Copa d'Europa blaugrana: va ser el cim de l'etapa de Frank Rijkaard com a entrenador, i era el tercer any de l'era Joan Laporta. El llibre, publicat el 2010, va guanyar el premi Ramon Llull, en aquells moments el més ben dotat de les lletres catalanes, amb 90.000 euros.

Amb 84 anys, Chufo Lloréns va ser capaç de "quedar embarassat" d'una nova novel·la que li ha costat quatre anys de "gestació", i això que acabava de publicar La llei dels justos, una mirada a la Barcelona modernista que sumava més de 1.100 pàgines. "Hi va haver gent que es va mosquejar amb mi per l'extensió d'aquella novel·la, i per això vaig pensar que aquesta vegada em moderaria", explica. Ho ha aconseguit, però a mitges: El destí dels herois (Rosa dels vents, 2020) és una novel·la més breu, tot i que supera les 800 pàgines.

“Com és possible que el president dels Estats Units negui el canvi climàtic? Qui pot negar el canvi climàtic? Només un imbècil!”, exclama l’escriptora xilena Isabel Allende. Ho diu en una roda de premsa a l’Institut de Cultura de Barcelona unes hores abans de rebre el premi de Novel·la Històrica Barcino al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona. Als 77 anys, l’autora de La casa de los espíritus (1982) no està per a eufemismes. “¿No els fa vergonya als polítics, a aquests vells xarucs que estan dirigint el món, que una noia de 16 anys com Greta Thunberg hagi de representar la consciència del món?”, insisteix amb la mateixa contundència amb què uns minuts abans ha descrit els estralls del neoliberalisme a Xile.

Les petites històries que han fet història seran protagonistes, entre el 4 i el 9 de novembre, de les jornades Barcelona Novel·la Històrica, en les quals participaran, entre d'altres, les escriptores Isabel Allende, Jo Baker i Carme Riera, l'historiador José Enrique Ruiz-Domènec o l'editora Maria Bohigas.

Què passa amb la narrativa alemanya actual? Ni el mateix Daniel Kelhmann en sap donar una resposta. La qüestió és que, trencant amb l’ensopiment d’una literatura escorada cap a les fondàries de la reflexió, Kelhmann ha sortit com un bolet amb les seves aventures que fan pensar més en la narrativa anglosaxona, amb la qual s’identifica. Va començar amb El mesurament del món (Angle Editorial), traduïda a més de quaranta idiomes i adaptada al cinema per Detlev Buck el 2012, en la qual hibridava gèneres per endinsar-se en la vida de dos personatges cabdals a les Germànies: el naturalista i explorador Alexander von Humboldt i el matemàtic i astrònom Carl Friedrich Gauss. “No em considero autor de novel·la històrica i em vaig prometre que no en tornaria a escriure més, però aquest període previ a la Il·lustració m’interessava molt i vaig trencar la promesa”. El resultat és Tyll (Penguin Random House), una novel·la èpica que retrata un personatge llegendari del folklore alemany: Tyll Ulenspiegel, una mena de bufó i artista irreverent. “En aquella època, al segle XVII, la gent no viatjava habitualment, però en canvi els artistes, els rodamons, sí, i per això em va interessar aquest personatge que també és present a les llegendes a Holanda i França, però sempre enfocat com a personatge infantil per les seves pallassades. A mi m’interessava més aviat el seu costat malvat i asocial”. Aquí és quan ens ve la imatge de l’esgarrifós Joker intepretat per Jack Nicholson. “De fet, és un personatge present avui, en la cultura pop. És un personatge intel·ligent però té un costat fosc que em fascina, és un sociòpata”.

L’escriptora Isabel Allende (Lima, 2 d'agost del 1942) ha sigut guardonada amb el Premi Internacional de Novel·la Històrica Barcino, que concedeix l’Ajuntament de Barcelona. El jurat ha destacat que Allende "encarna la implicació personal amb l’època que li ha tocat viure" i que ha creat "novel·les que commouen per la seva radicalitat humana", a partir d'"exilis i vivències personals que transiten de l’amor a la mort". La seva obra, formada per 23 títols publicats, s'ha traduït a 42 idiomes i ha venut més de 74 milions d’exemplars, cosa que l’ha convertit en l’escriptora més venuda en llengua espanyola i ha rebut més de 60 premis internacionals.

Els artistes que han marcat la història i que l'han modificat amb la seva obra seran els protagonistes de la sisena edició del festival Barcelona Novel·la Històrica, que tindrà lloc del 5 al 10 de novembre entre la Fundació Tàpies i la Biblioteca Jaume Fuster. La dotzena de xerrades que reuniran 36 escriptors, historiadors, filòlegs i periodistes com Victoria Cirlot, Carme Riera, José María Ridao, Xavier Bru de Sala, Armand Puig, Màrius Carol o Andreu Carranza giraran al voltant de "la creació dins la creació", diu el comissari, Fèlix Riera, "com els autors de novel·la històrica han utilitzat els grans creadors de tots els temps per explicar un moment de la història, perquè els artistes condensen l'esperit d'una època, la defineixen i també la canvien".

Què té a veure l’òpera Carmen amb la Tercera Guerra Carlina? Més enllà de la coincidència temporal (1875), aparentment poc o gens. Però en la ficció tot és possible. Martí Porter ha aconseguit fer-les anar de bracet, fluidament, a la novel·la Carmen a Granollers. Ocell rebel (Marcòlic), on comparteixen protagonisme el capitost carlí Martí Miret, l’alcalde Pere Maspons i el compositor Georges Bizet, tres personatges reals als quals l’autor afegeix sentiments i vivències de collita pròpia: els porta per un periple que, a més de Granollers, inclou Barcelona i París. Altres secundaris reals són el cònsol Ferdinand Lesseps (artífex del canal de Suez), l’arxiver Manuel de Bofarull, l’esclavista i empresari Antoni López (el que ara s’ha quedat sense estàtua a Barcelona) i el també empresari Manuel Girona, entre d’altres.

Un home que se’n va a fer les Amèriques li ha permès fer l’agost a Martí Gironell, que amb La força d’un destí s’ha emportat els 60.000 euros del 38è premi Ramon Llull. “Els dos grans somnis del protagonista són aixecar un restaurant a Hollywood i oferir un gran vi als seus comensals”, diu el novel·lista i periodista, que una vegada més s’ha basat en un personatge real, Ceferino Carrión -o Jean Leon, des que aconsegueix la ciutadania nord-americana-, per bastir una nova novel·la històrica, que s’afegeix a títols com El pont dels jueus (Columna, 2007) i El primer heroi (Ediciones B, 2014).