De la nit al dia, en un moviment digne de Hollywood, Disney va acomiadar diumenge passat Bob Chapek, que havia servit com a conseller delegat de la companyia durant els últims dos anys. El seu lloc l'ocuparà el seu predecessor, Bob Iger, considerat un dels empresaris més exitosos de la indústria, que ja va liderar l'empresa entre el 2005 i el 2020. Durant aquests quinze anys, Iger va fer créixer el negoci de Disney, ampliant la seva llista de propietats intel·lectuals i quintuplicant la capitalització de mercat de l'empresa. Als seus 69 anys, reticent, va decidir fer un pas al costat i va deixar l'empresa de la seva vida, no sense abans suggerir el nom de qui es convertiria en el seu successor: Bob Chapek.

El cas de Miley Cyrus és un dels més flagrants del show business. Aquesta setmana ha fet 30 anys i tothom que es creuava amb aquesta efemèride expressava que li semblaven molt pocs per a aquesta estrella. I és normal. Perquè a Cyrus la coneixem de fa dècades. Concretament, dues. Tants anys fa que la vam descobrir que tenim la sensació que hauria de tenir molts més anys. Però no és així, perquè la jove filla del cantant de country Billy Ray Cyrus va debutar quan era una absoluta nena i des de llavors no ha desaparegut de les nostres vides. Amb tot el que això comporta per a qualsevol infant i, especialment, si la seva figuraté escala planetària.

La barcelonina Núria Pradas ha convençut el jurat de la 40a edició del premi Ramon Llull amb Tota una vida per recordar, novel·la ambientada als Estats Units durant els anys 30 del segle XX i centrada en el món dels dibuixos animats. «Sophie Simmons és una noia de Nova York que des de ben jove té un somni, convertir-se en animadora de dibuixos animats», ha explicat l’autora aquest divendres al migdia a la seu del grup Planeta, que convoca el guardó des del 1981 i que actualment, juntament amb el premi Sant Jordi, és el més ben dotat de les lletres catalanes, amb 60.000 euros. «Quan només té setze anys, la noia deixa la família per anar-se’n a Los Angeles perquè ha guanyat una beca al millor institut d’art d’Amèrica. El que no sap és que el món d’animació és un món d’homes –afegeix Pradas–. En aquells moments, les dones estaven confinades a feines com entintar els dibuixos que els animadors feien, o també pintar-los amb els colors que ells diuen».

El 1939, dos anys després de rebentar les taquilles i canviar la història del cinema amb Blancaneu i els set nans, Walt Disney va produir el curt How Walt Disney cartoons are made, un making-of que il·lustrava de manera entretinguda i planera el procés creatiu de la producció i les tècniques d’animació utilitzades. No feia cap al·lusió, esclar, a les lluites internes de Disney amb els seus socis pel risc financer que representava el film -l’estudi podria haver desaparegut-. Walt Disney, pare de la cultura empresarial corporativa, va entendre aviat que calia controlar el relat sobre el propi negoci i ho va fer oferint una imatge impol·luta d’èxit i excel·lència artística.

L'ovació no va ser atronadora, encara que es va sentir algun bravo, però, els aplaudiments van ser unànimes i prolongats. Així va rebre dimarts el Teatro Real 'L'americà perfecte', l'òpera que Philip Glass ha compost sobre Walt Disney.