El cinema francès manté una relació especialment fluida amb les seves estrelles musicals. De Juliette Gréco a Benjamin Biolay, són molts els músics que s’han col·locat davant la càmera en projectes que no aparenten simples vehicles promocionals, sinó prolongacions naturals d’inquietuds artístiques. Una de les incorporacions més recents a aquesta tradició és la de Juliette Armanet, cantant que sembla haver-se aficionat a la interpretació en els últims anys, i que troba a Elegir mi vida la intersecció dels seus talents.

Cinema Paradiso (1988) va fixar en l’imaginari popular una certa manera d’homenatjar l’amor al cinema i l’experiència de veure’l projectat en una sala fosca, però hi ha altres maneres de filmar la cinefília. En lloc de lacrimògena i desmesuradament nostàlgica, podria ser emocionant i sensible, un homenatge que arribés al cor sense renunciar a l’ambició intel·lectual i l’atreviment narratiu. Que explotés les possibilitats del cinema com a llenguatge, i no només els recursos del melodrama sentimental. Una pel·lícula, en resum, que fos més com Cinéfilos, d’Arnaud Desplechin, que estrena la plataforma Filmin aquest divendres, una preciosa carta d’amor al cinema que hibrida amb naturalitat les formes de l’assaig fílmic, l’autoficció i el documental d’autor.

Serà cosa de la grandeur, però quina facilitat té el cinema francès per dialogar amb la realitat immediata i treure pit en clau nacional de qualsevol petita gesta. El director de la recent adaptació d’Els tres mosqueters porta a la pantalla l’episodi real de l’evacuació d’emergència de centenars de refugiats afgans realitzada in extremis per un grapat de policies de l’ambaixada francesa durant la caiguda de Kabul en mans dels talibans. Basada en el llibre del responsable de l’operació, 13 días, 13 noches pren, per tant, el punt de vista del comandant de policia, un veterà pragmàtic i a punt de retirar-se que ha de bregar amb el caos absolut d’un país trencat, la desesperació extrema dels civils afgans, l’amenaça dels talibans i els dubtes dels altres policies i dels seus superiors.

En el relat que sol acompanyar la celebració d’uns Jocs Olímpics –sobretot des de les institucions que els organitzen– hi ha tres elements que es repeteixen: esforç, èxit i transformació. Com si les ciutats que acullen l’esdeveniment, igual que els atletes, haguessin d’experimentar un arc dramàtic de superació, una cursa èpica en la qual no sembla haver-hi espai per a l’error ni el fracàs. En aquest context de grans expectatives i triomfs transcorre la petita història de la Blandine, la discreta protagonista del film Aquel verano en París, que viatja sola des de Normandia al París excitat i bulliciós dels darrers Jocs Olímpics per veure la competició de natació i retrobar-se amb la seva germana Julie, a qui fa deu anys que no veu. Però les coses no surten ben bé com ella s’espera: primer es queda a les portes de la piscina olímpica per no tenir on deixar la motxilla, i el dia que compleix 30 anys l’expulsen d’un alberg juvenil per superar l’edat límit; a més, tot i l’interès de la Blandine per reconnectar amb la seva germana, ella sembla més interessada en refer la seva vida sexual i sentimental, trasbalsada per un divorci recent, que en reviure antics lligams familiars.

La Liane (Malou Khebizi), la protagonista de Diamante en bruto, desprèn una energia molt semblant a la de la Rosetta, el personatge del film homònim dels germans Dardenne que va forjar un nou patró de cinema social per al segle XXI. També és una noia de classe obrera disposada a qualsevol cosa per aconseguir la feina que anhela i amb una empenta que fa avançar tota la pel·lícula. Però si la Rosetta es conformava amb un treball estable, la Liane aspira a convertir-se en "la Kim Kardashian francesa".

A Los buenos profesores, que arriba divendres als cinemes, el director francès Thomas Lilti retrata l’ofici de mestre a través d’un drama amb tocs d’humor que segueix el curs escolar d’un institut de París a través dels ulls d’un professor nouvingut, el Benjamin, estudiant de doctorat sense beca que ha acceptat la feina per motius estrictament econòmics. El film, que captura amb rigor i empatia les dificultats i els dilemes dels docents, té un dels seus principals actius en el seu protagonista, Vincent Lacoste. Amb només 30 anys, l’actor ja és un veterà del Festival de Canes i un nom habitual del millor cinema francès actual, demanat constantment per directors com Christoph Honoré, Quentin Dupieux o el mateix Lilti, amb qui ja havia treballat en els seus films anteriors sobre el món de la medicina, Hipòcrates (2014) i Ments brillants (2018). Amb els cabells sempre despentinats i un aire d’adolescent etern, Lacoste ha construït una carrera esplèndida amb grans pel·lícules com el drama sobre el dol La meva vida amb Amanda, el fresc històric Les il·lusions perdudes o la comèdia de Justine Triet Els casos de la Victoria.

El punyent drama Custòdia compartida va llançar el 2017 la carrera com a director del francès Xavier Legrand (Melun, 1979). El seu nou film segueix un aclamat dissenyador de moda a qui els pecats del seu pare arrosseguen a l'abisme. El sucesor, ja en cartell, acompanya l'espectador en una voràgine de girs i revelacions que donen forma a la pel·lícula més imprevisible de la temporada.

Dos anys després de la data prevista, la Filmoteca celebra finalment aquests dies l'esperada retrospectiva sobre Agnès Jaoui (Antony, 1964), un dels directors més emblemàtics del cinema francès del tombant del segle XXI, amb comèdies agredolces tan magnífiques com Per a tots els gustos o Com una imatge. L'endarreriment va ser provocat per la pandèmia, però segurament també per la mort del seu exmarit i company artístic de sempre, Jean-Pierre Bacri, que ella reconeix com "la gran absència" de la seva vida.

El director francès Bertrand Tavernier, mort aquest dijous als 79 anys, era un dels noms clau del cinema francès de l'últim mig segle i un referent tant per la seva obra com a director com per la seva passió cinèfila, forjada primer en els cinemes de barri de París i després a la Cinémathè, que va expressar en llibres, crítiques i documentals. Pel·lícules com El rellotger de Saint Paul, La mort en directe, La vida i res més i Avui comença tot el van convertir en un dels grans directors de la seva generació i en un dels més estimats pel públic cinèfil, que reconeixia en ell un dels seus, un apassionat pel cinema de tots els gèneres i estils.

Jean-Pierre Bacri, recordat pels seu treballs amb Alain Resnais i sobretot amb Agnès Jaoui, ha mort aquest dilluns als 69 anys a conseqüència d'un càncer, segons informa la premsa francesa. Actor, guionista i dramaturg, Bacri va aportar una mirada crítica sobre la burgesia francesa en pel·lícules com Per a tots els gustos i Com una imatge, que va escriure amb Jaoui. Junts formaven un tàndem infal·lible que va guanyar quatre premis César al millor guió i que durant la dècada dels 2000 es va convertir en sinònim de comèdia d'autor elegant i punyent, tocant notes similars a les del cinema de Woody Allen però amb regust i personalitat pròpia.

L'Acadèmia del Cinema Francès ha anunciat aquest dimecres l'elecció de Margaret Ménégoz com a nova presidenta de la institució. La notícia ha arribat a només dos dies de la cerimònia més important del cinema francès, el lliurament dels premis César. En les últimes setmanes hi ha hagut força rebombori a causa de les queixes d'artistes per l'opacitat i la falta de paritat en l'Acadèmia, a més de les protestes feministes en contra de les 12 nominacions a l'última pel·lícula de Roman Polanski, El oficial y el espía. A causa d'això, el 13 de febrer va dimitir la cúpula directiva de l'Acadèmia del Cinema Francès.

El cinema francòfon fa un pas endavant a Barcelona amb la 2a edició del festival Ohlalà! L'Institut Francès i els Cinemes Texas acolliran del 13 al 19 de març onze llargmetratges, molts d'ells inèdits als cinemes catalans i presents en la pròxima edició dels premis César, que s'entregaran divendres vinent.

L'actor francès Jean Rochefort ha mort aquesta matinada als 87 anys en un hospital de París, segons informen diversos mitjans francesos. Considerat un dels actors francesos més populars, va participar en més de 100 pel·lícules; va treballar amb directors com Bertrand Tavernier, Luis Buñuel, Philippe de Broca, Patrice Leconte, Claude Chabrol, Robert Altman i Fernando Trueba, i va rebre tres premis Cèsar del cinema francès.

En els primers compassos d’ El amante doble, la nova pel·lícula del cineasta francès François Ozon, un sexe femení en ple orgasme es fon amb la pupil·la d’un ull que plora. Plaer i tristesa -erotisme i mort- conformen els dos pols del viatge psicoanalític de la protagonista del film, Chloé, una noia depressiva amb mal de panxa psicosomàtic que s’enamora del seu terapeuta, Paul, i es deixa seduir més endavant per Louis, el bessó de l’home a qui estima. Un triangle amorós pertorbador i d’alt voltatge protagonitzat per Marine Vacth, que repeteix amb el director després de Jove i bonica (2013) per encarnar aquí una altra dona de desitjos foscos. “És cert que el personatge de Marine a Jove i bonica és una jove igual de misteriosa i opaca que la Chloé d’El amante doble, però no veig el vincle entre aquests dos treballs”, explica Ozon. I continua: “La primera pel·lícula segueix el dia a dia d’una noia des de l’exterior, ens mostra els fets, mentre que en aquest nou llargmetratge indago en el seu interior i les seves fantasies. Aquí faig el camí de tornada: em fico en els somnis de la protagonista per treure’ls fora i mostrar-los al públic”.