Virginia Cierco fa tres anys que dirigeix la Biblioteca Sant Pau - Santa Creu, al cor del Raval barceloní. Les primeres pràctiques les va fer en un institut a la Meridiana, on la biblioteca era una trista habitació. Ara somia amb una ampliació de l'equipament situat al costat de la Biblioteca de Catalunya i viu el dia a dia apassionadament.

Fundada l’any 1800, la Biblioteca del Congrés dels Estats Units compta amb un fons de més de 178 milions de documents, entre els quals s’inclouen fotografies. Col·leccions úniques que mostren les condicions de vida del país, així com les seves tradicions.

Llegim a l'ARA que l'Ajuntament de Barcelona ha rebut una notificació en què se'ls adverteix que cap dels fons provinents del govern americà es poden destinar a "programes que promoguin la diversitat, l'equitat o la inclusió". Els "fons" arribaven a la Biblioteca Ignasi Iglésias - Can Fabra, amb un projecte per “promoure l'intercanvi cultural i el diàleg entre Barcelona i els Estats Units”.

A Sarrià hi fan una biblioteca nova i, esclar, bé l’han de batejar. Aquesta biblioteca només podia portar un nom: el de J.V. Foix, un dels més grans poetes catalans de tots els temps. Al costat del seu nom, tots els noms dels altres candidats, sarrianencs de naixement o d’adopció, empal·lideixen. Foix va néixer a Sarrià en aquells temps que els sarrianencs baixaven a Barcelona, hi va viure tota la vida, i hi va morir. La seva família hi tenia dues pastisseries, una al carrer Gran i l’altra a la plaça de Sant Vicenç (la V del seu nom és perquè sant Vicenç és el patró de Sarrià), a quatre passos de l’església dedicada al sant. Malgrat les dues pastisseries, que encara hi són, Foix no era pastisser. No n’havia après l’ofici, em va dir un dia, ell era tipògraf. 

Dilluns comença la consulta perquè els veïns empadronats a Sarrià-Sant Gervasi, majors de 14 anys, decideixin el nom de la nova biblioteca que l’Ajuntament ha construït a la plaça de Sarrià. Ens ho va explicar ahir la Sílvia Marimon, i era un goig llegir-ho, perquè el districte va sobrat de candidats amb mèrits indiscutibles, com els que tenen els “finalistes” J.V. Foix, Núria Pompeia, Carme Serrallonga i Emili Teixidor. I també s’hi van considerar els noms de Dolors Monserdà, Clementina Arderiu i Carme Karr. 

Contra foc, aigua, arna, pols, ignorància i fanatisme, un exèrcit anònim de dones cuida els llibres. És una resistència íntima, sense èpica, sense revolució, sense armes.

S’acaba ja l’agost, aquest agost de calors inaguantables, de sequera demolidora, de canvi climàtic aclaparador. Demà és santa Mònica, que va ser mare de sant Agustí, la festa del qual celebrem dilluns. El bisbe d’Hipona, al nord de l’Àfrica, va ser un savi admirable. Sempre li he tingut devoció. De jove, quan estudiava llatí, vaig traduir un petit assaig seu, De cura pro mortuis gerenda (De la cura que hem de tenir amb els morts). Es tracta d’un text molt bonic, relativament breu, en què Agustí exposa la pietat que hem de tenir pels morts, el record… la cura, en definitiva, tal com el títol llatí indica amb tota propietat. El pare Alexandre Olivar, que va ser professor de llatí dels novicis (parlo de Montserrat), ens va fer traduir aquest petit opuscle del bisbe d’Hipona. Érem pocs, quatre o cinc, fèiem les classes al jardí, quan el temps ho permetia, i suposo que el pare Alexandre volia fer ell mateix una traducció del text d’Agustí i així tindria una base on treballar. No sé si la va arribar a fer mai. I potser tot això m’ho imagino. Una altra raó de la meva admiració per Agustí és la seva diguem-ne autobiografia, les Confessions, on explica la seva vida dissoluta en la joventut, la seva conversió, la influència de la seva mare, Mònica, en aquesta conversió. Agustí és un gran escriptor, filòsof i teòleg, i va tenir una enorme influència. Li agradaven els jocs de les paraules i els significats. Sempre recordo una frase seva, escrita a les narrationes in psalmos, en què, parlant del Nen Jesús, diu: Infans erat et Verbum. (És a dir: "No parlava i era la Paraula"). Ara els nostres mestres i mestresses fan servir sempre la paraula infant per parlar dels nens i nenes, de les criatures, de la mainada, de la canalla, etc. No saben que infant és aquell que encara no parla. Potser caldria que coneguessin una mica l’etimologia de les paraules.

El Premi Internacional a Millor Biblioteca Pública del 2023 que atorga la Federació Internacional d'Associacions i Institucions Bibliotecàries (IFLA) a biblioteques noves és per a la barcelonina Gabriel García Márquez, inaugurada ara fa un any. Quina alegria. Com llegíem a l’ARA, les altres candidates eren la Janez Vajkard Valvasor de Krškov (en un antic monestir, a Eslovènia); la City of Parramatta (d’Austràlia), i la Shangai Library East (a la Xina). “El més important és com dona sentit a la cultura, l'educació i el servei", ha dit el gerent del Consorci de Biblioteques de Barcelona, Ferran Burguillos, que ha recollit el premi amb la directora, Neus Castellano. Aquestes paraules són importants, perquè no es premia només l’arquitectura.

Estic molt contenta. Llegeixo a l’ARA les meravelloses conseqüències immediates del pacte del PP i Vox al poble de la meva àvia paterna: Borriana. Han ordenat que es “retirin de la biblioteca municipal les revistes en català Camacuc, Llengua Nacional, Cavall Fort, El Temps, Sàpiens i Enderrock”. No sé si me’n deixo alguna. El regidor de Cultura, Jesús Albiol, de Vox, va anar a la biblioteca a intentar confiscar les pernicioses revistes i després va publicar aquest tuit: “El @ajuntburriana no seguirá promoviendo al (sic) separatismo catalán con el dinero de los burrianenses. No somos catalanes de segunda, somos valencianos y españoles de primera”. El tuit acabava amb un “Al carrer”, escrit en majúscules, que entenc que és en valencià i no en català, perquè llavors se l’hauria de suspendre de sou. El tradueixo, doncs: “Al carrer” vol dir aproximadament “al carrer”.

Qui més qui menys, en algun moment de la vida, ha perdut un llibre. Pot haver passat durant un trasllat, en el moment d’embalar-los en capses per transitar d’un domicili a un altre. Conec persones que han desenvolupat al llarg dels anys una sèrie de procediments tècnics impecables per fer capses de llibres, numerades i per autors, amb codis precisos que eviten la pèrdua d’alguns exemplars durant els trajectes. Altres vegades resulta que hem deixat el llibre a una estudiant, una amiga, una cosina, i el llibre no ha tornat. La capacitat per oblidar els llibres que hem manllevat és infinita. Qui el va deixar ha oblidat que ho va fer; qui el va llegir també, en apropiar-se’n. Pot passar que no localitzem el llibre perquè el criteri de classificació de la biblioteca de casa és un desori, o perquè tenim els volums apilats per terra sense solta ni volta. El llibre desapareix, i no trobem la ruta per identificar-lo. L’havíem vist fa poc, teníem la certesa del racó, de l’espai que ocupava damunt la taula de treball, o a la segona fila de la lleixa i per això no el vèiem. 

La història diu que una parella jove de Berga, un enginyer tècnic químic i una mestra, van haver de casar-se per compartir junts l’experiència professional de ser els primers encarregats d’un bibliobús rural a Catalunya. Corria l’any 1973, un temps en què els principis del decor i la moral catòlica de la dictadura franquista encara eren d’obligatori compliment. Ferran Camprubí i la seva dona Josefina Claret van acceptar la proposta (nupcial i laboral) de l’aleshores alcalde i diputat provincial, Joan Noguera, que havia acabat de rebre un autobús de la Dirección General de Archivos y Bibliotecas. Era un vehicle de tracció autònoma i equipat amb tocadiscos, que arrencaria amb un itinerari que passava cada quinze dies per dinou municipis i quinze colònies tèxtils del Berguedà. Es va posar en marxa exactament un 12 d’abril. 

Tinc la biblioteca endreçada per colors. Això, en el món del llibre, és una heretgia, però dins del meu cap té molt de sentit per dos motius. El primer és estètic: és com queda més maca i, per a mi, que en una altra dimensió soc arquitecta i/o interiorista, aquest és un argument de pes.

Durant anys, l'enginyer de mines jubilat Bruno Schröder va convertir casa seva en una gran biblioteca. L'home tenia 88 anys, vivia tot sol a Mettingen, un poble de Renània del Nord, i era un amant de la literatura. Va col·leccionar més de 70.000 exemplars, que guardava meticulosament en prestatgeries de fusta construïdes per ell mateix. Amb la seva mort fa unes setmanes, Alemanya ha descobert la biblioteca domèstica més gran del país, segons informa Der Spiegel. En un reportatge, el diari alemany relata com Schröder va acumular tota mena de títols, des de novel·les, poesia i assaigs fins a llibres d'especialitats i de butxaca.

Ai, les biblioteques! Oasis a l’estiu (a Barcelona, de les que no fan vacances en diuen refugis climàtics), recers a l’hivern, sopluigs si alguna vegada plou. De veritat, els que en tenim una a prop som uns privilegiats. He de confessar que fa poc he viscut un episodi d’aquells anguniosos amb un llibre i he hagut de trucar unes quantes vegades a diferents biblioteques de la Diputació de Barcelona. El pitjor de tot no ha sigut la vergonya que he passat sinó que he hagut de sentir unes quantes vegades el missatge: “Benvingut. En breus moments li atendrà un dels nostres agents”. Cada cop que el sentia, a la vergonya s’hi afegia vergonyeta. Senyors, ja que hem de gravar un missatge que s’anirà repetint i repetint, ¿no valdria la pena gravar-lo bé?

Llibres ordenats per gènere, per autor o per edat del futur lector. A les biblioteques hi ha moltes maneres de presentar els llibres. A les escolars generalment estan classificats per edat, però i si els ordenem pensant en els infants? I si un nou ordre, aparentment desordenat, pot servir de ganxo per atraure nous lectors?

Trenta-tres anys després de l'inici del projecte, les obres de la Biblioteca Pública de l'Estat a Barcelona tenen finalment una data concreta: el dia 14 de setembre començarà l'enderroc de l'ala adjacent a l'Estació de França, que ara escapça el solar on s'aixecarà la biblioteca en paral·lel a la infraestructura ferroviària. L'enderroc d'aquest edifici, que havia acollit oficines de l'estació i de la Universitat Pompeu Fabra i que ara està en desús, durarà uns cinc mesos. Després d'alliberar el solar, d'uns 180 metres de llargada, està previst que la construcció de la biblioteca comenci a finals del 2023 i que les obres, pressupostades en 55 milions d'euros, estiguin enllestides el 2027.

Els tòpics i els prejudicis sovint encara confonen les biblioteques amb uns indrets foscos i estàtics, com arrabassats del curs dinàmic i virolat del món, uns indrets on no hi passa mai res i on el poc que hi passa és seriós i avorrit. Interessant, com a molt, només per a unes poques persones –naturalment serioses i avorrides–. Els tòpics i els prejudicis en aquest cas també s’equivoquen del tot. En les seves diverses formes i funcions, les biblioteques estan al cor mateix de l’aventura existencial i social humana. Hi estaven en el passat, quan aparegueren a Mesopotàmia i al Pròxim Orient fa més de cinc mil·lenis, i hi estan en l’actualitat, quan el món sembla posseït per un caos frenètic i oblidadís.

En el llibre que va dedicar a les maneres d’ordenar les biblioteques, Roberto Calasso confessa que no li agrada que la gent vegi la seva. És una sensació comprensible. Els llibres que tenim, i la manera com estan disposats, fan possible una entrada directa en la nostra intimitat. Per la mateixa raó, sentim un cert plaer quan ens fiquem a la biblioteca privada d’algú i provem d’entendre com té ordenats els llibres, que es deu assemblar molt a la manera com té ordenat el món. He vist els llibres que tenien Josep Pla i Salvador Dalí, però m’he perdut el més important: la manera com els tenien a casa seva.