Existeixen moltes formes de viatjar a ciutats. Una és deixar-se portar per gent que hi viu per conèixer-la bé. Entendre quina és la seva realitat avui en dia. I una altra igual d'interessant és explorar per veure si queda alguna cosa d'allò que va ser. Intentar ensumar el rastre d'altres èpoques, molts cops acompanyats virtualment d'algú que ja ha mort. A Londres una bona companya de viatge és Virginia Woolf. O si vols, pots optar per la senyora Dalloway. Un dels personatges més reeixits creats per l'escriptora.

Edicions de la Ela Geminada ens ofereix un privilegi com n’hi ha pocs: llegir uns textos de dues escriptores excel·lents que, a més, van ser escrits amb la idea que mai no serien públics. Aquest fet fa que, d’una banda, hi trobem una sinceritat poc habitual i que, de l’altra, aconsegueixi que, de tant en tant, el lector s’arribi a sentir una mica incòmode, tot i que no pugui parar de llegir.

Si en un article anterior ja vam tenir oportunitat de parlar de les mares de Virginia Woolf, ara parlarem de les filles. Però no d’unes filles qualssevol, sinó de les autores catalanes que han begut de les seves aigües taumatúrgiques, començant per l’autora del volum, la poeta i traductora Mireia Vida-Conte (Barcelona, 1970). Que no us enganyi la doble signatura, perquè Clara Frisachs és un alter ego inventat, un joc literari que entendreu quan llegiu aquest monument d’admiració a l’escriptora anglesa que és Era Woolf.

"¿Per què no ens quedem aquí per sempre més, gaudint d’aquest ritme immortal en què tant l’ull com l’ànima estan en repòs?". Aquesta invitació a deixar-se endur per un estil de vida tranquil és una de les moltes reflexions que l’escriptora Virginia Woolf va escriure en els seus diaris durant les seves estades a Sussex, on ella i el seu marit van adquirir una casa d'estiueig que pràcticament es va convertir en la seva residència habitual. Caminant pels prats i els pobles d’aquesta zona és fàcil entendre perquè Woolf hi trobava la pau d’esperit de la qual molt sovint se sentia mancada.

Qui no és Orlando? Orlando és qui transita cap a una identitat pròpia, però en aquesta recerca "tot és violència", escriu Virginia Woolf. El filòsof Paul B. Preciado (Burgos, 1970) debuta al cinema amb el documental Orlando, la meva biografia política, una versió lliure de la novel·la de Woolf que fa implosionar el binarisme de gènere, que es va presentar al Festival de Berlín i que arriba els cinemes aquest dimecres, 11 d'octubre. Preciado la considera "una pel·lícula artesanal feta, com qui diu, amb aquestes manetes" en la qual s'ha deixat la pell durant tres anys. La intenció l'hi va posar en el missatge i no en la repercussió. Per això, quan a la Berlinale van començar a caure-li premis, deia a la seva productora i a la seva parella: "Això és impossible, s’estan equivocant".

Durant el malastruc debat entre el president Sánchez i el candidat Feijóo, el primer va fer esment –encara que gairebé ningú no va sentir-ho, perquè allò va ser una cridòria indigna de l’un i de l’altre; això llegim a la Ilíada, XIX, 81-82: “Quan els homes fan molt d’enrenou, ¿qui podria dir res o sentir-ho? / Fins i tot el més bon parlador hi surt perdent, si hi ha molta cridòria” (trad. Pau Sabaté)–, Sánchez va fer esment, dèiem, d’una “obra de teatre de Virginia Woolf”, Orlando, que no ha pogut representar-se a Valdemorillo (Madrid) a causa de la censura exercida pel regidor de Cultura, de Vox.

Virginia Woolf vivia a través dels llibres. Els llibres eren les seves ulleres, la seva manera de mirar el món. Sense els llibres, Virginia Woolf no seria ella, sinó una dona anònima nascuda a Londres l’any 1882, tal vegada una mica depressiva però que potser no s’hauria suïcidat al bell mig de la Segona Guerra Mundial.

La flamant regidora de Cultura de l’Ajuntament de Valdemorillo (localitat madrilenya prop d'El Escorial), de Vox, ha estrenat el càrrec amb polèmica, ja que ha desprogramat la representació d’Orlando, una obra de teatre basada en la novel·la del mateix títol de Virginia Woolf. La companyia, que l’ha representat amb èxit de públic i crítica des de fa ja uns anys, se sent objecte de censura i, en efecte, sembla l’explicació més lògica, ja que algú li deu haver dit a la senyora regidora que Orlando és un personatge nascut i criat com a home que es transforma en dona. Potser el que no li han dit és que és una de les grans novel·les del segle vint, publicada el 1928 i, per tant, ja tot un clàssic, que la seva primera traducció al castellà la va fer Jorge Luis Borges, que és “una meravellosa carta d’amor” (frase potser apòcrifa atribuïda al mateix Borges), que fa una descripció riquíssima d’algunes de les èpoques més destacades de la història d’Anglaterra i d’Europa (Orlando no només canvia de sexe-gènere, sinó que viu durant segles), entre moltes altres qualitats excepcionals de l’obra. 

“Soc molt important per a mi mateixa, però no tinc cap importància per als altres: com l’ombra que passa sobre els turons”, llegim a l’entrada del 8 d’agost de 1928 del Diari de Virginia Woolf (1882-1941). Tota una ironia, quan fa mig segle que el feminisme va rescatar l’escriptora britànica i la va convertir en un dels seus referents estrella. Això va ser possible gràcies a la suma de la seva agosarada obra de ficció, l’assaig emancipador que és Una cambra pròpia i el personatge que ens brinda el seu diari. Juntament amb Anaïs Nin, ella és la que ens ha llegat un diari més extens, i perles com aquesta: “La prova d’un llibre (per a un escriptor) és si crea un espai on poder dir amb naturalitat el que vols dir” (17 de març de 1930).

A Virginia Woolf li devem moltes coses –que ara no cal recordar–. Però ara que estic llegint els seus diaris, també li estic agraïda per això. Qualsevol que hagi intentat escriure regularment un diari sap com n’és de difícil, per la constància que requereix. Virginia Woolf va començar a escriure’l l’any 1915 i no el va deixar fins al 1941, quan va decidir endinsar-se al riu Ouse amb les butxaques de l’abric plenes de pedres.

Els últims mesos les llibreries catalanes han vist florir noves traduccions en català de Virginia Woolf (Londres, 1882 – Lewes, 1941). Això s’explica, en part, perquè al maig es van alliberar els drets de traducció de l’obra de l’escriptora britànica, però hi ha altres factors rere aquest esclat woolfià. A Catalunya la principal època d’esplendor de Woolf va ser durant els anys 80 i 90, quan van arribar bona part dels seus llibres traduïts per Helena Valentí, Maria Antònia Oliver, Marta Pera i Jordi Ferrando. Des d’aleshores, l’obra de Woolf havia anat apareixent a les llibreries amb comptagotes fins ara, que sis editorials diferents s’han bolcat a tornar-la a publicar i, en la gran majoria dels casos, a renovar-ne les traduccions. 

Ah, quines ganes de tornar a una novel·la de Virginia Woolf! Quin plaer, instal·lar-se en l’estat d’ànim que saben provocar els llibres de l’escriptora anglesa, que és alguna cosa semblant a estar més despert que mai, més conscient del miracle de la vida (i de l’art) sense que això soni com una consigna new age. Són llibres que ens permeten afegir-nos, com convidats invisibles, a grups de persones que s’estimen i s’odien i s’envegen i viuen amb el desig permanent de recordar aquell instant en el qual van ser feliços observant com un raig de sol entrava per una finestra, queia sobre una fulla de gerani i revelava així una veritat íntima i fugissera. Ningú com Woolf sap moure grups de gent (i vents i brises com si fossin persones!), fer-los entrar i sortir de les habitacions i dels jardins i que aquestes accions contribueixin a descriure el que passa per dins d’aquestes persones. Ningú com ella vincla la frase al llarg de les línies fins a aturar-la al final del paràgraf com qui passeja un gosset enjogassat per aturar-lo al final del passeig, exactament allà on ella vol. Ningú com ella parla de les coses sense parlar-ne: dedica tota una segona part del llibre a la guerra sense disparar ni un sol tret, només descrivint, amb una potència lírica desbocada, la decadència física d’una casa a la vora del mar. O parla de la creació femenina amb una metàfora pictòrica que convoca i exorcitza els dimonis i les angoixes que la devien assaltar a ella com a escriptora un dia sí i l’altre també.

És un clau gegant? Un pètal de rosa? Una esquerda de la fusta?

La marca a la paret és negra i rodona. La narradora ignora d’on ha sortit, com s’ha fet. “Em podria aixecar, però si m’aixeco per mirar-la, m’hi jugo el coll que no ho sabré dir del cert; perquè un cop una cosa està feta, ningú sap com es va fer. ¡Mare meva, quin misteri, la vida! ¡Quina imprecisió, el pensament! ¡Quina ignorància, la humanitat!”.

]]>

Una habitación propia

Sala Beckett (fins al 21 de març)

Tant se val si Una habitació pròpia és un manifest feminista de l'autora o va ser el feminisme el que l’ha utilitzat com a reivindicació avant la lettre de l'emancipació de la dona. El fet és que aquest assaig de Virginia Woolf, que recull les seves conferències a les escoles universitàries per a dones de Newnham College i Girton College, deixa ben palesa la marginació de la dona en el món de les arts sense obviar la seva subjecció social, laboral i vital al masclisme dominant durant tants i tants segles. Com ho és també que l'escriptora del grup de Bloomsbury va deixar molt clar que l’error més gruixut que pot cometre qualsevol persona que es proposi escriure és pensar en el seu sexe.

]]>

Fins que no va fer Una habitación propia de Virginia Woolf, l'actriu Clara Sanchis no havia interpretat mai un text escrit per una dona. "El més greu és que no me n'havia adonat", explica Sanchis. L'espectacle es va estrenar al Pavón Teatro Kamikaze de Madrid el 2016, i des d'aleshores ha fet cinc temporades, ha voltat per l'estat espanyol i no ha parat de recollir èxits. María Ruiz dirigeix l'adaptació teatral de l'obra insígnia de Virginia Woolf, que farà parada a la Sala Beckett fins al 21 de març. "És un dels muntatges que més il·lusió ens fa, i servirà de pròleg per obrir un cicle sobre violències de gènere i estructures de poder que començarà a l'abril", explica el director de la Beckett, Toni Casares.

]]>

Estar malalts fa que ens mirem el món amb uns altres ulls

Em quedava al llit, la mare em comprava nines de paper amb vestits retallables i el temps s’aturava del tot. En tinc un bon record, d’aquelles febrades. Això és que estàs creixent, em deia l’àvia, i semblava que hi havien de ser sempre: l’àvia, les nines retallables, els anys d’una sola xifra, les malalties innòcues. Tendim a parlar de l’eternitat en futur, però l’única etapa eterna és la infantesa.

]]>

La primera vegada que som conscients de ser qui som

El record més important de Virginia Woolf, el que sostenia tots els altres, la situava al llit d’una habitació infantil, a la casa d’estiueig familiar de Saint Ives, mig adormida mig desperta. “És el record de sentir com rompien les onades, una, una altra, una, una altra, i enviaven l’esquitx d’aigua a la platja, i després com rompien, una, una altra, una, una altra, darrere d’una persiana groga. És el record de sentir com la persiana arrossegava per terra el petit aglà de l’extrem de la corda quan el vent la feia volar cap enfora. És el record d’estar ajaguda, de sentir aquests esquitxos i de veure la llum, i de sentir que és gairebé impossible que jo sigui aquí; el record de sentir l’èxtasi més pur que soc capaç de concebre”. Un èxtasi, dirà més endavant, que no es veia capaç de descriure.

]]>

Virginia Woolf (Londres, 1882 -Sussex, 1941) va escriure Un esbós del passat durant el 1939 i el 1940, mentre enllestia la biografia del pintor i crític d’art Roger Fry, membre del Grup de Bloomsbury, igual que ella. Potser perquè les va escriure per descansar de la confecció d’una obra més exigent i que a moments la tenia massa absorbida, són unes memòries parcials, centrades en els anys d’infantesa i adolescència de l’escriptora. En certs passatges, a més, adopten un to i una textura propis de l’assaig, perquè l’autora de La senyora Dalloway fa servir els seus records personals per reflexionar, lúcidament, sobre la inextricable vinculació entre el passat i el present, sobre les facultats de l’art per recuperar allò que ja no hi és i sobre la dificultat de perfilar-se a un mateix damunt el corrent bromós de la vida. Si a això hi afegim que Woolf es va suïcidar sense haver completat ni polit ni organitzat globalment les pàgines que conformen el volum, quedarà clar que són unes memòries una mica sui generis.

]]> Virginia Woolf es va suïcidar el 28 de març del 1941. L’escriptora, víctima d’un trastorn bipolar, havia dedicat els últims mesos de la seva vida a escriure una mena de memòries d’infantesa, fetes d’escenes esparses i retalls de records. Una incursió al passat abans d’iniciar el viatge definitiu. Malgrat la malaltia, Woolf exhibeix una memòria privilegiada que li permet, en les seves paraules, “veure el fons a través de la superfície”. L’autora remena els calaixos de la memòria i ens permet entendre els mecanismes que li van permetre crear una obra literària de primer nivell.

]]>