L’any 1994 es va estrenar Art, de Yasmina Reza, en un teatre dels Camps Elisis de París. L’obra va tenir un èxit fulgurant i va començar a córrer pel món. Traduïda a 35 idiomes, és la peça de teatre francès contemporani més representada en els darrers trenta anys. Jo l’he vist dues vegades, al Tívoli de Barcelona (en català, amb Josep Maria Flotats, Josep Maria Pou i Carlos Hipólito, i en castellà, amb Ricardo Darín, Germán Palacios i Oscar Martínez). 

Si l'hem de definir a grans trets, el govern que ha conformat Salvador Illa és femení, barceloní, veterà en política i té uns 50 anys. D’entrada, com el primer govern de Pere Aragonès (tant durant la coalició amb Junts com en la composició al final de la legislatura), està format majoritàriament per dones (9 dones i 8 homes), però la seva mitjana d’edat és quatre anys i mig superior a la del primer executiu que va conformar el republicà, de 51,9 anys.

El nou govern de Salvador Illa està plenament en marxa després de la presa de possessió dels nous consellers aquest dilluns. Després que el ja president prometés el càrrec el dissabte, i que al llarg del cap de setmana s'anessin coneixent els noms que conformaran el consell executiu a partir d’ara, els consellers ho són en plenes funcions. "¿Prometeu complir fidelment les obligacions del càrrec que assumiu, al servei de Catalunya i amb lleialtat al president?", ha preguntat el president de la Generalitat, Salvador Illa, a cadascun d'ells en un acte solemne al Palau. Els 16 hi han respost afirmativament, i aquest dimarts ja tindrà lloc la primera reunió del consell executiu.

El Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat, una de les estances institucionals més solemnes del país, ha tingut molts usos al llarg dels seus més de quatre-cents anys d’història: es va construir per ser una capella amb funcions litúrgiques i polítiques, però ha sigut també seu d’actes i reunions diverses, un museu i fins i tot l'habitatge del regent de l’Audiència borbònica. El pas del temps i el context històric i polític el van anar modificant fins a arribar a perdre l’essència amb què l'havia dissenyat i construït entre 1596 i 1620 l’arquitecte Pere Blai. Finalment, després de setze mesos de treballs de restauració, el Saló de Sant Jordi ha recuperat la seva identitat arquitectònica i pictòrica original, amagada durant gairebé un segle sota 860 metres quadrats de pintures encarregades pel règim de Primo de Rivera el 1925.

Els nens estan tan nerviosos i solemnes amb el poder que irradia el Palau de la Generalitat que penso que tant de bo mai ningú els expliqui res del Procés. És el primer dia que el programa Vull ser president/a! obre les portes als periodistes. Enguany les escoles catalanes poden inscriure alumnes de 5è i 6è en aquest programa que consisteix a simular l’activitat parlamentària a classe i culmina amb una visita a l’epicentre de la sobirania nacional, recepció del president inclosa. És una tradició que es recupera de l’època de José Montilla, i el fet que la reprengui Pere Aragonès suggeriria que els polítics menys expansius són conscients que cal que facin alguna cosa extra. La idea del Govern és difondre el costat més entranyable i humà del president, mentre els periodistes resem perquè una criatura innocent faci una pregunta compromesa. Com hem vist amb les eleccions argentines, si l’estat no sembra associacions simpàtiques entre els futurs votants, després creixen i voten el que voten.

Una olor d'amoníac perfuma el Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat. Enfilada dalt d'una bastida monumental, que en conjunt pesa 30,7 tones, una restauradora està dissolent la pintura que decorava un arc i veiem sortir a la llum les pintures renaixentistes originals de l'antiga capella. Tenen 400 anys d'història i feia un segle que estaven amagades sota la decoració de tall religiós, bèl·lic i monàrquic encarregada durant la dictadura de Primo de Rivera i inaugurada el dia de Sant Jordi del 1927. "No ens esperàvem ni la quantitat ni la qualitat de les pintures que hem trobat", assegura Josep Girabal, codirector de l'obra per part del departament de Presidència.

Amb les pintures murals del Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat, l’artista uruguaià d’arrels catalanes Joaquim Torres-García (1874-1949) va ser víctima de dues cancel·lacions un segle abans que aquest terme es popularitzés, amb el greuge afegit que va ser rebutjat tant des de postures polítiques catalanistes com espanyolistes. L’arquitecte Josep Puig i Cadafalch va ordenar que s’interrompés la realització dels treballs després d’assumir la presidència de Mancomunitat, a finals del 1917, i va fer tapar-los amb unes cortines. La cancel·lació oficial de les obres, que estan considerades una de les grans fites del Noucentisme, va arribar el gener del 1919. Aquells fets van colpir Torres-García i el maig del 1920 va marxar a Nova York amb la família i no va tornar mai més.

“Has de negociar amb la Cuenca? Que no et passi res!” Amb aquest missatge, un representant de Junts per Catalunya amb passat al Govern alertava recentment un dirigent del PSC sobre el que li esperava quan arribés a la plaça Sant Jaume per trobar-se amb la secretària general de la Presidència, Núria Cuenca. Una negociadora “dura”, segons expliquen una desena de fonts consultades per l’ARA, i una de les persones que concentra ara mateix més poder al Palau de la Generalitat. Sempre en un segon pla i esquiva al focus mediàtic, per les seves mans han passat la negociació dels pressupostos de la Generalitat, la dels Jocs Olímpics d’Hivern i, ara, les converses amb el govern espanyol per la B-40. “No hi ha un gran projecte de govern que no acabi a les seves mans”, apunta un company seu dins de l’executiu.

Després que la tardor del 2019 un grup d'una vintena d'experts aprovés unànimement retirar-los, els murals que decoren el Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat des de la dictadura de Primo de Rivera tenen els dies comptats: com ha avançat El Punt Avui i ha confirmat l'ARA, el termini de licitació de les obres de reforma per a la retirada dels murals i la posterior adequació provisional dels paraments i els sostres, segons un projecte dels arquitectes Ramon Bosch i Elisabet Capdeferro, va acabar a mitjan desembre. Està previst que les obres comencin al llarg d'enguany, tot i que des de la Generalitat encara no concreten en quin moment. El pressupost previst per a la retirada dels 857,6 metres quadrats de superfície pintada és de 2,34 milions d'euros i la durada de 16 mesos. Pel que fa a la definició general del projecte ha anat a càrrec dels tècnics de la Subdirecció General d’Obres i Serveis del Departament de la Presidència, Josep Girabal, Santiago Castillo i Júlia Roca, que assumeixen la coordinació i supervisió del projecte en col·laboració amb els tècnics del Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya (CRBMC), Maite Toneu i Pere Rovira, pel que fa a la retirada i conservació de les pintures i elements de pedra.

“No veus com plou?”, diu el personatge de la dreta, el conseller Joan Fiveller. “Ah, sí! Doncs passem cap a dins”, diu el de l’esquerra, Jaume I. El meu avi matern deia que aquests dos personatges esculpits, situats a banda i banda de la porta principal de l’Ajuntament de Barcelona, a la plaça Sant Jaume, fan aquest diàleg. És plena de simbologies, aquesta àgora del cor de la ciutat. No hi falta sant Jordi matant el drac al balcó del Palau de la Generalitat. Des d’aquest balcó Francesc Macià va proclamar la República Catalana el 14 d’abril del 1931. Unes hores abans, Lluís Companys també havia proclamat la República des del balcó de l’Ajuntament.

Jordi Pujol, Pasqual Maragall, José Montilla, Artur Mas, Carles Puigdemont, Quim Torra i Pere Aragonès. Probablement els set presidents des de la restauració de la Generalitat tenen poca cosa en comú, però a tots els ha preparat el terreny, en cada acte que feien i en cada apunt de l’agenda, la mateixa persona: Carles Fabró. L’històric cap de protocol de Palau, nascut al Prat de Llobregat el 1961, deixa la feina dels darrers trenta anys per ocupar-se ara del palau de Pedralbes, que Presidència ha convertit en una subseu de la Generalitat. Fabró poc s’imaginava que seria testimoni de primera mà de la història política recent de Catalunya quan, al fer dinou anys, va morir el seu pare i es va haver de fer càrrec de l’empresa familiar, de transports.

Com va dir aquell famós torero, tié que haber gente pa tó. I a Catalunya tenim, en un lloc molt destacat del catàleg, el senyor Francesc Granell amb les seves inefables columnes a La Vanguardia. Granell i Trias és advocat, però sobretot economista amb un brillant currículum internacional en aquest terreny. Tanmateix, i en lloc d’il·lustrar-nos amb anàlisis que serien sens dubte agudes sobre la problemàtica econòmica internacional, sobre els colls d’ampolla que sofreix la distribució comercial a nivell planetari, sobre els fons europeus Next Generation, sobre la inflació que ens assetja o els efectes econòmics de la pandèmia..., el senyor Granell dedica els seus articles –que de fet són sempre el mateix article, des de fa anys– a glossar amb tots els pretextos possibles el caràcter perniciós, nefast, devastador i catastròfic del procés independentista. I ho fa, sovint, endinsant-se en àmbits que no domina, sobretot el de la història, cosa que l’ha dut a precipitar-se més d’un cop per l’abisme del ridícul. Sense escarmentar.

Els carrers de Barcelona van ser bombardejats des del 13 de febrer del 1937 –aquell dia el creuer italià Eugenia di Savoia va llançar els seus obusos contra la fàbrica Elizalde– fins al 24 de gener del 1939. Durant aquells dos anys de terror aeri hi va haver molta fam, però l'esforç ciutadà va fer possible la construcció d'un total de 1.274 refugis. Alguns eren tan clandestins que fins ara, més de 80 anys després del final de la Guerra Civil, no han sortit a la llum. Un d'ells era ben bé al centre neuràlgic de la capital catalana: sota la plaça adjacent al Palau de la Generalitat. Es va construir perquè el president català, Lluís Companys, i el seu govern poguessin continuar treballant malgrat la pluja de bombes. Com molts altres refugis, va ser tapiat amb runa pel govern franquista, que temia que es pogués utilitzar com a amagatall de persones o armes. Estava amagat rere un mur del soterrani del Palau de la Generalitat.

Els murals que guarneixen el Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat des de la dictadura de Primo de Rivera tenen els dies comptats: està previst que els treballs de retirada comencin a partir del setembre de l’any vinent i que durin prop d’un any. “El projecte no és d’una complexitat tècnica elevada, és senzill, però l’execució és llarga”, afirmen Anna Clarimon, subdirectora general d’Obres i Serveis, i Júlia Roca, responsable de patrimoni del Palau de la Generalitat. Totes dues formen part de la comissió d’experts creada per a la retirada dels murals, que donen una visió espanyolista de la història de Catalunya.

El desembre de l’any 1400 la Diputació del General, antecessora de la Generalitat de Catalunya, va comprar un edifici del Call de Barcelona per instal·lar-hi la seu. Han passat més de sis segles, però aquell immoble continua acollint avui la principal institució política catalana. El Palau de la Generalitat serà el protagonista de la nit de la Diada a TV3, que avui a les 22.40 estrena Històries de Palau, un documental dirigit per Antoni Tortajada que ressegueix els passadissos i la història de l’edifici de la plaça Sant Jaume.

Quim Torra estava en plena ronda de reconeixement. Era la jornada prèvia a la presa de possessió dels consellers i buscava un espai al Palau de la Generalitat que pogués habilitar com a sala de reunions perquè el despatx del president s’està reformant. La sala Torres García, situada a la planta noble, semblava complir els requisits. Torra contemplava els murals del pintor uruguaià quan, fruit de l’atzar, va entrar a la sala l’arquitecta de Palau. “Precisament et volia venir a veure. Hem de parlar de com fem tornar els murals al Saló de Sant Jordi”.

Declaració d'intencions del nou Govern de Quim Torra un cop ha pres possessió en el ple d'aquest dissabte al Palau de la Generalitat. Després que els 13 consellers i conselleres prometessin el càrrec al Saló de Sant Jordi, personal de l'administració ha penjat una pancarta en la qual s'hi pot llegir "Llibertat presos polítics i exiliats" –en català i en anglès–, un missatge acompanyat del llaç groc que representa la solidaritat amb els dirigents víctimes de la repressió de l'estat espanyol.

“Prometo complir lleialment les obligacions del càrrec de president de la Generalitat amb fidelitat al poble de Catalunya representat al Parlament”. Sense cap referència al rei Felip VI ni a la Constitució, ahir el 131è president de la Generalitat, Quim Torra, va assumir el càrrec i va començar a treballar per formar un Govern que vol incloure presos i exiliats. Un objectiu per al qual Torra i el seu equip estudien encara ara fórmules que permetin la restitució de consellers. Un debat que manté, ara per ara, en standby la posada en marxa de l’executiu.

La imatge del Saló de Sant Jordi ple de gom a gom amb la senyera i una tela negra de fons, que va ser l’escenari de la presa de possessió de Carles Puigdemont, no es repetirà en el cas de Quim Torra. El 131è president de la Generalitat assumirà avui a les 11.30 hores del matí oficialment el càrrec en un acte auster al Palau de la Generalitat, on només s’espera el seu entorn familiar. Segons fonts coneixedores, el departament de la Presidència, encara sota la tutela del govern espanyol, ha organitzat un acte sense convidats i de petit format –serà, probablement, a la Sala de la Mare de Déu de Montserrat– en què es vol evidenciar l’“excepcionalitat” del moment: que Puigdemont és a l’exili i no podrà traspassar el tradicional medalló de la presidència al seu successor.