Carlota Elias tenia clar que necessitava un tema que la motivés per al seu treball de final de grau de criminologia. I es va trobar amb la paraula hibristofília: persones que senten atracció per criminals. Ho ha acabat convertint en el llibre Hibristofília, un cuento de (encerr)hadas.

Llegim a l’ARA sobre el llibre de la periodista britànica Ellen Atlanta Diva virtual (Deusto, 2025), on critica el negoci de les influencers “com un símptoma del que viuen avui milions de noies i dones” que “es veuen abocades” a imitar i admirar els seus continguts. A la publicació parla de la model i influencer Kylie Jenner, que mostra un “estàndard de bellesa patriarcal que cada cop és més estricte, però que es disfressa d’empoderament femení”.

"Quan les dones es fan grans no troben homes de la seva talla". És el subtítol de La síndrome de les Superdones, del psicòleg Antoni Bolinches, que mira de radiografiar per què les dones estan decebudes amb l'amor i per què els homes estan desorientats. Un llibre que es va publicar el gener del 2020, molt poc abans de la pandèmia, i que ara torna amb una edició revisada i actualitzada. 

Madina Ayar escriu a l’ARA (podreu veure-li els ulls, però res més, en la fotografia que n’il·lustra el text) des de Kabul, sobre restaurants afganesos. Explica que “abans” eren un dels pocs llocs de lleure on homes i dones seien junts, però que l’últim cop que en va trepitjar un “la zona del jardí, que abans era on seien les famílies, s'havia convertit en un espai «només per a dones» i els homes no hi podien entrar”. Els cambrers van dir: "Senyores, quedeu-vos aquí. Senyors, heu d’anar a la secció dels homes". Tenien, sí, un segon menjador “unisex”, però era com la zona de fumadors dels nostres bars d’abans: sense finestres, ni aire.

Aquesta setmana presentàvem les principals dades de l’Enquesta de Violències Sexuals del Departament d’Interior. Unes dades preocupants que haurien de sacsejar qualsevol, però que alhora ens permeten construir una radiografia de la greu problemàtica i l’impacte que tenen aquestes violències. Que dues de cada tres dones catalanes (el 67,3%) hagin patit violència sexual al llarg de la vida, i que un 15,5% n’hagin viscut en l’últim any són fets que trenquen de manera definitiva la ficció que la violència sexual és excepcional o circumstancial. És estructural, persistent i profundament arrelada, i, encara avui, només un 6% de les afectades les denuncien.

Andrea Bajani (Roma, 1975), que amb L'aniversari (Periscopi/Anagrama; traducció catalana d'Anna Casassas) va rebre l'últim premi Strega, és tan meticulós com el narrador de la seva última novel·la. Entre entrevista i entrevista demana un caputxino curt de cafè amb llet de soja i no esbossa un somriure tímid fins després de tastar-lo. "Soc obsessiu, igual que tots els escriptors", admet. Autor d'una vintena de llibres –entre novel·les, poemaris i assajos–, a L'aniversari Bajani fa balanç de la relació amb els seus pares a partir del dia que fa deu anys de la pèrdua de contacte amb ells. En comptes d'escriure un volum de memòries construït a partir de les escenes íntimes que el van portar a prendre aquesta decisió, l'autor mostra el seu dolor a través d'un text recargolat i ple de matisos, en què a través del retrat d'una mare que s'esborra per complaure el marit dibuixa totes les disfuncions d'una família i d'un sistema, el patriarcal, que fa aigües.

Vist avui, el 8 de març del 2018 queda molt més lluny que fa set anys. En aquell moment ens pensàvem que la gran onada que començava a créixer seria l’onada imparable, la definitiva. Era la gran onada. Els carrers es van omplir d’indignació col·lectiva i de revolució. L’onada s’aixecava imponent. El món sencer es banyava en un moviment que venia de lluny, d’onades que van anar trencant murs per obrir-nos pas a les dones que veníem al darrere. Però les que veníem vam topar amb més murs, els vells que encara no havien caigut. I, com les nostres predecessores, vam ensopegar amb els fonaments, amb els pilars del patriarcat arrelats al planeta, com si no hi hagués una altra possibilitat de vida que la violència i la discriminació sistemàtica cap a les dones; amb aquesta organització social que encara preval, la que els homes van decidir com seria, no només sense demanar l’opinió de les dones sinó prohibint a les dones tenir una opinió. I després les van titllar d’ingènues. Sobre aquest pilar desastrós creix ara un nou ordre mundial, que és més antic que l’anar a peu. Amb dones liderant les extremes dretes perquè puguem sentir allò de: “Les dones, quan són dolentes, són molt més dolentes que els homes”. En dolenteria es veu que sí que estem ben valorades. És curiós. Però com a curiositat diré que el feminisme defensa la igualtat. I ja ens sap greu que les dones ens haguem d’igualar per l’extrema dreta i no per l’esquerra, però el feminisme no fa dones bones o dolentes. Ni fa les dones millors que els homes. La gent que pensa que quan som dolentes, som més dolentes, és la mateixa que creu que les feministes som unes pesades. És la mateixa gent que sosté que una de cada dues dones ha patit violència masclista a Espanya perquè elles la provoquen, que els feminicidis es perpetuen perquè la gelosia mata i que la bretxa salarial augmenta perquè les dones no volen càrrecs de responsabilitat. I tots vivim en aquest món.

S’ha escrit molt, ja, del cas Pelicot, el d’aquest marit, pare i avi en aparença amant de la seva família que està sent jutjat per haver disposat, durant deu anys, del cos de la seva dona inconscient per oferir-lo a violadors desconeguts. S’ha qualificat Dominique Pelicot d’“enigma”, de “delinqüent execrable”, de “monstre”, d’exemple paradigmàtic de la “masculinitat tòxica”... Ell mateix ha admès la seva culpabilitat, tot i trobar raons que li semblen explicar els seus actes i, en part, doncs, pal·liar-ne la gravetat. Fent seva de manera esfereïdora la cèlebre frase de Simone de Beauvoir, ha dit que “no es neix pervers, sinó que s’arriba a ser-ho”. Com intenta demostrar la seva defensa i les d’altres acusats en el mateix judici, diu que va patir maltractament i abusos durant la seva infància, que allò que el movia era una “addicció”, que no odiava la seva dona sinó que l’“estimava malament” o que ella el deixava sol amb una certa freqüència per visitar els seus nets a París, entre altres excuses més o menys elaborades que anirem sentint a mesura que avanci el judici. Com es fa sovint en aquests casos (només cal veure el tractament que certs mitjans donen ara mateix a un futbolista condemnat per violació que necessita “oblidar” el tràngol de la presó i el judici fent vacances de luxe amb la seva dona), els acusats es presenten com a víctimes, sigui del seu propi entorn, de la premsa, de les xarxes socials o del “sistema”.

El punyent drama Custòdia compartida va llançar el 2017 la carrera com a director del francès Xavier Legrand (Melun, 1979). El seu nou film segueix un aclamat dissenyador de moda a qui els pecats del seu pare arrosseguen a l'abisme. El sucesor, ja en cartell, acompanya l'espectador en una voràgine de girs i revelacions que donen forma a la pel·lícula més imprevisible de la temporada.

En el cas Alves sembla que els canvis de versió del futbolista, juntament amb la constància en la declaració de la víctima, les proves aportades i els testimonis que han declarat aquesta setmana han empès l’advocada de la defensa a parapetar-se rere el darrer salvavides: l’atenuant d’embriaguesa davant les acusacions de violació. Segons aquest nou relat, l’estat d’embriaguesa del futbolista minvava les seves capacitats cognitives i per tant no era conscient dels seus actes.

Després del debat que va provocar la sèrie documental Generació porno de TV3, aquestes darreres setmanes també s’ha parlat de la hipersexualització a les xarxes socials, les models generades per IA amb milers de seguidors o les imatges d’infants modificades amb IA per a consum pornogràfic. Vivim a l’era de l’hipersexe. És l’esclat d’un sexe-fantasia hipertròfic, un sexe-consum mediatitzat que va afegint capes de distorsió –que sobretot perjudiquen les dones i els més joves–. Mentrestant, els beneficis econòmics dels que són a l’altra banda de les pantalles, de les nostres fantasies, continuen augmentant. Un "M’agrada", un match, un missatge, una visualització més. I a fer caixa. 

Quan fa 34 anys de la caiguda del Mur de Berlín, ressonen tots els altres murs del món. Els visibles, que són molts, i els invisibles, que encara són més. Els murs pretenen protegir o defensar. Ens passem la vida intentant fer-los caure i construint-ne de nous. Sempre són molt menys sòlids del que pensem perquè així que s’aixeca un mur se'n comencen a detectar les primeres escletxes. No hi ha murs sense clivelles. Els murs que es construeixen per evitar el dret que tota persona té de circular lliurement i triar la seva residència, no frenen les persones a l'hora de travessar fronteres, per més que s’hi juguin la vida i ningú no defensi els seus drets. Els murs que s’aixequen per generar una sensació de seguretat aconsegueixen l’efecte contrari. Encara més quan els murs els formen persones armades disposades a disparar. No s’intenta fer un món més segur, només es generen controls de seguretat excessius per guanyar molts diners. Moltíssims. Els rics del món ho són cada vegada més. Hem tornat a llegir unes llistes que en realitats són murs. Obscens. La riquesa viu entre murs, literalment i simbòlicament. Els barris marquen visiblement les diferències socials, que són una de les causes principals per aixecar la resta de murs. Les rendes més altes es poden moure lliurement, vinguin d’on vinguin. Els diners no són racistes. En general. 

Els defensors de Luis Rubiales, que en té, s'agafen a l'argument de la hipocresia que suposa ara enfonsar, amb fervor unànime, aquell que fins fa poc era enaltit i ben rebut allà on anava. No només això, sinó que molts dels que ara el denosten sabien perfectament quin era el tarannà del president de la RFEF (de moment inhabilitat per la FIFA) i el seu masclisme llardós i casernari, i tot i així l'aplaudien amb el mateix entusiasme que ara l'ataquen. I encara insisteixen, alguns, en la idea que el fet de la controvèrsia (la besada no consentida a la jugadora Jennifer Hermoso) és petit en relació a la tempesta que ha desencadenat. Que hi ha desproporció entre la causa i l'efecte, per bé que la causa fos una agressió sexual reconeguda com a tal per la llei i pel mateix reglament de la Federació presidida pel tal Rubiales. Són, els que diuen aquestes coses, sectaris (de Rubiales i del seu entramat a la Federació futbolera, però també del masclisme i del patriarcat) i, per tant, més que opinar, el que volen és intoxicar. Val a dir, tanmateix, que, amb el seu reduccionisme habitual, molts mitjans han transmès la impressió que allò que estava en discussió era la besada (i a aquest reduccionisme s'han aferrat el mateix Rubiales i els seus partidaris), quan el que es discuteix és tota una manera d'entendre el lideratge i el futbol, i per extensió, tot un model de societat. En aquest model de societat existeixen, en efecte, els tebis, els indiferents, els aduladors, els porucs: una massa de gent que no es mourà fins que no vegi que es mouen uns altres, i que ho fan amb prou força. Si no, seguiran el corrent de sempre, perquè hi tenen alguna cosa a guanyar, o per pura inèrcia. Per altra banda, els canvis de fons, els moviments rellevants, sovint es produeixen a partir d'un fet aparentment anecdòtic que actua com a detonador. Però aquest fet ve precedit d'una llarga història prèvia, més complexa i d'abast més profund.

Els assassinats inhumans i injustos de dones no cessen. Però, tot i la recurrència d’aquests dolorosos feminicidis, continuem amb una falta de resposta social extrema. I això passa perquè som les dones, les que morim assassinades pel sol fet de ser-ho.

Entre els 16 tipus de família que reconeix la llei aprovada recentment pel Congrés espanyol [gràfic] no hi ha la triella (trieja, en castellà) que avala el Tribunal Constitucional de Colòmbia, que fa uns mesos va acceptar un matrimoni de tres homes. El poliamor es limita, de moment, a l’àmbit estrictament privat, però el cas colombià demostra altre cop que la família convencional, de mare, pare i fills, deixa de ser ja l’únic model vàlid i està superat per la realitat de com viuen les persones. Per a l’antropòloga de la UAB Diana Marre, aquesta diversitat de models “mostra la potencialitat i voluntat de pervivència de la família”.

La setmana passada, mentre en el món real se celebrava el Dia de la Dona, hi havia un giny decimonònic a la televisió que donava voltes en el que ja sembla un univers paral·lel: La ruleta de la suerte. El concurs dels migdies a Antena 3 que presenta Jorge Fernández i que s’ha quedat encallat en els 90. L’únic que ha canviat dels seus inicis és que, en el panell, les lletres ja no giren mecànicament amb l’ajuda de la mà de l’hostessa, sinó que la pantalleta digital canvia gràcies a la informàtica. Però l’hostessa continua allà. Faldilla curta, un somriure i moltes ganes de ballar. Cada vegada que un concursant proposa unes lletres per omplir els buits, la noia dansa animadament acostant-se a les peces que s’ompliran, mou els braços sinuosament i fa com si les toqués amb els dits. Aleshores, com si fos màgia, hi apareixen les vocals i consonants. No té cap altra funció al llarg del programa que la d’amenitzar el panell i distreure la vista de l’espectador.

1. D’on venim? Patriarcal, racial, religiós, nacional, matrimonial, econòmic, social, imperial, colonial: la llista dels supremacismes que han articulat el món és inacabable. Tanmateix, es dona la particularitat que tots clouen en un: el patriarcat que estructura tots els altres. I em sembla que és un recordatori necessari si no ens volem confondre en els debats actuals.

Elina Norandi va néixer a Montevideo però va arribar de ben petita a Catalunya per l’exili dels seus pares. Va fer el doctorat en història de l’art a la Universitat de Barcelona amb una tesi sobre Olga Sacharoff i com aplicar categories de les teories feministes a la crítica d’art. Ara ens presenta un llibre dels que marquen un abans i un després. Cent dues artistes és l’assaig que repassa l’activitat de les dones artistes a Catalunya des del segle XIX fins ara. De Visitació Ubach a Eugènia Balcells. Cada pàgina, una artista i la seva obra. Una aportació de referència perquè, sense cap home, ens convida a repensar el cànon de l’art català. 

Hi ha hotels exquisits –iglús, bombolles, cubicles– amb cobertes transparents per contemplar els estels. L’altre sostre de vidre, menys glamurós, dona nom al topall que troben les dones per ascendir al cel professional. En diuen de vidre no per fràgil, sinó per invisible, i té com a contrapunt el terra enganxós, que les reté en els rangs inferiors de la piràmide laboral. Les limitacions no són explícites, però les dones ocupen un percentatge desproporcionadament baix dels càrrecs directius i perceben salaris menors. Dades oficials, no xerrameca.