Dimecres l’Ajuntament de Sant Cugat va celebrar un acte senzill i noble: un ple extraordinari amb un únic punt a l’ordre del dia, el de la proclamació de Joan B. Culla com a Fill Predilecte a títol pòstum. Es va donar lectura a l’informe de mèrits de l’historiador, cada grup municipal va explicar el sentit del seu vot, es va procedir a la votació i a continuació en Culla va ser proclamat Fill Predilecte de la ciutat on va viure els darrers 24 anys de la seva vida.

El vaig conèixer al voltant d’una taula, quan encara no era conscient de la força que algunes taules poden tenir. Jo hi assistia puntualment, discretament, convidat com a jove secretari de la junta directiva del Cercle d’Economia. La capacitat d’atracció d’aquella taula, on m’asseia sense fer-me notar, em va atrapar.

A banda de compartir aquesta pàgina de l'ARA, vaig tenir la satisfacció de coincidir molts cops amb l'admirat Joan B. Culla i Clarà a la ràdio o a la tele. Molt a començaments de la dècada del 1990, també vam compartir escala (al número 4 de l'exigu carrer dels Segadors, a Sant Andreu, a tocar de la plaça d'Orfila; a l'ascensor sempre ens vam parlar de vostè). Com bé deia l'altre dia Toni Güell, Culla ja és un clàssic, i com a clàssic cal tractar-lo. A banda d'historiador i professor universitari, ha deixat una empremta decisiva en l'articulisme català, tant quan va escriure al llarg de molts anys a El País com a l'ARA. Avui parlarem d'articulisme, doncs, i provarem de resumir la nostra manera d'entendre el gènere en cinc punts. 

"Perdoneu l'expressió, però en Culla ho va deixar tot lligat i ben lligat, també aquesta cerimònia". Amb aquesta picada d'ullet historiogràfica, l'abat de Poblet, Octavi Vilà, ha retratat aquest divendres l'historiador Joan B. Culla, mort als 71 anys a causa d'un càncer que se li va declarar fa una dècada i que en l'últim any i mig l'havia anat debilitant. El funeral, solemne i molt concorregut, celebrat al monestir de Sant Cugat, l'han oficiat set capellans, amb Vilà i mossèn Carles Cahuana al capdavant. En l'homilia, Cahuana, que ha assistit espiritualment el difunt en les darreres setmanes, ha glossat la seva fortalesa a l'hora d'acomiadar-se: "Creia que ja havia fet tot el que havia de fer, i ha marxat serè i agraït a Déu i a la vida".

Kissinger i Culla han estat dos grans historiadors que han mort amb un dia de diferència.

Ha mort el nostre amic i company Joan B. Culla, després d’una llarga malaltia que ell mateix ha afrontat amb una lucidesa i serenitat admirables. En va deixar una mostra contundent i definitiva el 21 de setembre passat, a l’acte que el diari ARA, el mateix CCCB i un grup d’amics encapçalat per Borja de Riquer li van dedicar. Unes darreres paraules públiques impecables.

Quan desapareix un bon amic, per molt que el seu traspàs fos anunciat, venen al cap emocions i records desordenats sobre els moments compartits. Amb en Joan ens vam conèixer fa més de 45 anys a la universitat, a Bellaterra, i vam forjar la nostra amistat quan vam coincidir com a assessors històrics del programa Memòria popular del canal català de TVE (TV3 encara no existia). Després hem escrit llibres conjuntament i hem coincidit en les comissions negociadores del retorn dels papers de Salamanca i en el consell assessor del Memorial Democràtic.

Ara que en Culla ha marxat ens queda el consol d’haver-li pogut dir com li estàvem d’agraïts, en el curs d’aquell homenatge del setembre que vam dedicar-li quan encara hi érem a temps. Ell mateix, quan el vam estar preparant a casa seva, s’hi va referir “com un funeral en vida”, amb el cap clar i aquella precisió expressiva i sorneguera que el caracteritzaven. 

El 21 de setembre, minuts després que s’acabés l’acte d'homenatge a Joan B. Culla al CCCB, vaig comentar a l'historiador Josep M. Muñoz que portava tot el dia recordant l'homenatge a l’historiador i jesuïta Miquel Batllori, que més que celebrar-se es va oficiar a la basílica de Santa Maria del Mar fa una colla d’anys, quan jo era adolescent. En un gest espontani Muñoz em va picar el braç: "He pensat exactament el mateix". En aquell altre homenatge, tan bon punt van acabar els elogis inicials i se li va donar la paraula, el pare Batllori va voler frapar els presents. "Voldria agrair aquest funeral de corpore vivente et insepulto", va dir d’entrada, amb una pausa dramàtica just abans de la llatinada. El públic que atapeïa la basílica, que coneixia la mordacitat proverbial del jesuïta, va riure; no sé si en Culla hi era; jo seia a la nau central al costat del meu pare. I molts anys després, el vívid record d'aquell sintagma antic va sobrevolar-me tot el dia de l'homenatge al Joan. Ho he d’admetre, al CCCB vaig passar-me l'acte esperant el moment que l’historiador, citant evidentment la font original, ens engaltaria la mateixa frase. Perquè, podem dir-ho, tant en Batllori com en Culla eren prou saludablement animals per exigir a l'audiència la cintura emocional i irònica que cal per encaixar-la. No la va dir. Potser no va voler, potser no li va venir a la memòria o no li semblava escaient, potser l'emoció l'estovava i va tenir pietat de nosaltres.

Avui dimecres ha mort l'historiador Joan B. Culla (Barcelona, 1952). Va ser professor de moltes generacions de periodistes i historiadors. Des dels diaris i des de la televisió i la ràdio, va fer arribar la història a milers de persones que no eren ni una cosa ni l'altra. Culla ha marxat, però deixa una gran obra que permet conèixer i entendre molt millor tant el segle XX com el present més actual. Avui molts s'han acomiadat d'aquest gran professor a qui li encantava aprendre i debatre.

En la seva vàlua com a historiador del passat recent, fins i tot del present, no cal insistir-hi. Molts avui el glossaran. Va auscultar a consciència el batec del catalanisme del darrer segle, des del lerrouxisme fins a l’independentisme. I va mirar la realitat israeliana amb passió i rigor. A part de la seva imprescindible obra, deixa una monumental col·lecció de documentació sobre tots els "partits i partidets" (així ho deia ell) que han existit de la Transició ençà. Els seus papers estan ben conservats i els darrers mesos ell mateix, juntament amb el seu deixeble i marmessor, Adrià Fortet, s’havia encarregat de donar-los un destí adequat.

L'historiador Joan B. Culla (Barcelona, 1952) sempre va preferir dir allò que pensava i explicar les coses tal com volia que no pas deixar-se seduir per tots aquells que en un moment o altre li van oferir un càrrec. El 25 de maig, quan va fer la darrera classe magistral a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), va explicar a l'ARA que havia escollit la llibertat: "Poder escriure i dir el que et dona la gana no té preu".

Llevat d’alguna trobada ocasional anterior, la meva relació més continuada amb en Joan Culla ha estat tardana, fruit de la coincidència a la junta del Cercle d’Economia, a partir de 2011, sota les presidències de Josep Piqué, Antón Costas i Juanjo Brugera. No van ser temps fàcils –foren els moments culminants del procés català–. I em va impactar la fermesa, la serenitat i el respecte amb què en Joan es va manifestar en els moments més delicats. Sempre buscant entendre’ns. Des de llavors m’he anat formant un retrat d’en Joan com d'una persona d’ordre, una paraula sovint devaluada i que jo utilitzo en el seu millor sentit.

La frase la va pronunciar aquest dijous l’últim dels dotze escollits per pujar a l’escenari i glossar la figura d’un historiador tan temut com respectat, fins i tot pels seus estimats enemics: “Ser amic de Joan B. Culla és un privilegi”, va dir Vicenç Villatoro. Culla, que va resistir estoicament una hora i mitja d’elogis intel·lectuals i anècdotes personals, va tancar l’acte batejant-lo com “la vetllada de la hipèrbole, per tantes exageracions amables”. Fent gala de la seva proverbial ironia, va reblar: “La famosa objectivitat anhelada pel periodisme i la història ha estat sacrificada en l’altar de l’amistat”. I tot seguit va sotragar el públic confessant: “En el viatge que ara enceto, m’acabeu de proporcionar l'equipatge més preciós”.

No ha estat, esclar, la circumstància en què hauríem volgut homenatjar-lo, però l’acte de reconeixement que aquesta tarda hem dedicat al professor Joan B. Culla ens ha permès dir-li que l’estimem de manera càlida i sentida. I multitudinària, perquè la sala gran del CCCB estava plena com un ou.

Un bon diari és una mena d’orquestra de jazz en la qual tothom se sent lliure d’improvisar reconeixent la melodia compartida. A l’ARA hi escriuen periodistes que trepitgen el carrer i escolten el batec de la societat i articulistes i analistes capaços de mirar la realitat i ajudar-nos a donar-li un sentit. No hi ha cap altre articulista a Catalunya com Joan B. Culla. La seva cultura és inabastable, com també ho és la seva meticulositat i la seva elegant i esmolada ironia. A en Culla no se li escapa res des de fa dècades. Ni la lletra petita d’una campanya electoral, ni un congrés polític, ni una declaració. Des del detall, el professor Culla va a la categoria gràcies al seu immens coneixement històric i la seva extraordinària capacitat divulgativa.

Quan vaig començar els estudis de periodisme a l’Autònoma, els alumnes havíem de triar assignatures optatives. Jo vaig agafar història i, el tercer curs, per primera vegada a la meva vida, vaig poder estudiar història de Catalunya.

"Joan B. Culla (Barcelona, 1952) és la persona a qui més càrrecs han ofert, des de tots els àmbits polítics i institucions, però aquesta és una pàgina en blanc en el seu historial. Davant tants oferiments ha preservat la seva llibertat", assegura el professor Jordi Figuerola en la glossa que ha fet de Joan B. Culla, poc abans que el professor d'història moderna i contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) fes la seva última classe magistral a la Sala de Graus de la Facultat de Filosofia i Lletres. Culla, que va començar a fer classes quan acabava de fer 25 anys, el setembre del 1977, es jubila. Aquest dijous, després de 46 anys de magisteri a moltes generacions de periodistes i historiadors, ha volgut acomiadar-se parlant d'una de les seves passions, Israel, amb La qüestió de Palestina a l'ONU: el paper de les dues superpotències (1946-1948). A més de Culla, també posava fi a una llarga carrera com a professor Joan Serrallonga, que ha dit adeu amb La presència de Catalunya al cor, i ha parlat de l'exili català.

L’integrista Laureano López Rodó, antiga eminència grisa de l’almirall Carrero Blanco; l’empresari Miguel Ángel Planas, amb cara de boxador i la subtilesa d’un buldòzer; l’anodí i espantadís Eduard Bueno; Jorge Fernández Díaz, fill de militar i –com s’ha vist després– fervorós creient en el Todo por la Patria; el sulfuri i arrogant físic Alejo Vidal-Quadras... N’hi ha prou amb una ràpida repassada als principals líders d’Alianza Popular-Partit Popular a Catalunya des del 1977 per adonar-se que quan, l’octubre del 2002, Josep Piqué i Camps acceptà les pressions d’Aznar i assumí la presidència del PPC, la seva entronització representava un punt d’inflexió en la trajectòria fins aleshores excèntrica i marginal d’aquell partit al Principat.

Als 66 anys, i en plena forma intel·lectual, l’historiador Joan B. Culla ha publicat les seves memòries, La història viscuda (Pòrtic). És un observador i un comentarista privilegiat de l’escena política des de fa dècades. No es perd ni un congrés dels partits polítics parlamentaris, un costum ritual que va començar el 1982. També ha col·leccionat, per dir-ho d’alguna manera, citacions off the record amb els grans dirigents de les institucions catalanes de la Trancisió ençà, començant per Tarradellas i seguint per Pujol -que li va fer especial confiança-, Maragall, Montilla, Mas..., però també Sellarès, Cahner (la relació va acabar malament), Carod, Carretero, Piqué i molts més. A través seu, ha tocat de prop les interioritats del poder. De jove va ser “company de viatge” del PSUC amb corbata, es va estrenar com a votant en democràcia amb el PSC i va acabar sent un intel·lectual de referència del nacionalisme català que era membre de la junta del Cercle d’Economia i escrivia cada setmana a El País, diari que acabaria abandonant l’octubre del 2017 quan el rotatiu va fer, diu, “metàstasi demagògica”.