Keir Starmer arriba en les pròximes hores a la Xina, en el primer viatge d'un premier britànic des del 2018, amb l’objectiu de reactivar les relacions polítiques i econòmiques amb Pequín després d’un llarg període de fredor diplomàtica. A més de Pequín, Starmer també visitarà Shanghai i, breument, al Japó. L'ofensiva diplomàtica de Downing Street té lloc onze dies després que el primer ministre canadenc, Mark Carney, també trencant el silenci d'anys amb Xi Jinping, hi establís un acord comercial preliminar, considerat històric.

Després de gairebé una dècada de relacions tenses a causa de disputes comercials i topades diplomàtiques, la Xina i el Canadà han anunciat una “nova associació estratègica” impulsada per les grans pressions aranzelàries de Donald Trump. En la visita d'estat a Pequín, el primer ministre del Canadà, Mark Carney, ha defensat crear una nova relació "adaptada a les noves realitats globals". És una manera de reconèixer que la guerra comercial de Donald Trump obliga el Canadà a buscar nous mercats, també a la Xina.

Sense excuses i sense subterfugis. Una cosa que sí que se li pot agrair a Donald Trump és que va de cara i no amaga les seves intencions. Al principi del seu mandat va entrar amb un buldòzer a la mateixa administració estatunidenca per situar els seus homes i treure tots aquells que li feien nosa; després va desmantellar tot el sistema d'ajudes exteriors, com l'USAID, i va entrar a sac en universitats i centres de recerca per imposar la seva ideologia contra els drets socials; ha reconvertit la policia migratòria en un grup paramilitar de control social per imposar internament el supremacisme blanc dels seus seguidors, i ara està intervenint directament en el terreny internacional reclamant tributs, en forma d'aranzels, a tot el món, i reclamant els territoris que troba que li pertoquen per assegurar el seu poder. Segons la seva visió, tot l'hemisferi occidental, és a dir, mig món, és seu. I segurament deu trobar un gest de generositat que l'altre hemisferi se'l puguin repartir, principalment, els xinesos i els russos.

Que el menyspreu amb el qual el president dels Estats Units es refereix a Europa sigui insultant i que Donald Trump sigui un producte de la jungla especulativa no treu que ens hàgim de preguntar si té raó en alguna de les seves afirmacions. En cap cas per ganes d’autoflagel·lar-se, sinó per sortir de l’autocomplaença que tan cara haurem de pagar els europeus.

El rei Felip VI i el president xinès, Xi Jinping, s'han reunit aquest dimecres a Pequín en el segon dia de viatge oficial del monarca a la Xina. El líder del gegant asiàtic ha rebut el cap d'estat espanyol al Gran Palau del Poble de Pequín, un espai reservat als actes i visites d'alt nivell. En el marc de la trobada, que es produeix en un context de guerra d'aranzels, el president Xi ha destacat la "cooperació amistosa" entre el seu país i Espanya, mentre Felip VI ha subratllat la "relació de confiança" entre ambdós estats. La visita de Felip VI és la primera a la Xina des que va arribar al tron, però segueix el camí que ja han dibuixat Pedro Sánchez i Salvador Illa a l'hora de teixir aliances amb aquest país.

Entre els poderosos es parla obertament de derrotar l’envelliment. Aturar el rellotge per apuntalar les jerarquies establertes i viure com si la vida mateixa no tingués límits biològics. La voluntat d'estar en majúscules per no marxar mai, el jo portat a l'extrem que desafia fins i tot a la mort. Aquí s'emmarca la conversa entre Xi i Putin, captada a la plaça de Tiananmen per un micròfon obert, en què s’animaven a viure per sempre, o com a mínim cent cinquanta anys, a base de trasplantaments d'òrgans. La realitat cada cop s’assembla més a una pel·lícula distòpica de sèrie B. Però la megalomania associada a la longevitat –un eufemisme que sovint s’empra per no dir immortalitat– no és pròpia només d’autòcrates, sinó un tret distintiu d'estatus que comença a tenir més importància que els diners entre els rics i poderosos d’arreu. Una longevitat que evidentment no es compra per fer aportacions desinteressades a la societat sinó que, en la majoria dels casos, serveix per continuar gaudint de l’adrenalina del poder, la fama, la victòria sobre tothom per continuar sine die al capdamunt de la piràmide.

La Xina ha anunciat aquest dimecres que suspèn durant un any de l'"aranzel addicional" del 24% que havia imposat a productes importats des dels Estats Units, una decisió que s'emmarca en els acords comercials tancats la setmana passada pels presidents dels dos països, Xi Jinping i Donald Trump.

Aquests dies, el món ha observat atentament Donald Trump i el president xinès Xi Jinping per veure si eren capaços de tancar un acord comercial marc que donés a la relació més important del món, per fi, la imatge d’una estabilitat i previsibilitat duradores. No hi compteu, però. Més enllà de la retòrica al voltant de la cimera regional a Corea del Sud, és poc probable que tot plegat vagi més enllà d’una treva fugaç entre dos líders sense controls interns ni institucionals, i lliures de canviar de rumb quan els vingui de gust. Benvinguts a la nova era dels homes forts.

Mentre feia carrera dins del Partit Comunista treballant en una província costanera, Xi Jinping –l’home que avui lidera l’ambició xinesa de superar els Estats Units– tenia damunt la taula un poema que ajuda a entendre per què ha respost amb tanta fermesa al president Donald Trump en la seva guerra comercial. El poema, una oda patriòtica a la defensa dels interessos nacionals, el va escriure Lin Zexu, comissari imperial de Fujian. Lin supervisava el comerç exterior de la Xina a principis del segle XIX i és avui celebrat als llibres de text i als discursos de Xi com un heroi nacional per haver plantat cara a la Gran Bretanya, la superpotència de l’època, en un conflicte comercial.

El president dels Estats Units, Donald Trump, ha tornat a situar l'Àsia al centre de la seva agenda diplomàtica i comercial amb una gira que va començar diumenge a Malàisia, continua al Japó i es preveu que culmini dijous amb una reunió d’alt nivell amb el president xinès, Xi Jinping. El viatge busca reforçar els lligams polítics i econòmics dels Estats Units amb els seus principals aliats a la regió i, alhora, redefinir l’equilibri de poder davant l’ascens cada cop més visible de la Xina. Fins ara, l’Àsia-Pacífic havia quedat en segon pla dins la política exterior de Trump, més centrada en altres focus de tensió com Ucraïna o Palestina.

Divendres al matí, mig món va deixar anar un sospir no només perquè Donald Trump no havia aconseguit el seu desitjat Nobel de la pau sinó, també, perquè la guanyadora li era afí i, per tant, quedava en part aplacada la seva potencial ira. De fet, María Corina Machado, curant-se en salut, li va trucar per dir-li que ell se'l mereixia més que ella i que l'hi dedicava. Trump es vanta d'haver aturat vuit conflictes, cosa que no és del tot certa, i dilluns serà a Jerusalem i també a Sharm al-Sheikh, el balneari egipci on es firmarà l'acord de pau, per rebre tots els homenatges que tant desitja. La pregunta, però, és si això serà suficient per satisfer el seu ego i, si no és així, què farà. De moment, la seva imprevisibilitat continua en tots els àmbits i les incògnites es mantenen.

El president dels EUA, Donald Trump, ha decidit revifar la guerra comercial amb la Xina. Aquest divendres ha anunciat que imposarà a partir de l'1 de novembre aranzels del 100% al gegant asiàtic. D'aquesta manera respon a les recents accions de Pequín, que inclouen més controls a l'exportació de terres rares. Segons el dirigent republicà, aquestes són iniciatives "molt hostils" i, per això, fins i tot ha posat en dubte l'oportunitat de reunir-se a final de mes amb el president xinès, Xi Jinping, tal com estava previst.

Després de quatre pròrrogues del termini legal per prohibir TikTok o obligar els seus propietaris xinesos a desinvertir, el president dels Estats Units, Donald Trump, ha signat una ordre executiva per la qual l'aplicació passa a ser propietat dels Estats Units. L'anunci es produeix després d'anys de disputes diplomàtiques, maniobres burocràtiques, esforços repetits dels governs federals i estatals per restringir la plataforma, i fins i tot una sentència del Tribunal Suprem dels Estats Units. ¿S'ha decidit finalment el destí de l'aplicació de xarxes socials més viral dels Estats Units? Els que esperin un tancament se sentiran decebuts. Aquest últim "consens marc" segueix deixant la Xina amb una gran influència sobre TikTok. El que sembla una victòria per als Estats Units pot ser el triomf estratègic més gran del president xinès, Xi Jinping.

Una conversa intranscendent captada per un micròfon obert mentre els líders rus, xinès i coreà caminaven cap a la cimera de líders asiàtics, ha posat de nou sobre la taula la possibilitat d’allargar la longevitat humana fins als 150 anys gràcies a avenços biotecnològics com el trasplantament d’òrgans per rejovenir el cos. Perquè, evidentment, no estaven parlant d’allargar la vida amb xacres i amb un cos fràgil, el que realment plantejaven els dignataris és obtenir l’elixir de l’eterna joventut. Però és això possible durant el temps de vida que els queda a aquests polítics, alguns dels quals ja passen dels 70 anys? Espòiler: el cas és que no, que ni Putin ni Xi Jinping viuran 150 anys.

Fa uns dies, a la cimera de l'Organització de Cooperació de Shanghai que es va celebrar a la ciutat xinesa de Tianjin, va transcendir l'enregistrament d'un bocí de conversa informal entre Xi Jinping (que exercia de totpoderós amfitrió de la trobada) i Vladímir Putin (que n'era el no menys totpoderós convidat d'honor). Mentre encapçalaven una comitiva que caminava travessant la Ciutat Prohibida, els dos mandataris –els dos tirans– conversaven distesos sobre els avenços de la ciència i la medicina en la lluita contra l'envelliment, el decaïment físic i la mort. “Abans era rar que les persones arribessin a viure més de setanta anys; ara, però, diuen que als setanta encara ets una criatura”, deia Xi. Putin li responia: “Els òrgans humans es poden trasplantar contínuament; com més vius, més et rejoveneixes. Fins i tot pots assolir la immortalitat”. Xi Jinping rematava la conversa: “Alguns prediuen que, en aquest segle, els humans podran arribar a viure fins a cent cinquanta anys”. Ho deien, tot plegat, amb cares alegres, sincerament entusiasmades.

Aquesta setmana s’ha sentit els presidents de la Xina i de Rússia especulant sobre la possibilitat de viure 150 anys. He estat llegint articles sobre el tema perquè, ho confesso, m’interessa. Els articles que han provocat la conversa entre Putin i Xi i que he llegit se centren en si això serà biològicament possible: que si òrgans, que si teràpies cel·lulars, que si com aturar l’envelliment. Fins i tot com estimular la medul·la per generar anticossos que ens mantinguin més joves.

El president xinès, Xi Jinping, ha desplegat influència diplomàtica i poder militar aquesta setmana per desafiar Occident i reivindicar-se com a líder d'un nou ordre mundial. En un escenari acuradament planificat i amb esdeveniments coreografiats fins al mil·límetre, Xi s'ha presentat com un contrapès dels Estats Units de manera desacomplexada.

No sabem com acabarà tot plegat, però per si algun dia els historiadors es pregunten si els humans del 2025 no vèiem el curs alarmant que estaven prenent els esdeveniments, la resposta és que sí que ho vèiem. ¿Com no ho havíem de veure, si passava de dia i davant dels nostres nassos?

Durant els últims tres dies, els presidents de la Xina i de Rússia, Xi Jinping i Vladímir Putin, han compartit moltes estones i converses, i no només han discutit de geopolítica, sinó que aquest dimecres se'ls ha sentit també parlant de qüestions més filosòfiques com la immortalitat dels humans. Un micròfon d'ambient ha captat el diàleg quan tots dos es dirigien a la tribuna per assistir a la desfilada militar a la plaça de Tiananmen de Pequín.

La Xina ha assestat la primera gran derrota als Estats Units en la guerra aranzelària iniciada per Donald Trump. El cop ha arribat en l’àmbit agrícola, amb la soja com a protagonista. La superpotència asiàtica ha decidit apostar per un altre aliat per substituir la lleguminosa conreada a la regió estatunidenca del midwest. Es tracta del Brasil, el país d'origen del 25% dels productes agrícoles que importa la Xina, amb qui comparteix el multilateralisme en el marc dels BRICS i una visió econòmica global interconnectada. La bona sintonia entre els dos països s’escenifica en la relació fluïda, plena de complicitats, entre els seus màxims dirigents, Xi Jinping i Lula da Silva.