De dones cruels i despietades n’hi ha hagut sempre. Però també hi ha hagut homes terribles. Estranyament, però, no tenim homes fatals. “No existeix l’estereotip de l’home fatal a la nostra tradició. Per això sospito que l’existència del mite de la femme fatale no respon a la realitat sinó a la fantasia dels autors que les creen”, detalla la filòsofa i editora Elisenda Julibert, que publica Hombres fatales. Metamorfosis del deseo masculino en la literatura y el cine (Acantilado). És a dir, que darrere d'Helena de Troia, que desencadena una guerra llarga i tràgica, de la Lolita de Nabokov o de la Conchita de Buñuel hi ha el desig dels seus creadors o dels seus personatges i les seves pors: “Són el revers literari de la idealització de la dona plena de virtuts. Tota femme fatale és la creació d’un home fatal o maleït, és a dir, d’un infeliç", afirma l'autora.

És un ocell? És un avió? No: és Nabokov en la pell de Superman. Aquesta setmana ha sortit a la llum un poema inèdit de Vladimir Nabokov escrit des de la perspectiva de Superman. A The man of tomorrow's lament, publicat per primera vegada a la revista britànica Times Literary Supplement, l'escriptor nord-americà d'origen rus es fica en la pell de l'home d'acer i se l'imagina caminant per un parc amb Lois Lane. Durant el passeig, Superman reflexiona sobre el fet que, tot i que està enamorat d'ella, "el matrimoni seria un assassinat" per la seva part, perquè la seva "explosió d'amor" la mataria. I encara que la Lois sobrevisqués, Nabokov es pregunta en el poema "quin monstruós nadó" sortiria d'aquesta unió.

C om altres escriptors que havien canviat la llengua literària, Vladimir Nabokov mai es va sentir segur amb el seu ús de l’anglès, idioma que havia substituït el rus matern. A Joseph Conrad li havia passat el mateix respecte al seu polonès nadiu, si bé crec que Conrad mai va escriure literàriament en aquesta llengua. En el cas de Samuel Beckett els dubtes sorgien al voltant del francès, idioma que en la segona part de la seva trajectòria ocupa el lloc de l’anglès. En tots els casos la inseguretat en el maneig de l’idioma dona pas a l’experimentació estilística. En Nabokov, com també en Beckett, és un esperó per a la contínua ironia latent en els seus textos.

Vladimir Nabokov (1899-1977), un autor immens, sorneguer, virtuós i viciós, molt abans de fer-se famós amb Lolita (1955) va escriure llibres excel·lents. Per exemple, La dádiva (1938), la seva última novel·la russa, que per a molts compatriotes il·lustres de l’escriptor, com ara Nadejda Mandelstam o Aleksander Kúixner, és la millor (de les divuit en total). També va publicar, entre el 1930 i el 1947, tres reculls de relats -dos en rus i un en anglès-, en què surten gairebé totes les peces que conformen Senyals i símbols, la primera antologia del Nabokov contista en català, compilada i traduïda de les dues llengües per Marta Nin i publicada a Godall.

És ben sabut que a Vladimir Nabokov (1899-1977), un dels màxims referents de les literatures russa i anglosaxona, no li agradava improvisar. No volia ser inexacte ni escrivint ni parlant. En les poques entrevistes filmades a què va accedir participar no contesta a les preguntes espontàniament, sinó que llegeix les respostes preparades anteriorment. Només a l’audiovisual del museu que porta el seu nom, a Sant Petersburg, hi he vist un Nabokov un xic nerviós que explica, sense mirar cap paper, que des de petit associava cada lletra amb un color determinat. En casar-se va descobrir que la seva dona també tenia una visió cromàtica de l’alfabet, i quan va néixer el seu fill, va resultar que ell també. Un dia tots tres van fer una taula de correspondències i van veure que una lletra concreta, que per al pare era vermella i per a la mare blanca, als ulls del fill era de color rosa. Nabokov ho relata amb un to tan emocionat que t’acabes creient aquest miracle genètic, i la força de suggestió immensa que tenen les seves millors novel·les és d’una naturalesa similar. Les menys reeixides, en canvi, creen el mateix efecte que les entrevistes premeditades: malgrat un gran virtuosisme lingüístic i els girs més magistrals de la imaginació, emanen una certa fredor d’artifici.

Qui diu que cal entendre les coses per poder-les valorar?

La llibretera Florence Green pregunta al senyor Brundish si troba aconsellable que faci una primera comanda de dos-cents cinquanta exemplars d’una novel·la polèmica: Lolita, de Vladimir Nabokov. “No l’hi consulto des d’un punt de vista comercial, això no estaria bé. El que m’agradaria saber és si vostè creu que és un bon llibre i si faig bé de vendre’l a Hardborough”.

]]> “Dostoievski era un sensacionalista barat, maldestre i vulgar”. “No puc suportar l’estil de botiga de souvenirs de Joseph Conrad, vaixells a dins d’ampolles i collarets de petxines que no són res més que llocs comuns d’escriptor romàntic”. “ Finnegans wake, de James Joyce, és una massa informe i opaca de fals folklore, un llibre mort, un ronc persistent a l’habitació del costat, summament irritant per a algú insomne com jo”. Són tres de les moltes invectives que Vladimir Nabokov va disseminar al llarg de les entrevistes recollides a Opiniones contundentes -volum que acaba de publicar Anagrama- que l’autor d’origen rus va concedir durant els anys 60 i 70, quan la seva popularitat havia crescut exponencialment arran de l’estrena de l’adaptació cinematogràfica a càrrec de Stanley Kubrick de Lolita : la novel·la, que va aparèixer a França el 1955 acompanyada d’una gran polèmica, es va convertir en bestseller en anglès tres anys més tard quan va arribar a les llibreries dels Estats Units (se’n van vendre 100.000 exemplars en tres setmanes, una fita que anteriorment només havia aconseguit Allò que el vent s’endugué, de Margaret Mitchell).

]]>

Turquia va repatriar ahir el cos de l’ambaixador rus Andrei Karlov, assassinat dilluns a trets mentre presentava una exposició fotogràfica a Ankara. Les restes del diplomàtic van viatjar cap a Moscou després d’una cerimònia solemne que es va celebrar a l’aeroport i que va ser presidida pel subsecretari d’Exteriors turc. Karlov va ser acomiadat amb tots els honors en una terminal on imperava un dol rigorós: símbol de la voluntat turca de preservar les fràgils relacions diplomàtiques amb Rússia.

]]>

'Pnin' de Vladimir Nabokov (Sant Petersburg, 1899 - Montreux, 1977), arriba traduïda per segona vegada, aquest cop a mans de Marta Pera Cucurell, editada per RBA-Magrana. L'autor de novel·les com 'Lolita' (1955) o 'Foc pàlid' (1962), va escriure 'Pnin' l'any 1957, una de les obres més autobiogràfiques. La novel·la pren com a punt de partida les experiències de Nabokov com a professor a les universitats de Wellesley i de Cornell, un cop la revolució comunista russa el va portar a l'exili.

]]>