"Amb els pits a l'aire", literalment i metafòricament, és com ha viscut l'escriptora Núria Esponellà el càncer de mama que li van diagnosticar l'octubre de 2023. Literalment perquè l'hi han exigit les mamografies, les exploracions tàctils, les sessions de radioteràpia, l'operació, els massatges, les cures... I metafòricament perquè, segons explica, amb la malaltia ha après a valorar les coses essencials i, com qui llença els sostenidors, a desprendre's de les cuirasses i dels pensaments limitants i inútils per sentir-se lliure i estimar-se a ella i al seu cos, inclosos els seus pits marcats per l'envelliment i les cicatrius de l'operació. Amb els pits a l'aire és també el títol del seu darrer llibre, on l'escriptora deixa testimoni del dolor patit, però també del coratge i la positivitat amb què ha encarat la malaltia.

El ioga, en la seva concepció més tradicional i íntima, no està estrictament enfrontat amb la festa i les trobades col·lectives. Ho demostra l’èxit del The Yoga Gallery Fest, un certamen que va celebrar fa pocs dies la seva quarta edició a l’illa de Llatzeret (a Menorca), ho farà a Lleida la setmana vinent i ja està preparant noves conquestes a Sevilla i Madrid. Com una taca d’oli, aquest nou concepte en què es fusionen art contemporani, música i ioga, evoluciona cap a l’èxit.

Veure un estel fugaç, observar l'aleteig d'una papallona, crear bombolles de sabó, pujar a un vaixell... Quan som petits, són moltes les coses que ens sorprenen. Cada primera experiència és única i irrepetible i la capacitat de sorpresa i fascinació semblen no tenir fi. El problema és que, a mesura que ens anem fent grans, aquesta capacitat es va atrofiant, com si se'ns hagués acabat aquest "dipòsit de sorpresa" amb què un dia vam arribar al món. I ningú ens ensenya com i on podem tornar-lo a recarregar.

La infància és una etapa d'aprenentatges, però no només sobre el món que ens envolta, sinó també sobre nosaltres mateixos. Els més petits, entre altres coses, han d’aprendre a reconèixer i a gestionar les seves emocions. Tal com explica Vilma Montoliu, naturòpata i coach especialitzada en respiració conscient i meditació al llibre Soc com el mar (Columna, 2025), la meditació pot ser una eina per ajudar-los en aquest procés.

Vilma Montoliu va començar a meditar quan tenia només 6 anys. La seva mare patia una depressió i en aquell moment va descobrir que la meditació l’ajudava i la feia sentir millor. Aviat ho va començar a compartir amb la seva família. "No sé si és perquè soc filla única, però a casa sempre m'han fet molt partícip de tot el que passava i quan la meva mare va veure que allò li anava tan bé, el meu pare i jo vam començar a meditar amb ella: ens estiràvem al llit i ella ens guiava. Per a mi era un moment molt bonic, tinc un record molt especial d'aquelles estones familiars", recorda Montoliu, que ara té 27 anys i és una de les influencers més seguides en temes de benestar personal dins del panorama català.

En aquest món, on un regal va sempre embolicat i es lliura en dies assenyalats, en proposo un que no venen en comerços i que pots regalar als teus éssers estimats qualsevol dia de l'any.

Una habitació a la penombra, un passeig per un bosc allunyat, un descans sota el sol del migdia... Que deliciós que és el silenci quan més el necessitem, que regenerador i revitalitzant. Però que pertorbador és quan el volem defugir. Sovint el silenci provoca el brogit més gran a dins nostre. És el so dels pensaments que rumien sense fi.

És probable que quan sentis la paraula meditació et vingui al cap una persona amb els ulls tancats en una sala plena d’encens perduda a l’Himàlaia. Però res més lluny de la realitat. “La meditació és un exercici, igual que podem anar al gimnàs per estar més forts a nivell muscular. No es tracta de deixar la ment en blanc ni tampoc de voler controlar els pensaments, sinó de deixar-los passar”, explica Vilma Montoliu, autora de Meditar dona vida (Rosa dels Vents), que a través de diverses plataformes com YouTube, Spotify i Instagram i les seves meditacions en línia ha consolidat la comunitat de creixement personal més gran en català. 

Des de la dècada del 1960, i especialment des que el 1968 els Beatles van anar a l’Índia a fer un curs de meditació transcendental, moltes tècniques orientals de relaxació, com el ioga, el taitxí i la mateixa meditació transcendental, han anat guanyant adeptes a tot el món. Per exemple, es calcula que a l’estat espanyol aproximadament el 12% de la població practica o ha practicat ioga, segons un informe del 2020 de la consultoria Deloitte i EuroActive, una associació internacional de promoció de l’esport. A aquestes pràctiques se’ls atribueixen diversos beneficis corporals, mentals i cerebrals, entre els quals hi ha la capacitat d’induir estats de relaxació i d’alterar l’estat emocional a través del control conscient de la respiració.

Es diu en el Bhagavad Gita, el famós text sagrat de l’hinduisme, que quan es domina l’art de meditar, la ment es torna indestructible, igual com la flama d’una espelma en un lloc sense vent. També afirma el Dalai-lama que l’objectiu de la meditació és disminuir les afliccions il·lusòries de la nostra ment i, fins i tot, erradicar-les. Sigui com sigui, són nombrosos els estudis que han demostrat els beneficis de practicar la meditació. Amb tan sols uns minuts de meditació al dia, es poden rebaixar els nostres nivells d’ansietat i depressió, així com millorar la salut i la memòria.

Ulls suaument tancats, respiracions lentes i constants: la meditació, almenys quan ho fan altres persones, sempre sembla tan tranquil·la. Tot i això, en aquest món de distraccions constants i d’addicció al telèfon, parar quiet durant 10 o 20 minuts és difícil i sovint fa que el teu cervell es trobi entre pensaments errants. Els professors de meditació diuen que hauries de reconèixer aquests impulsos i després tornar a la teva respiració o en el que estiguis centrat. Però què passa si no trobes el camí de tornada? "Aquest sentiment és molt comú", assegura Dan Harris, coautor de Meditation for fidgety skeptics i fundador de l'aplicació de mindfulness Ten Percent Happier, si bé puntualitza que "la distracció en la meditació no és una prova de fracàs".

L’adopció de l’Annie, la gossa d’orelles caigudes i 18 quilos que ha entrat a la meva família, ha tingut un efecte beneficiós inesperat: tranquil·litza els meus fills. Quan arriben a casa després d’una llarga i atrafegada jornada escolar, es tiren a terra al costat del jaç de l’Annie i es queden quiets mentre ella els llepa els dits i les galtes. O li acaricien la panxa i descansen una estona abans d’anar a sopar, fer els deures i tot el que s’hagi de fer abans d’anar a dormir. L’Annie és molt entremaliada i té una energia infinita, però la seva presència calma els meus fills d’una manera que no em podia ni imaginar quan la vam portar a casa fa més d’un any.

Any nou, dia nou, instant nou. De fet, cada instant és nou, amb tot el que té de vell, amb tot el que encara no ha arribat. Una síntesi del temps, una instantània. ¿Com viure aquest temps i alhora fer-lo present? Aquestes dates són temps de recapitulació (tot el que l’any anterior ens ha donat -i ens ha pres-), són dates de prospecció, d’expectatives i plans de futur, d’esperança. I, entre passat i futur, on queda l’ara?, on van els nostres pensaments?, com els podem fer aterrar aquí? 

L’estudiant jove, en especial durant l’etapa universitària, viu l’estrès dels exàmens juntament amb la pressió d’un futur laboral incert, un cervell encara en desenvolupament i un canvi vital important de transició vers la vida adulta. Quin paper pot jugar la pràctica de la consciència plena per gestionar tot aquest batibull emocional?

Hi ha sostres que no es veuen, refugi d’aire, que aixopluguen igualment. Sostres interiors, íntims, que fàcilment podem perdre, amb la mateixa facilitat dolorosa amb què es perd el sostre material. Mai queden separades les fronteres, mai la fragmentació arriba a aïllar-nos: qui és un sensesostre? ¿Qui no necessita aquests sostres múltiples, alberg per al cos, alberg per a l’ànima?

Imagineu-vos l’escena. Sou a la biblioteca de Hogwarts, l’escola de mags de Harry Potter. A fora plou però a dins se sent el soroll de la llar de foc espetegant i la remor d’unes plomes que escriuen sobre paper. Potser mireu cap amunt de tant en tant i veieu algun llibre flotar per l’aire o escales de fusta que es mouen soles, com passa als llibres del jove mag. O potser us sentiu tan relaxats que us adormiu. Benvinguts al món dels anomenats vídeos d'ambientació, un gènere de YouTube que uneix paisatges relaxants amb escenaris animats. Són vídeos que pretenen immergir els espectadors en llocs especials –ja sigui un bar de jazz a París o un llac on sentim sorolls d'animals– i que formen part d’una llarga tradició en el món de l’audiovisual: la dels productes que volen relaxar-nos i fer-nos sentir millor. 

Dedicar-te temps relaxant-te mentre creix l’autoconfiança, potenciant la creativitat i alentint la respiració. És possible i fàcil, i es diu zentangle. En Jordi, de 67 anys, va descobrir el zentangle els primers dies de confinament. “Vaig veure que la meva exdona havia penjat un dibuix a Instagram i em va sorprendre perquè ella mai havia dibuixat. Em va explicar que seguia l’Alicia Gutiérrez Rey i aquell mateix dia vaig començar a fer zentangle amb ella”, recorda encantat. L’Alicia Gutiérrez Rey, professora de zentangle des de fa més de 5 anys, és la responsable de Mind & Tangle, escola de meditació creativa a través del dibuix. Es dedica a la formació de zentangle i fa formacions per a empreses i institucions públiques de zentangle, coaching i solució creativa de problemes. Durant el confinament va fer 74 directes gratuïts –un diari durant dos mesos i mig– amb classes de zentangle, que són meditacions creatives guiades d’1 hora i mitja de durada que es podien seguir en directe o en diferit. S'hi connectaven més de 1.900 persones dibuixant alhora, als seus directes d’Instragram.

La manera com ens mirem a nosaltres mateixos pot ser de gran ajuda per al nostre equilibri corporal i mental. Podem dir, doncs, que tenim tres ulls: l’ull del cos, l’ull de la ment i l’ull de l’esperit. L’ull del cos és aquell que ens permet sentir el que el nostre cos ens explica si som capaços d’aturar-nos. En els temps actuals, per a moltes persones el seu cos té una alçada d’uns 30 centímetres, els que van des del crani fins al coll, perquè obliden el que segueix a continuació. L’energia està concentrada en la part mental i es deixa de percebre la realitat corporal. Amb aquesta insensibilització es deixa, per exemple, de posar atenció en la forma d’alimentar-nos, qualsevol cosa va bé per calmar la gana, sigui o no sigui saludable, sigui o no sigui respectuosa amb el medi. Observar el cos no té res a veure amb una mirada neuròtica sobre cada petit símptoma, sinó tot el contrari, és aturar-nos, respirar-nos, portar l’atenció més avall del coll i deixar que sigui el cos qui s’expressi.