Llegim a l’Ara Balears aquest titular: "Saber a 37 anys que som filla d’un donant de semen em va fer passar un procés molt traumàtic”. Ho diu una dona amb nom fictici, que explica, també, que ha hagut de “passar un dol genètic tota sola”, com “si s’hagués mort una part d’ella”, diu. I afegeix: “Em mirava al mirall i em costava reconèixer-me”. Tampoc no entén per què “només la consulta privada on els pares la varen concebre pot tenir les dades de qui és realment el seu progenitor" (ella anomena així el donant). 

Miquel Roura s'ha passat hores i hores indagant en plataformes de genealogia en les quals els usuaris poden publicar els resultats d'una prova d'ADN per trobar coincidències amb altres persones. Quan hi ha un "match genètic", aquestes pàgines web permeten localitzar persones amb qui es té algun grau de consanguinitat i així reconstruir l'arbre genealògic. Per a ell això no és una simple afició a la genealogia, sinó l'única via que ha trobat fins ara per descobrir el seu origen genètic.

La història ha sorprès França: almenys 27 persones comparteixen pare biològic, un home que va ser donant d'esperma durant anys a diferents bancs de semen –públics i privats– de tota la geografia francesa aprofitant la manca de control que hi havia fa algunes dècades. Els experts calculen que podria haver-hi unes 300 persones nascudes de l'esperma del mateix home, un autèntic "donant en sèrie" del qual no es coneix la identitat.

El "si vols, pots" no és aplicable a la fertilitat. "Quan un inesperat desig maternal em va esclatar a la cara, vaig descobrir que ja era massa tard. El meu cos era un desert. Si volia gestar i parir un fill, em quedava una única opció: fer-ho amb l’òvul d’una altra dona", escriu la periodista Júlia Bertran Lafuente (Barcelona, 1980) a Estimada desconeguda (La Campana), un relat en primera persona honest i valent en què planteja a través de la seva experiència personal molts debats socials pendents. Des de l'endarreriment de la maternitat, la donació d'òvuls, el negoci de la reproducció assistida o la falta de polítiques públiques per maternar. La conversa se'ns fa curta per comentar-los tots. Comencem parlant de les contradiccions de la maternitat i acabem parlant dels fills respectius.

Si l'any passat Catalunya va tornar a superar la barrera dels 1.000 trasplantaments, després de la caiguda per la pandèmia, enguany ha tornat a assolir un nou rècord: 1.346 el 2022, un 27% més que el 2021(1.063) i la xifra més alta registrada fins ara. D'aquests, fins a 61 han estat trasplantaments pediàtrics (fets a menors de 18 anys), una xifra que tampoc s'havia aconseguit mai. L'increment també ha estat notable pel que fa al nombre de donants vàlids, 357, un 24% més que l'any anterior i el segon registre més alt de la sèrie històrica, segons les dades difoses aquest dijous pel departament de Salut. En roda de premsa per presentar-les, el conseller del ram, Manel Balcells, ha destacat que el balanç de l'últim any és "altament positiu" i que posiciona Catalunya com a país "capdavanter" en termes de trasplantaments, amb un sistema "consolidat" i que "funciona".

L’ any 2015 Vanessa van Ewijk, una fustera dels Països Baixos, va decidir que volia tenir un fill. Tenia 34 anys i era soltera, així que, com moltes dones, va buscar un donant d’esperma. Va considerar la possibilitat de concebre a través d’una clínica de fertilitat, però el cost era excessiu per a ella. En canvi, va trobar un candidat ideal a través d’una web anomenada Desire for a Child [Desig per una criatura], un dels creixents mercats d’esperma en línia que posen en contacte de manera directa els candidats a donants amb les possibles receptores. A la Vanessa li va cridar l’atenció un perfil en particular, el de Jonathan Jacob Meijer, un músic holandès d’uns 30 anys. Meijer era guapo, tenia els ulls blaus i una cabellera rossa arrissada. Li va agradar la seva autenticitat. “Vaig parlar amb ell per telèfon i em va semblar amable i educat -comenta-. Li agradava la música i parlava de les seves idees sobre la vida. No era dominant en cap sentit. Semblava un noi normal”.

“Són uns àngels per a mi. Gràcies als dos donants he pogut veure coses que, si no, m’hauria perdut: he vist créixer els meus fills”. José Manuel té 42 anys i pateix una malaltia genètica que fa que les còrnies dels ulls tinguin poques cèl·lules i no siguin transparents. Fa nou anys li van trasplantar dues seccions d’una còrnia a l’ull dret i ara està esperant que l'hi facin a l’esquerre. Les persones gràcies a les quals ha recuperat la vista havien autoritzat que els extraguessin el teixit abans de morir. Des de fa deu mesos, però, aquest tipus de donacions són possibles també en persones que perden la vida de manera violenta, per exemple en un accident de trànsit, víctimes d’una mort sobtada o d’un problema cardíac.