Sempre vull tornar a L’última nit, de Spike Lee. Hi tornaré aviat, he sentit de nou la pulsió de veure-la una altra vegada. Per què? No calen motius, però aquesta vegada n’hi ha un, els vint anys de l’11-S, esclar. Aquella història del traficant condemnat a presó que aprofita les últimes hores en llibertat per passar-les en companyia de la seva parella i els seus dos amics íntims. I Manhattan, retratada per Lee com una companya fidel, ferida, commoguda, colpida pels recents atemptats. Una ciutat en silenci, amb la zona zero just iniciada la reconstrucció, les ferides obertes en canal, la tristesa ho impregna tot. Quina pel·lícula tan extraordinària, tan subtil, quins silencis, quina tendresa en tots i cada un dels plans. Els tres amics passejant per Battery Park amb el cap cot, sense saber molt bé on van, entrant en una discoteca, jurant-se amistat eterna. Edward Norton i Rosario Dawson a la banyera, aprofitant els últims instants d’amor. Philip Seymour Hoffman, avergonyit perquè la seva alumna el provoca i ell és un passerell que no sap què fer. Quin actor tan impressionant i com el trobo a faltar.

A principis d’estiu, el director de cinema Spike Lee va retirar el suport públic a Woody Allen, després d’haver-lo qualificat d’“amic” en una entrevista i d’afirmar en un programa de ràdio que “Allen és un gran, gran cineasta” i que no se’l pot “esborrar de la indústria com si no hagués existit mai”. Aquestes afirmacions van ser durament criticades per molts usuaris a les xarxes socials, que no perdonen a Allen els seus suposats delictes (que, recordem-ho, no han estat mai provats i pels quals no ha estat mai condemnat en seu judicial), fins al punt que al cap de pocs dies Lee es va retractar i va demanar perdó públicament en un tuit on deia: “Les meves paraules van ser incorrectes” i “No tolero ni toleraré l’assetjament sexual, els abusos o la violència”.

Com l’hem trobat a faltar. Finalitzada la seva condemna com a persona non grata al Festival de Canes, Lars von Trier va tornar ahir al festival i amb ell van retornar també la controvèrsia, els debats encesos i la sensació d’estar vivint un dels esdeveniments que definiran el festival. I, aquest cop, el danès ni tan sols ha hagut d’obrir la boca. Tot el rebombori l’ha causat una pel·lícula, The house that Jack built, que dilluns a la nit va provocar desercions en massa durant la seva projecció de gala (fora de competició) i que mitjans nord-americans van qualificar immediatament com a “repugnant” i “tòxica” per les horribles escenes de violència brutal contra dones i nens. Irònicament, el rebuig dels tres o quatre periodistes que van accedir a la gala de nit -una contradicció més de les absurdes noves regles del festival amb la premsa- va disparar les expectatives d’una crítica que, en general, arribava amb moltes reserves a la cita amb Von Trier, sobretot després d’una entrevista recent en què el director apareixia envellit, sense energia i parlant obertament dels seus problemes amb l’alcohol.

Quan es va estrenar She’s gotta have it (1986), la pel·lícula de Spike Lee que ell mateix acaba de reconvertir en sèrie, la protagonista, Nola Darling, resultava tot un desafiament. Una noia afroamericana de Brooklyn com a centre d’un film en què reivindicava la seva sexualitat lliure, activa i poderosa. Estem parlant de finals dels anys vuitanta. Reagan era al poder, el feminisme no estava precisament de moda i la cultura afroamericana tot just començava a fer-se un lloc en l’imaginari popular a través sobretot d’expressions hipermasculinitzades com el hip-hop. She’s gotta have it representava tot allò que havia de ser el cinema independent, una alternativa al model dominant i conservador de Hollywood. En aquests últims trenta anys, la cultura afroamericana ha deixat de ser minoritària, Spike Lee s’ha fet famós, Brooklyn s’ha aburgesat... Fins i tot nosaltres hem canviat. I Nola Darling?

El director de cinema Spike Lee està treballant en una ficció sobre el món de la tecnologia basada en la història real de Chad Sanders, un dels actuals genis de la codificació als Estats Units. Segons Variety, el projecte, que es titularà Archer, és “una comèdia fosca que mostrarà la vida d’un geni de la codificació afroamericà que desenvolupa una aplicació que permet llegir la química sexual”. Lee ha definit el personatge com una espècie de “Mark Zuckerberg jove i negre” i ha assegurat que la història passarà per Silicon Valley, Nova York i Berlín. El protagonista de la sèrie serà el mateix Chad Sanders, que ha escrit els guions i que també en serà productor executiu, igual que Spike Lee.

El director Spike Lee i les actrius Gena Rowlands i Debbie Reynolds rebran els premis Oscars d'honor per les seves trajectòries i pel seu exemple també fora de les pantalles, segons han anunciat els organitzadors dels premis de cinema més cobejats del món. Lee i Rowlands rebran el Premi d'Honor, mentre que a Reynolds se li donarà el Premi Humanitari Jean Hersholt de l'Acadèmia de les Arts i les Ciències. No els rebran dins la gala, al febrer, sinó que els hi atorgaran en un acte el 14 de novembre en el qual hi assistiran els acadèmics.

El director nord-americà Spike Lee, responsable de pel·lícules com 'Malcom X' (1992), 'Summer of Sam' (1999), '25th hour' (2002) i documentals com 'Bad 25' (2012) –sobre els 25 anys de l'emblemàtic disc de Michael Jackson– prepara un nou projecte singular, 'Chiraq', una comèdia musical protagonitzada pel raper Kanye West, segons avança la revista Screen Daily.