La roba ens acompanya tota la vida. Ens identifica, ens dona presència i forma part de moments que recordarem sempre. Però avui aquest vincle s’ha afeblit. La roba s’ha convertit en un producte de consum ràpid. La comprem de manera impulsiva, ens la posem poques vegades i sovint ens en desfem sense pensar què passa després. I el problema és que la roba no desapareix.

Dolorós final per als treballadors de la històrica fàbrica Marie Claire del municipi valencià de Vilafranca (els Ports) que han vist esquinçat el somni que l'empresa de mitges, mitjons i calçotets reprengués el vol.

Només quedava una petita escletxa que evités que la fàbrica de mitges, mitjons i calçotets Marie Claire digués adeu a més de cent anys d'història, però, finalment, la companyia del municipi valencià de Vilafranca (els Ports, Castelló) ha aconseguit esquivar el tancament i ha reprès l'activitat.

La vila de Salt és coneguda avui en dia per moltes raons, sobretot estigmes vinculats a la pobresa i la immigració. Té tristament el barri amb el nivell socioeconòmic més baix de Catalunya i més d'un terç dels seus habitants no tenen dret a vot. Una realitat socioeconòmica molt diferent de la primera meitat del segle XIX, quan era un poblet que vivia sobretot de les seves hortes a tocar del Ter. La revolució industrial de llavors ho va canviar tot: els empresaris van sentir-se atrets de seguida per la força de l’aigua del riu i el potencial de la séquia Monar, avui en dia gairebé tocada de mort per la sequera.

"Per poder treballar, molta gent haurà de marxar fora del poble". Amb aquesta descarnada reflexió, l'extreballadora Tere Garcia descriu l'impacte que ha suposat per al petit municipi valencià de Vilafranca el tancament de la històrica fàbrica de mitges, calçotets o mitjons Marie Claire. L'adeu de l'empresa, fundada l'any 1907 per dos veïns de la localitat –Francisca Íñigo i Celestino Aznar–, ha estat viscut com un vertader terratrèmol. Un sisme que s'ha empassat el motor econòmic de la població i l'única arma eficaç de què disposava per lluitar contra el despoblament que any a any debilita la comarca dels Ports.

El 26 de gener del 1895, dos anys després de la seva mort, la patronal Foment del Treball va retre un homenatge a Josep Ferrer Vidal en el marc del que aleshores s’anomenava solemne vetllada necrològica. Com a part de l’acte es va imprimir un panegíric on glossaven la figura del difunt sense estalviar-ne elogis.

Quan anem a comprar roba d’una multinacional de la moda tots volem tenir la tranquil·litat que aquell abric o pantaló s'ha produït respectant les persones i el planeta. Que no som enganyats per aquestes grans empreses tèxtils que ens han donat l'oportunitat de vestir moda a preus assequibles. I que, a les seves fàbriques, les cosidores no són explotades i treballen amb bones condicions de salut i seguretat. En una frase: que la moda no s'ha democratitzat a base d'explotar els seus treballadors i, sobretot, treballadores.

Ens trobem al davant d’un veritable self made man del segle XVIII. De Gònima va construir del no res un gran imperi, alhora que va donar el tret de sortida del que acabaria sent el sector tèxtil català, el pilar de l’economia nacional durant més d’un segle. Abans de la Revolució Industrial, de la màquina de vapor i del boom del cotó català ja hi havia emprenedors, que van ser precisament els qui van establir les bases de la futura indústria tèxtil del país. És el moment del sorpasso que dona lloc a la prevalença de la indústria per sobre del comerç, l’activitat secular dels catalans.

Ben entrat el segle XXI, quan volem saber quins beneficis socials rellevants ofereixen les grans empreses als seus treballadors i ho anem a buscar als rànquings en aquesta matèria, trobem els sospitosos habituals, és a dir, firmes com Google o Facebook, que acostumen a mostrar-se molt generoses amb els seus assalariats (elevades prestacions de maternitat, gimnasos a l’oficina, àpats de franc, espais d’oci, etc.) Aquests complements laborals poden semblar una moda anglosaxona recent però, en realitat, aquí també en vam gaudir fa molt de temps, fins que les visions curtterministes dels negocis i l’obsessió per la reducció de costos van anorrear gran quantitat de serveis que els patrons posaven a disposició dels seus treballadors. Un exemple paradigmàtic de fer la vida més còmoda als obrers va ser la companyia que dirigia a cavall dels segles XIX i XX l’empresària Emília Carles Tolrà, que va erigir un imperi del cotó a partir de la fàbrica tèxtil que havia heretat de la família.

L’empresa Original Buff ha patit, com tantes altres empreses, l’impacte del covid-19. La companyia, amb seu a Igualada, fins i tot va tancar quan a la comarca de l’Anoia es va decretar el confinament perimetral de la conca d’Òdena. Però davant les dificultats, Original Buff, que té com a producte estrella la bufanda tubular, té clar que cal aixecar-se. És per això que en temps de covid-19 va començar a fer mascaretes, la Buff Filter Mask. Però no es va quedar aquí, i ja ha posat al mercat unes noves bufandes tubulars preparades per tapar boca i nas i amb un filtre homologat, la Buff Filter Tube.

Al bell mig del municipi de l’Hospitalet de Llobregat trobem el Col·legi Tecla Sala, una escola gestionada per la Fundació d’Escoles Parroquials que ja ha superat el mig segle d’existència. A diferència de molts altres casos, el nom de l’equipament no és un simple homenatge -que també- a un personatge històric de la zona, sinó que és el just tribut a qui va aportar els diners necessaris per posar-lo en funcionament. No gaire lluny d’allà trobem també la Biblioteca Tecla Sala i el centre d’art Tecla Sala, a més d’un carrer homònim. No és difícil concloure que la figura de Tecla Sala està escrita amb majúscules a la història de l’Hospitalet.

“Al març no produíem material de protecció i, tres mesos després, fabriquem 25 milions de mascaretes al mes”. Així exemplifica Pepe Serna, secretari general d’Ateval, l’Associació d’Empresaris Tèxtils de la Comunitat Valenciana, l’aposta feta per les companyies per omplir el buit de la indústria sanitària de l’Estat i crear un clúster especialitzat en la fabricació de guants, mascaretes o bates. L’objectiu és doble: evitar que es torni a patir el desproveïment viscut durant el pic de la pandèmia i consolidar la recuperació del que en el segle XIX va ser un dels primers nuclis industrials del País Valencià.

Era la seva primera compareixença davant dels mitjans de comunicació tot i que fa més de tres dècades que Thomas Meyer va fundar de Desigual. “No he volgut ser una persona pública, però ara he sortit perquè Desigual té coses a explicar”, assegura.

Les andanes de la línia 9 i els Ferrocarrils de la Generalitat a la plaça Europa eren plenes de gom a gom ahir a la tarda, cosa que només es veu a l’hivern, durant la celebració del Mobile World Congress. L’explicació és que havia arrencat a les instal·lacions de la Fira de l’Hospitalet el saló ITMA, d’una dimensió igual o més gran que el famós congrés de mòbils, dedicat a la maquinària per a la indústria tèxtil.

Enric Justo Massot té 25 anys, és un enginyer de Lleida i acaba de proposar que es poden millorar els vestits de les persones vinculades a la seguretat si s’hi incorpora la seva recerca sobre la impressió en 3D d’un polímer mal·leable com l’aramida, que es pot afegir al vestuari actual.

La indústria tèxtil és la segona del món que consumeix més aigua després del sector alimentari. Un impacte al qual s’afegeix l’elevat ús de substàncies químiques. Només en el procés d’acabat d’uns texans s’utilitzen 70 litres d’aigua i 150 grams de productes químics, entre ells alguns de tan tòxics com el permanganat de potassi, que fa malbé les vies respiratòries dels treballadors. Unes xifres que augmenten exponencialment si avaluem tot el procés de fabricació d’uns texans, en què, inclòs el conreu del cotó, s’utilitzen 8.000 litres d’aigua, segons dades del Water Footprint Network, l’entitat que agrupa les principals plataformes que reclamen un ús més racional dels recursos hídrics. Entre aquestes agrupacions destaca l’Institut per l’Educació de l’Aigua (HIE, en les seves sigles en anglès) de la Unesco.

El conseller d'Empresa i Coneixement de la Generalitat de Catalunya, Jordi Baiget, i el conseller d'Economia Sostenible, Sectors Productius, Comerç i Treball de la Generalitat Valenciana, Rafael Climent, han coincidit en la necessitat urgent d'activar el corredor mediterrani, infraestructura bàsica per al futur i el progrés dels dos territoris, i han acordat iniciar contactes periòdics per desenvolupar projectes col·laboratius, especialment en matèria industrial i energètica.

Desigual continua aplicant la sacsejada empresarial que va posar en marxa el 2015. La firma de moda catalana va tancar l'any passat amb una facturació de 861 milions d'euros, un 8% menys respecte de l'exercici anterior, quan les vendes ja van caure un 3%, segons ha comunicat aquest divendres l'empresa. El benefici brut d'explotació de la marca també es va reduir un 17% fins als 166 milions, més lluny dels 200 milions amb què va saldar el 2015.

Inditex va registrar un benefici net de 3.157 milions d'euros durant el seu últim exercici fiscal (de l'1 de febrer del 2016 al 31 de gener del 2017), un 10% més que l'anterior, segons ha informat aquest dimecres la companyia gallega. Les vendes del grup es van situar en 23.311 milions d'euros, un 12% més, mentre que l'ebitda de la companya (és a dir, el benefici abans d'impostos, interessos, amortitzacions i d'altres) va ser de 5.083 milions, fet que suposa un augment del 8%.

EN ELS TEMPS en què la moda feta a l’Àsia inunda les botigues europees, també hi ha empreses que aconsegueixen fer el camí invers. Aldomartins és una marca amb seu i producció a Igualada, un dels tallers que ha sobreviscut a la desfeta del sector tèxtil català en les últimes dècades i que avui s’obre camí a l’exterior. Aldomartins tricota peces de punt per a moda femenina que han aconseguit fer forat entre les consumidores de mercats com la Xina i el Japó. A banda del canal de distribució a botiga multimarca, que és el natural al qual s’enfoca, l’empresa assaja amb dues botigues pròpies a Taiwan, segons explica Martí Bisbal, el director general.