"Els àpats exigus i d'una absurditat idiota, la fam, una fam autèntica i lancinant que ataca els nervis; els polls, aquestes bestioletes que, si poguéssim, anul·laríem en cinc minuts i contra les quals cal sostenir una lluita esgotadora i estèril. I el fred, aquest enemic nou que no havia conegut fins ara, que t'acorrala i que t'esmola els nervis", escriu Pere Vives (Barcelona, 1910 - Mauthausen, 1941) al poeta Agustí Bartra el 14 de desembre del 1939. Poc més d'un mes després, el 27 de gener del 1940, li va enviar l'última. A la seva família n'hi faria arribar una última, des d'un camp de presoners, el 22 de juny del 1941. Després va arribar un llarg silenci, perquè fins després de la Segona Guerra Mundial, la mare de Vives no va saber que el seu fill havia mort l'octubre del 1941 a Mauthausen, on l'havien deportat dos mesos abans. Des del camp de concentració no va enviar mai cap carta, i l'únic testimoni sobre com va morir és el que va deixar el seu company Joaquim Amat-Piniella a KL Reich: li havien donat una injecció de benzina.

Amb motiu dels actes oficials del 80è aniversari de l’alliberament dels camps nazis, totes les cròniques d’aquest dilluns destacaven que, per primer cop, un cap d’estat del regne d’Espanya visitava finalment el camp de Mauthausen. Allà on van perir 7.000 republicans sota la infàmia perpètua del nazisme. Que el primer cop hagi estat el maig de 2025 gairebé que ho explica tot i no caldria afegir gairebé res més. I, tanmateix, el titular tampoc és exacte. L’hemeroteca no diu ben bé el mateix. Primer cop i mig, primera volta i escaig, primera vegada i una que va fer misto, si de cas. Perquè caldria afegir que el febrer del 1978, Juan Carlos I hi va anar i no hi va anar alhora. De puntetes. Durant una visita oficial a Àustria va preferir enviar una mínima delegació al camp, fora de tota agenda oficial, mentre ell visitava la potent indústria d’acereries de Linz i se n'anava a l’òpera de Viena. El ministre Marcelino Oreja també va escapolir-se de qualsevol visita. La discreta delegació menor estava integrada per dues persones, un cap de protocol i un membre de la secretaria de la Casa del Rei, que van deixar unes flors on es llegia: "El Rey de España a los españoles muertos fuera de su patria". Com no dir res –van morir fora de casa i això era tot.

Joan Renart i Vilanova va néixer a primers de setembre de 1913, quan Lliurona pertanyia a la Garrotxa i no a l'Alt Empordà com ara, i va ser el gran de 15 germans. El 1934 va fer el servei militar i un parell d’anys després va passar a formar part de l’exèrcit republicà, amb el qual va lluitar fins al final de la guerra de 1936. Posteriorment va anar a parar a un camp de presoners francès “segurament en bloc amb altres soldats, que és com devien anar a l’exili”, explica Esther Renart, filla d’un nebot de Joan Renart i filòloga de formació.

La filosofia és l'activitat intel·lectual que es mou per amor al saber, és a dir, que reflexiona i pensa amb l'objectiu desinteressat d'acostar-se a la veritat. És per això que, a primera vista, el títol de l'assaig Elogi de la mentida, del filòsof Josep Torres Tribó (1899-1941), que alaba el privilegi de l'engany per sobre del coneixement, resulta sorprenent i cridaner. El text, publicat el 1928, veu de manera clara del pensament nihilista de Friedrich Nietzsche i formula tesis realment potents i xocants, però marginades per la intel·lectualitat catalana de l'època. Ara, amb el propòsit de redescobrir el valor d'aquesta obra desconeguda, l'editorial empordanesa Cal·lígraf l'ha reeditat.

Els llibres poden tenir moltes vides i amagar alguns aspectes personals dels que els han llegit: des de notes fins a cartes passant per fotografies. I quan el propietari del llibre mor, el destí de tot plegat pot recórrer camins molt inesperats. És el cas de dues fotografies de Francesc Boix i d'una carta que eren dins el llibre El fotògraf de l’horror. La història de Francesc Boix i les fotos robades als SS de Mauthausen (RBA - La Magrana), de Benito Bermejo, publicat per primera vegada el 2002 i reeditat el 2015. El llibre, amb aquest contingut, el va rebre com a regal Kathleen Hammond, que és professora de llengua espanyola a la Universitat de Boulder (Colorado).

Cap de nosaltres tornarà, va escriure Charlotte Delbo a propòsit dels camps de concentració nazis. Ni els vius –que van sobreviure, però tampoc no es van salvar– ni els que mai van tornar. L’Amical de Mauthausen, però, hi torna cada any, en dictadura i en democràcia. Saben que cap oblit ens rescabalarà de res. Tornen fins a les portes de l’infern de l’horror del camp de Mauthausen, on la primera sinestèsia ingestionable és el contrast entre el paisatge i el paratge. Enguany, a més, ho han fet complint dos aniversaris simultanis: el 60è del seu naixement clandestí, el 5 de novembre de 1962, i la inauguració del primer monument a la deportació republicana al mateix camp de la infàmia, el maig del mateix any. La història com és, contra la que no van deixar ser: caldrà recordar que aquell monument pioner als republicans immolats va erigir-se aleshores per subscripció popular i a la zona francesa, per activa solidaritat dels deportats francesos davant qui no tenia lloc. El franquisme perdurava i cap estat els avalava. Al capdavall, molt abans, per ordre franquista, havien estat designats com a apàtrides pel III Reich –"rot spanien", rojos espanyols, amb el triangle blau que els catalogava com a nòmades sense país. D’il·legals ho continuarien sent durant molts anys després de l’alliberament, pel cap baix fins al 1978, quan l’Amical es va poder legalitzar. L’oblit oficial, sota la democràcia de l’amnèsia, encara faria un llarg camí de polsegueres.

A l’entrada del pis on Llibert Tarragó vivia de petit, a Brive-la-Gaillarde (França), hi havia una pedra de Mauthausen i una rajola on es llegia: "Aquesta és la llar d’un català". "No podies escapar ni de l’origen ni de la memòria", diu Tarragó. El seu pare, Joan Tarragó (1914-1979), va lluitar amb el bàndol republicà durant la Guerra Civil i va continuar combatent contra el feixisme a França. Detingut pels alemanys, el van deportar a Mauthausen, on va sobreviure 4 anys i 4 mesos. Va robar menjar i medicines per als companys i va impulsar una biblioteca clandestina. El Llibert, que va néixer i viu a França, no va poder anar a Mauthausen fins al 2000, quan tenia 53 anys i el seu pare ja havia mort. Una visita que va desencadenar tot de records que han culminat en un llibre a quatre veus: Heretar Mauthausen (Pagès Editors). Una de les veus és la del pare, que va escriure les memòries poc abans de morir. L’altra, la del fill.

Juan Romero Romero (Torrecampo, Còrdova, 1919), que tenia 101 anys, ha mort a la localitat francesa d'Ay-Champagne, on vivia des fa set dècades. Romero, a qui els nazis van tatuar el número 3.799 quan va entrar a Mauthausen, era l'últim dels 9.300 espanyols deportats. D'aquests, més de 5.000 no van sobreviure a l'infern nazi. Romero mai va tornar a viure a Espanya després d'haver-ne marxat el febrer del 1939. Feia temps que França li havia fet un homenatge, però el govern espanyol no ho va fer fins a aquest estiu.

En tota aquesta pandèmia no hem estat a l’altura amb vosaltres, amb la gent gran. Des que algú amb les estadístiques a la mà va decidir que a partir dels 70 anys éreu “grup de risc”, porteu l’etiqueta penjada com una llufa i se us ha apartat de la circulació d’una manera indigne i poc curosa. Tot d’una, com si us donessin per amortitzats. En nom de la protecció, s’han minat les vostres llibertats, els anhels, les abraçades i les rialles dels nets. A canvi, només s’ha inculcat una idea: la de la por. Mentre us han reclòs a casa –per la vostra seguretat, diuen– us han recordat, a cada roda de premsa, que sou a prop de l’últim meandre. Com si vosaltres no sabéssiu, millor que ningú, on desemboca aquest riu. Però de la mort, ningú no en té l’exclusiva. A cap edat. Hi ha una cosa que encara em sap més greu d’aquest doble aïllament de vuit setmanes al qual us han sotmès sense cap tacte. Em dol que les autoritats mai no us han parlat a vosaltres. Ni els polítics, ni els tècnics, ni els científics us han mirat als ulls per dir les coses pel seu nom. Utilitzen la tercera persona, parlen de vosaltres com si no ho sentíssiu, com si no existíssiu. Eren instruccions per als adults sobre com tractar-vos. Se us ha menystingut, com si no poguéssiu entendre les coses. No s’han dirigit a vosaltres, en camp moment. Us han condemnat a la solitud. No s’han adonat que, precisament perquè porteu tanta vida, en sou els més experts, els més capaços d’encaixar o de relativitzar. Hi ha molta bellesa a la vellesa. I esperança. I serenitat. Més arrugues però més recompensa per la mirada ampla del món. Algú va dir que els primers quaranta anys de la vida ens donaven el text, els trenta següents, el comentari. Si després es tracta de posar nota, em temo que ens suspendreu per com ho hem fet. I a les autoritats no els quedarà, quan tot això passi, ni vergonya per demanar revisió d’examen.

]]>

Aquest dimarts, 5 de maig, fa 75 anys que va ser alliberat el camp de Mauthausen. Des de fa un any, el 5 de maig és també la data que va escollir el govern espanyol per retre homenatge a totes les víctimes espanyoles de nazisme. Però 75 anys després, què en sabem de totes aquestes víctimes? S'ha investigat molt, se'ls ha fet homenatges, però moltes famílies continuen buscant el destí d'avis i àvies, oncles i besoncles. Es calcula que quan va començar la Segona Guerra Mundial a França hi havia més 100.000 exiliats espanyols. Prop de 10.000 van ser deportats, cosa que suposa que un de cada deu republicans exiliats a França va ser enviat a un camp nazi. Més de 5.000 hi van deixar la pell. Els deportats, però, no van ser les úniques víctimes del nazisme.

]]>

"Auschwitz no és història.

]]>

"[...] i soc aquí davant de la vida

]]>

Aquest divendres s'ha complert amb una de les iniciatives més demandades de la llei de memòria històrica per a la reparació de les víctimes del nazisme: la publicació del llistat dels 4.427 espanyols morts a Mauthausen-Gusen, el camp de concentració austríac que va funcionar com a centre d'extermini durant el Tercer Reich, entre el 1940 i el 1945. El document, publicat al BOE, amb els noms i cognoms de les víctimes dels crims nazis, permetrà que els antifeixistes morts puguin ser inscrits oficialment al registre civil espanyol, un tràmit molt reclamat pels familiars dels desapareguts.

]]>

Alex Cirera va conèixer la història del seu avi, Félix Izquierdo, fa relativament poc. A casa seva pràcticament mai no se’n va parlar perquè Izquierdo, mort al camp nazi de Mauthausen, ni tan sols va conèixer la seva filla, la mare de l’Alex. Al mes de maig, amb 49 anys, Cirera va voler acostar-se a la memòria del seu avi recorrent amb bicicleta els més de 2.000 quilòmetres que separen Barcelona de la població austríaca. Va fer el mateix recorregut que va fer Izquierdo com a exiliat i deportat. Es va fer mal i va tenir molt mal temps, però diu que ho repetiria. Tot el seu camí ha estat filmat perquè se’n farà un documental, Carretera a Gusen, que probablement s’emetrà a TV3. En la seva aventura l’ha acompanyat el realitzador Eloy Calvo, i al llarg del camí han entrevistat diversos testimonis, des de fills d’exiliats fins a historiadors.

]]>

Quan van executar Hans Bonarewitz el 30 de juliol del 1942 a Mauthausen, els nazis, que tenien un sentit de l’humor molt pervers, van decidir acompanyar la seva execució amb una cançó popular francesa, 'J’attendrais'. La tornada feia així: “Esperaré, de dia i de nit, esperaré sempre la teva tornada”. Bonarewitz no tindria la possibilitat de tornar a veure la seva estimada. Al mateix camp, on van morir 4.816 espanyols, va néixer La Rondalla, on primer de manera clandestina i després obertament, els republicans recordaven els seus orígens amb cançons populars. En una ocasió, un SS va demanar a un pres que cantés en català 'La donna è mobile' i, el català, conscient que no l’entendria, li va dedicar aquesta lletra: “Sou uns cabrons, uns fills de puta i uns maricons. Uns malparits donats pel cul”.

]]>

La llista de Schindler es va estrenar al Cinema Florida de Barcelona a finals de març del 1994, ara fa vint-i-cinc anys. Steven Spielberg va retratar fins i tot les emocions dels patiments de l’Holocaust, i l’hi van reconèixer amb set Oscars... El nom del protagonista real! Joan Escuer (1914-2004) i Joaquín López Raimundo (1914-2007) van ser als camps d’extermini de Mauthausen, Dachau i Gusen. Eren un testimoni excepcional per representar els 4.200 republicans, 1.800 catalans, que van ser víctimes de la “solució final”. Els vaig convidar a veure la pel·lícula per tenir-los al costat i explicar en un reportatge les seves sensacions i reflexions. Vaig seure entre ells dos i el film va establir un feedback des del principi: el transport de persones en trens de bestiar, tractades d’una manera que ni els animals no haurien de ser tractats mai.

]]> Fa dos anys, el conseller d’Exteriors del govern català, Raül Romeva, va descobrir una placa a Mauthausen on hi diu "Tot el dolor d’un poble. En memòria de totes les persones deportades als camps nazis", en català, castellà, alemany i hebreu. Aquest any, en el moment de renovar-ne la memòria, la representant de les institucions catalanes va recordar –sense comparar-ho amb res ni amb ningú– que el conseller que havia inaugurat aquest memorial no hi podia ser perquè és a la presó. I és a la presó per causes polítiques, per actuacions pacífiques dutes a terme com a càrrec públic electe. Per tant, és un pres polític. Aquest esment, que recollia una opinió lliure i legítima, es veu que va fer enfadar la ministra espanyola del ram, que va abandonar l’acte on estava d’espectadora per anar a fer l’ofrena a la placa on, només en espanyol i alemany, diu "España a sus hijos caídos en Mauthausen". Tant dret tenia una a dir-ho com l’altra a anar-se’n ofesa, en ús de la seva llibertat. El que em sembla injust és que per això s’acusi el govern català d’haver profanat la memòria de Mauthausen. I que els qui tenen una placa dedicada a totes les víctimes siguin acusats d’excloents i d’apropiar-se dels morts per aquells qui tenen una placa dedicada només a les seves.

]]> ÉS MENTIDA que la directora general Gemma Domènech comparés la presó de Romeva amb l’horror que van viure els deportats a Mauthausen, i és veritat que el record a Raül Romeva venia a tomb perquè el conseller empresonat va col·locar fa dos anys la placa davant la qual es desenvolupava l’acte. La ministra marxa perquè no tolera que diguin “presos polítics” davant seu. Però en els temps que vivim, el relat interessat s’imposa sobre la veritat, per més que el vídeo de la seqüència estigui a la lliure disposició de tothom a les xarxes. Passa igual amb la qualificació de “cop d’estat” o de la situació de “fugat”, que repetides amb èmfasi generen prou gravetat per, sense cap sentència, impedir que algú es presenti a unes eleccions. Fins que la mateixa justícia espanyola es veu obligada a admetre que la candidatura de Puigdemont, Ponsatí i Comín el 26-M és perfectament vàlida.

]]> Els espanyols que van anar a parar als camps nazis eren, esclar, del bàndol republicà, i en alguns d’aquests camps, com al de Dachau, així ho feien constar al triangle vermell que els marcava, on hi havia les lletres SP ('Republikanische Spanier'). El govern espanyol hauria de tenir en compte, als homenatges, que la bandera que els representa és la republicana. Franco va declarar que no eren espanyols (i és per això que en alguns casos duien el triangle blau dels apàtrides). M’ho explicava un supervivent –ja mort–, Manuel García, que va decidir quedar-se a viure a Linz i ensenyar el camp de Mauthausen: per a ell, que havia nascut a Toledo, la 'rojigualda' era la franquista. En aquell camp van donar la benvinguda als aliats amb una bandera republicana confeccionada per dos presoners espanyols amb la roba de l’interior dels uniformes.

]]>

La història és plena de relats confrontats. També de confrontacions dialèctiques que els que ostenten el poder converteixen en ciència. De vegades la veritat tarda vuitanta anys en descobrir-se. Bé ho sap la família del valencià César Orquín Serra, com també el mateix anarquista, que fou víctima de la difamació fins a la seua mort. Visqué una derrota perpètua que ara comença a capgirar-se. Perquè Orquín no exercí de còmplice dels nazis al camp d’extermini de Mauthausen; ben al contrari, utilitzà la seua formació (sobretot com a traductor d’alemany) per posicionar-se com a dirigent i salvar desenes de vides de compatriotes.

]]>