Les idees (les bones idees) solen triomfar de la forma més inesperada. Quan algun creatiu en planteja una, mai se sap com acabarà. De fet, gran part del seu èxit no depèn d’ell mateix, sinó de factors externs incontrolables.

En el parc temàtic de la Girona vella, la columna dita “de la lleona” s’ha convertit en un dels reclams emblemàtics per als turistes que es deixen guiar en la visita a la ciutat. Forma part del relat de nous mites i llegendes de Girona, que han servit per substituir personatges, abans molt venerats, com l’inefable Gerió; Narcís, el de les mosques; l’emperador Carlemany, i el brigadier Álvarez de Castro. Es tracta, sens dubte, d’una recreació llegendària simpàtica i anecdòtica, però històricament discutible i tergiversada. El mite, com algú ha dit, no descriu el que va passar, sinó el que passa, i facilita l’acceptació de l’ordre vigent.

Hi havia una vegada un nen que vivia en un poble mariner i que, sempre que podia, es treia la roba i se n'anava a nedar mar endins. Aquest nen es deia Nicolau Pou, i és el protagonista de diverses llegendes i contes escampats en diversos punts de la Mediterrània.

Surt adesiara la notícia (dir-ne informació seria massa generós) que el greal que hi ha a la catedral de València és l’autèntic de la llegenda. De quina llegenda? De totes les que en coneixem? No, encara hi ha una petita llegenda cèltica que resisteix amb la seva vella història. Vaig retrobar-la fa poc llegint La historia del Grial, de Joseph Campbell. Un es pensa que el món és com el coneix, però el món civilitzat ja hi era abans de la cultura de la qual nosaltres formem part (també seria massa confiat anomenar-la la cultura que tenim). El greal no es va convertir en el calze on Josep d’Arimatea va recollir la sang de Crist fins que, pel camí, va ser abduït per l’imaginari cristià. Això el cristianisme ho ha fet molt, arribar l’últim i posar-se el primer.

És mestre i llicenciat en filologia catalana, però la seva gran passió és la literatura oral. Àngel Vergés i Gifra (Banyoles, 1968) ha escrit una desena de llibres d’etnopoètica, la branca del folklore que investiga les manifestacions artístiques que, amb una mínima intencionalitat estètica, es caracteritzen per la transmissió oral, l’autoria anònima i la capacitat per crear i recrear l’imaginari compartit d’una col·lectivitat. El premi Joan Amades de cultura popular, que va guanyar el 2005 gràcies a uns itineraris en què recollia històries relacionades amb l’estany de Banyoles, va ser un incentiu per capbussar-se encara amb més convicció en una recerca que ja l’ha dut a recollir prop d’un miler de textos etnopoètics. El seus dos últims llibres, publicats recentment, són Llegendes del Gironès i Llegendes i misteris de Banyoles.

A la vila de Montblanc hi havia un drac. Un drac ferotge que treia foc pels queixals quan tenia gana (com tothom quan té gana, però és clar, no és en sentit figurat, el Drac treia realment bafarades de foc potents). Es passejava pels voltants, pel cel, per la terra, per l'aigua. Tothom estava aterrat per la bèstia, era la primera vegada que veien un animal tan gran i tan fort, i li tenien un pànic que congelava a totes aquelles persones que la miraven. L’evitaven, perquè els era desconegut.

Em vaig espantar la primera vegada que vaig veure els cartells de promoció de la festa de Sant Jordi de l’Ajuntament de Barcelona. En una primera i ràpida visió, vaig capturar la imatge d’un Sant Jordi lluitant cos a cos amb el drac, abraçats en un contacte ferotge i mortal. Carai, vaig dir-me jo a mi mateix, sí que van forts els comuns. Han apostat pel realisme extrem, pel pressing catch. Però no. El cartell representa una abraçada cordial, d’estimació gairebé eròtica entre el rèptil i l’heroi. I el lema que acompanya la imatge és molt clar: “Sant Jordi és amor”.

Rafa Nadal és un tenista llegendari, especialment a Roland Garros, on col·lecciona títols. Amb només 27 anys, el jugador de Manacor ha aconseguit guanyar aquesta tarda el seu vuitè títol a París en nou participacions. Una dada extraterrestre que se suma a d'altres que també impressionen. Nadal suma fins a 59 victòries a la terra batuda de París i només una derrota, contra Robin Soderling l'any 2009. Amb el d'avui, el tenista balear té ja 12 Grand Slams al seu palmarès: vuit a París, un Open d'Austràlia, un Open dels Estats Units i dues corones a Wimbledon.