Diluvis i sequeres, massacres, misèria i homenots escopint foc lloats per les masses. Com va dir María Zambrano, “Tot és alçar barreres perquè la vida veritable i l'home i la dona veritables no puguin ni donar el primer pas, ni tan sols sospirar”. ¿Com fer-ho per no sucumbir i perdre tota esperança? ¿O potser ens caldria, més enllà de la resistència, seguir caient fins a arribar al que la mateixa Zambrano anomena “abismar-se”, que és aquesta caiguda lliure fins a un no-res que alhora ho és tot, lloc on els oposats es fonen? Poder metabolitzar l’angoixa existencial en un neguit espiritual. 

El govern espanyol equipararà el tractament fiscal a totes les confessions religioses de l'Estat. Així ho ha acordat aquest dimarts al matí el ministre de la Presidència, Félix Bolaños, amb l'Església ortodoxa, la Unió Budista, l'Església de Jesucrist dels Sants dels Últims Dies (mormons) i els Testimonis de Jehovà, que passaran a estar exempts de pagar l'impost de societats i l'IBI dels llocs de culte, oficines, centres de formació i residències de ministres de culte. D'aquesta manera, gaudiran dels mateixos privilegis fiscals que l'Església catòlica, la Federació d'Entitats Religioses Evangèliques, la Federació de Comunitats Israelites i la Comissió Islàmica, així com les fundacions i les ONG.

Quan els primers rajos de sol travessen els núvols que cobreixen els cims nevats de l'Himàlaia, Jigme Rabsal Lhamo, una monja budista, desembeina l'espasa i l'enfila cap a la seva oponent, tirant-la a terra. "Ulls cap a l'objectiu!", "Concentra't!" crida Lhamo a la monja abatuda mentre la mira directament als ulls. L'escena té lloc a l'exterior d'un temple encalat en el convent Druk Amitabha, situat en un turó amb vistes a Katmandú, la capital del Nepal.

Fins a aquest dimarts, un petit temple budista de Bung Sam Phan, a la província de Phetchabun (al centre de Tailàndia), tenia tres monjos i un abat. Després d'haver estat sotmesos a un test d'orina i d'haver donat positiu en metamfetamina, tots quatre han estat destituïts i expulsats del sacerdoci, segons ha explicat el responsable del districte, Boonlert Thintapthai, a l'agència AFP.

Els seus avis eren agricultors i el seu pare, sacerdot. Kodo Nishimura va mantenir la tradició: estudiar per ser monjo budista, però sense renunciar al que és i se sent, membre del col·lectiu LGTBIQ+ i apassionat del maquillatge, al que es dedica professionalment a Londres, on viu actualment. Aquesta dualitat l'ha tingut clara des de petit, quan jugava amb nines al temple budista familiar al Japó, es posava minifaldilla i sempre estava amb altres nenes que, com ell, volien assemblar-se a la Ventafocs. Nishimura recull totes aquestes experiències a Este monje usa tacones (Amat), una biografia que és també un espai de reflexió i aprenentatge d'aquest monjo queer que ha trencat fronteres i prejudicis i ha mirat amb ulls desafiants a la societat japonesa més tradicional.

Quan l’avió vira a través d’una bretxa a les muntanyes, minuts abans d’aterrar, una vall oculta s’estén als seus peus, emmarcada per boscos verges i pics nevats. Al cor de l’Himàlaia, la ciutat de Paro sembla un somni, un grapat de cases tradicionals amb ràfecs i marcs bellament tallats i signes pintats a les parets. Les banderoles budistes onegen per tot arreu, l’encens sura pels carrers i gairebé tothom vesteix l’icònic vestit nacional.

He de fer el cor fort cada cop que passo per un garden center. Sé que són cars, lletjos i segurament un crim d'apropiació cultural; però hi ha una part de mi que vol comprar un buda per al jardí. És la mateixa part que durant el confinament es va subscriure un mes a una app de meditació. L'empresa contemplativa va fracassar, però ho atribueixo a la manca de verd de la ciutat. Aquests dies que m'assec sovint sobre l'herba torno a creure en la pau.

Un noi perd el seu cavall i la gent exclama “Quina mala sort!”; dies més tard el troba i llavors li diuen “Quina bona sort!”. El noi el munta de nou, cau i la gent torna a exclamar “Quina mala sort”, però esclata la guerra i amb la cama trencada no el poden reclutar. “Quina bona sort!”, diuen ara.

Les religions són emanacions humanes que responen a un anhel. Són, alhora, receptacles d’utopies: una societat millor, una ànima salvada, un paradís celestial, un cor aliè al patiment. L’anhel pren forma segons els temps i les geografies, agafa sovint altres noms, de la política a la medicina o l’art, però el rum-rum hi és: podríem estar millor.

En un dels seus viatges pels boscos del Japó, la monja budista Otagaki Rengetsu (1791-1875) volia dormir en un alberg, però pel seu aspecte de pidolaire no la deixaven entrar. Finalment va haver de conformar-se amb dormir al ras. Aquella nit, allà mateix, va escriure un breu poema: “Al meu estatge / altre conhort no hi trobo / sinó el que em donen / una lluna emboirada / i aquests arbres en flor”. Com en moltes altres ocasions de la seva vida, l’infortuni esdevé regal, només cal canviar la percepció.

Ser un mateix, realitzar-se, tenir un desig profund i encaminar-hi la vida, voler, il·lusionar-se, triar, lluitar per allò que creiem... Immersos en aquest mar de reptes, la indiferència se’ns presenta com l’altre radical, l’espai indesitjable, tabú, fins i tot. Indiferència associada a negativitat, apatia, estupidesa. Cap sentit, cap ètica, cap valor. La indiferència, avui, és un dels grans mals a evitar. Però, és possible anar més enllà i veure una indiferència que ens ajudi a entendre’ns i, també, a viure millor? ¿La indiferència és necessàriament un estat cruel, sense cap respecte pel que passa al món o, en el millor dels casos, una fugida? ¿És, a més, una negació de tota diferència i, per tant, una forma passiva del pensament totalitari, que nega diversitats i colors?

El mestre Taisen Deshimaru, que va portar el zen a Europa fa cinquanta anys, els deia als seus deixebles parisencs: “El Sena de què tant parleu, quan avui el torneu a travessar, no serà el mateix riu d’aquest matí”. Realment és una manera molt gràfica d’expressar un dels grans conceptes del budisme, el de la impermanència.

L’ambivalència de viure entre el que pensem i el que, simplement, és. ¿Cal escapar-se d’aquesta ambivalència, és possible fer-ho o és millor que l’acceptem tal com és, una part indissociable de nosaltres? Ambivalència és moure’ns entre pols oposats, és copsar el neguit i també l’alegria d’aquests contrastos, sense descartar res. No és fàcil. Fins i tot els mestres espirituals viuen aquesta ambivalència, sense negar-la. Un dels casos més recents i paradigmàtics és el del jove tibetà Ogyen Trinley Dorje, considerat el 17è Karmapa, líder i guia d’una de les quatre escoles del budisme tibetà (equivalent del Dalai-lama però en un altre llinatge). Nascut el 1985 en una família de pastors nòmades del Tibet oriental, i exiliat a l’Índia des de finals del 2000, no té cap problema a exposar aquesta ambivalència des de la seva experiència personal, que es pot extrapolar al conjunt de la societat. Lluny d’aparèixer com una figura immaculada, sense contradiccions internes, el Karmapa es mostra dòcil. Això l’acosta a una sensibilitat contemporània, en què no es busca la perfecció ni l’emmirallament en figures estereotipades, sinó més aviat un testimoniatge present, real. De fet, la seva elecció com a Karmapa ja va estar envoltada de polèmica, i dins mateix d’aquesta tradició budista hi ha sectors que no consideren que sigui el seu líder. Un destí ambivalent des de l’inici. En una de les seves últimes compareixences públiques en vídeo –disponible a YouTube– expressa les seves lluites internes per conciliar el treball espiritual amb la responsabilitat política i es lamenta dels conflictes interns dins del budisme tibetà. Aquestes declaracions l’han portat a ser vist com una figura fràgil per alguns sectors, mentre que d’altres exalten, precisament, aquesta sinceritat.

Un monjo japonès ha demandat el temple budista en què vivia per excés de feina, una situació que el va obligar a demanar una baixa per depressió. El religiós, de 40 anys i treballador en un dels temples a l'oest del país, reclama una indemnització de 8,6 milions iens (66.000 euros) pels danys ocasionats i les pagues no cobrades.

Immersos com estem en el paradigma de les actualitzacions, nos ens hauria de costar acceptar que tota actualització respecta l’essència. No es tracta d’una substitució rere una altra, desbocats, sinó d’un fer constant que tingui sempre present el lloc, el temps, les circumstàncies. En l’àmbit religiós, sovint es veu com una amenaça, però actualitzar-se no ha d’espantar quan es fa des d’aquesta perspectiva de contextualització, mantenint l’essència.

El govern de Sri Lanka ha declarat aquest dimarts l'estat d'emergència després que en els últims dies s'hagin produït diversos enfrontaments violents entre musulmans i singalesos budistes al centre del país. Els disturbis, que han causat almenys dos morts, desenes de detinguts i una vintena d'establiments cremats, s'haurien desencadenat quan un grup d'homes musulmans van ser acusats de matar un home budista a la regió de Kandy. "El president ha promulgat l'estat d'emergència per reconduir la situació de seguretat insatisfactòria al país", ha explicat l'oficina d'informació del president, Maithripala Sirisena, a través de Twitter.

És fàcil caure en la temptació i fer de la jardineria un art de la intromissió i la manipulació, imposant esquemes mentals a un món, el vegetal, que veiem merament decoratiu i al nostre servei. Jardiners egocentrats, obsessionats amb la cura i l’ordre, amb patrons de bellesa prefixats i poc respectuosos -malgrat assegurar el contrari- amb els éssers vius que ocupen aquell espai. Jardiners que entren en camps de batalla, disposats a dictar criteris, formes i compaginacions en un entorn hostil, amb plagues, clemències temporals i l’obstinada indisciplina de les males herbes... Una imatge de la jardineria, en definitiva, imperial i aristocràtica, fonamentada en el domini i l’explotació, que contrasta clarament amb una altra jardineria molt més respectuosa i que es posa al servei no només dels éssers vius que poblen aquella parcel·la, sinó també de l’ésser humà, que hi trobarà serenor, vitalitat i claus per al reequilibri intern. Una jardineria que escolta i acompanya i que sap protegir i administrar un art en què la bellesa no s’obté per la imposició ni les batalles, sinó per l’atenció plena. “Hem d’acceptar que la jardineria, com a activitat, és una clara interferència en la vida i el ritme d’uns éssers vius -recorda el jardiner britànic Ark Redwood- i, per tant, aquesta interferència s’ha de fer amb tota la cura i la consciència, ja que, si totes les coses estan connectades de manera interdependent (com han proclamat savis i profetes al llarg de la història), no podem considerar-nos aïllats de la resta de la creació. És a dir, no hi ha separació entre jardiner i jardí”.

Venerat per tibetans i budistes, de riure tan fàcil com sonor i aspecte bonàs, el Dalai-lama XIV compleix 80 anys convertit en una icona pop, amb estatus d'estrella del rock i un missatge pacifista i mediambiental.