<![CDATA[Ara.cat - Francesc Canosa]]> 10 <![CDATA[La Catalunya que crema]]>

Un estiu dels anys vuitanta un home va prendre una decisió revolucionària. Va agafar les coses, els sis xiquets, la senyora, l’esgotament, la pols, la punyetera calor, la puta bastida de paleta que duia a sobre, i va anar quatre dies de vacances a tocar de casa: a la piscina del seu poble de la miserable misèria de la Catalunya interior. La gent el va prendre per boig. Que fot aquest? El que podia, el que tenia: no hi havia virolla per a més. I van ser feliços.

]]> <![CDATA[John Ford a la Segarra]]>

El foc és un llapis que ensenya geografia. Gràcies a la pedagogia de les flames molts (no pocs) catalans han descobert que hi ha una comarca a Catalunya que es diu la Segarra (la Noguera ja la deixem per al curs vinent). Aquest incendi és un fosforescent color sang que subratlla la Catalunya real i el món real. Disculpeu si us esquitxa: no és quètxup.

]]> <![CDATA[L’Aragó empega Lleida]]>

El papa Pius XII mira cap al cel. Alberto Martín Artajo, ministre d’Afers Exteriors espanyol, a la càmera. Fan les paus sense mirar-se als ulls. Com si no ho veiessin. Calor atòmica el 27 d’agost del 1953 a la residència papal de Castel Gandolfo. Els termòmetres de la geopolítica i del geoesperit sant rebenten: el Vaticà i el franquisme signen el concordat. Traducció: Una església de PVC beneeix una dictadura de sang. El cel s’obre. I es cola l’infern.

]]> <![CDATA[Nens vius, nens morts]]>

Tam-tam. I tantarantam. Diuen que trauran pantalles de les escoles. I hi instal·laran cervells? Ves, bada, neurona. Vull dir que un dels principals problemes és d’allà dalt: de software. De barrinar, discórrer, donar voltes a la bicicleta del cap. Perquè ja podem xiular si l’ase no vol beure-veure. Ihà-ihò.

]]> <![CDATA[Diplomàcia Avellanes per a Sixena]]>

Un homínid agafa un os de terra i el llança a l’espai. Un salt de 4 milions d’anys. El futur és aquest os fet nau sideral allà dalt. L’inici de 2001: una odissea de l’espai va passar de veritat al monestir de les Avellanes. Avui, les capitombes espai-temps no paren de donar voltes. Stanley Kubrick ja vol sortir del taüt.

]]> <![CDATA[Sixena, ucronia 1936]]>

Hi havia una vegada un conte de mistos, robatoris, assassinats... Ningú se n'escapa. Sobretot de qualsevol poble de l’Aragó. Però, i els culpables?

]]> <![CDATA[Reis o Reixos?]]>

Fa quatre dies i mig a una persona amb la qual tinc vincles sanguinaris, i això no vol dir que exercim de Dràcules autònoms o fem anar els ganivets per a activitats de carnisseria ambulant, li va passar una cosa que podria explicar per què ens pixem i excretem, damunt i sota, el català, els catalanoparlants i els que no ho són, ni ho volen ser. Ja saben: és Nadal, i no hi ha Nadals sense conflicte. Jesús! Perdó, no volia ofendre, és un esternut!

]]> <![CDATA["S’estan fabricant en sèrie criatures frustrades"]]>

La meua filla neix a Barcelona el 2 d’octubre de 2017. La data. Té una història ja total abans i després de sortir. Tot i que viu a Barcelona, cada cap de setmana està a Balaguer. Té doble nacionalitat. Simbolitza el futur i el demà d’aquest país: trencar fronteres mentals i físiques.

]]> <![CDATA[Les noves fàbriques del nou caliquenyo]]>

Us costarà trobar algú. Si el trobeu, atureu-lo. Us dirà que fuma un caliquenyo. Un cigar prim i dur de tirar. Cigar humà. Irregular. Rudimentari. Llargarut. Esguerrat. Tort. Humil. Senzill. Intens. Comprimit. Cargolat. Una perfecta imperfecció. Era el cigar del poble. La gent necessitava fumar. El tabac era substitutiu de tot: misèria, gana, tristeses, amor, mort... Cada cigar era un intent d’esgarrapar el que no tenies. El caliquenyo era la banda sonora, olfactiva, d’un país que volia tirar endavant. El fum s’empegava com un ésser viu. El caliquenyo s’aferrava a persones xuclant i caragolant per sobreviure. Ells es van fumar els anys del franquisme, de la postguerra eterna existencial. S’ho van fumar per expirar futur.

]]> <![CDATA[No és Terminator, és Carrasco i Formiguera]]> Fa 84 anys van assassinar el seu avi i encara sent persones que diuen: “Era un home bo”. Un dels nets de Manuel Carrasco i Formiguera m’ho explica. Truca per telèfon a un client. I li demanen: “¿És família d’en Carrasco i Formiguera?” Sí. “Doncs jo el vaig veure de petita” o “A casa me’n parlaven”... I tot acaba amb la mateixa frase: “Era un home bo”. I jo també em demano: avui, ara, sempre, de quin polític català són permanents, vius, roents, elèctrics els seus valors, ideals, raons? El que pensa, diu i fa Carrasco no mor. De qui més es pot dir? Tots aquells polítics cridaners, transcendents, altius dels anys vint, trenta, cinquanta, seixanta, setanta, vuitanta... d’ara: són llaunes en conserva caducades, rovellades. Cecs, coixos, tòxics. Carrasco camina i veu. És un gerundi existencial. Un present continu. Creu en el futur. I el demà encara no ha arribat. Ell és el futur.

]]> <![CDATA[Un nou Estatut? Un nou tururut!]]> Hi ha una pregunta que encara no està contestada: quantes estelades queden als balcons i finestres de Catalunya? Com va dir l’oftalmòleg: he vist coses que vosaltres els humans no us creuríeu mai de la vida. He vist els pobles i ciutats plens, farcits, sobreeixint d’estelades durant anys i panys. Va ser una resistència visual mai vista. Va ser una sortida de l’armari, la calaixera, el sofà, única a la història d’aquest país d’anís. Ara encara n’hi ha, però escadusseres, despistades, esgrogueïdes, esfilagarsades. Ara la majoria ja no hi són perquè s’han desat a casa. Com sempre fa el català després de la guerra: viu porticons endins. Al búnquer, al cau, al taüt, a planxar les ferides. Què farà tota aquella gentada?

]]> <![CDATA[Montserrat Roig, una cirera]]> L’estiu arribava amb les cireres. Com un rellotge. I com les agulles que fuetegen el temps corrien, sagnaven, morien, ràpidament. Jo m’emparrava al cirerer de casa i repassava les preposicions. Cada una era una cirera. Les cireres ho podien ser tot: paraules, arracades, pintallavis. El temps de les cireres és el carpe diem convertit en fruita. Les has de collir de pressa. No perdeu el temps. Els moixons són pilots d’esquadrons aeris suïcides que destrueixen el cirerer portaavions. Les cireres són éssers efímers. Les cireres són breus, fugaces, fugitives, temporals. Zas!

]]> <![CDATA[ERC i Unió, 90 anys letals després]]> El maig de 1930 calia posar llum a la foscor. Encara no s’havia inventat Crims, el programa llanterna de Carles Porta, però un dels paios que il·luminaven la catalana terra amb espasa làser, Agustí Calvet (Gaziel), director deLa Vanguardia, oracle, demiürg, CEO de l’anàlisi política de la costelleta del corder català i de la pell de brau-frau, és sorprenentment i conscientment convidat a fer quatre articles a Mirador, el setmanari de la central nuclear intel·lectual del catalanisme. Si La Vanguardia de Gaziel era massa i en castellà, Mirador és minoria i en català. Atenció al que diu l’home torxa.

]]> <![CDATA[De la Setmana Tràgica a la Setmana Quàntica]]> Pocs països poden dir que tenen una religió pròpia. Amén. Catalunya en té una creada pel déu Francesc Pujols. El filòsof més popular de Catalunya se la treu de la butxaca per cercar la veritat tot enfilant-nos per l’escala de la vida, que, com tothom sap, és un camí fosc, costós, llargarut, com la cavitat d’una peça de vestir. Per això, cal donar gràcies que, en un dels moments més dramàtics, infernals, de la història d’aquest país, Pujols ens il·luminés: “Els arquitectes de la ciutat de Barcelona són: 1r, el senyor Gaudí; 2n, el senyor Domènech i Montaner; i 3r, el senyor Puig i Cadafalch. Quin és el més atrevit? No ho sabem. Tots tres encenen la ciutat en flames. Aixís com els que van fer la segona crema de convents encenien la ciutat en flames destruint, aquests tres arquitectes la encenen construint. Tants els uns com els altres són uns revolucionaris com una casa, sinó que’ls uns fan la revolució des de baix o des del carrer, i els altres des de dalt dels edificis que aixequen”. Sí, la Setmana Tràgica: l’entrepà fet a la gran barbacoa que encara crema.

]]> <![CDATA[No ha nevat a Barcelona?]]> El dia que vaig conèixer el príncep Felip (ara rei) un servidor movia les cames com si tingués ganes de pixar. Estava nerviós. Per ell? No. Perquè acabés. Perquè acabés de donar mans als nous sergents durant el lliurament de despatxos de l’acadèmia militar de Talarn. No volia anar al vàter. Volia sortir disparat. Amb la cinta a la mà. Perquè arribés a temps per a l’informatiu de la tele. Congelem la imatge. Darrere d’aquesta escena, de simulacre d’evacuació enganyosa, per tractar d’accelerar les mans sobiranes, hi ha un episodi geopolític d’alçada existencial. Mireu. Play.

]]> <![CDATA[Padrins vius per Nadal]]> A vegades la busco però no la trobo. Aixeco el cap de la pantalla i miro si la veig a l’hort. Entre rengs de bledes, escaroles, enciams com fosforescents verds subratllant la terra. Ella, apareixent i desapareixent a la velocitat de la llum del sol imponent de Ponent. Però no hi és. La meua padrina va morir el 25 de febrer. El mateix dia que va fer 99 anys. Torno a la pantalla i abaixo el cap. La vida només és buscar persones.

]]> <![CDATA[Per què vau deixar de ser lleidatans?]]> Què ha passat? Sí, què ha passat des d’aquell 1214, quan els youtubers de l’època, els trobadors, fan la cançó de l’estiu: El rei que té Lleida. La ciutat fosforescent corona aquell pobre xiquet cavaller Jedi de sis anys rei d’Aragó, comte de Barcelona i senyor de Montpeller al Castell del Rei. Amb la seva espasa làser, Jaume I i Lleida s’eleven com un coet que veu néixer la indústria espacial del poder terrenal i sideral. Lleida, la ciutat de la cultura: té la universitat més antiga de Catalunya (1300). Lleida, la ciutat del nyam-nyam: el primer rebost, nevera, tupper de Catalunya amb la Fira de Sant Miquel (1232). Fins i tot un dels pares del nou periodisme (que és un invent català), el cronista Ramon Muntaner, escriu: “Barcelona és cap de Catalunya en la marina, e en la terra ferma Lleida”. I el Google Maps, les guies Lonely Planet, els Telenotícies i les xarxes socials diuen: “Salve, Ilerda!” Què ha passat entre tot allò i el dia que Lleida desapareix del mapa, s’esfuma dels mapes imaginaris i reals, físics i emocionals?

]]> <![CDATA[El retorn de Bob Dylan, el carlí català]]> Fa temps que parlo amb els meus morts. Amb qui la fem petar més és amb el meu quadravi: Francisco Canosa Albardané. El paio és una anomalia del sistema. Rebenta les estadístiques del segle XIX d’esperança de vida: viu 86 anys i ara, encara, va d’aquí a allà, és a tot arreu, mai saps on trobar-lo, jugant partides de botifarra amb manilla de neguit del qui vol viure sempre i fotent-se copetes d’ampolla de conyac de present continu. Va néixer el 1817 i va morir el 1903. Això diu coses. La que m’al·lucina més és que va veure passar les tres guerres carlines. Per això parlo amb ell: el futur és carlí. Neocarlí, túningcarlí o carlí take away. Digueu-ne com vulgueu que el nom no fa la cosa. Carlisme is coming.

]]> <![CDATA[Marxar de Barcelona i descobrir Catalunya]]> La pregunta encara no s’ha contestat. “Però vostè, home panxut, que quaranta anys ha que acana metòdicament vetes i calicó, o bé pesa arròs i fideus; vostè que té una dona tan janota, grassona i de bon veure, magatzem i pis gran amb aigua viva a Barcelona... ¿com és que va a fora els diumenges?” Això es preguntava el periodista Robert Robert el 1865 davant aquella gernació fugint de la ciutat. Aquell primer esperma de masses urbanes cames-ajudeu-me que vull ser cabreta assilvestrada a hores convingudes. Aquella fecundació d’una nova raça de criatures gallinetes amnèsiques capricioses picadores de: vull-lo-que-no-és-meu-i-faré-com-si-fos-meu. Cagarada i a tornar. Marxar de Barcelona és el pinso per continuar vivint. Des de la Revolució Industrial fins a la involució vírica del segle XXI. Des del Putxet selvàtic fins a l’escape room d’embussos invasions selenites metropolitanes al Montseny, la Garrotxa, el congost de Mont-rebei o la pedra de l’entrada de Santa Maria del Vinagre Reconsagrat. Ja ho va dir l’urbanista Paco Martínez Soria a l’avantguardista obra fílmica La ciudad no es para mí. Pirem.

]]> <![CDATA[D’Hilari Raguer a Guillem Agulló]]> Em va explicar com els torturaven. T’asseien a una cadira. Llum a la cara. Per darrere cops amb la culata d’una pistola. També et clavaven punxes. Mastegots, puntades de peu, més cops, més bufetades. T’acostaven la pistola als morros i no sabies si estava carregada o no... Per què? Per ser “catalanistes”. Per defensar Catalunya. Per penjar una bandera catalana. Per repartir octavilles a favor de la llengua catalana. Per fer pintades de “Visca Catalunya lliure!” Aquesta és la Universitat de Barcelona que es troba Ernest Raguer (el pare Hilari Raguer, mort aquesta setmana) el curs 1945-1946. El SEU (Sindicato Español Universitario) és l’altra dictadura dins la dictadura. El SEU és falangista, feixista, ultradimoni enforquillat de braç alçat. El SEU, com m’explicava el pare Raguer, “ens tenia militaritzats”. Des del 1939 només interessa una cosa: matar Catalunya, els catalans, el català. Que l’espermatozou català no fecundi. Operació avortament a hòsties de por i a pistoles de mort. És igual si la gent passa gana, emmalalteix, si no hi ha llum, aigua, feina, si res funciona a l’Espanya franquista onanista de sang una, gran i lliure... La culpa és de Catalunya i els catalans.

]]>