Fa més de vint anys que la ginecòloga i obstetra Marimer Pérez acompanya dones en un dels moments més intensos i transformadors de la vida: el part. Amb una mirada respectuosa i humana sobre la maternitat, Pérez –també fundadora del centre de salut femenina WoMer– acaba de publicar No me sueltes (Lunwerg, 2025), un llibre en què recull històries reals viscudes al llarg de la seva trajectòria professional com a obstetra.

El meu embaràs va ser, en general, molt bo. Vaig tenir la sort de sentir-me físicament bé, així que els nou mesos van passar gairebé sense que me n'adonés.

Els primers cops que vaig gestar, no vaig entendre bé què significava. Els dos primers embarassos van estar marcats per la feina a l'hospital com a resident de psiquiatria. Vaig fer guàrdies de 24 hores fins que vaig parir. Una llàstima i una bestiesa. En el tercer embaràs sí que vaig descansar els últims mesos i em va sorprendre la lentitud i el cansament que em van envair. Eren unes sensacions que no havia notat en els embarassos anteriors.

Tres setmanes després de donar a llum la meva tercera filla, des del Criatures em van proposar escriure un article sobre la meva experiència de parir a casa. La veritat és que em va arribar en el moment d’adaptació que necessitem totes les dones que acabem de parir i vaig demanar reprendre-ho més endavant. Al cap d’uns dies em vaig adonar que el motiu que havia donat per posposar la publicació era cert, però que, a més, em feia por. Por d'escriure sobre un tema que encara és molt jutjat i fins i tot criminalitzat. N'és una prova que durant el meu embaràs he anat compartint per xarxes (al perfil d’Instagram de Bhealthy.es) la meva preparació i la meva experiència, i la sorpresa ha estat rebre missatges qualificant-me d’inconscient i irresponsable. També he de dir que moltes altres dones m’ho han agraït i encara em demanen informació i consells. És per això que finalment m’animo a explicar-vos què vol dir i què suposa parir a casa.

La Isabel, el personatge que interpreto a Malparida, és una dona molt dissociada amb ella mateixa, sense una connexió amb el que sent, molt focalitzada en la seva vida professional. A mesura que transcorre l'obra, descobrim que aquesta dissociació té un motiu, que és la violència obstètrica.

Quino, referent per a tot dibuixant, no va tenir fills i deia que portar algú a aquest món era una cabronada. Jo tendeixo a mirar-me les coses d’una altra manera i crec que tenir fills pot ajudar a fer que el món sigui millor.

Tenia 28 anys i sobre el paper era una dona jove i sana que estava esperant la seva primera criatura. Però, poc abans de la setmana 24 de gestació, la Laia Pastor va començar a notar que alguna cosa no anava bé: s'havia inflat, tenia mal de cap i la visió una mica estranya. "Estava embarassada, era l'agost i tothom deia que era normal. El meu marit i jo ens vam fer un tip de caminar per la platja perquè la inflor baixés", explica la Laia. La situació no millorava i en la següent revisió la Laia tenia la tensió arterial molt alta. Patia preeclàmpsia, que causa pressió arterial alta (hipertensió) i pèrdua de proteïnes per l’orina, amb risc per a la vida de la mare i del nadó, una de les patologies que centrarà La Marató de TV3, que enguany se celebra el 17 de desembre i està dedicada a la salut sexual i reproductiva.

"És esgotador haver d'explicar cada cosa que faig, i haver de rebre tot aquest odi sempre. I la culpa és meva per compartir, però no pensava que es muntaria tot això", escrivia Cristina Pedroche en la mateixa publicació d'Instagram que uns dies enrere obria la comporta d'un riu de comentaris en xarxes socials. Comentaris que, com pedres, colpejaven la presentadora per haver mostrat el seu cos tres setmanes després de donar a llum i dir que la ràpida recuperació no amagava secrets més enllà de portar una vida saludable, amb exercici i una bona alimentació.

Com viuen el sexe les parelles després de convertir-se en pares? Com canvia el sexe després de parir? Quan ens hem de preocupar? Hi ha alguns consells que ens poden ajudar? Resolem tots aquests dubtes amb Lara Bonilla, directora del 'Criatures', i amb la sexòloga i ginecòloga Raquel Tulleuda.

Un de cada quatre parts a l’estat espanyol acaba en cesària. Una xifra que depassa, i de molt, la taxa aconsellada per la comunitat mèdica internacional, que considera que només entre el 10% i el 15% dels parts haurien de ser per cesària. Més enllà d’aquesta xifra, no hi ha cap evidència que disminueixin les taxes de mortalitat durant el part. Però Espanya no és el país europeu que més abusa de les cesàries, sinó que la xifra s’enfila encara més en altres països. Segons dades d’Eurostat del 2020, mentre els països del nord d’Europa es mantenen amb taxes properes a les recomanades (Suècia, un 17,42%, i Finlàndia, un 18,03%), les cesàries representen gairebé la meitat dels parts als països de l’est del continent (Bulgària, un 45,60%, i Romania, un 42,33%). La distància entre uns països i els altres és tan alta que un part a Roma (32,45%) té el doble de possibilitats d’acabar en cesària que a Estocolm, que registra el percentatge més baix del continent.

El tercer part ha estat la màxima expressió de coherència amb els meus valors. En el primer part, les llevadores que van venir a casa no es creien que estigués a punt i just van arribar uns minuts abans del naixement. A més, em van fer canviar de posició i crec que això va contribuir a tenir un esquinç perineal greu. En el segon part, un altre cop, no s’acabaven de creure que estigués a punt i em van coaccionar per anar a l’hospital, així que l’Arlet va néixer set minuts després que el taxi ens deixés a la porta de l’hospital. Dues hores després em van donar l’alta voluntària.

És un referent a les xarxes socials, on moltes dones hem après com és un part fisiològic o com ha de ser una cesària respectada. Laia Casadevall (Vic, 1986) tenia clar des de ben petita que volia ser llevadora i va anar a Anglaterra a formar-se –perquè és un país pioner en el part respectat i la llevadora hi té un rol important–, on va treballar un temps en un equip integrat que tant atenia parts a l'hospital com a casa. Quan va tornar a Catalunya es va dedicar a atendre exclusivament parts domiciliaris. És també activista a les xarxes socials i vicepresidenta de l'Associació de Llevadores del Part a Casa a Catalunya. Acaba de publicar Parir en casa (Vergara), on desmunta mites i aporta dades.

No és cap novetat. Falten llevadores i les professionals fa temps que alerten d'aquesta mancança, però ara s'està tornant crítica. Mentre a la Unió Europea hi ha 69,8 llevadores per cada 100.000 dones i 25,9 llevadores per cada 1.000 naixements, a l’estat espanyol hi ha 31,6 llevadores per cada 100.000 dones i 12,4 per cada 1.000 naixements. La situació a Catalunya encara és més alarmant: hi ha només 17 llevadores per cada 100.000 dones i 10,47 per cada 1.000 naixements, segons denunciava fa uns dies l'Associació Catalana de Llevadores en un comunicat. A parer de Lucía Burgos, llevadora i tresorera de l’associació, el nombre òptim per tal de poder desenvolupar les seves competències en l'àmbit hospitalari, d’atenció primària i domiciliària "seria una ràtio semblant a l’europea”.

Un jutjat d'Oviedo ha ordenat aquest dijous l'ingrés hospitalari d'una dona embarassada que havia superat les 42 setmanes de gestació a l'Hospital Universitari Central d'Astúries (HUCA) per recomanació mèdica. El servei d'obstetrícia de l'hospital volia evitar que la gestant parís a casa, tal com era la seva voluntat, perquè veia "risc de mort fetal". L'Associació de Llevadores del Part a Casa ha emès un comunicat en què defensa que la dona havia decidit "de manera informada i amb el dret d'autonomia del pacient" que no volia un part induït perquè el seu embaràs "no presentava factors de risc".

“Vull un part natural com menys intervingut millor”. “No vull que em feu una episiotomia”. “Preferiria respectar el temps del part i que no em poseu oxitocina per accelerar-lo”. Són frases que cada cop senten més els professionals al paritori. Les dones arriben al part cada vegada més informades i, per tant, més capacitades per prendre decisions. I ja saben com volen parir i, sobretot, com no volen parir. Les dones volen decidir sobre el seu cos i la consciència d’un part respectat pren cada dia més força. “Les dones estan empoderades i hem de ser capaços d’escoltar-les a elles i a les seves famílies i potenciar un canvi perquè siguin les protagonistes. El que no hem de fer és medicalitzar un procés que flueix, hem d’entendre que un part té uns tempos”, raona Montse Pujol, supervisora de llevadores de l’Hospital de Sant Pau de Barcelona.

Donar a llum no és una malaltia i, per tant, no hauria de ser tractat com una patologia. És un fet natural. És un procés fisiològic que requereix vigilància mèdica, però no necessàriament medicalització ni encara menys cirurgia. Les dones embarassades cada cop agafen més consciència dels seus drets: sense renunciar a la seguretat que proporciona la medicina moderna –imprescindible per salvar el nadó i la mare quan hi ha complicacions–, reclamen llibertat per decidir quin tipus de part volen. I cada cop són més les que miren d'evitar intervencions externes; per exemple, l'ús d'oxitocina o de l'epidural.

La majoria de les dones que esperen el seu primer fill es passen els nou mesos de gestació amb dubtes, inseguretats i preguntes sobre com afrontar el part i el naixement del nadó. Durant les quaranta setmanes de gestació, el temps es dilata, els canvis en el cos de la dona se succeeixen i les angúnies de com afrontar una situació desconeguda poden resultar inquietants. Perquè l’embaràs, el part i el postpart siguin un procés sa i satisfactori és necessari dotar la mare i la seva parella de coneixements, estratègies i habilitats per fer front a una realitat nova que ho canvia tot de dalt a baix.

Maria Sales no va tenir una bona experiència en el seu primer part, en un hospital públic de Barcelona. “No diria que va ser un part horrible, perquè conec experiències molt pitjors, però no va ser prou respectat”, lamenta. Durant moltes hores no li van permetre moure’s, tot i el dolor que sentia mentre dilatava, i no es va sentir correctament informada d’algunes decisions mèdiques. Per això, quan va saber que tornava a estar embarassada, ella i la seva parella van decidir que pariria a casa amb un equip de llevadores a domicili. Tots dos estaven a l’atur i no podien assumir el preu del servei, que a Espanya no està inclòs a la Seguretat Social. Així que van decidir obrir una campanya de microfinançament per pagar els 2.300 euros que els costava. Van demanar-ne 3.000, per cobrir també les recompenses que donarien als participants, i en total van rebre’n 3.395.