El 25 de juliol de 1978 va néixer al Regne Unit Louise Brown, la primera persona nascuda de la fecundació in vitro desenvolupada per Patrick Steptoe i Robert G. Edwards. La seva recerca va estar principalment impulsada per motius científics i clínics com el d’acabar amb la infertilitat. A partir dels anys 80, quan van començar a aparèixer les primeres clíniques, i fins a l’actualitat, aquesta fita d’acabar amb la infertilitat s’ha presentat com a progrés científic i com a llibertat individual, però també s’hi amaga una manera de monetitzar el fet de satisfer el desig de ser pares o mares. En tot això, hi ha una trama molt complexa i uns interessos i relacions de poder que afecten de manera específica els cossos de les dones, uns cossos que queden tocats no tan sols físicament sinó també psicològicament. D’acord amb el feminisme materialista, el cos no és un espai abstracte i inviolable, sinó un lloc travessat per relacions de producció, reproducció i explotació. La reproducció assistida transforma les funcions corporals com l’ovulació, la gestació i la capacitat genètica, i no a tots els cossos els transforma de la mateixa manera; són les dones les que assumeixen els riscos físics, hormonals i emocionals del procés.

Miquel Roura s'ha passat hores i hores indagant en plataformes de genealogia en les quals els usuaris poden publicar els resultats d'una prova d'ADN per trobar coincidències amb altres persones. Quan hi ha un "match genètic", aquestes pàgines web permeten localitzar persones amb qui es té algun grau de consanguinitat i així reconstruir l'arbre genealògic. Per a ell això no és una simple afició a la genealogia, sinó l'única via que ha trobat fins ara per descobrir el seu origen genètic.

Els processos de reproducció assistida tenen un impacte emocional, físic i econòmic. Parlem amb dones sobre com han viscut aquest periple.

Una de cada sis persones té problemes d’infertilitat, segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), i un de cada 10 nens ja neixen per tècniques de reproducció assistida a l’Estat —el 2022 van ser 39.546 nadons, segons la Societat Espanyola de Fertilitat (SEF), nascuts de 167.195 cicles de fecundacions in vitro (FIV) i 31.635 inseminacions artificials (IA)—. Encara que l’èxit d’aquestes tècniques és indiscutible, les xifres ja deixen entreveure que passar per un procés de reproducció assistida no és bufar i fer ampolles. Les taxes d’èxit, que depenen de l’edat i d’altres factors, són del 13,7% en cas d’inseminació artificial, i del 43,8% en cada cicle d’in vitro que arriba a la transferència embrionària (quan es deposita l’embrió a l’úter), cosa que succeeix en un 60% dels cicles iniciats.

La natalitat a Catalunya va en caiguda lliure i és la més baixa dels últims 30 anys. El 2023 van néixer 54.182 nadons, la xifra més baixa des de l'any 1995, quan es va registrar el mínim històric de naixements. Entre els diversos factors que influeixen en aquesta davallada hi ha l'endarreriment de la maternitat, ja que els catalans cada cop busquen tenir fills més tard i la capacitat reproductiva es perd progressivament amb l'edat. Segons la consellera de Salut, Olga Pané, moltes parelles comencen a intentar-ho més enllà dels 35 anys, i avisa que a aquestes edats "la fertilitat es redueix molt". Per això, la demanda de tècniques de reproducció assistida ha crescut en els darrers anys. Actualment hi ha unes 3.000 persones esperant una fecundació in vitro a la sanitat catalana, amb un temps d'espera mitjà de 274 dies. El 2020 aquest temps era de més de 500 dies.

Biòloga de formació, Laura Rabinad es va interessar per la reproducció assistida perquè li agradava el contacte directe amb els pacients. Ha treballat durant més de deu anys en laboratoris de reproducció assistida i des de fa un temps treballa pel seu compte acompanyant els processos reproductius de dones i parelles, àmbit que ha pogut fusionar amb la seva formació com a psicòloga per fer un abordatge més integral. Amb la il·lustradora Pepa Ràfols ha publicat el llibre Quan la vida comença in vitro, un conte infantil per explicar la reproducció assistida des de l'òptica de les persones nascudes amb aquesta tècnica. El llibre va néixer "arran de la dificultat" que veien "per explicar temes relacionats amb la reproducció assistida, sobretot pel que fa a la donoconcepció (concepció amb òvuls o esperma de donant)".

Fa 40 anys va néixer el primer nadó per fecundació in vitro a l'Estat. Va ser a Barcelona, el 12 de juliol de 1984, de la mà dels professionals de l’Hospital Dexeus. Des d’aleshores les tècniques de laboratori i clíniques han evolucionat molt, una de les "grans revolucions de la medicina", que ha afavorit el naixement per reproducció assistida d'uns 12 milions de persones a tot el món. També ha propiciat un canvi de paradigma, una nova normalitat de maternitats a edats més tardanes, en solitari i en parelles de lesbianes. “Em sento privilegiada per ser el punt d'inici”, ha explicat aquest dijous Victoria Anna Perea, la primera persona que va néixer per fecundació in vitro a Espanya i que està a punt de celebrar el seu 40è aniversari. L'any 2021, per exemple, l'11% dels naixements a l'Estat van ser gràcies a aquesta tècnica, fins a 40.000 nadons.

Adonar-se que no hi havia res escrit sobre la infertilitat –o que hi havia molt poca cosa– és el que va moure la Maria Climent i la Míriam Aguilar a visibilitzar les seves històries d'infertilitat. Climent, escriptora i traductora, acaba de publicar Mai és una paraula molt lletja (Ara Llibres), en què relata la seva llarga travessia fins a arribar a la maternitat després de set anys i múltiples tractaments de reproducció assistida que van culminar amb el naixement de la seva filla. Però les històries d'infertilitat no sempre acaben amb un nadó als braços i aquesta realitat molt menys visible també existeix i és la que reivindica Míriam Aguilar des del seu activisme a xarxes, que ara s'ha traduït també en un llibre: ¿Y ahorá qué? (Koan).

¿És possible que les relacions sexuals tinguin els dies comptats i que, en el futur, la reproducció humana es dugui a terme només en laboratoris? ¿O que l’embaràs duri menys mesos i la gestació es faci en úters artificials? Hi ha científics que ho estudien i ho veuen com una realitat. Tot i això, hi ha persones que dubten si realment aquesta és la solució als problemes a què ens enfrontem a l’hora d’aconseguir un embaràs. "S’intenten crear úters artificials per atendre els parts prematurs, però potser abans s’hauria d’entendre que la majoria dels parts prematurs són deguts a l’estrès matern", lamenta Ibone Olza, doctora en medicina i especialista en psiquiatria infantojuvenil i perinatal. "El primer que cal fer és cuidar les embarassades perquè no tinguin estrès, i aquesta és una tasca que ens correspon a tots com a societat", continua Olza, que acaba de publicar el llibre Gestar (Vergara, 2024).

L’endarreriment de la maternitat és un fet. Els 32,06 anys és la mitjana d’edat en què arriba la primera maternitat i no para d’augmentar. Una tendència habitual en altres països com França, on el nombre de dones que tenen fills després dels 40 s’ha multiplicat per dos des del 2000. Els fills es tenen més tard i també se’n tenen menys, perquè demorant la maternitat tenen menys probabilitats de tenir-ne més d’un. “L’edat és la primera causa d’esterilitat al món”, afirma Bruna Álvarez, professora del departament d'Antropologia i investigadora del grup AFIN de la UAB, dedicat a la recerca sobre famílies i reproducció des de les ciències socials. Explica que el tipus de maternitat també ha canviat, s’ha intensificat, “es té la idea que has de dedicar-li molt temps i recursos, i estar molt present”.

La xifra de persones que han experimentat problemes d'infertilitat arreu del món ha crescut fins als 186 milions. Un estil de vida amb hàbits poc saludables i l’endarreriment de l’edat mitjana són dos els elements que condicionen la fertilitat. Segons els especialistes, el desconeixement sobre els diferents mètodes i les seves característiques és un altre dels aspectes que influeix en el procés. “Som la primera generació que sabem més d’anticonceptius que de fertilitat. Tenim molta informació sobre mètodes anticonceptius, però quan volem buscar l’embaràs i aquest no es produeix de forma instantània, ens estranyem. La realitat és que aconseguir l’embaràs no sempre és fàcil”, diu a l’ARA Gina Oller, autora del llibre Quiero ser mamá (Zenith).

Sara López és ginecòloga especialista en reproducció assistida al CIRH - Centre de fertilitat i reproducció humana. El 2023 va publicar Quiero quedarme embarazada: claves para entender la reproducción asistida, amb la voluntat de visibilitzar els problemes d’esterilitat i infertilitat de forma propera i amena. Parlem amb ella mentre participa en el 34è Congrés Nacional de la Societat Espanyola de Fertilitat.

El "si vols, pots" no és aplicable a la fertilitat. "Quan un inesperat desig maternal em va esclatar a la cara, vaig descobrir que ja era massa tard. El meu cos era un desert. Si volia gestar i parir un fill, em quedava una única opció: fer-ho amb l’òvul d’una altra dona", escriu la periodista Júlia Bertran Lafuente (Barcelona, 1980) a Estimada desconeguda (La Campana), un relat en primera persona honest i valent en què planteja a través de la seva experiència personal molts debats socials pendents. Des de l'endarreriment de la maternitat, la donació d'òvuls, el negoci de la reproducció assistida o la falta de polítiques públiques per maternar. La conversa se'ns fa curta per comentar-los tots. Comencem parlant de les contradiccions de la maternitat i acabem parlant dels fills respectius.

Al pis de l’editor Sergio Pérez, les joguines del petit Gabo es barregen amb els llibres publicats pel seu pare i els records familiars. El soroll del tren que passa molt a prop es converteix en una cantarella que molt aviat oblidem. La família de Sergio Pérez no és corrent i això es tradueix en petits detalls, com ara els cognoms del petit Gabo, que porta, en primer lloc, el matern. “El 97% de les famílies encara trien com a primer cognom el del pare i nosaltres vam decidir que fos Gabriel Navarro Pérez i no Pérez Navarro”.

La fertilitat la donem, molts cops, per descomptada fins que apareixen els entrebancs. I sovint apareixen quan estem buscant un embaràs. Entre el 15% i el 20% de les parelles en edat reproductiva tenen problemes de fertilitat o esterilitat. En el cas de les parelles heterosexuals, es recomana consultar un especialista quan després d’un any de mantenir relacions sexuals sense protecció no s’aconsegueix una gestació. Quan la dona té més de 35 anys, s’aconsella consultar després de sis mesos de recerca activa d'un embaràs. A partir dels 35 anys la quantitat de fol·licles i la qualitat dels òvuls cauen en picat, però, en canvi, el gruix de dones a la consulta són d'aquesta edat. "La mitjana és de 37 anys", explica Sara López, ginecòloga especialista en reproducció assistida i autora de llibre Quiero quedarme embarazada. Claves para entender la reproducción asistida (Alba). "L'edat materna afecta, cada cop estem endarrerint més la maternitat, però hem de ser conscients que la qualitat dels òvuls decau i la reserva ovàrica és igual ara que fa 100 anys", explica.

A casa som tres: mare, pare i fill. Res especial, una família de tres com qualsevol altre. Però jo ja fa anys que m'ho repeteixo com un mantra –les fotos de les vacances #famíliadetres, el primer dia a la neu #famíliadetres, el viatge a Itàlia #famíliadetres– com si a força de repetir-m'ho es fes realitat i pogués acabar-ho d'acceptar.

El neerlandès Jonathan M., de 48 anys, ha fet múltiples donacions d'esperma a almenys tretze clíniques de fertilitat i a diferents particulars dels Països Baixos i altres països, i presumptament té més de 550 fills a tot el món. La fundació Donorkind, que es dedica a localitzar germans i pares mitjançant aquesta pràctica, i una de les mares que van rebre espermatozous de l'acusat han portat el cas als tribunals per evitar que continuï entregant esperma i tenint fills per inseminació. En aquest sentit, demanen a la justícia neerlandesa que li apliqui mesures cautelars de manera imminent perquè no pugui continuar donant esperma i que es destrueixin les seves mostres de semen que estiguin emmagatzemades. També reclamen que només se'n reservin per a les mares que ja hagin tingut un fill seu i vulguin donar-li un germà genètic.

Diumenge passat es va emetre Gens anònims al 30 minuts de TV3, un programa que tenia com a protagonistes la Maria i en Miquel, dues persones adultes nascudes a partir de donacions d’esperma anònimes a Espanya. El reportatge ha estat un dels primers esforços en l’àmbit audiovisual periodístic català per abordar aquest debat. Però la complexitat de totes les temàtiques que s'hi barregen –la identitat, la família, el retard de la maternitat…– difumina un dels quids de la qüestió: qui es beneficia més de l’anonimat en la reproducció assistida a Espanya.

Laura Torné és escriptora, guionista, mare de dos nens –el Jan i el Món– i la persona darrera d'El Embarazo de los Unicornios, un compte d'Instagram amb més de 62.000 seguidors on narra a través de poemes senzills i directes escenes de maternitat real. Ara acaba de reunir alguns d'aquests poemes al llibre La maternidad real en versos y chorradas (Litera), il·lustrat pel dissenyador gràfic Martino Pannofino, qui també és la seva parella i pare dels seus dos fills. "Els escric a ells i és l'herència que els deixaré", diu.

Va dir prou. Feia quatre anys que es desvivia per tenir-ne un altre: una segona criatura que mai va arribar. “Passava desolació per un fill que no hi era; però aquest se’m menjava i em convertia en una mama trista”, recorda aquesta mare, que un dia va comprendre que havia de canviar la manera “com ho vivia”. “Vaig adonar-me que l’important era gaudir del que realment tenia: el meu fill; i fixar-me en tot allò que podíem fer junts perquè érem tres i que, amb un nadó, no seria factible”. Ella és Cristina F. Victory; tot i no tenir cap problema per concebre el primer fill, va haver de renunciar a un segon per esterilitat secundària. Com a altres mares (i pares), li queda una sensació de frustració, perquè era un projecte de vida, però també de solitud: tot i ser una problemàtica habitual, l’envolta el silenci d’una societat que ho minimitza.