A l’abordar les invencions del segle XX del totalitarisme, el genocidi i les atrocitats massives, i les armes nuclears, grans pensadors polítics i socials han mirat de definir aquests fenòmens i descriure’n els mecanismes. Robert Jay Lifton, psiquiatre i psicoanalista que va morir la setmana passada als 99 anys, tenia un altre objectiu. Va intentar entendre què pensaven i experimentaven les persones dels dos costats de les grans tragèdies, tant les víctimes com els perpetradors. Ell entenia el totalitarisme no només com un sistema de dominació, sinó també com una font de consol. Va escriure sobre soldats i altres persones que van cometre atrocitats no com a monstres bidimensionals, sinó com a persones mogudes per les emocions, emocions per les quals es podia tenir empatia. Un recull d’articles coeditat per Lifton sobre les conseqüències del comunisme de l’Europa de l’Est podria ser el primer estudi que defineix els efectes del totalitarisme com a trauma, i em va ensenyar que es poden descriure i estudiar fenòmens que són gairebé incomprensibles per a les persones que els han viscut.

Pot ser que Elon Musk deixi de dirigir l'anomenat departament d'Eficiència Governamental (DOGE, per la seva sigla en anglès), però el seu llegat ja està assegurat. El DOGE està muntant un extens sistema de vigilància nacional per al govern de Donald Trump com no s'ha vist mai als Estats Units.

Els moviments feixistes del segle XX van demostrar a bastament que un moviment totalitari no necessita cap ideologia i amb prou feines un programa: en té prou amb unes quantes consignes, uns eslògans eficaços —“Un poble, una nació, un líder”, “Sang i terra”—, noves banderes, grans concentracions de masses, himnes emfàtics... i tot el poder a la mà. Com va explicar molt bé Hannah Arendt a Els orígens del totalitarisme, posseir una ideologia, un cos organitzat d’idees entrellaçades i subordinades entre si, fa més nosa que servei a un dictador, que ha de poder canviar les frases fetes i els eslògans quan li sembli bé, sense haver d’incórrer en cap contradicció amb una ideologia.

Què tenen de fascinant les ideologies totalitàries perquè hagin resultat i resultin tan seductores per a molta gent? I hi ha una segona part de la pregunta encara més inquietant: aquesta fascinació, ¿té més a veure amb l’emissor, amb el discurs dels líders, partits o mitjans que el formulen, o més aviat recolza en els receptors, en els ciutadans diguem-ne “normals”?

Enguany es commemora el 75è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans (DUDH), que és una de les poques coses del segle XX que no generen neguit retrospectiu ni vergonya aliena. Avui aquell consens derivat del gran escarment de la Segona Guerra Mundial resulta més aviat impensable, i per això sembla convenient no sacsar gaire el document, no sigui que es desmanegui. Tothom s'hi apunta, a l'esperit de la Declaració; a la dècada del 1970, en canvi, era percebuda per la ideologia hegemònica d'aquell temps, el marxisme, com la coartada ideològica del capitalisme imperialista internacional, perquè, entre altres pecats, reconeixia de manera explícita el dret a la propietat privada. A la DUDH, a més, se li encolomava un etnocentrisme intolerable. Els qui deien això sempre van ser incapaços de copsar la diferència entre una voluntat ètica d'universalitat i un impossible consens polític universal. Casualment, enguany, el 2023, fa 25 anys de la mort de Pol Pot, a qui molts consideren el pitjor genocida de la història en termes proporcionals a la població del país que va arrasar, Cambodja. El 1998, quan es va commemorar el mig segle de la Declaració, la coincidència ja va resultar ben incòmoda per a alguns, com ara veurem.

Hi ha un corrent de fons dels nostres temps al qual no podem deixar d’estar atents i que fa poca gràcia. Ens el podríem imaginar com una rata –potser un exèrcit de rates– rosegant els pilars de les democràcies liberals. Podem fer veure que no les sentim, podem fer veure que són poques, podem pensar que perdran la dentadura electrocutades en l’intent de corrompre l’edifici de drets i deures. Podem fer veure que l’edifici de convivència basat en la llibertat i construït amb l’esforç de moltes generacions és indestructible. Però res és indestructible si se’n debiliten els fonaments.

Enguany farà un segle de la Marxa sobre Roma, que és el punt de partida dels diversos feixismes que van devastar una bona part d'Europa al segle XX. L'efemèride és important perquè alguns dels seus efectes encara són vius, tot i que sota un altre llenguatge i una altra gestualitat, evidentment. El feixisme dur i desacomplexat començà, en tot cas, amb l'assassinat del polític socialista Giacomo Matteotti un parell d'anys després, el 1924. Matteotti i els feixistes van arribar a conviure al mateix Parlament. Mussolini li retreia que ell no podia parlar de segons què perquè no representava "el veritable poble italià" (provenia d'una família benestant del nord). Un feixista sempre decreta qui pot parlar de què i qui no. Si els interlocutors els donen la raó llavors esdevenen "experts" i poden dir el que vulguin, però si discrepen del ramat, no. De fet, quan l'únic civil que va ser executat als judicis de Nuremberg –el director del diari antisemita Der Stürmer, Julius Streicher– es va passar tant de la ratlla que avergonyia alguns nazis, altres el van defensar al·legant que era un "expert en judaisme". 

Més de 40 anys després, Adam Michnik ha hagut de tornar a significar-se en favor de la lluita per la llibertat en el seu propi país. L’historiador, assagista i editor polonès d’origen jueu contempla esparverat com Polònia torna, com un submarí que ha estat albirat per un vaixell enemic, a enfonsar-se en les fosques aigües del totalitarisme, aquesta vegada producte del populisme i la demagògia que, dintre d’un embolcall falsament democràtic, s’ha instal·lat sense rubor en la política polonesa. ¿A què obeeix aquest retorn a les cavernes? ¿És una cosa inherent al poble polonès, als pobles eslaus en general? ¿O potser als països nació que van sorgir al centre i l’est del continent després de la desaparició de l’Europa dels imperis al final de la Primera Guerra Mundial? ¿Per què hi ha tanta por a la llibertat i a la veritable democràcia en tota la franja que va des del mar Bàltic fins a l’Egeu i el mar Negre? ¿Ara resultarà que eren certs els arguments que brandaven els vells dirigents soviètics per aixafar les revolucions que van esclatar a, precisament, Hongria, Txecoslovàquia i Polònia (els països que, curiosament, amb més vehemència clamaven per la llibertat en plena època socialista), i que advertien del seu tall filofeixista? ¿Què ha passat des de l’eufòria per l’esfondrament del Mur de Berlín fins a l’ombrívol panorama actual? Què s’ha perdut pel camí?

El discurs polític i social s’aprima cada vegada més. Res li ve de gust: es nodreix d’engrunes, la molleta de pa enganxada al brodat de les estovalles que tant costa de treure. La pèrdua de pes simbòlic del discurs contemporani suposa que fem servir cada vegada menys paraules per dir ben poques coses. Ens enfilem al clixé, a l'eslògan: tu sí que pots, surt de la teva zona de confort, troba la millor versió de tu mateix, just do it! i, en política, darrerament, coses tals com comunisme o llibertat. 

Fa pocs dies, en una animada reunió de Meet, una persona comentava la seva preocupació pel to agre i puntualment virulent que avui torna a impregnar alguns articles d'opinió en certs mitjans. ¿Com substituir-lo per un veritable debat d'idees? Això per no parlar dels comentaris incendiaris que, dia sí i dia també, condicionen arreu del món la dinàmica de les xarxes socials i de les edicions digitals de tots els diaris. Qualsevol debat important és per força intens, però en cap cas hauria d'estar protagonitzat per actituds ressentides, malintencionades i verinoses. Existeix un problema previ, però: per arribar a constrastar honestament i constructivament determinades maneres d'entendre la realitat cal abans retornar als temes que vam tancar en fals en el passat. En cas contrari, només farem tombs sense sentit, inútilment. Els debats que al segle XX es van cloure amb una o altra impostura coincideixen, fil per randa, amb els temes tabú que actualment formen part del gran mur de contenció mental de la correcció política. Són les grans preguntes que, per raons purament conjunturals, no podien obtenir una resposta clara immediatament després de la Segona Guerra Mundial.

El ministre d'Afers Exteriors, José Manuel García-Margallo, s'ha sumat aquest dijous al seguit de declaracions dels membres del govern espanyol en contra del full de ruta sobiranista i el plantejament de les eleccions del 27-S. I ho ha fet assimilant l'estratègia que està seguint el Govern de la Generalitat a la que practicava el règim franquista.

El PP s'ha oposat i el PSOE s'ha abstingut aquest dimarts a una proposició no de llei impulsada per Convergència i Unió per a l'exclusió del registre de partits d'aquelles formacions que facin apologia del feixisme i del totalitarisme. Tot i que els populars han expressat la seva "enèrgica repulsa" a tots els nacionalismes extrems, al feixisme i al totalitarisme, han argumentat que la iniciativa "no preserva l'esperit garantista de la Constitució". Els socialistes consideren que la proposta de la federació deixa en mans del govern la revisió i la decisió d'excloure aquestes formacions, a la qual cosa s'oposen. La primera informació publicada per l'ACN assenyalava per error que el PSOE també s'havia oposat a la iniciativa.