A banda de les de l’Argentina campiona del món, les samarretes més icòniques del Mundial 2022 van ser les de la selecció de Dinamarca; no pas pels èxits esportius del combinat nòrdic, eliminat a la fase de grups, sinó pel missatge que volien transmetre les seves equipacions. La marca Hummel, patrocinadora tècnica dels danesos, va dissenyar unes elàstiques minimalistes amb el seu logotip i l’escut de la selecció atenuat, pràcticament difuminat, com a protesta contra “Qatar i el seu historial de drets humans”.

La relació de misticisme que manté el poble argentí amb el futbol es tradueix en accions d’índole diversa: en l'últim Mundial, les cábalas (rituals per donar sort) han pres un espai rellevant en el relat de l’afició i també de la selecció, incloent-hi equip i cos tècnic. Des de persones que vestien la mateixa roba cada cop que jugava l’Argentina fins a veure els partits a la mateixa casa o bar, beure mate en un ordre concret, no menjar carn el dia abans del partit, o, fins i tot, compartir les jornades de Mundial amb una exparella per tal que a l’equip li vagi bé.

Quan el vol W563 de la companyia Mahan Air amb destinació Dubai estava a punt de sortir de l'espai aeri de l'Iran aquest dilluns passat, els pilots van rebre l'ordre d'aterrar a l'illa de Kish, al golf Pèrsic. I allà, les autoritats iranianes van fer baixar de l'avió una dona i una nena: la família de l'exfutbolista Ali Daei. "Van passar el control de passaports a Teheran amb normalitat, però un cop estaven volant els van fer aterrar per deixar a terra la meva dona i la meva filla", ha explicat Daei, que viu a Dubai, a l'agència Isna. No les deixaven sortir del país perquè el seu marit és crític amb el règim.

¿Leo Messi és el millor futbolista de la història? Subjectivament parlant, aquesta pregunta mai tindrà una resposta taxativa perquè cadascú tindrà una opinió pròpia. I cadascuna d’aquestes visions estarà influenciada per l'impacte que va tenir cada futbolista en la seva vida, el seu club preferit, la seva selecció o el seu país. Cada generació té els seus referents. Joan Manuel Serrat ho va resumir força encertadament en una cançó dedicada a Kubala: “En Pelé era en Pelé i Maradona un i prou. Di Stéfano era un pou de picardia [...]. Tots tenen els seus mèrits, lo seu a cadascú, però per mi ningú com en Kubala”. 

Tot i haver nascut a Catalunya, Hamza Driouich està acostumat a lluitar per combatre els estereotips en una societat que massa sovint el mira amb desconfiança. Aquest entrenador de bàsquet de les categories inferiors del Joventut, que s'ha sobreposat a diferents episodis de racisme, explica el seu cas com a exemple per entendre com algunes persones d'origen marroquí han viscut el Mundial de futbol. "Parlem molt de la integració i de com ens veu la gent quan apareixen temes culturals o de religió. La gent ens diu que hem de ser d'aquí, però després la majoria dona per fet que havíem d'animar el Marroc durant els partits de futbol. No considero que sigui racisme, però la societat continua etiquetant la gent en funció del color de la seva pell o el seu origen. Aquest biaix ens recorda que no som iguals que els altres", argumenta.

“Canviaria algunes normes del futbol, hi faria canvis molt radicals perquè, si no es canvia res, el futbol s’estancarà”, deia fa un mes Gerard Piqué al canal de Twitch d’Ibai Llanos. El ja exfutbolista del Barça reobria així un debat que el futbol fa temps que arrossega i que, de fet, el Mundial de Qatar no ha fet sinó alimentar: a l’argentí Lautaro Martínez li van anul·lar un gol en la derrota amb l’Aràbia Saudita perquè tenia el braç més avançat que el peu d’un defensa rival. A Croàcia, pel mateix motiu, n'hi van anul·lar un contra Bèlgica. Les dues accions van generar una gran polèmica perquè les repeticions en 3D que va oferir la realització donaven a entendre que es tractava de situacions mil·limètriques. 

Un grup de joves estaven preocupats. S’acostava la semifinal entre els dos grans equips de la ciutat de Rosario, el Newell’s Old Boys i el Rosario Central. Sempre solia guanyar el Newell’s i ells estimaven el Rosario Central. Un dels nois els parla d’un amic, el Cabezón Casale, que té un pare que mai ha vist en directe el Rosario Central perdre contra el Newell’s. Els ulls dels altres s’il·luminen. De sobte decideixen que han de portar aquell senyor que no coneixen de res al partit, que es juga a Buenos Aires. Si el Viejo Casale és a la graderia, la victòria és segura. El problema és que el Viejo pateix del cor i li han prohibit seguir els partits. Així que el segresten per portar-lo a l’estadi, amb el risc que el pobre home mori d’un infart.

Avui hem de parlar de dos argentins universals, el papa Francesc i Leo Messi. El Papa va ser entrevistat pel diari espanyol monàrquic ABC. Li pregunten quatre vegades per Catalunya, a veure si li poden treure algun titular sobre la unitat d’Espanya. Però el cap de l’Església catòlica no cau a la trampa i contesta: “A Catalunya, l’Església no pot fer propaganda per un cantó o per un altre, sinó acompanyar el poble perquè trobi una solució definitiva”.

Després de tants anys repartint alegria amb el seu futbol, finalment Messi és l'home més feliç del món. El menut geni ha deixat per al final de la seva carrera el repte més gran, guanyar la copa que més desitjava. I ho ha fet als penals, patint de valent després d'un partit que serà recordat durant anys i panys (3-3). La copa que els argentins havien guanyat per darrer cop fa 36 anys, quan Messi encara ni havia nascut, torna a Buenos Aires. L'equip de Lionel Scaloni es cosirà a la samarreta la tercera estrella després de derrotar França en una final que semblava ballada a ritme de tango, cúmbia i bandoneó, fins que Mbappé ha empatat amb tres gols per donar emoció a un partit que semblava dictat per a sentència. Ha tocat esperar fins als penals, amb una aturada del Dibu Martínez i un heroi inesperat, Montiel, marcant l'últim penal per donar el tret de sortida a la festa argentina.

Era un partit de la Tercera Divisió polonesa. L'àrbitre Adam Lyczmanski estava tip de les faltes i queixes d'un jugador d'un equip anomenat Kujawiak Wloclawek. Al final va expulsar-lo i, com que no callava, li va deixar anar "Si ets tan llest, agafa el xiulet tu mateix". Menys d'una setmana després, aquell jugador de 21 anys s'apuntava a un curs d'àrbitres. Era Szymon Marciniak, l'àrbitre que dirigirà la final del Mundial. Mai un polonès havia arribat a la final de la Copa del Món, amb l'excepció del jutge de línia Michal Listkiewicz el 1990. Però Marciniak sabia que ell hi arribaria.

La vila de Pujato, a la província argentina de Santa Fe, té dos fills il·lustres. Un és el seleccionador Lionel Scaloni. L'altre no existeix. A Pujato hi viuen menys de 4.000 persones. És una població agrícola a una hora en cotxe de Rosario, amb una estació de tren mig abandonada i nens que juguen al carrer fins tard. Fins que un d'aquests nens, Lionel Scaloni, no va començar a destacar al futbol, Pujato només era conegut perquè els escriptors Jorge Luis Borges i Adolfo Bioy Casares van decidir que fos el lloc de naixement d'Honorio Bustos Domecq, un heterònim que tenien per escriure novel·les de detectius. Fins i tot van escriure una petita biografia d'en Bustos Domecq on deien que amb deu anys ja publicava articles a la premsa de Rosario, per veure si algú es pensava que havia existit de veritat.

A la petita població de Saint-Pierre-d'Irube, els més veterans encara recorden aquell nen amb ulls vius que jugava al frontó del poble amb el seu pare. Conegut com a Hiriburu en llengua basca, és un poblet del País Basc francès no gaire lluny de Baiona on la vida passa tranquil·la. Fa uns anys s'hi va obrir una ikastola per escolaritzar en llengua basca els nens, després d'anys de lluita, ja que les autoritats franceses no sempre ho posen fàcil. Aquí va passar la seva infància un dels francesos més estimats, Didier Deschamps. L'actual seleccionador francès és a un sol partit de convertir-se en el segon home de tota la història capaç de guanyar dos Mundials de manera consecutiva com a entrenador, imitant la fita de l'italià Vittorio Pozzo el 1934 i el 1938. Deschamps, però, no va començar a jugar a futbol fins als 11 anys. Abans jugava a rugbi i pilota basca.

Un adolescent de 14 anys, de nom Aymen, va morir atropellat a Montpeller, al districte de Mosson, mitja hora després que s'acabés la semifinal de la Copa del Món entre França i el Marroc, disputada dimecres al vespre. El conductor es va donar a la fuga i, ara mateix, continua en parador desconegut mentre la policia el busca activament. D'acord amb testimonis presencials recollits per l'emissora France Info, el conductor portava una bandera francesa i fanfarronejava davant d'aficionats presumptament marroquins. Quan van intentar prendre-li la bandera, el conductor va accelerar bruscament, com s'observa en algunes imatges penjades a les xarxes socials, i va envestir l'Aymen i un altre noi. El vehicle, de color blanc, va ser localitzat prop del lloc dels fets poc després.

Quan tenia sis anys, Julián Álvarez era sempre el primer a entregar els treballs al col·legi. I després, quan els altres alumnes encara patien per resoldre els exercicis, ell es posava a dibuixar jugadors amb la samarreta de la selecció argentina i del River Plate. Ja somiava en ser jugador. I ho aconseguiria. En Julián tenia sis anys i més d'un cop dibuixava a Lionel Messi, qui el 2006 ja jugava el Mundial. Ara han arribat junts a la final del Mundial.

"Dayotchanculle". Els Upamecano admeten que, quan van demanar inscriure el seu fill amb aquest nom, el treballador del registre els va donar un paper perquè l'hi escrivissin, ja que ell no volia cometre cap errada. El nom, ben llarg, va ser retallat per tothom i el van deixar en Dayot. I amb aquest nom brilla a la selecció francesa Dayot Upamecano, el defensa del Bayern que s'ha fet un lloc a l'eix de la defensa de l'equip de Didier Deschamps.

La vida de qui treballa fent el zellige, el tradicional mosaic fet amb trossos de taulells de colors tan típic de l'arquitectura del Marroc, no és fàcil. Cal fer-ho amb cura, però també cal fer-ho amb força per trencar les peces grosses. El Marroc és ple de zellige, que els turistes s'emporten en petits souvenirs o admiren als vells edificis dels centres de les seves ciutats.

El Mundial més indecent de la història li està donant a Qatar, i a la seva col·laboradora necessària, la FIFA, un dels millors espectacles esportius en molt de temps.