He escrit i dit, i m'agrada repetir-ho, que Manel Marí és un dels poetes en llengua catalana més importants de la seva generació. En Manel va morir prematurament el 31 de gener de 2018 i és un amic que enyoro, però aquests no són els motius que em duen a afirmar això. Que Manel Marí és un gran poeta del seu temps ho constaten els lectors dels seus llibres; qui no l'hagi llegit pot acudir a l'antologia El nòmada i l'arrel, preparada per Carles Rebassa, en què vaig tenir també el goig de col·laborar. La poesia, com la música, estableix una via directa amb les parts del cervell que s'encarreguen d'allò que no sabem dir. Per això no pot mentir, i per això, davant de la poesia, tampoc es pot mentir. No hi valen de res les vanitats, els desdenys ni els oblits interessats o arrogants. Els poemes de Manel Marí són allà, fulguren tothora, amplien el repertori d'allò que la llengua catalana és capaç de dir i les maneres que té de dir-ho, i desafien sempre, fins a abrusar-los dins el seu foc, “els ignífugs fragments de morals fetes”.

Natalie Clifford Barney va néixer a Dayton, Ohio (EUA), la tardor del 1876 en el si d’una acomodada família, ja que el seu pare, Albert Clifford Barney, era fill d’un ric fabricant de travesses i vagons de ferrocarril d’ascendència anglesa. La mare, Alice Pike Barney, era d’ascendència francesa, neerlandesa i alemanya. Quan Natalie tenia sis anys i la família passava les vacances en un hotel de Nova York, va passar corrent al costat d’Oscar Wilde, fugint d’un grup de nens que la perseguien. L’escriptor la va aixecar en braços i la va rescatar. Després la va asseure a la falda i li va explicar una història.

Barcelona ha dedicat una placa al poeta i artista plàstic Joan Brossa i a l'activista cultural Pepa Llopis, a la casa on van viure del carrer Gènova, 25, al districte d’Horta-Guinardó. Llopis i Brossa es van conèixer a través de Josep Centelles, company del poeta al servei militar a Salamanca, un cop acabada la Guerra Civil. Les primeres representacions teatrals de la poesia escènica de Brossa van tenir com a espectadors el matrimoni de Llopis i Centelles. Des dels anys 50, Llopis i el seu marit van impulsar el teatre de Brossa, i en justa correspondència Brossa li va dedicar el seu Teatre Complet l'any 1974 amb aquestes paraules: "Dedico a Pepa Llopis, col·laboradora entranyable, la meva poesia escènica".

La nit que el desaparegut escriptor Francisco Casavella va recollir el premi Nadal, l’any 1998, va deixar dit que no hi ha res que sigui blanc o negre perquè tot és blanc i negre. Pepe Sales (Barcelona, 1954 - Vallclara, 1994), poeta, pintor, músic i milers de coses més, era una paleta de colors sencera. De matisos, capes, tonalitats. De gammes infinites. Sales va ser un esperit lliure al qual li van faltar 23 dies per arribar als 40, però del qual ha sobreviscut l’essència. Tot el contrari que bona part de la seva obra, efímera i pensada en i per al directe. El seu llegat és la persistència a no desaparèixer després de marxar a descansar per sempre a la Conca de Barberà. Vint-i-sis anys després, va tornant: en una cançó dels Surfing Sirles, en el nom d’un festival d’art independent a Girona, com a protagonista d’un assaig sobre contracultura catalana de la Transició. Maleït i indomable, sobretot indomable. Mai li va importar si perviuria o no, però ja fa un quart de segle que va morir, malalt de sida, i perviu més que mai.

“És un llibre difícil i polisèmic. John Ashbery hi explota fins a l’extrem l’ambigüitat del sentit”. Per al poeta barceloní Melcion Mateu, tenir finalment sobre la taula l’edició bilingüe anglès-català de l’ Autoretrat en un mirall convex (Llibres del Segle) és suficient per deixar anar un sospir de satisfacció. Mateu va començar a traduir fa més de cinc anys aquest volum de John Ashbery (1927-2017), que va suposar la consagració del poeta nord-americà quan es va publicar el 1975. Ashbery va guanyar premis com el Pulitzer de poesia i el National Book Award. Prèviament, Mateu ja havia pres el pols de la impenetrable lírica ashberyana amb la traducció d’ Els arbres (Grup 62, 2006), un poemari de joventut que Ashbery apreciava especialment.

“Classificada com una bestioleta / m’estic a la capsa amb les ales quietes”, es pot llegir en un dels poemes de Margarita Ballester. La seva obra mai no ha estat fàcil de classificar ni ha deixat de moure les ales. Nascuda el 1942 a Barcelona, Ballester ha dedicat la seva vida professional a ensenyar història a secundària. Va començar a escriure poesia perquè primer en va ser una gran lectora. “Hi ha gent que no necessita llegir poesia perquè té l’ànima sana, és a dir, no sensible o no propensa al dolor”, assegura a la prosa X. Conscient de “la malaltia” de necessitar la lectura i l’escriptura, la poeta -que des de fa uns anys viu a Menorca- reuneix la seva obra a Després de la pluja (Cafè Central / Eumo, 2018), volum que inclou L’infant i la mort (1989), Els ulls (1995) i Entre dues espases (2004). “L’obra de Margarita Ballester tremola [...] amb una consciència de mancança ben pareguda -afirma Josep Maria Sala-Valldaura al pròleg del volum-. Testimonia una vegada i una altra que no en tenim prou amb la constatació de la caducitat, com les plantes, ni amb l’encontre amorós amb l’altri, com les bestioles”.

“En la cada cop més convincent foscor, les paraules es tornen palpables, com una fruita que és massa bonica per menjar”. La foscor finalment ha atrapat qui signava aquest vers, John Ashbery, que va morir ahir al matí amb 90 anys. Segons el seu marit, David Kermani, va ser una mort per causes naturals, mentre era a casa seva, als afores de Nova York. Però com diu el vers inicial, les paraules es tornen palpables avui més que mai, per reivindicar la figura de l’últim gran poeta nord-americà del segle XX.

La gran poeta polonesa Wislawa Szymborska (1923-2012) va ser, durant gairebé quinze anys, cap de la secció de poesia de Zycie Literackie [Vida literària], prestigiosa revista setmanal de Cracòvia. Hi va entrar el 1952 i hi treballava a mitja jornada. Compartia despatx amb el cap de la secció de crítica, que tenia enganxat al seu escriptori un paper amb una sentència impresa amb lletra gruixuda: “No hi ha cap obra mestra que no millori reduïda a la meitat”. Era una advertència als autors que venien a la redacció a oferir la seva obra, sovint d’ambicions èpiques. Pel que fa a Szymborska, el seu consell habitual als poetes era que llegissin llibres d’història, filosofia i ciències naturals. Així intentava fer-los baixar dels núvols i ampliar el radi de la seva curiositat. Estava convençuda que tampoc els crítics més saberuts podien entendre la poesia sense tenir un interès real per la natura, els animals i les plantes. No sé si els crítics van fer-li gaire cas, però el cert és que entre els poetes a qui va ajudar a créixer hi havia el jove Adam Zagajewski, que li deu la seva primera publicació.

El moment dramàtic d’haver de deixar la masia dels seus avis quan només tenia tres anys va quedar gravat en la memòria de Maria-Mercè Marçal per sempre: “El meu pare feia entrar dins una saca, per endur-se’l, un gat que miolava i s’hi resistia. La meva mare plorava. Curiosament en grec, el mot per dir trasllat, mudança, és metàfora. Un caprici lingüístic, potser irònic, lliga el meu primer record a la poesia”. Tota la poesia de Marçal va quedar marcada per aquesta primera experiència d’expulsió d’una casa segura. La poeta va conservar per sempre més la noció de provisionalitat i alhora la necessitat d’arrelar en espais improvisats com les fissures en una roca o escletxes en una paret.

Carles Miralles (Barcelona, 1944–2015), poeta i hel·lenista, ha mort als 70 anys. Llicenciat en filologia clàssica, ha estat vinculat professionalment a la Universitat de Barcelona, on ha estat catedràtic de filologia grega, i de la qual va ser vicerector entre 1981 i 1986.