<?xml version="1.0" encoding="UTF-8"?>
<rss xmlns:media="http://search.yahoo.com/mrss/" xmlns:dc="http://purl.org/dc/elements/1.1/" xmlns:dcterms="http://purl.org/dc/terms/" xmlns:atom="http://www.w3.org/2005/Atom"  xmlns:content="http://purl.org/rss/1.0/modules/content/" version="2.0">
  <channel>
    <title><![CDATA[Ara.cat - Gaziel]]></title>
    <link><![CDATA[https://www.ara.cat/etiquetes/gaziel/]]></link>
    <description><![CDATA[Ara.cat - Gaziel]]></description>
    <language><![CDATA[es]]></language>
    <ttl>10</ttl>
    <atom:link href="http://www.ara.cat:443/rss-internal" rel="self" type="application/rss+xml"/>
    <item>
      <title><![CDATA[La fascinació dels totalitarismes]]></title>
      <link><![CDATA[https://www.ara.cat/opinio/fascinacio-totalitarismes-ferran-requejo_129_4907222.html]]></link>
      <description><![CDATA[<p><img src="https://static1.ara.cat/clip/18035aaf-5e98-42a0-9f06-59cc9c5ce54e_16-9-aspect-ratio_default_0.jpg" /></p><p>Què tenen de fascinant les ideologies totalitàries perquè hagin resultat i resultin tan seductores per a molta gent? I hi ha una segona part de la pregunta encara més inquietant: aquesta fascinació, ¿té més a veure amb l’emissor, amb el discurs dels líders, partits o mitjans que el formulen, o més aviat recolza en els receptors, en els ciutadans diguem-ne “normals”?</p>]]></description>
      <dc:creator><![CDATA[Ferran Requejo]]></dc:creator>
      <guid isPermaLink="true"><![CDATA[https://www.ara.cat/opinio/fascinacio-totalitarismes-ferran-requejo_129_4907222.html]]></guid>
      <pubDate><![CDATA[Fri, 12 Jan 2024 17:00:37 +0000]]></pubDate>
      <media:content url="https://static1.ara.cat/clip/18035aaf-5e98-42a0-9f06-59cc9c5ce54e_16-9-aspect-ratio_default_0.jpg" type="image/jpeg"/>
      <media:title><![CDATA[Geert Wilders / EFE]]></media:title>
      <media:thumbnail url="https://static1.ara.cat/clip/18035aaf-5e98-42a0-9f06-59cc9c5ce54e_16-9-aspect-ratio_default_0.jpg"/>
      <subtitle><![CDATA[]]></subtitle>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Nuestro republicanismo. Error inicial (1926)]]></title>
      <link><![CDATA[https://www.ara.cat/opinio/nuestro-republicanismo-error-inicial-article-agusti-calvet-gaziel-el-sol_129_1127820.html]]></link>
      <description><![CDATA[<p><img src="https://static1.ara.cat/clip/0ffb90a4-16ef-4f78-8222-03f1e0985345_16-9-aspect-ratio_default_0.jpg" /></p><p>Siempre que entre nosotros se oye hablar de República y republicanismo, me hago la misma pregunta: ¿por qué razón los elementos más poderosos de nuestra vida colectiva en España no han sido nunca republicanos? Y cada vez he debido darme la misma respuesta: porque en nuestro país, esas fuerzas, prácticamente formidables, no encuentran cabida en el campo republicano, como si de una manera sistemática su bandera se negara a cobijarlas. Pues bien: esa exclusión, esa hostilidad manifiesta, a mi juicio ha sido el pecado original, el más grave de los errores tácticos del republicanismo hispano. Se han expuesto innumerables veces las múltiples causas que contribuyeron al fracaso del pasajero ensayo de República hecho en España durante el siglo XIX. Pero me parece que a menudo se olvida la más importante. Es ésta: la República y los movimientos republicanos españoles han fracasado siempre, ante todo porque la sociedad española no cabía materialmente en ellos. Una parte importantísima de sus miembros se quedaba fuera. […] Nunca una revolución profunda, ni tan sólo un cambio de régimen, pudieron hacerse y perpetuarse sin la colaboración activa o cuando menos la benevolencia pasiva de la parte más influyente de la sociedad que pretendían renovar. Los dos grandes modelos de revolución europea, la de Inglaterra y la de Francia, tuvieron grandes enemigos, pero también grandes colaboradores en todas las clases sociales. La persecución de su ideal no les hizo perder nunca de vista la realidad en que forzosamente debían moverse. Y esta adecuación a la realidad ambiente, tanto o más que su ardor idealista, fue lo que las condujo al triunfo. El ideal estricto del republicanismo es dar a un país una nueva energía mediante un motor nuevo, no condicionar y restringir anticipadamente su funcionamiento. El credo republicano, en su versión más pura y más amplia, no dice que la República ha de ser forzosamente esto o lo otro, enajenándose así las fuerzas que no pueden estar conformes con tal definición. Dice a todos los ciudadanos, sin excluir a nadie, que la República es el régimen que garantiza mejor la libertad y la justicia individuales y colectivas. La República no es ni puede ser un término. Es precisamente todo lo contrario: un comienzo. Por esto pueden converger hacia ella casi todos los hombres y casi todas las doctrinas, por opuestos que sean, aun sabiendo que después de la victoria deberían separarse para combatirse de nuevo. Por esto en los países donde la República es un hecho vivo, son republicanos los radicales y los socialistas, pero lo son también los generales, los banqueros e incluso los obispos. Por esto el gran error del republicanismo español fue el querer implantar -con la mayor buena fe, pero con una imperdonable falta de táctica-, no una amplia República para todos los hombres de buena voluntad, sino una estrecha República de clase.</p>]]></description>
      <dc:creator><![CDATA[Agustí Calvet, ‘gaziel’ 1926]]></dc:creator>
      <guid isPermaLink="true"><![CDATA[https://www.ara.cat/opinio/nuestro-republicanismo-error-inicial-article-agusti-calvet-gaziel-el-sol_129_1127820.html]]></guid>
      <pubDate><![CDATA[Fri, 12 Jun 2020 18:46:15 +0000]]></pubDate>
      <media:content url="https://static1.ara.cat/clip/0ffb90a4-16ef-4f78-8222-03f1e0985345_16-9-aspect-ratio_default_0.jpg" type="image/jpeg"/>
      <media:title><![CDATA[Nuestro republicanismo. Error inicial (1926)]]></media:title>
      <media:thumbnail url="https://static1.ara.cat/clip/0ffb90a4-16ef-4f78-8222-03f1e0985345_16-9-aspect-ratio_default_0.jpg"/>
      <subtitle><![CDATA[D’Agustí Calvet Gaziel (Sant Feliu de Guíxols, 1887 - Barcelona, 1964) a El Sol (7-V-1926). Gaziel, liberal conseqüent que, com en aquest article, feia professió de fe republicana en plena dictadura monàrquica, combatia el simplisme d’associar la idea de República només amb l’esquerra. Deia que el règim republicà és burgès de naixement i inclusiu per definició.]]></subtitle>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[El gran escarmiento (1930)]]></title>
      <link><![CDATA[https://www.ara.cat/opinio/gran-escarmiento-article-agusti-calvet-el-sol_129_1134500.html]]></link>
      <description><![CDATA[<p><img src="https://static1.ara.cat/clip/77f14cb2-8045-434a-9dc3-0d928ccbdcaa_16-9-aspect-ratio_default_0.jpg" /></p><p>¿A quién ha escarmentado la Dictadura? He aquí una extraña pregunta, que hasta ahora, desde que Primo de Rivera cayó, no ha sido formulada públicamente. Y sin embargo, para aleccionarse con lo pasado y orientarse hacia lo por venir, no creo que exista un ejercicio mental más provechoso que el de reflexionar sobre ese punto. La Dictadura fue un azote providencial, según unos; una calamidad prevista y lógica, según otros; una lección, una enseñanza, en todo caso. Pues bien, si ha habido en España ese gran escarmiento, ¿quién será el escarmentado? La respuesta más fácil es ésta: el país. Pero a poco que reflexionemos, nos parecerá también la más falsa. El país no ha entrado para nada en todo ese negocio de la Dictadura. Ni la trajo, ni la echó; se la impusieron como se la quitaron. El país sigue tan indiferente a una cosa como a otra. Decir que la Dictadura le ha escarmentado a él, es igual que decir que ha escarmentado a las piedras. Más exacto sería asegurar que le ha embrutecido un poco: un poco más, encima de lo mucho que ya lo estaba. Seguramente hoy España tiene, en conjunto, todavía menos sensibilidad política que en 1923. Y donde no hay sensibilidad, no puede haber verdadero escarmiento. ¿Serán los políticos? El escarmiento, ¿habrá que buscarlo entre ellos? Tampoco aquí satisface una respuesta rotunda. Sin duda hay en España políticos escarmentados, incluso duramente, por los seis años de Dictadura. Pero ¡cosa curiosa! Los más escarmentados son precisamente los que más empeño ponen en no parecerlo. Es inútil que estén ahora, ante el país entero, en un estado lastimoso, lamentable, marcado con las huellas de todas las vejaciones, incluso las más humillantes, a que los sometió un régimen arbitrario. Ellos sonríen, se sacuden el polvo y afirman: “Aquí no ha pasado nada”. […] ¿Cómo puede hablarse, pues, de escarmiento de los políticos? Algunos escarmentados, si los hay. Pero la gran mayoría siguen impertérritamente impenitentes. […] Los verdaderos escarmentados, los grandes escarmentados, no son a estas horas ni el pobre país ni los malos o viejos políticos. Son, en primer lugar y más que nadie, las instituciones “faraónicas” que alentaron y enaltecieron la Dictadura, con el oscuro propósito de servirse personalmente de ella. Son, de la grande burguesía para arriba, los plutócratas, los militares, los aristócratas, las órdenes religiosas, etc., etc., que se ilusionaron con la posibilidad de poner el dinero, o la espada, o los privilegios, o el poder personal por encima de toda ley y toda ciudadanía. […]</p>]]></description>
      <dc:creator><![CDATA[Agustí Calvet, ‘gaziel’ 1930]]></dc:creator>
      <guid isPermaLink="true"><![CDATA[https://www.ara.cat/opinio/gran-escarmiento-article-agusti-calvet-el-sol_129_1134500.html]]></guid>
      <pubDate><![CDATA[Mon, 01 Jun 2020 18:35:15 +0000]]></pubDate>
      <media:content url="https://static1.ara.cat/clip/77f14cb2-8045-434a-9dc3-0d928ccbdcaa_16-9-aspect-ratio_default_0.jpg" type="image/jpeg"/>
      <media:title><![CDATA[El gran escarmiento (1930)]]></media:title>
      <media:thumbnail url="https://static1.ara.cat/clip/77f14cb2-8045-434a-9dc3-0d928ccbdcaa_16-9-aspect-ratio_default_0.jpg"/>
      <subtitle><![CDATA[De l’article d’Agustí Calvet Gaziel (Sant Feliu de Guíxols, 1887 - Barcelona, 1964) publicat a El Sol, de Madrid, tal dia com ahir de fa 90  anys (1-VI-1930). Gaziel havia excel·lit com a corresponsal en la Gran Guerra. Durant la República va dirigir La Vanguardia, des d’on exercia d’oracle en els temps agitats i crítics que van precedir l’ensulsiada del 1936.]]></subtitle>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[¿Inglaterra es ya un mito?]]></title>
      <link><![CDATA[https://www.ara.cat/opinio/inglaterra-ya-mito_129_2648659.html]]></link>
      <description><![CDATA[<p><img src="https://static1.ara.cat/clip/7cc2f818-3634-4c0e-a911-a2dddb7502f1_16-9-aspect-ratio_default_0.jpg" /></p><p>Los europeos de hoy debimos aprender muchas cosas, desde nuestra infancia, trabajosamente; pero que el poder de Inglaterra era incomparable, eso no tuvimos que aprenderlo, jamás: cuando vinimos al mundo ya llevábamos dentro esa noción política fundamental, como los animales llevan misteriosamente su instinto. Alguna vez, de tarde en tarde, alguien, civilizado o salvaje, ponía en duda ese principio incontrovertible. Pero Inglaterra, sin el menor esfuerzo, salía a demostrarlo con tal prontitud y de manera tan concluyente y rotunda, que el mundo entero, y en especial Europa, volvía a caer inmediatamente en el sosiego axiomático de su convicción absoluta. Así se explica, por ejemplo, el inverosímil caso de Gibraltar, la naturalidad con que los españoles llevamos clavada esa espina en el flanco, sin que no produzca ni el más leve escozor, a nosotros, a quienes, sin embargo, suele molestarnos incluso la propia sombra. Pero, durante la Guerra mundial, entre 1914 y 1918, comenzaron a observar los europeos cosas muy extrañas. Convencidos de la incontrastable potencia británica, tuvimos que pararnos a reflexionar varias veces, como el hombre a quien no le salen las cuentas, ante episodios extravagantes por lo inexplicables. La batalla de Jutlandia, por ejemplo, no llegó a convencernos: nos hizo, honradamente, la impresión de que la escuadra inglesa, la reina de los mares, lo pasó bastante mal. Desde luego, no estuvo, ni de mucho, a la altura de su fama. Pero, en fin: los buques alemanes habían acabado por abandonar el campo marino, en el Mar del Norte, escurriéndose entre las sombras vespertinas, y ya no volvieron a cruzarlo hasta el momento de ir a entregarse vergonzosamente al vencedor. No nos quedamos satisfechos, ni siquiera convencidos; pero continuamos creyendo en el poder de Inglaterra. […] Hoy, veinte años después, volvemos a estar desconcertados. La Guerra mundial nos dio la impresión, tal vez inconfesada, pero inolvidable, de que el poder guerrero de Inglaterra era muy flojo. Y ahora ocurren tales cosas, que esa impresión reveladora se ensancha inesperadamente hacia la propia capacidad política de los ingleses. […] Mussolini se nos aparece como un osado que, ante una multitud encogida y resignada a los pies de un ídolo secularmente temible, le levanta a éste con descaro la túnica de oro y pone en evidencia el carcomido armatoste de su vaciedad interior. ¿Aquella escuadra que hacía temblar al mundo? Nada: no puede imponerse ni en el Mediterráneo. ¿Aquella palabra imperturbable? Hoy dice esto, y se desdice mañana, para decir lo contrario. ¿Aquella autoridad, que manejaba a las naciones como piezas de un vasto ajedrez imperial? Nadie la acata, pues ni siquiera ha servido para decidir que algunas potencias contrariasen de verdad al dictador de Italia. ¿Qué es, pues, hoy Inglaterra? ¿Es todavía una fuerza real? ¿O es ya un mito? […].</p>]]></description>
      <dc:creator><![CDATA[Agustí Calvet, ‘gaziel’ 1936]]></dc:creator>
      <guid isPermaLink="true"><![CDATA[https://www.ara.cat/opinio/inglaterra-ya-mito_129_2648659.html]]></guid>
      <pubDate><![CDATA[Tue, 27 Aug 2019 22:00:00 +0000]]></pubDate>
      <media:content url="https://static1.ara.cat/clip/7cc2f818-3634-4c0e-a911-a2dddb7502f1_16-9-aspect-ratio_default_0.jpg" type="image/jpeg"/>
      <media:title><![CDATA[¿Inglaterra es ya un mito?]]></media:title>
      <media:thumbnail url="https://static1.ara.cat/clip/7cc2f818-3634-4c0e-a911-a2dddb7502f1_16-9-aspect-ratio_default_0.jpg"/>
      <subtitle><![CDATA[De l’últim article de ‘Gaziel’ (Sant Feliu de Guíxols, 1887 - Barcelona, 1964) publicat a La Vanguardia (3-VII-1936) abans de veure’s obligat a deixar la direcció del diari i sortir cap a l’estranger per l’esclat de la revolta militar i la revolució anarquista. La posició del Regne Unit respecte a Europa ja inquietava els observadors, en plena desclosa feixista.]]></subtitle>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[El Xammar de Quim Torra contra el Gaziel de Jordi Amat]]></title>
      <link><![CDATA[https://www.ara.cat/media/periodisme-catala-quim-torra-gaziel_1_2691197.html]]></link>
      <description><![CDATA[<p><img src="https://static1.ara.cat/clip/86cdf39a-c128-4942-86d2-0f44e6772212_16-9-aspect-ratio_default_0.jpg" /></p><p>“La diferència entre Xammar i Gaziel és que Xammar sempre es manté allà on havia estat des del principi, mentre que Gaziel s’acaba convertint en Agustí Calvet”, diu Quim Torra, interrompent l’elogi del possibilisme de Gaziel que estava desplegant l’escriptor i articulista de <em>La Vanguardia</em> Jordi Amat. “Allà mateix, però a l’altra punta del món”, ironitza Amat. “A l’altra punta del món, però amb el cor a Catalunya”, sentencia el president de la Generalitat. El lloc és el Centre de Cultura Popular La Violeta de Gràcia, a Barcelona, i Antonio Baños, en un inusual rol de moderador, s’adreça al públic i els diu: “Suposo que s’entén que, en realitat, estan parlant del que ens està passant ara mateix”. El públic riu: saben perfectament que, en ple 2019, el periodisme català dels anys 20 i 30 segueix sent un mirall de la societat catalana i un referent per a tothom qui vulgui entendre i escriure el país avui. </p>]]></description>
      <dc:creator><![CDATA[Joan Burdeus]]></dc:creator>
      <guid isPermaLink="true"><![CDATA[https://www.ara.cat/media/periodisme-catala-quim-torra-gaziel_1_2691197.html]]></guid>
      <pubDate><![CDATA[Mon, 25 Feb 2019 22:59:09 +0000]]></pubDate>
      <media:content url="https://static1.ara.cat/clip/86cdf39a-c128-4942-86d2-0f44e6772212_16-9-aspect-ratio_default_0.jpg" type="image/jpeg"/>
      <media:title><![CDATA[El Xammar de Quim Torra contra el Gaziel de Jordi Amat]]></media:title>
      <media:thumbnail url="https://static1.ara.cat/clip/86cdf39a-c128-4942-86d2-0f44e6772212_16-9-aspect-ratio_default_0.jpg"/>
      <subtitle><![CDATA[El president participa en una taula rodona sobre periodisme català d’abans del franquisme]]></subtitle>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Solitaris sota una dictadura]]></title>
      <link><![CDATA[https://llegim.ara.cat/critiques-literaries/solitaris-dictadura_1_3848846.html]]></link>
      <description><![CDATA[<p><img src="https://static1.ara.cat/clip/fa81af9d-96c6-470a-850e-b622927fb1ee_16-9-aspect-ratio_default_0.jpg" /></p><p>El convuls primer terç del segle XX va ser narrat a la premsa catalana per una generació de periodistes que tenien grans qualitats professionals i literàries, desdoblant-se molts d’ells com a novel·listes, poetes, assagistes i polítics. <strong>La Guerra Civil va venir a escapçar, modificar o adaptar als nous temps moltes d’aquelles trajectòries</strong>. Fou el cas d’<strong>Agustí Calvet</strong> (Sant Feliu de Guíxols, 1887-Barcelona, 1964), a qui sobreviure al franquisme va costar-li l’expulsió de la direcció de <em>La Vanguardia</em> i el trasllat a Madrid com a responsable de l’editorial Plus Ultra. Dins aquest exili interior forçat, el casual contacte amb <strong>Josep Pla</strong> (Palafrugell, 1897-Llofriu, 1981) es va convertir en la palanca cap a una modesta normalització de la seva presència física i literària a Catalunya.</p>]]></description>
      <dc:creator><![CDATA[Jaume Claret]]></dc:creator>
      <guid isPermaLink="true"><![CDATA[https://llegim.ara.cat/critiques-literaries/solitaris-dictadura_1_3848846.html]]></guid>
      <pubDate><![CDATA[Fri, 02 Nov 2018 23:00:00 +0000]]></pubDate>
      <media:content url="https://static1.ara.cat/clip/fa81af9d-96c6-470a-850e-b622927fb1ee_16-9-aspect-ratio_default_0.jpg" type="image/jpeg"/>
      <media:title><![CDATA[Solitaris sota una dictadura]]></media:title>
      <media:thumbnail url="https://static1.ara.cat/clip/fa81af9d-96c6-470a-850e-b622927fb1ee_16-9-aspect-ratio_default_0.jpg"/>
      <subtitle><![CDATA['Estimat amic. Correspondència, (1941-1964)' de Gaziel i Josep Pla. Edició de Manuel Llanas. Destino. 156 pàg. / 18,50 €]]></subtitle>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[La nostra història és pura zoologia]]></title>
      <link><![CDATA[https://llegim.ara.cat/critiques-literaries/nostra-historia-pura-zoologia_1_3849030.html]]></link>
      <description><![CDATA[<p><img src="https://static1.ara.cat/clip/c38f7ea8-abda-4e52-89b3-ddd7d62ab48a_16-9-aspect-ratio_default_0.jpg" /></p><p>Moltes de les ideologies dominants a l’Europa del segle XX van tenir serioses dificultats per consolidar-se a Espanya i, quan ho van aconseguir, <strong>sovint va ser en versions menors, deformades o marginals</strong>. Aquest va ser el cas del liberalisme, delmat i arraconat cíclicament, tant per errors forçats com propis, que allunyaven la possibilitat d’una república democràtica, burgesa, integradora, europea i benpensant. Amb aquesta amarga recança, <strong>Agustí Calvet</strong> -autodefinit com a liberal- va mirar enrere per constatar les oportunitats perdudes en el passat i lamentar les reiterades ensopegades del present.</p>]]></description>
      <dc:creator><![CDATA[Jaume Claret]]></dc:creator>
      <guid isPermaLink="true"><![CDATA[https://llegim.ara.cat/critiques-literaries/nostra-historia-pura-zoologia_1_3849030.html]]></guid>
      <pubDate><![CDATA[Fri, 05 Oct 2018 23:14:50 +0000]]></pubDate>
      <media:content url="https://static1.ara.cat/clip/c38f7ea8-abda-4e52-89b3-ddd7d62ab48a_16-9-aspect-ratio_default_0.jpg" type="image/jpeg"/>
      <media:title><![CDATA[La nostra història 
 és pura zoologia]]></media:title>
      <media:thumbnail url="https://static1.ara.cat/clip/c38f7ea8-abda-4e52-89b3-ddd7d62ab48a_16-9-aspect-ratio_default_0.jpg"/>
      <subtitle><![CDATA['Meditacions en el desert' de Gaziel. L’Altra. Pròleg de Jordi Amat. 360 pàg. / 19 €]]></subtitle>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Gaziel i Pla, una idea de catalanitat]]></title>
      <link><![CDATA[https://www.ara.cat/opinio/xavier-roig-gaziel-pla-idea-catalanitat_129_2729751.html]]></link>
      <description><![CDATA[<p>He llegit el llibre 'Estimat amic', que parcialment compendia la correspondència entre Agustí Calvet (Gaziel) i Josep Pla. Passada la Guerra Civil van esdevenir amics, aliats contra la sordidesa que els envoltava, contra els enemics de Catalunya. Foren uns grans tipus, amb un sentit de la catalanitat que avui es pretén frivolitzar. No és per casualitat que, per sobre de tot, tinguessin, i encara tinguin, enemics ferotges. I és que cap dels dos era d’esquerres. La seva repugnància pel règim instaurat després de la guerra no els va portar a enaltir una República que havia resultat un desastre. Van pagar car no practicar el pueril principi que diu que l’enemic del meu enemic és el meu amic. Els va sortir costós, en resum, ser liberals.</p>]]></description>
      <dc:creator><![CDATA[Xavier Roig]]></dc:creator>
      <guid isPermaLink="true"><![CDATA[https://www.ara.cat/opinio/xavier-roig-gaziel-pla-idea-catalanitat_129_2729751.html]]></guid>
      <pubDate><![CDATA[Thu, 23 Aug 2018 16:05:17 +0000]]></pubDate>
      <subtitle><![CDATA[Van pagar car no practicar el pueril principi que diu que l’enemic del meu enemic és el meu amic]]></subtitle>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Seré jo espanyol? / Espanya té un problema]]></title>
      <link><![CDATA[https://www.ara.cat/opinio/sere-espanyol-espanya-problema_129_1241344.html]]></link>
      <description><![CDATA[<p><strong>Seré jo espanyol?</strong></p>]]></description>
      <dc:creator><![CDATA[Xavier Bosch]]></dc:creator>
      <guid isPermaLink="true"><![CDATA[https://www.ara.cat/opinio/sere-espanyol-espanya-problema_129_1241344.html]]></guid>
      <pubDate><![CDATA[Thu, 25 Jan 2018 20:14:34 +0000]]></pubDate>
      <subtitle><![CDATA[La pedagogia sobre Catalunya, a través del periodisme, un fracàs]]></subtitle>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Proa recupera les memòries de Gaziel]]></title>
      <link><![CDATA[https://llegim.ara.cat/llegim/gaziel-proa-memories_1_2874121.html]]></link>
      <description><![CDATA[<p><img src="https://static1.ara.cat/clip/cb6422ea-0c0e-4ec7-b219-b1b9dc613f77_16-9-aspect-ratio_default_0.jpg" /></p><p>"Podem considerar Gaziel el nostre Stefan Zweig: com ell, podia haver titulat les seves memòries 'Un món d'ahir', i, com ell, les podria haver subtitulat 'Memòries d'un europeu". Amb aquest elogi contundent presenta Vicenç Pagès Jordà el llibre de memòries d'Agustí Calvet 'Gaziel' (1887–1964), 'Tots els camins duen a Roma', que Proa acaba de reeditar en un sol volum que inclou dos plecs de fotografies.</p>]]></description>
      <dc:creator><![CDATA[Ara]]></dc:creator>
      <guid isPermaLink="true"><![CDATA[https://llegim.ara.cat/llegim/gaziel-proa-memories_1_2874121.html]]></guid>
      <pubDate><![CDATA[Mon, 01 Sep 2014 16:22:23 +0000]]></pubDate>
      <media:content url="https://static1.ara.cat/clip/cb6422ea-0c0e-4ec7-b219-b1b9dc613f77_16-9-aspect-ratio_default_0.jpg" type="image/jpeg"/>
      <media:title><![CDATA[Agustí Calvet 'Gaziel' / CONCHILLO]]></media:title>
      <media:thumbnail url="https://static1.ara.cat/clip/cb6422ea-0c0e-4ec7-b219-b1b9dc613f77_16-9-aspect-ratio_default_0.jpg"/>
      <subtitle><![CDATA[El periodista i escriptor de Sant Feliu de Guíxols va recollir, a 'Tots els camins duen a Roma', els seus records d'infantesa i joventut, que arriben fins al 1914, quan tenia 27 anys]]></subtitle>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[La Magrana publica una antologia inèdita d'articles de Gaziel]]></title>
      <link><![CDATA[https://llegim.ara.cat/llegim/gaziel-rba-la-magrana_1_2937692.html]]></link>
      <description><![CDATA[<p>A mitjans de la dècada dels  cinquanta del segle XX, quan vivia desarrelat a Madrid i feia  gairebé  dues dècades que no publicava un sol article a la premsa, Agustí Calvet,  Gaziel, va decidir rellegir tota la seva obra periodística.  Aleshores va fer una selecció dels seus textos sobre Catalunya i el  catalanisme, que havien estat publicats sobretot al diari 'La Vanguardia' però també al liberal 'El Sol' de Madrid, i els va corregir a fons. El resultat és aquesta antologia de la col·lecció 'Biblioteca del catalanisme' d'RBA-La Magrana,  inèdita fins avui i que recopila articles escrits entre els anys 1922 i  1934.</p>]]></description>
      <dc:creator><![CDATA[Ara]]></dc:creator>
      <guid isPermaLink="true"><![CDATA[https://llegim.ara.cat/llegim/gaziel-rba-la-magrana_1_2937692.html]]></guid>
      <pubDate><![CDATA[Fri, 20 Sep 2013 11:57:00 +0000]]></pubDate>
      <subtitle><![CDATA['Tot està perdut' recull una col·lecció de textos escrits entre el 1922 i el 1934]]></subtitle>
    </item>
  </channel>
</rss>
