La denominació homo sapiens és una clara exageració. Els humans no només pensem, també sentim, imaginem, ens emocionem, apassionem, estimem, odiem, etc. El fet que pensar sigui allò que més ens distingeix d’altres espècies no significa, ni de bon tros, que sigui l’aspecte més decisiu en els nostres comportaments. Els nostres trets evolutius preracionals són més antics, longeus i profunds. I els sàpiens compartim amb la majoria de primats característiques com la de viure en grups, la territorialitat, la jerarquia, la competitivitat o l’empatia que estan en la base de la moral i la política de l’espècie. 

Fa prop d'un mes, Roger Senserrich publicava a Jot Down un article més que interessant, amb un títol més que explícit: "Ser pobre es una mierda". Crec que la tesi central de l'article es resumeix en el següent fragment:

A l'anterior article vam veure com Rajoy denegava l'autorització per una consulta sobre la independència de Catalunya apel·lant a la sobirania nacional espanyola i lligant aquesta a l'ideal democràtic: si permetem, vindria a dir Rajoy, que una minoria pugui escapar-se de les decisions que prenem democràticament com a poble sobirà, la democràcia es troba en perill.

En un article publicat a finals d'agost al bloc El Brou de la Ciutadella, Marc Bosch, estudiant de Ciències Polítiques a la UPF, mirava d'explorar una possible aplicació del republicanisme a la problemàtica del dret de secessió. Resumint molt, l'exposició de Bosch es recolzava en dos elements principals: (1) la teoria de la "democràcia contestatòria" del republicà Philip Pettit, en que la democràcia s'entén no només com a mecanisme de selecció d'elits via eleccions, sinó també com a conjunt d'instruments dissenyats per a que la ciutadania pugui posar en qüestió i discutir activament les decisions preses per les institucions democràtiques, a fi de mirar de modificar-les per procediments també democràtics; i (2) una concepció de les nacions a mig camí entre Kymlicka (les nacions com a comunitats culturals autòctones i territorialment delimitades, unides per trets objectius com la llengua) i Renan (les nacions com a plebiscits diaris, unides bàsicament per la voluntat de restar unides). Partint d'aquí, Bosch constatava l'existència, al si de molts Estats, de majories i minories nacionals, sovint amb visions conflictives sobre com ha d'organitzar-se l'Estat; quan aquest conflicte es torna irresoluble, ens diu en Marc, és legítim que la minoria se separi i formi el seu propi Estat, ja que el seu caràcter de minoria al si d'un conflicte irresoluble fa que no pugui exercir a la pràctica la funció "contestatòria" de la democràcia.