No tot s’ho emporta el temps, i no és veritat que mai no passa res: Eduardo Zaplana, condemnat a deu anys de presó.

Fa 150 anys la ciutat de Sotxi, on es jugarà el partit Uruguai-Portugal, no existia. A la zona hi havia algun llogaret de pescadors, poca cosa més. Després els russos hi van aixecar un fort militar. I posteriorment una ciutat que, amb el temps i gràcies al bon clima, a la costa del mar Negre, s’ha convertit en un gran nucli balneari on els aristòcrates, primer, els dirigents del Partit Comunista com el mateix Stalin, després, i finalment els milionaris moderns de la nova Rússia passen caps de setmana i vacances. La ciutat de Sotxi no ha parat de créixer com a gran ciutat turística i ja s’acosta al mig milió d’habitants.

La plaça Roja ha estat des de sempre el cor de Moscou. En un extrem de la plaça, la catedral de Sant Basili per pregar; en un lateral, el centre comercial GUM per comprar, i just davant, el Kremlin, on es decideix el futur dels russos. I tancant la plaça, el Museu d’Història, per recordar-ho tot. La plaça és tan important que hi van enterrar Lenin, i just darrere, els altres grans líders soviètics. I sempre s’hi han fet les grans desfilades, com la de la victòria contra els nazis amb el mariscal Júkov desfilant amb un cavall blanc, el 1945.

El 9 de maig del 2004 un explosiu va esclatar sota la llotja de l’estadi de futbol de Grozni, on Akhmat Kadírov, president txetxè, presidia la desfilada de l’exèrcit rus per celebrar el Dia de la Victòria. Kadírov, un guerriller que afirmava que cada txetxè havia de matar 150 russos durant la Primera Guerra de Txetxènia (1994-1996), havia canviat de bàndol durant la Segona Guerra de Txetxènia (1999-2009). Es va convertir en l’home fort de Putin quan Moscou va decapitar l’independentisme txetxè i es va assegurar de controlar una república caucàsica de majoria musulmana, on els russos sempre han sigut minoria.

Era el setembre del 1913. Cândido Rondon explorava la zona del Mato Grosso, al Brasil, quan va adonar-se que alguna cosa no rutllava. Aquell silenci no era normal, al mig de la jungla. Com que Rondon ja tenia experiència, va adonar-se que estava entrant en un territori controlat per tribus locals que no estaven acostumades a tractar amb occidentals. Malgrat que alguns exploradors ja havien passat per la zona uns 200 anys abans, moltes tribus encara no havien contactat mai amb gent occidental. Tal com Rondon imaginava, van aparèixer uns guerrers de la tribu nambikwara. No hi va haver ni temps per establir una conversa. Una fletxa va sortir volant de darrere uns matolls i es va clavar a la bandolera de cuir de Rondon, una bandolera que li va salvar la vida, ja que ell sabia que aquelles fletxes portaven verí. Tot i l’ensurt, va ordenar als homes de la seva expedició que abaixessin les armes i no disparessin. No volia barallar-se amb aquells indis. Els volia protegir.

Asolo és un poblet idíl·lic al nord d’Itàlia. Un vell castell recorda els anys en què aquesta terra va formar part de la República de Venècia, coronant un turonet verd. A sota, un pont porticat creua un riu que baixa carregat quan arriba la primavera, i carrerons entre vells palaus s’enfilen cap als boscos. El lloc ideal per retirar-se i morir. De fet, Freya Stark va escollir Asolo per retirar-s’hi i per morir, amb 100 anys. Tenia bon gust. Freya Stark va recórrer el camí entre París, on va néixer el 1893, i Asolo, on va morir, sense seguir precisament la línia més recta. Filla del segle XIX i dona del segle XX, Stark va trepitjar paratges que cap dona europea havia trepitjat abans.

Lauro és una vila a prop de Nàpols plena d’oliveres. El típic poble mediterrani on el sol et torra el clatell, d’hiverns suaus i avis a la porta de casa veient passar la vida. Lauro és el poble on va néixer Umberto Nobile, fill d’una família que havia sigut molt poderosa, però que durant el segle XIX va caure en desgràcia quan es va posicionar en contra de la unitat italiana defensant el regne borbònic de les Dues Sicílies amb les armes. Una família amb personalitat, vaja. Tanta, que Nobile, un home del sud, va passar bona part de la seva vida somiant travessar el pol Nord.

El cap d'Esports de l'ARA, Toni Padilla, i la redactora d'Esports Natàlia Arroyo expliquen quines són les cinc claus per entendre el clàssic Barça-Madrid d'aquest dissabte, 2 d'abril.

Antoni Bassas i Toni Padilla, cap d'Esports de l'Ara, reaccionen davant la mort de Johan Cruyff, aquest 24 de març de 2016. Cruyff ha mort a causa d'un càncer de pulmó. Els dos periodistes comenten com va fer canviar la història del Barça com a tècnic i com a entrenador.

Toni Padilla, cap d'Esports de l'ARA, explica la relació entre els càntics esportius i la política en els darrers anys.

Toni Padilla analitza el Bayern, rival del Barça. Guardiola intenta aconseguir la setena Champions d'un Bayern consolidat com un projecte modèlic en la seva gestió esportiva i econòmica.