A les terrasses dels bars, gots de Coca-Cola amb gel i llimona. A les festes majors, neveres plenes d’ampolles d'aquest refresc. A la graderia del Camp Nou, a la Rambla o en un petit restaurant familiar de muntanya, la mateixa escena es repeteix: una ampolla oberta, el gas que s’escapa i un gest quotidià que forma part del paisatge social català des de fa dècades. Però, què passaria si, de cop, Coca-Cola desaparegués de Catalunya? 

Actualment, la primera empresa espanyola per capitalització a borsa, i amb molta diferència de la segona, és Inditex. El seu major accionista, Amancio Ortega, és la persona més rica de tot l’Estat i surt sempre a la llista de les més riques del món. És ara la novena fortuna mundial i la segona europea, tot i que en alguns moments ha arribat a ser la primera fortuna mundial. Fa cinquanta anys, ni Inditex existia ni Amancio Ortega tenia cap fortuna. És el canvi més espectacular en el món empresarial a escala espanyola. No hi ha cap altra fortuna que se li acosti. La segona fortuna, deu vegades menor, és la de la seva filla. I llavors la segueixen Rafael del Pino (Ferrovial) i Juan Roig (Mercadona).

Enguany, Transgourmet Ibèrica ha completat el procés de transformació que l'empresa va iniciar el 2019 amb l'objectiu de modernitzar i consolidar el seu model de negoci de distribució d'aliments, tant en el sector de l'hostaleria com en els supermercats franquiciats de proximitat i conveniència. I aquesta evolució del sector ha coincidit amb una fita històrica: la celebració del seu centenari.

L'INE ha fet públiques les dades del PIB per comunitats autònomes que demostren que Catalunya va créixer durant el 2024 un 3,6%, un ritme lleugerament superior a la mitjana espanyola i molt més accentuat que el de la zona euro. El volum de l'economia catalana va superar els 300.000 milions d'euros, el segon més gran de l'estat, només per darrere de la Comunitat de Madrid. Però si es miren les dades del PIB per càpita, que és de 37.426 euros, llavors Catalunya cau a la quarta posició, per darrere de Madrid, Euskadi i Navarra.

Transgourmet Ibèrica ha reunit el diumenge 15 de juny més de 500 persones a l’emblemàtica Tarraco Arena de Tarragona per commemorar els seus 100 anys d’història. A l’acte s’han aplegat representants d’institucions i organitzacions empresarials, gent del sector, clients, proveïdors i empleats de les comarques de Tarragona i Terres de l’Ebre, de la zona sud de Barcelona, de Lleida i de la Comunitat Valenciana que han celebrat aquesta fita històrica, destacant la posició actual de lideratge de la companyia en la distribució majorista d’alimentació.

L'economia catalana i la madrilenya van començar el segle amb el mateix nivell de creixement. Però des del 2001 fins al 2023 Madrid, en termes generals, va veure com el seu producte interior brut (PIB, indicador que mesura la mida d'una economia) creixia més que el de Catalunya. De fet, segons les dades de l'Institut Nacional d'Estadística (INE), l'economia de la comunitat que presideix Isabel Díaz Ayuso va créixer de mitjana entre el 2001 i el 2023 un 1,8%, mentre que la de Catalunya va créixer un 1,1%.

L'economia espanyola, i també la catalana –que l'any passat va créixer més que la mitjana–, continua rutllant. El Banc d'Espanya, que acostuma a ser conservador en les seves previsions, ha revisat a l'alça l'estimació de creixement per al 2025, del 2,5% anterior al 2,7%, després d'arribar l'any passat al 3,2%. Tot plegat en un entorn d'incerteses en el panorama internacional. Però ja l'any passat, amb un escenari similar, vam viure nombroses revisions a l'alça del creixement.

Salvador Illa es proposa que Catalunya “lideri” l’economia espanyola. No queda clar què significa això, però com que l’economia catalana ha estat superada en volum per la madrilenya en els últims anys, molts –potser tothom– han interpretat que el que significa és que d’aquí deu anys l’economia catalana hauria de ser un altre cop més gran que la madrilenya. Aquest objectiu és impossible i, a més, indesitjable. Veiem per què.

Salvador Illa ha declarat que Catalunya “ha de marcar-se l’objectiu ambiciós de tornar a liderar econòmicament Espanya i tornar a ser un dels quatre motors d’Europa”. Es tracta d’un objectiu molt més ambiciós del que sembla a primera vista, com veurem immediatament.

No és habitual que l'economia superi les expectatives, però això és exactament el que està passant en el cas d'Espanya i també de Catalunya, on els organismes propis i també els internacionals han hagut d'anar recalculant a l'alça totes les seves previsions per a aquest any. L'últim a fer-ho ha estat el Fons Monetari Internacional, que ha apujat mig punt la seva previsió anterior i situa el creixement espanyol per al 2024 en el 2,9%. Per fer-nos una idea de la magnitud d'aquesta xifra, el 2,9% és la previsió de creixement més elevada de totes les economies avançades, superior fins i tot a la dels Estats Units o el Canadà.

Crida l'atenció que Barcelona segueixi tan ben posicionada com una de les principals ciutats més importants d'Europa, atraient inversió estrangera i talent per als nostres centres tecnològics. Comptem en la capital catalana amb més de dues mil start-ups, som un dels hubs més rellevants d'Europa i ocupem el cinquè lloc dins de la Unió Europea, darrere de París, Berlín, Estocolm i Amsterdam.

Sovint quan es tracta dels reptes econòmics del nou govern català parlem del finançament, i aquesta no és l'única carpeta i ni tan sols la més important. Sens dubte és la que farà més soroll polític i mediàtic i discutirem fins a l’infinit si el que s’acorda és “singular”, si el “cupo” empobreix les altres comunitats autònomes o si l’acord final és més o menys consensuat pel conjunt de l’Estat. El tema donarà per a molt, ja que el poc definit acord amb ERC fa que aquests puguin parlar de “concert econòmic” i, altres, d’una millora del finançament dins el sistema comú. Però més enllà d’una qüestió que està molt carregada de simbolisme, hi ha la necessitat que el país disposi d’una política econòmica pública, que els agents empresarials i socials sàpiguen a què volem jugar col·lectivament, quins són els objectius i de quins instruments es dotarà el país. Hem viscut molt temps, massa, sense una estratègia i un horitzó econòmic de futur. Més que el predomini del laissez faire, hi ha hagut deixadesa en nom d’arribar a utopies fantasioses amb les quals ja s’arreglaria tot. I no anem tan bé. Vivim del turisme i d’activitats intensives en mà d’obra. Els efectes, baixos salaris i cada vegada una major desigualtat i descomposició social. Agradi o no, la societat es construeix des de l'economia, encara que no només amb ella. Els amants d’analitzar la situació des del PIB es troben raonablement satisfets. Creixem un 3% interanual, 1 dècima per sobre de la mitjana espanyola, i també per sobre de l’europea. Si fugim de simplismes, cal que sapiguem que creixement no té a veure directament amb desenvolupament, i encara menys amb benestar. El PIB és una falsa pista.

Per a inquietud d'ERC, el govern de Salvador Illa ha anunciat aquest dilluns que prioritza els pressupostos del 2025 al nou sistema de finançament singular, que la consellera d'Economia, Alícia Romero, ha qualificat de repte "gegantí". Addueix els ritmes diferents dels dos processos. Es compromet, però, a treballar-hi "tossudament" amb l'objectiu pactat que la Generalitat recapti l'IRPF el 2026. Com anotava aquest diumenge en una entrevista a l'ARA l'exconseller socialista Antoni Castells, per aconseguir-ho el PSC s'haurà de "distanciar del PSOE". De fet, la mateixa Romero posa la bena abans de la ferida amb missatges adreçats als barons díscols del PSOE i a les bases del socialisme espanyol: "Quan a Catalunya li va bé, a Espanya li va bé". I ho fa, alhora, allargant la mà a les altres comunitats autònomes perquè se sumin a la negociació, segurament amb l'ànim que les més perjudicades, com les Illes, el País Valencià i Múrcia, hi vegin una oportunitat. Tot i la negativa de la direcció estatal del PP, i singularment d'Ayuso, en aquest terreny, en efecte, hi ha partida. De fet, el valencià Mazón i l'andalús Moreno ja van insinuar la setmana passada que no es tanquen a parlar amb Pedro Sánchez de finançament.

El pas de la Catalunya dels 6 milions a la Catalunya dels 8 milions ha estat fruit de l'aportació poblacional de la immigració, especialment rellevant al segle XXI. De fet, a finals del XX tot just s'havien superat els 6,1 milions d'habitants. La taxa de natalitat es manté de fa temps entre les més baixes del planeta, i només l'arribada de persones de fora ha permès el guany. Sí, un guany clar en termes econòmics: així ho corrobora la Memòria econòmica de Catalunya del 2023, elaborada pel Consell General de Cambres de Catalunya i presentada aquest dijous. Malgrat la crisi financera mundial i malgrat la crisi de la covid i de la guerra d'Ucraïna, l'economia catalana se n'ha sortit i ha seguit demandant mà d'obra, que molt majoritàriament ha estat coberta per estrangers de procedències molt diverses. Si al primer terç del segle XX i als anys 60 de la mateixa centúria la immigració peninsular va permetre el doble salt poblacional i econòmic, ara ha estat una immigració global la que ha estat impulsant l'economia, amb un dinamisme especial després del coronavirus: des d'aleshores Catalunya ha crescut amb més força que el conjunt de l'Estat, i encara més que la mitjana de la zona euro.

Les perspectives per a l'economia catalana són positives. El bon rumb postcovid es deu principalment al consum públic i de serveis i a una ocupació impulsada per la immigració i la Catalunya dels 8 milions, però el país encara té molts reptes de futur, com ara la tensió dels serveis públics, la baixa productivitat i la transició energètica. Aquestes són les principals conclusions de la Memòria econòmica de Catalunya del 2023, presentada aquest dijous a la Llotja de Mar de la Cambra de Barcelona. A l'acte hi han participat el president del Consell General de Cambres de Catalunya, Josep Santacreu; el president de la Generalitat en funcions, Pere Aragonès; la directora de l'informe, Carme Poveda, i el catedràtic de la UPF i col·laborador de l'estudi, Oriol Amat.

Dimarts es va presentar al Col·legi d'Economistes el darrer número de la Revista Econòmica de Catalunya. Amb un excel·lent conjunt de col·laboradors, es va dedicar a “les arrels de l'economia catalana”. El monogràfic era també una ocasió per homenatjar un gran nom de la història econòmica catalana com és Jordi Nadal, i de reconèixer la gran feina feta per Francesc Cabana, l'actual degà dels historiadors econòmics i de l’empresa catalans.

La indústria i el turisme van ser els dos principals motors de creixement de l'economia catalana el primer trimestre d'aquest any, segons les dades de comptabilitat trimestral publicades aquest divendres per l'Idescat, l'institut d'estadística de la Generalitat.

No quedem satisfets quan, des de Catalunya, ens comparem amb altres indrets d’Europa i de l’Estat tot mirant la renda per capita, la productivitat, el fracàs escolar o el que assoleixen els nostres alumnes en proves internacionals de nivell educatiu.

L'economia catalana manté un camí ascendent i es pot dir que ha deixat enrere, definitivament, tant els mals auguris interessats com sobretot les xifres prepandèmia. L'informe presentat aquest dijous pel Consell de Cambres de Comerç de Catalunya confirma la tendència positiva que han anat apuntant altres estudis i estadístiques. Sobretot, deixa una dada important per a l'optimisme: el fet que el 65% dels llocs de treball creats des del 2019 són d'alta qualificació, i que es concentrin en àmbits com la indústria, el sector tecnològic i de la comunicació, el sector sanitari, la recerca i els serveis proveïts per professionals liberals i especialitzats, com ara advocats o economistes.

La situació de l’economia catalana és ara per ara força bona. El PIB ha crescut en el primer trimestre un 1,1% i interanualment un 2,9%. La seva acceleració en aquesta llarga sortida dels efectes de la pandèmia dobla la de l’economia espanyola, que a nivell macro tampoc va malament. I l’entorn europeu, en una situació de recessió “no preocupant” (dos trimestres seguits amb decreixement del 0,1% a la zona euro), ajuda a reforçar aquesta percepció. Amb aquesta sensació entre l’alleujament i un cert optimisme, cal celebrar els moviments en un sector important per a l’economia del país: les companyies farmacèutiques, que van aconseguir esquivar els cops de la pandèmia i tenen un bon estat de salut, han decidit sortir a fora a comprar. A créixer. Probablement perquè és l’única manera de sobreviure. De l’empresariat català sempre s’ha dit que tenia el problema de la magnitud: moltes pimes i poques empreses realment grans per sortir al mercat global a competir.