Les borrasques i les pluges no donen treva aquest hivern a tota la península Ibèrica, i aquesta setmana la zona zero dels temporals és Andalusia. Províncies com Sevilla, Cadis i Còrdova són les més afectades per les abundants precipitacions provocades en aquest cas per la borrasca Leonardo, amb registres excepcionals. La pitjor part se l’ha endut el municipi de Grazalema, a Cadis, on dimecres van arribar a caure gairebé 600 l/m² en només 24 hores. Una xifra rècord a la zona molt semblant als registres assolits durant la històrica i tràgica dana de l’octubre del 2024 a València. I tota aquesta aigua té conseqüències també en el subsol.

El terratrèmol d'aquest dimecres davant la costa de Rússia és el sisè més intens que s'ha registrat mai al món. Amb una magnitud de 8,8, de les més altes de la història, encara està per darrere d'un altre que es va produir a la mateixa regió russa de Kamtxatka l'any 1952, de magnitud 9. El més fort de la història (des que se'n tenen registres) és el de magnitud 9,5 que es va produir a Xile l'any 1960 i que també va generar un tsunami al Pacífic amb onades de fins a 10 metres en alguns punts. Aquest dimecres, en canvi, les onades no han superat els 4 metres a la costa russa.

Un terratrèmol de magnitud 8,8 davant de les costes de la península russa de Kamtxatka ha desencadenat aquest dimecres un tsunami que ha posat en alerta durant algunes hores diversos països de l'oceà Pacífic, entre els quals el Japó, els territoris nord-americans de Hawaii i Alaska, la Xina, el Canadà i diversos països de Llatinoamèrica. Almenys dos milions de persones han rebut ordres d'evacuació al Japó a primera hora del matí d'aquest dimarts i també s'ha ordenat evacuar zones de Hawaii, on ja s'han registrat onades d'1,2 metres, i de la costa oest dels Estats Units. El tsunami ha arribat fins a les costes de Califòrnia, on la marea ha pujat un metre per sobre de l'habitual. Però a primera hora de la tarda l'alerta ja s'havia desactivat a pràcticament tots els territoris que temien afectacions.

Un terratrèmol de magnitud 7,7 va sacsejar aquest divendres el centre de Myanmar, i els seus efectes es van notar fins a la Xina i Tailàndia. El balanç de víctimes a Myanmar, segons ha fet públic aquest dissabte la junta militar, és d'almenys 1.644 morts, 2.389 ferits i 30 desapareguts. Es tracta, però, d'una xifra provisional després de visitar diverses zones afectades del país, on el règim militar va assumir el poder en un cop d'estat fa quatre anys i manté oberta una guerra civil amb grups rebels. Diversos organismes alerten que el nombre de morts pot ser molt més alt. El model predictiu del Servei Geològic dels Estats Units, per exemple, estima que el nombre de morts de Myanmar pot arribar a superar els 10.000. L'ONU ha fet públic aquest diumenge el balanç d'afectats, que ascendeix a 20 milions de persones, un terç de la població del país.

El municipi de Grindavík, a Islàndia, s'ha convertit en un poble fantasma. Amenaçat per una erupció de lava que podria ser imminent, les autoritats del país van ordenar-ne l'evacuació dissabte a la nit, després de dies alertant els veïns que estiguessin a punt per si calia marxar ràpidament de casa seva. Imatges difoses aquest dilluns pels mitjans locals i a les xarxes socials mostren una esquerda enorme en una de les carreteres d'accés a la població, on viuen unes 4.000 persones, que ara han hagut de buscar un altre lloc per viure, de moment de manera temporal, però ningú sap del cert si hi podran tornar.

Portem una acumulació tan gran de tragèdies que unes amaguen les altres. Ara totes les mirades mediàtiques estan posades en el que passa al Pròxim Orient, tot i que, com que hi ha un moment d'estancament a la guerra, també aquí les audiències comencen a mostrar cert cansament i decau l'interès pel sofriment a Gaza. En un altre front, aquest diumenge les autoritats ucraïneses van informar de sis morts civils i catorze ferits en un centre de distribució postal de Khàrkiv. Se sumen al continuat degoteig de morts i ferits d'aquestes dues setmanes en què només teníem els ulls posats a Israel. De l'Alt Karabakh ja n'han fugit més de 100.000 persones, i difícilment podran tornar-hi mai. Aquest dilluns hi haurà una reunió a Teheran dels ministres d'Afers Exteriors de l'Iran, Turquia, Rússia i Geòrgia amb els seus homòlegs de l'Azerbaidjan i Armènia per veure com queda la situació. No hi estan convidats ni els Estats Units ni la Unió Europea, que en aquesta zona han perdut capacitat d'influència. Ja ningú se'n recorda del Iemen, o dels kurds que encara resisteixen com poden a Síria.

El pitjor terratrèmol en anys que ha patit l'Afganistan s'ha cobrat de moment més de 2.400 morts i el nombre de ferits s'eleva a més de 2.000, tot i que en un principi les autoritats locals havien parlat de 9.000. El balanç de víctimes és provisional, mentre es busquen sota les runes. El que sí que és segur és que es tracta de la crisi més greu a què s'han hagut d'enfrontar els talibans des que van recuperar el poder al país l'estiu del 2021, sense accés al sistema financer i amb les reserves internacionals tallades. La gran devastació causada per la cadena de sismes (fins a set seguits), juntament amb la pobresa i la falta de mitjans per a les tasques de rescat i d'emergències per atendre els damnificats, ha obligat el govern de Kabul a demanar ajuda als empresaris i persones "adinerades" per fer front a la crisi humanitària, amb milers de persones que han perdut la casa i totes les seves pertinences. Es tracta d'un dels pitjors sismes d'aquest any, després del que va matar 50.000 persones entre Síria i Turquia al febrer.

Les tasques de rescat continuen a l’Atles per recuperar les persones atrapades sota la runa a causa del terratrèmol que ja ha fet quasi 3.000 morts al Marroc. Fa dos dies que es va superar el límit de les 72 hores per trobar supervivents enterrats i l’estadística ja només deixa marge als miracles. “Ara, cinc dies després del sisme, és pràcticament impossible trobar persones vives”, explica a les portes de l’Hospital Mohamed VI Marco Abate, membre del ROE de Roma, un cos de protecció civil que es finança amb fons privats i que ha estat treballant fins ara a la zona d’Al-Haouz.

Crits contra Puigdemont, contra l'amnistia i fins i tot contra la comunitat musulmana a Catalunya. El minut de silenci en solidaritat amb les víctimes del terratrèmol al Marroc que s'ha fet aquest migdia a la plaça Sant Jaume de Barcelona ha hagut de suspendre's abans d'hora per la irrupció de desenes de persones que han començat a escridassar les autoritats i els representants d'entitats marroquines, que han aguantat impertèrrits les provocacions.

Només al carrer Sidihsahin del barri d’Amadel, a la petita localitat d'Amizmiz, hi han mort 30 persones. És en aquesta mateixa via on els bombers encara treballen. “No ha estat fins avui que ens ha arribat l’ajuda. Hem hagut de rescatar les persones i els morts amb les nostres pròpies mans”, denuncia Mehdi Hunsozy mentre gesticula enèrgicament. Té els cabells i els avantbraços plens de pols, encara. Amb tan sols 19 anys, ha hagut d’enterrar 14 amics. Amizmiz és un dels pobles a l’epicentre del sisme que va sacsejar el Marroc divendres a la nit, el pitjor des del 1960 i que ja ha deixat 2.497 morts i 2.476 ferits, segons l’últim recompte oficial. Del total de morts, més de la meitat (1.452) s'han produït a la província d'Al-Haouz, on es troba Amizmiz.

No vaig viure el terratrèmol d'Agadir del 1960, però sí el d'Al-Hoceima del 2004, i encara recordo aquella sensació de basca i de ràbia continguda davant del que em semblava una injustícia sinistra del destí, que em recordava que sempre són els pobres els qui la paguen. La televisió posava el dit a la nafra i mostrava fins a dir prou el dolor dels supervivents, un dolor contingut per una dignitat que ens feia pujar els colors a la cara, a nosaltres, els salvats i els afortunats, culpables d'oblidar l'existència d'aquests condemnats d'una terra que retrona especialment contra els depauperats.

Gairebé vint anys després que la terra tremolés al Marroc, el febrer del 2004, amb epicentre a Alhucemas, i deixés centenars de morts, un nou terratrèmol més potent ha sacsejat la regió de Marràqueix.

Una lleu tremolor va començar a pujar de terra fins que es va convertir en una ràfega de cops ensordidors. Semblava com si algú colpegés les parets de l’edifici. Però era la terra que se sacsejava amb violència. Al voltant nostre van caure miralls i qualsevol objecte que pengés d’un clau. El pànic ens va impulsar a sortir corrent al carrer, igual que feien en aquell mateix moment milers de marroquins arreu del país. Es tractava del terratrèmol més greu que ha patit el Marroc en els últims seixanta anys, i que en pocs minuts deixaria milers de morts i centenars de ferits. L’últim balanç de víctimes ja és de 2.012 morts i 2.059 ferits, segons el ministeri de l’Interior marroquí.

La tràgica actualitat ha omplert els titulars de dos anglicismes que ja sembla difícil que ens traguem de sobre: col·lapsar i devastar. En termes caldersians és una invasió subtil, perquè el calc no està en la paraula sinó en una part de l’ús que se’n fa. A això s’hi afegeix, en el cas de col·lapse i col·lapsar, que el castellà ja dona per bons els usos espuris i que, per acabar-ho d’adobar, són els més fidels al seu origen llatí. Amb el diccionari a la mà, el col·lapse d’un gratacel seria una paralització transitòria de la seva activitat. I no podríem dir que col·lapsa sinó que es col·lapsa. La idea d’ensorrament, però –o, d’esfondrament, com ara diu tothom creient que ho diu millor–, és la primera i bàsica tant en el llatí collapsus (participi de collabor) com en l’anglès to collapse. En canvi, les llengües romàniques n’han fet fins fa poc un ús només figurat i, sobretot, mèdic. El col·lapse era una caiguda sobtada de les forces vitals i, més concretament, de la tensió arterial i, a partir d’aquí, el sentit s’ha estès a aturada de l’activitat econòmica, política, etc. ¿Som a temps d’evitar que els edificis col·lapsin –en lloc d’ensorrar-se, enfonsar-se, desplomar-se, etc.–, quan és l’ús habitual en anglès i un ús tolerat en castellà? Serà difícil que aquest sisme no ens afecti.

La gestió de l'ajuda als damnificats pel terratrèmol a Turquia i al nord de Síria segueix sent sagnant. Si a la banda turca –on per ara la xifra de 31.974 morts supera totes les estimacions– els habitants van denunciar que els equips de rescat no havien arribat a molts punts afectats, a la banda siriana –on de moment s'han comptabilitzat 5.700 morts– la crisi és encara més greu, especialment a les zones controlades per grups opositors al règim de Bashar al-Assad. Els damnificats del nord-oest sirià denuncien que la lentitud de les Nacions Unides per fer-hi entrar ajuda humanitària està provocant una tragèdia de magnituds molt superiors. Un grup de 35 ONGs han denunciat aquest dimarts que els equips de rescat només han pogut salvar vides en un 5% del nord-oest del país per falta de recursos. Les organitzacions fan una crida per prendre mesures immediates per poder garantir l'ajuda a la població d'acord amb l'abast del desastre.

En totes les vides hi ha dates inesborrables: el naixement d’un fill, la mort del pare o la mare, una tragèdia nacional com l’11 de Setembre. Una de les dates inesborrables per a mi és el 19 de setembre del 1985. Jo era aleshores un nen d’11 anys que vivia a Ciutat de Mèxic i anava en cotxe a l’escola. Eren uns minuts després de les 7 del matí. De sobte, la carretera va començar a gronxar-se. El cotxe anava d’una banda a l’altra. Era com si voléssim. Va durar gairebé tres minuts. A l’escola circulava el rumor que el centre de la ciutat havia quedat arrasat. Al meu pare li agradava arribar al despatx cap a les 7. Vaig passar el matí mort de por.

El devastador terratrèmol a Turquia i a Síria ha sacsejat també la posició de la política internacional davant el president sirià, Baixar al-Assad. Durant molt de temps Occident ha evitat tenir relació amb Al-Assad a conseqüència de la brutal guerra contra el poble sirià que ha lliurat per restaurar el seu poder: després d'11 anys de conflicte, s'han registrat almenys centenars de milers de morts i el desplaçament forçat de milions de persones. I ara la comunitat internacional es troba en un conflicte moral i diplomàtic: ¿com es pot gestionar l'ajuda humanitària perquè entri a l'assolada regió del nord de Síria malgrat l'aïllament que s'havia imposat a Al-Assad?

“Que com estic? Doncs estic fotut, rabiós i enfadat”, respon Abdulkafi Alhamdo, activista sirià de la regió d'Idlib, a aquesta periodista en una conversa per WhatsApp. Des de fa tres dies, les zones afectades del nord de Síria pels terratrèmols de dilluns no han rebut cap ajuda humanitària, assegura Alhamdo. “Estem devastats. Veiem com l'ajuda internacional i els equips de rescat arriben a les àrees controlades del règim del nord de Síria i al sud de Turquia, però ni un simple tros de pa ha arribat per calmar la nostra tragèdia”, es queixa l'activista sirià, que ha anat fins al pas fronterer de Bab al-Hawa per comprovar-ho.

Enmig d'un clima de devastació, pols i runa, desenes de persones vestides amb la mateixa roba que fa dos dies s'enfilen a una muntanya de bigues i pedres. Ajudades per excavadores i una grua, improvisen un rescat que no sembla donar massa fruits. A deu metres, una noia de mitjana edat clava la mirada en deu cadàvers, estirats a terra. Dos dels cossos són els dels seus pares i ella ha vingut tan aviat com ha pogut de París, on viu. És aquí per enterrar-los. Fins que ha arribat aquí no sabia si els tornaria a veure mai més. Al mateix edifici, poques hores abans, treien un nen. I ara és el torn de la resta de veïns que habitaven el bloc de cinc pisos completament ensorrat, i que també busquen algun ésser estimat. "Aquí hi ha molta gent atrapada, molta, i no ve ningú del govern. Nosaltres fem el que podem, de manera voluntària, però no ve cap professional que ens ajudi", denuncia un veí.