Des que l’abril del 2021 l’extrema dreta va aconseguir representació al Parlament, el PSC, Junts, ERC, Comuns i la CUP mantenen un pacte en què es comprometen a aïllar Vox –i ara també Aliança Catalana– per “no normalitzar ni legitimar” la seva acció política. El pacte antifeixista diu que els signants no acceptaran els vots d’aquestes formacions i que no se’ls atorgarà presència als òrgans de govern del Parlament. També assegura que s'"evitarà" fer prosperar iniciatives d’aquestes formacions. Ara bé, amb les mocions (els textos que no tenen rang de llei) el pacte queda en paper mullat pel funcionament de la cambra.

Mohand Ameziane Sail era un anarquista algerià que va lluitar a la Primera Guerra Mundial defensant França. El vigilaven perquè era "un agitador" anticolonialista. El 1936 va venir a Catalunya per unir-se a les milícies del POUM i lluitar contra Franco. Bestani Belkacem, també algerià, tenia 28 anys quan va anar al front de l’Aragó. Mohamed Hammis era un camperol analfabet, i amb 43 anys va deixar Algèria per unir-se a les Brigades Internacionals. Jean-Joseph Akl era un libanès que també va combatre la Guerra Civil Espanyola.

Molts es pregunten què els ha passat a alguns d’aquells joves militants antifeixistes dels setanta, que ara de grans serien capaços de votar l'extrema dreta o que fins i tot no la reconeixen com a perillosa. La resposta no és senzilla perquè els perfils dels concernits són extraordinàriament diversos. Hi ha polítics, professors, literats, filòsofs, periodistes, cantants, actors i fins i tot antics esportistes d'elit. Alguns no tenen ni la més mínima autoritat intel·lectual per teoritzar sobre moviments polítics, però en parlen com si fossin Gramsci o Habermas. No és que només puguin parlar de política persones com aquests darrers, però tots ens hauríem d'adonar que són els únics que gaudeixen d'autèntica autoritat científica. 

Hi ha figures que travessen la història. Caminant pels segles, alguns noms s'escolen pels forats dels temps i desobeïxen la incertesa de l'oblit. Algunes d'aquestes figures són filles de la història oficial. Autèntiques llegendes construïdes des dels butlletins i les cerimònies d'estat. D'altres, en canvi, són el fruit d'un error històric. Els nascuts a la perifèria, als suburbis del temps. Com diria el bisbe d'Araguaia, són els que neixen dels marges. 

Tot va començar amb uns tuits de l'editor i escriptor Miquel Adam que proposaven desactivar el "discurs tòxic" de Vox amb lectures. És a dir, en comptes d'entrar en el cos a cos i discutir-s'hi o abandonar l'hemicicle i deixar-los plantats, Adam aconsellava llegir fragments de llibres com Calle Este-Oeste (Anagrama), de Philippe Sands, que relata com els oficials de les SS agafaven nadons de dies i es dedicaven a fer pràctiques de tir contra els seus cossos. La proposta no va quedar a les xarxes, sinó que s'ha traduït en la donació, a la presidenta del Parlament de Catalunya, Laura Borràs, de 74 títols de 42 editorials que representen els mals del feixisme.

Polítiques que garanteixin la justícia social i econòmica són el principal antídot contra l’extrema dreta. Tanmateix, també hi ajuden eines culturals que poden servir per despullar els mecanismes de control que posen en pràctica les organitzacions d’ultradreta, per combatre els arguments intel·lectuals i per advertir sobre el perill que el seu discurs faci forat en altres grups polítics.

Qui eren Maria Abella, Florida Albera, Felisa Carruesco, Maria Casas, Antònia Marimon, Cèlia Vilalta, Dolores Zapata... i així fins a arribar a 1.195 dones que en algun moment de la Guerra Civil van combatre a primera línia? Hi va haver dones al front des de l'inici de la guerra fins al final. Van travessar l'Ebre i van resistir fins al gener del 1939, igual que els homes. Però no se n'ha parlat gaire. L'historiador Gonzalo Berger i l'escriptora, productora i directora de cinema Tània Balló han regirat arxius i recorregut camins i carreteres fins a trobar bocins de la història d'aquestes dones. El resultat és Les combatents. La història oblidada de les milicianes antifeixistes (Rosa dels Vents), en què expliquen qui van ser aquestes combatents, a quins fronts van lluitar i quin va ser el seu destí. Al llibre també inclouen un llistat amb els noms i cognoms de totes.

I el rei demanà als nobles que obsequiessin els pobres amb llet i oli i els nobles així ho feren, bones persones com eren. D’aquesta manera els pobres sempre estarien agraïts i els nobles sempre podrien ser rics. El problema és la indigestió que suposa, o la que imagino, alimentar-se a base de llei i d’oli, però intueixo que deu tenir una explicació tan rotunda com la de ser necessàriament transportats a l’Edat Mitjana. Com si haguéssim demanat tirar enrere. O ens neguéssim a avançar. Encara que alguna cosa deu passar quan col·lectivament ens resistim a erradicar les relacions heretades que ens limiten i a preservar els privilegis de pocs a canvi de llet i d’oli. És difícil d’entendre la constància que posem per quedar-nos a la roda del temps i la poca perseverança que tenim per construir una mesura que sigui assumible i humana. Deu ser impossible o donem per fet que sempre serà així. Mirant-nos els uns als altres, ¿quantes vegades ens ha passat pel cap que hi ha la mateixa possibilitat de pensar que som ximples que de pensar que som meravellosos? Ens passa un milió de vegades al dia. Dos milions si patiu insomni. I sí, ni una cosa ni l’altra, però entre una cosa i l’altra hauríem de posar el llistó de l’exigència almenys a un pam de terra. Bàsicament perquè no s’ensorri amb la mateixa facilitat que pugen els necis.

Donald Trump ha posat el moviment antifeixista, conegut amb l'abreviatura Antifa, al centre del debat amb l'anunci que vol que s'inclogui a la llista d'organitzacions "terroristes", tot i que els dubtes augmenten perquè ni és una organització, ni té un lideratge clar i, a més, els Estats Units no tenen una llei de terrorisme interior. S'ha afanyat a ajudar-lo el fiscal general, William Barr, que ha assegurat en un comunicat que la violència serà tractada com a "terrorisme domèstic" i que per identificar els seus responsables s'ha activat el grup de treball sobre terrorisme de l'FBI.

La ràbia per l'última víctima de la brutalitat i racisme policial als Estats Units truca a la porta de la Casa Blanca. En la sisena nit de protestes multitudinàries a tot el país, milers de manifestants han aconseguit acostar-se a la residència oficial del president nord-americà, que segurament podia sentir els crits de justícia i afartament col·lectiu per una situació que ara té el rostre de George Floyd, l'afroamericà asfixiat per un policia blanc fa una setmana a la ciutat de Minneapolis.

En set dies, els Estats Units han passat de les masses hedonistes en platges i piscines del cap de setmana de Memorial Day, per a desesperació d'epidemiòlegs, a les manifestacions de frustració i ràbia repartides per tota la nació després de la mort fa una setmana de l'afroamericà George Floyd a Minneapolis asfixiat per un policia blanc.

Carolina (Lini) Bunjes somriu amb els ulls. Té una mirada segura, observa el món confiada, amb l’anhel de no deixar que se li escapi res. A la fotografia, que li va fer Hans Gutmann el desembre del 1936, va vestida amb la granota que duien les milicianes durant la Guerra Civil i porta el braç en cabestrell. Però què hi ha darrere aquesta imatge?

No vaig aprofitar mai prou el mestratge de Víctor Alba, un periodista singular, amb una vida de pel·lícula. El vaig llegir, sí. A vegades venia a la redacció de l’Avui i parlàvem. Però no el vaig anar a veure a Sitges, a casa seva, tot i la seva generosa insistència. Sempre me n’he penedit. Recordo com defensava que calia fer un diari en català de molta qualitat, d’idees, intel·lectualment ambiciós, periodísticament atrevit, punyent. Potser amb l’ARA ho hem aconseguit una mica. Segur que ell, però, encara ens exigiria més, perquè sempre aspirava a més. Sempre burxava i somreia.

El coronavirus tomba el Mobile. De fet, és l’únic que ho ha aconseguit fins ara. Un cordó sanitari literal ha posat en evidència que res és intocable i que es pot confondre la prevenció amb l’alarmisme. A vegades és impossible controlar-ho tot. Tant és així que l’acudit definitiu l’ha protagonitzat la retirada d’un conegut antivirus. Informàtic.

És una vergonya que el primer partit que se suspèn a Espanya pels crits des de les graderies sigui un Rayo-Albacete després que els Bukaneros escridassessin l’ucraïnès Roman Zozulya i el titllessin de nazi. Una vergonya que durant anys s’hagin permès crits racistes i homòfobs, que s’hagi desitjat la mort de jugadors o llançat missatges lamentables contra parelles de futbolistes per molts camps de Primera i no hagi passat absolutament res. Una simple multa econòmica, irrisòria en la majoria dels casos, o com a molt un tancament parcial d’una graderia. Des que Javier Tebas –cal recordar el seu passat?– és president de la Lliga s’han sentit crits imitant el soroll d’un mico cada cop que Iñaki Williams tocava la pilota. Va passar a El Molinón. O es va llançar un plàtan a Dani Alves a Vila-real. Però no era prou per suspendre un partit, havia d’aterrar Zozulya a Vallecas, temple antifeixista, perquè això passés.

De Bolonya a Palerm, passant per Florència i Milà, el moviment de les sardines s’estén per Itàlia com una taca d’oli. Aquest dissabte 35.000 persones s'han reunit a la plaça de San Giovanni de Roma, històric punt de trobada de l’esquerra italiana, per celebrar l’èxit de les manifestacions cíviques que han omplert els carrers del país contra la retòrica populista de Matteo Salvini. Tot va començar fa exactament un mes. Sense un programa definit, quatre amics de Bolonya van convocar a través de Facebook una manifestació pacífica el mateix dia que Salvini arribava a la seva ciutat per oferir un míting per les eleccions regionals del gener. L’únic requisit era anar amb el dibuix d’una sardina, sense missatges polítics ni banderes. “Volíem demostrar el nostre rebuig a l’odi que ell difon, i l’única manera era fer-ho a través de la no-violència i la creativitat. I ho vam aconseguir”, explica a l’ARA Andrea Garreffa. Aquest periodista de 32 anys s’ha convertit, al costat de Mattia Santori, Roberto Morotti i Giulia Trappoloni, en la cara visible d’una protesta cívica que amenaça amb passar factura tant a l’esquerra com a la dreta.

La llibreria i cafeteria Pécora Elettrica, de referència per col·lectius antifeixistes de Roma, ha quedat del tot calcinada aquest dimecres al matí. L'incendi, que ha començat a les tres de la nit, és el segon que pateix la llibreria aquest any, i ha acabat amb les esperances dels propietaris de reobrir aquest dijous, després de mesos de reformes. Les autoritats pensen que tant el foc del 25 d'abril com el d'aquesta setmana han sigut provocats.

El jutge ha decretat una fiança de 6.000 euros per a la jove empresonada pels aldarulls que hi va haver en una manifestació contra un acte del partit d'extrema dreta Vox el dissabte 30 de març a Barcelona. En un primer moment s'havia decretat presó sense fiança, i la jove va ingressar a la presó de Wad-Ras. Ara, però, es canvia el criteri i s'estableix aquesta condició, que fonts pròximes a l'empresonada afirmen que es podrà complir dilluns. Diversos col·lectius han fet circular a través de les xarxes socials un missatge amb la notícia, acompanyada d'un número de compte corrent que s'identifica com a caixa de solidaritat.

'A Barcelona l'amor guanya l'odi'. És el lema que presideix l'escenari aixecat a la ronda Sant Antoni des d'on s'ha dut a terme aquest migdia una celebració "a la vida i a la diversitat", en paraules de les entitats convocants. Una resposta reivindicativa i festiva a l'acte que l'ultradreta celebrava no gaire lluny d'allà. La festa per contraprogramar la convocatòria de Vox a la plaça Espanya reivindicava la llibertat d'expressió i la ciutat oberta que és Barcelona per sobre de les actituds dels que volen promoure l'odi.

Aquest dilluns, 1 d'abril, farà 80 anys del final de la Guerra Civil Espanyola. El dossier d'aquest diumenge el dediquem a investigar si hi ha vestigis del franquisme entre nosaltres. Amb la irrupció de Vox al panorama electoral espanyol i l'auge de la ultradreta a Europa, ens plantegem si el feixisme ha tornat o no ha acabat de marxar mai.