Joan Comorera, nascut a Cervera el 1894, va morir malalt al penal de Burgos el 6 de maig del 1958. Havia estat la mà dreta del president Lluís Companys, i un dels fundadors del PSUC i el seu primer secretari fins que el van expulsar del partit. Perseguit pels franquistes i pels comunistes, finalment el van empresonar el juny del 1954. Fins ara no estava gaire clar qui el va delatar. El periodista Antoni Batista (Barcelona, 1952), defensor del lector de l'ARA, ha tingut accés als manuscrits del comissari que el va detenir: Antonio Juan Creix. Tot estava ordenat i hi havia material policial de primera mà, inclosa la declaració exhaustiva en què Comorera repassa la seva vida. Batista, com ja ha fet en altres llibres, fa una investigació exhaustiva per donar pistes de com van ser els darrers anys de Comorera i la seva relació amb Creix a La veritat del cas Comorera. Una història d'espionatge, persecució i traïcions (Ara Llibres).

El juny del 2019, mentre es feia una obra al carrer de Ràfols, al barri de Sarrià de Barcelona, es van descobrir les restes de quatre homes. Tot indicava que havien tingut una mort violenta i que qui els havia enterrat no havia volgut deixar cap rastre. Havien estat inhumats en posicions forçades en dues fosses i coberts de calç. A més, a tocar dels seus cossos, hi havia restes de tela de sac i tres de les quatre víctimes tenien trets al cap. "Els havien disparat amb una arma curta, una nou mil·límetres, que era la pistola que normalment es feia servir per a les execucions. En el cas del quart home no s’ha pogut conservar el crani i no podem saber si també va morir d’un tret", afirma Jordi Ramos, l’arqueòleg que ha dirigit i documentat la investigació que va encarregar la direcció general de Memòria Democràtica. 

Des del dia que Pablo Iglesias i Íñigo Errejón van partir peres estava clar: les inèrcies autodestructives de l'esquerranisme es posaven en marxa, començava el compte enrere cap a l’autodestrucció de Podem. Ja ha arribat l’hora. Tot fa pensar que assistirem ara a un cant del cigne, que el màxim que pot arribar a aconseguir seria tombar la majoria actual i regalar-la a la dreta.

Pere Canals Cabrisas, nascut a Cadaqués l’any 1908, va ser un torner comunista que va treballar a Sabadell, Reus i Palma. Va pertànyer al Partit Comunista Català i a la secció catalanobalear del Partit Comunista d’Espanya. La nit del 18 de juliol de 1936, amb una expedició balear, va embarcar-se cap a Barcelona per tal de participar a l’Olimpíada Popular. L’aixecament militar i el procés revolucionari van canviar-li els plans. Restà a Catalunya sense olimpíada i sense poder retornar a Mallorca. Això sí: durant el mes d’agost es va inscriure en l’aventura fracassada del capità Bayo de recuperar les illes. Com a comunista va integrar-se en el nou partit del PSUC.

La primera dona a dirigir-se al ple del Parlament després de la recuperació de la democràcia va ser Maria Dolors Calvet, del PSUC, el 24 de juliol del 1980. Només ella i set companyes més tenien un seient a l'hemicicle: no arribaven al 6% del total de 135 diputats. I en la seva primera intervenció, Calvet va alçar la veu; també, per demanar al president del Parlament, Heribert Barrera, que no li donés el tracte de "senyoreta". "Fins que als senyors parlamentaris solters no els diguin senyorets, jo demanaria que fos senyora", va reivindicar. "El feminisme és això", recorda ara, més de quatre dècades després, en conversa amb l'ARA: "Et passes la vida intentant evitar discriminacions. Hi ha cops que guanyes, n'hi ha que perds". Aquella batalla la va guanyar, perquè Barrera de seguida va rectificar: "Demano excuses a la senyora diputada".

L’any 1972, Raimon va compondre una de les cançons que la censura li prohibiria sistemàticament, T’adones, amic. A la tercera estrofa hi diu: “T’adones, company, / que fa ja molts anys / que ens amaguen la història / i ens diuen que no en tenim; / que la nostra és la d’ells”. Una peça deliciosa de música, tremenda de text, amb un missatge subliminar: anar alternant “amic” i “company”, per reivindicar el tracte català entre comunistes versus el traduït del “tovàritx” soviètic que havia imposat el “camarada”, que es van apropiar els falangistes. 

Feia mesos que l’aliança es coïa a foc lent, però l’esclat de la Guerra Civil va acabar precipitant-ho tot. El 23 de juliol del 1936, cinc dies després de la insurrecció feixista, seien al voltant d’una mateixa taula del bar del Pi de Barcelona quatre persones: Joan Comorera, Rafael Vidiella, Miquel Valdés i Artur Cussó. Representaven la Unió Socialista de Catalunya (USC), la Federació Catalana del PSOE, el Partit Comunista Català (PCC) i el Partit Català Proletari (PCP). L’endemà Treball donava la notícia: “Després de tres dies de lluita conjunta a les barricades contra els assassins feixistes, els partits Comunista, Socialista, Català Proletari i la Unió Socialista s’unifiquen sota una direcció única amb el nom de Partit Socialista Unificat de Catalunya”. Havia nascut el PSUC, entre flames als carrers i amb la voluntat de plantar cara al feixisme que s’havia alçat contra la Segona República. I n’informava la revista Treball, la publicació que perdura encara avui.

Un tram d’escales, envoltat de foscor, i, al final, una porta de vidre que creuaven els detinguts per la policia franquista abans de declarar a la comissaria de Via Laietana. Una cel·la, que ofega de tan petita, de la Model. Papers i més papers relligats amb declaracions que arribaven després d’hores de tortura. Una firma. Trinxeres i edificis abandonats. Una paret amb orificis de bala. Un cel i un mar, al Camp de la Bota. Aquests són els testimonis de l’última mirada d’homes i dones amb vides que tot just començaven però que el franquisme va decidir silenciar per sempre perquè defensaven ideals diferents. Les fotografies d’Espe Pons (Barcelona, 1973), que es podran veure a partir del 18 de juliol, són llocs de terror en què no hi ha cap presència humana, i es podran veure dins l’exposició Sota la llum del mar, al Museu Palau Solterra de la Fundació Vila Casas, a Torroella de Montgrí.

L’1 de maig del 2014, la Madeleine i el Josep, germanastres, es van conèixer per primer cop a Barcelona. Devia ser estranya i emocionant, aquella trobada. Tots dos tenien més de 70 anys. Ella, francesa resident a Austràlia. Ell, català de Barcelona. El seu pare, Josep Miret i Musté, havia mort el 17 de novembre de 1944 a Floridsdorf, un camp adjunt a Mauthausen, assassinat per l’SS Hasn Bühner. La Madeleine no el va conèixer mai; en Josep, ben poc. Però qui era Josep Miret, que avui dia dona nom a un carrer a Barcelona?

Catalunya Sí que es Pot no ha aixecat cap bandera, ni la catalana ni l'espanyola, en la seva campanya. Justament ha carregat contra els partits que des d'un extrem o l'altre n'han onejat. Això sí, aquest dimecres ha sortit a marcar territori. I és que si una cosa enutja la confluència d'esquerres és que altres caps de llista reivindiquin el PSUC. Ho ha fet la número dos de Junts pel Sí, Muriel Casals –que en va ser militant–, i ho va fer també el cap de llista de la CUP, Antonio Baños.

Exmilitants del PSUC, d'ICV, d'EUiA i d'altres organitzacions d'esquerres han impulsat un manifest per reivindicar el vot per a les formacions independentistes a les eleccions 27-S. "Un vot en massa i majoritari per la independència donaria una gran força a Catalunya per negociar amb l'estat espanyol una possible independència", asseguren en el manifest que han fet públic aquest dimecres a l'Ateneu Barcelonès.