Jennifer Hudson va tenir temps de sobres per reflexionar sobre com encarnaria Aretha Franklin a la gran pantalla. El 2007, poc després que Hudson guanyés l’Oscar a la millor actriu secundària per la seva interpretació d’una cantant d’un grup femení a Dreamgirls, Franklin li va expressar el seu desig que la interpretés a ella en una pel·lícula biogràfica. Així va començar una amistat plena de converses setmanals que duraria una dècada.

No hi deu haver gaire gent amb un coneixement tan profund de la cultura musical afroamericana com el de Questlove (Amir Thompson), bateria i líder de la banda de hip hop The Roots i divulgador de música negra. Però ni tan sols ell havia sentit a parlar d'un festival gratuït celebrat a Harlem a finals dels 60 amb els millors artistes de música negra de l'època. Quan dos productors hi van contactar per dir-li que tenien 40 hores d'imatges dels concerts, Questlove es va mostrar escèptic, sobretot perquè una cerca ràpida a Internet no va revelar informació sobre aquella mena de Woodstock negre. I, tanmateix, era veritat: el material contenia actuacions increïbles de Stevie Wonder, Nina Simone i Sly & the Family Stone. Una pàgina capital de la història de la música que portava 50 anys oblidada en un soterrani sense que a ningú li importés. Questlove va sentir com si hagués trobat l'arca perduda del soul.

“Digue-ho fort: soc negre i n'estic orgullós”, cantava James Brown amb l'orgull de qui ja no es vol agenollar més. L'esperit del concert d'aquest dijous al cicle Sala BCN, al castell de Montjuïc, es podria resumir en un “soc dona, tinc soul i n'estic orgullosa”. I'm a soul woman és una celebració de les grans veus femenines de la música negra, un espectacle que porta des del 2018 fent vibrar el públic amb un “viatge del gòspel al soul passant pel blues”, explica la cantant Koko-Jean Davis, que fa de mestra de cerimònies del xou, però el seu ideòleg i impulsor és l'incansable Lalo López, guitarrista de Fundación Tony Manero i un dels principals motors de l'escena catalana de música negra.

Mary Wilson, fundadora i cantant de The Supremes, i la component que va formar part del grup de soul més temps, va morir ahir a Las Vegas als 76 anys. El grup, format a Detroit el 1959 a partir d'un quartet de joves de 15 anys anomenat The Primettes, va convertir-se en una icona de la discogràfica especialitzada en música negra The Motown i va aconseguir dotze números 1 al top de Billboard.

“Tenia ganes de fer un disc alegre, que en escoltar-lo hi hagués una sensació de divertiment, d’optimisme”, diu Eduard Gener (Solsona, 1985) a propòsit de Vitamina D (RGB, 2019). També volia que emergís amb més força la seva passió per la música negra i que alhora quedés ben palès el seu amor per la música clàssica. I així il·lumina una cançó com Divertimento, que és com d’uns Jackson 5 del Barroc, soul amb orgue. “Nina Simone també té un punt molt Bach. I trobo que les harmonies del gòspel són molt clàssiques, de música clàssica. Al cap i a la fi, la cultura europea va travessar l’Atlàntic i es va mesclar amb ritmes negres. M’agraden molt els ritmes i les harmonies de la música negra, i també m’agrada molt la música clàssica. I intento trobar un nexe d’unió entre aquests dos mons”, explica Gener, un pianista i cantant que admet que el pop l’avorreix.

El periodisme musical també és això: explicar les històries que fan que una música sigui com és, i fer-ho amb la més rigorosa de les passions. I aquí tenim Miquel Jurado (Barcelona, 1951), periodista musical d’ El País, viatjant per la conca del Mississipí a les fonts del blues, el jazz, el rock-and-roll i el soul, de Nashville i Memphis a Nova Orleans, documentant el present i explicant com era viure al cantó equivocat de les vies, sobretot en un temps en què als estats de Tennessee, Mississipí i Louisiana pràcticament no existia un cantó de les vies que no fos l’equivocat, i encara menys per a la població afroamericana. Aquest és el full de ruta d’El río de la música (Redbook-Ma Non Troppo), un llibre musical com el mateix riu i ple d’històries alegres, tristes i commovedores recollides en una mena de quadern de viatge dividit en quinze dies. Cada dia comença igual: bevent un got d’“alguna cosa semblant al cafè” en un motel. I cada dia és un relat en què ressonen moltes històries amb personatges com Robert Johnson, Charley Patton, Bessie Smith, B.B. King, Elvis Presley, Johnny Cash, Louis Armstrong, Muddy Waters i Fats Domino.

"Vull seguretat i la vull a qualsevol cost", cantava Otis Redding en un dels seus 'hits'. No és el que va versionar Aretha Franklin. El que ella va demanar, parafrasejant el considerat rei del soul i convertint-se en emblema de la lluita pels drets civils, va ser 'respecte', però ho podria haver fet perfectament.

La comunitat afroamericana dels Estats Units sempre ha estat necessitada de mites, de símbols, de moments, que han servit d’inspiració i de guia en la recerca contínua per la seva equiparació social, política i econòmica dins l'Amèrica del Nord blanca. El moviment pels drets civils que va tenir lloc als EUA a mitjans dels 60, necessitat de portaveus i de figures rellevants en l’àmbit de la cultura popular que amplifiquessin el seu missatge, va recórrer a noms com Sam Cooke, Ray Charles, James Brown o la gran Aretha Franklin. Aquests artistes van ser protagonistes d’uns moviments que els necessitaven per donar veu a les seves reivindicacions, i les seves cançons van superar la seva intencionalitat primigènia d’entretenir (i ser rendibles) per convertir-se en la banda sonora de la lluita per la igualtat social dels afroamericans.

Aretha Franklin, reina eterna del soul, ha mort aquest dijous a Detroit als 76 anys. Amb ella s'apaga una de les veus més imponents i majestuoses del segle XX, una força de la natura que va encarnar el costat més lluminós de la música negra nord-americana. Més que una cantant dotada, Franklin va ser una icona cultural dels Estats Units comparable a Ray Charles o Elvis, artistes del sud tots ells que van definir la música popular de la seva època secularitzant les músiques afroamericanes en el trànsit del món rural a la ciutat. Aretha Franklin, a més, va ser una de les primeres grans dives transversals de la música negra: quan Beyoncé encara no havia nascut, Franklin ja triomfava en un món de blancs amb un discurs antiracista i feminista. Cada vegada que una cantant (negra o no) extreu un doll de veu i projecta una personalitat orgullosa i indomable, està invocant l’esperit d’Aretha Franklin. Ella és, al capdavall, la raó per la qual moltes dones han agafat un micro i s’han posat a cantar.

Primer a casa amb els seus pares, després a l’església, i més tard com una de les pioneres del soul encapçalant Martha & the Vandellas, Martha Reeves fa tota una vida que canta. De manera professional ho fa des de finals dels anys 50; aquest 2018 farà 77 anys i encara està en plena forma. D’on treu les forces per mantenir-se en la carretera? “Tinc un missatge d’amor per donar, i també vull celebrar la benedicció que m’ha permès ser cantant i tenir una carrera”, explica animada i via telefònica des d’un hotel de Londres. “Vinc d’una família d’onze germans, jo soc la tercera filla, i a casa cantàvem tots des de petits. La meva generació és la d’abans de la televisió i dels ordinadors: el meu pare agafava la guitarra i cantàvem amb ell per entretenir-nos. Per a mi, cantar és una forma de vida i un llegat, un plaer que encara em fa feliç i que em fa bategar el cor”.

REW

<<

Imagineu una casa on viuen gats i gossos, s’escolta Serrat i The Beatles i també es parla català. I què té això de particular, us preguntareu? Doncs que parlem d’una llar de Moçambic dels anys 80. En aquest país africà va néixer Koko-Jean Davis, on va ser adoptada per una parella de metges catalans. I allí es va criar fins que va marxar a estudiar literatura anglesa en una universitat nord-americana. “Érem una família especial”, explica amb un somriure la Koko-Jean. “La meva mare em va marcar molt, era una dona molt espiritual. De petita ja em va ensenyar a meditar. També em va inculcar que, fes el que fes, el més important era no oblidar-me de qui soc i de tenir les eines per no perdre’m.”

]]>

Era un animal de l'escenari, un prodigi del soul. La seva energia i vitalitat s'encomanava al públic com un virus de felicitat que s'escampa per les cames i els malucs fins a arribar al cor. Sharon Jones, la gran revelació tardana del soul contemporani, va morir ahir als 60 anys. Segons el comunicat de la seva discogràfica, ho va fer acompanyada dels seus éssers estimats i de la seva banda, els Dap-Kings, després "d'una heroica lluita contra el càncer pancreàtic".

]]>

Si ja has après a pronunciar el seu cognom sense vacil·lar és que molt probablement ja estàs enganxat a la seva música. De motius no te’n falten: el seu segon treball, Love & hate, és una autèntica meravella, un d’aquells discos de música negra que faran que recordis el 2016. Londinenc de pares ugandesos, aquest cantant, compositor i guitarrista de 29 anys no ha inventat res, però la seva veu sembla que provingui d’unes profunditats a les quals ja no estem acostumats. Fins i tot els arranjaments de les cançons -amb gran profusió de cors i cordes- apel·len a una època extinta, l’era daurada del soul, uns anys en què regnava el so analògic i un treball d’estudi cuidat fins a l’últim detall. Un so luxós però real, amb la grapa necessària per no caure en l’artifici banal de les produccions ensucrades, un equilibri gairebé impossible perquè tampoc cau en el revival d’imitació. El soul clàssic, com ja va demostrar Amy Winehouse, no és una música d’època sinó una manera de sentir i fer música des de les entranyes, ahir, avui i demà. Dimecres, 16 de novembre, ho podrem comprovar en persona perquè serà a la sala Bikini, dins del Festival del Mil·lenni.

]]> Malgrat que algun despistat pugui pensar que el prefix és pejoratiu, les subcultures urbanes van salvar la música -i els carrers- de la Barcelona preolímpica. Les tribus han desaparegut del mapa social de la ciutat però, sortosament, l'esperit hedonista mod encara gaudeix de cert seguidisme, com demostren Los Retrovisores. Sonido Joanic, el seu nou disc, encarna totes les virtuts i defectes de part del moviment modernista: la sensació que aquesta cançó ja l'hem sentit abans és constant i l'autoreferencialitat és, a vegades, massa evident (com l'inici de Calamity Jane, indisimuladament idèntic al You keep me hangin' on de les Supremes). Així doncs, si algú espera que Los Retrovisores vinguin a canviar algun paradigma, per petit que sigui, està equivocat: parlen d'escapisme, ballaruca i unió del moviment imitant la Tamla, Stax i el ie-ie sixtie sense cap complex. I si aquesta era la seva missió, el cert és que se'n surten amb escreix. El disc està ple de cançons rodones i irresistibles per a qualsevol pista de ball, des de les amfetamíniques Mentiras, Harlem shuffle o la gloriosa Solo pienso en bailar fins a les balades soul (El trobador), l'acostament psicodèlic -Algo que ocultar, No quiero regressar-, passant pel seu primer hit en català, Carrer d'un sentit, un crit quasi adolescent a sortir al carrer que s'enganxa i es repeteix al subconscient. Los Retrovisores no innoven pràcticament gens, però et fan la vida més feliç.

]]>

Com que aquesta matèria sembla que és de les que entraran segur a l'examen final, fem una mena d’assaig tipus test, però, compte, que les preguntes sobre aquest tema poden tenir trampa: quina és la gran aportació artística de Frank Ocean a la música dels últims deu anys?

]]>

Drake necessitava One dance: un single que els mitjans trinxessin fent-lo sonar a tota hora. Perquè, tot i ser un dels noms habituals en el cens de grans artistes de música negra actual, de vegades la seva omnipresència en l‘àgora musical es justificava més per les seves carantoines amb Rihanna que no pels seus mèrits artístics. Ara ja no. Ara ja té un hit planetari que desborda els marges del hip-hop o l’R&B. Aquest bombó de pop negre ve servit en una capsa de luxe, l’àlbum Views, que també té alguna altra llaminadura igualment deliciosa (Pop style i Hotline bling). El quart treball del canadenc amb seu a L.A és de llarg el més ambiciós de la seva carrera. Un disc de soul com s’hauria d’entendre el soul el 2016 (i cosí germà dels àlbums que aquest mateix any també han fet Anderson .Paak, Maxwell i Beyoncé) que en les lletres vol ser la seva obra més reflexiva i personal. Potser amb una llargada més curta o un to menys monocord, podríem estar parlant de la seva obra mestra. Però 80 minuts són molts. O potser és que són 80 minuts molt semblants.

]]>

REW

<<

Quan era un xaval, Marc Garcia es plantava davant de la tele amb el radiocasset esperant que comencés Tocata. “Gravava una cançó, feia pause i esperava la següent, que m’havia de quadrar amb l’anterior. Tenia bona mà per a la mescla”. Tanta, que aquelles cintes es van convertir en la banda sonora de les festes amb els amics de Móra la Nova. La passió per lligar cançons amb un “fil invisible” sempre ha viscut amb ell: a Lleida, on va estudiar filologia hispànica, després a Nàpols i, finalment, a Barcelona.

]]>

El cognom costa de retenir, però val la pena recordar-lo bé: Michael Kiwanuka s’ha convertit en només dos discos en una de les grans veus del soul contemporani. Fill de pares ugandesos que van arribar al suburbi londinenc de Muswell Hill fugint del règim d’Idi Amin, Kiwanuka va créixer a Anglaterra i va fer de músic de sessió quan encara no havia decidit provar-ho com a solista. Abans fins i tot de debutar amb Home again, la BBC ja el va anomenar Sound of 2012, és a dir, la jove promesa més destacada d’aquell any. Ara, amb 29 anys, Kiwanuka publica el que sembla el seu àlbum de consolidació, Love & hate, un treball amb vocació atemporal, d’aquells que sonen a clàssic ja des de la primera escolta. Les veus de Bill Withers, Otis Redding i Marvin Gaye ressonen en la música greu i profunda “d’un home negre en un món blanc” ( Black man in a white world ), embolcallada en una producció luxosa que inclou cordes, cors i el toc de modernitat retro del coproductor Danger Mouse.

]]>

És la cantant dels rècords i una de les màximes representants del 'black power' actual. El volcà Beyoncé arribarà a Barcelona el 3 d’agost en l’única erupció a l’Estat de la seva gira europea. Ho aprofitem per dedicar-li un 'Rar' que viatjarà a Texas, es vestirà de Roberto Cavalli i es fixarà en alguna de les seves inspiracions: Diana Ross i el fotògraf Bruce Davidson.

]]>

Fa cosa de tres anys, la Nora s’asseia davant la càmera nova d’un amic. El resultat d’aquella prova va ser un vídeo en blanc i negre molt casolà: només ella, un acompanyament de piano i la seva veu. Però malgrat que l’enquadrament li tallava mig cap, que es colava soroll de fons i que el paper que servia de teló improvisat feia unes lleugeres arrugues, aquella gravació li va canviar la vida. “Primeres proves de veu i gravacions de vídeo. Tonteries meves”, va escriure sota un clip que ja acumula més de 22.000 visites a YouTube. Però aquella veu penetrant i captivadora va maldar per fer-se sentir més enllà del seu cercle d’amistats i una trucada li va proporcionar una gran oportunitat: va fer les maletes (és de Sabadell i estudiava disseny de moda a Barcelona) i es va traslladar a Madrid. Allà ha gravat el seu primer EP, Nora Norman (2016), cinc cançons de soul contemporani que la situen a primera línia del nou soul fet a casa nostra, i tot apunta que d’aquí uns mesos tothom en parlarà. Si voleu ser dels primers a veure-la en directe, la trobareu avui al BARTS Club, dins del Guitar BCN 2016.

]]>