Vivim una època estranya: l'odi s'ha convertit en afició nacional. No cal gaire per encendre'l: tres titulars, dues tertúlies i un parell de tuits, i de sobte tenim la meitat del país jutjant l'altra meitat des de la comoditat d'un sofà i una opinió prefabricada. Curiosament, en aquesta cursa, per assenyalar culpables, l'escola sempre hi surt esmentada. Com si la fractura social fos culpa d'un dictat mal corregit o d'un projecte de medi mal exposat.

Els centres d’alta complexitat són avui l’avantguarda del nostre sistema educatiu. Allà on conviuen desenes de llengües, històries i expectatives, s'hi concentren també les desigualtats socials més dures i les oportunitats més transformadores. En aquests contextos, la llengua catalana juga un paper decisiu: pot esdevenir el passaport que obre la porta a la igualtat d’oportunitats o, si no es treballa amb intensitat i rigor, pot convertir-se en un factor més de desigualtat.

A Perfectament imperfecta (Univers), l’escriptora i guionista Carla Gracia construeix un relat de ficció per parlar de temes molt reals: la vida amb un fill amb un trastorn de l’espectre autista (TEA), la falta de corresponsabilitat en la criança en parella i la complexitat de les relacions familiars. Ja se'n prepara una adaptació teatral. I aquest setembre publicarà el llibre infantil Les aventures del Capibara i els seus amics.

En un moment en què s’estenen la polarització i els discursos d’odi contra les minories, i quan la comunicació cara a cara entre persones cada vegada és més difícil d’aconseguir, a Copenhaguen hi ha un moviment que va a contracorrent. En un racó verd de la capital danesa hi ha la “biblioteca humana” (Menneskebiblioteket en danès), en la qual, a diferència de les biblioteques tradicionals, aquí no s'agafen llibres en préstec, sinó persones amb qui conversar. Cada llibre de les seves estanteries representa un col·lectiu de persones poc visible a la societat que sovint està sotmès als prejudicis, la discriminació o l’estigmatització.

La Rosa és un dels personatges que interpreto a Cacophony i el primer cop que la veiem està en una situació límit, embarassadíssima, amb contraccions, esperant un autobús per anar a l’hospital i sense bateria al mòbil.

Són els creadors del cartell de la Fira d'Abril de Catalunya 2015. De la campanya de Nadal de Barcelona. Dels 80 anys de Gallina Blanca. I són l'únic estudi de disseny que integra persones amb discapacitat intel·lectual i autisme. La Casa de Carlota (de l'agència de comunicació Román) ha estat premiat per la Down Syndrome International pel seu compromís amb el treball inclusiu, un guardó que rebran el març del 2024 a la seu de les Nacions Unides de Nova York (EUA).

El filòsof Jean-Paul Sartre va fer dir a Garcin, un dels personatges de la peça de teatre Huis clos (A porta tancada), escrita el 1943 i representada per primera vegada a París l’any següent, aquesta frase: “L’enfer, c’est les Autres” (L’infern són els Altres, així, en majúscula). El mateix Sartre (de qui tan poc parlem avui i a qui tan ràpidament hem oblidat) va precisar què volia dir. Per entendre-ho una mica, podríem posar un exemple concret: tots nosaltres hem estat anomenats a casa de petits d’una manera determinada. Hem estat la gran o la mitjana, l’esportista, la saberuda, l’ovella negra de la família. Aquesta categoria representa la mirada dels Altres que ens ha definit i, en aquest sentit, ens ha posicionat socialment (almenys d’entrada), convertint-nos en allò que aquests Altres volen o esperen que siguem, d’una vegada per totes. Tanmateix, això no significa en cap cas que siguem realment allò que la mirada dels Altres hagi dit que som. Ara bé, si malgrat ser conscients que no som ni la saberuda ni l’esportista intentem ser-ho pels Altres, probablement patirem molt. La nostra vida es pot convertir en un infern, perquè anul·lem la complexitat de la nostra pròpia condició humana per tal de conformar la mirada cosificadora d’un Altre que diu: “Au, tu ets això”. En canvi, la hipòtesi (sartriana) de la llibertat ens fa posar en dubte tot allò que parla en el nostre nom. I llavors, què? Quan posem a distància el que ens han dit que som, podem buscar alguna cosa inesperada per tal de sortir de l’infern que representa complir amb les expectatives creades; en definitiva, ser la categoria que ens converteix en un objecte en mans dels qui volen atrapar la nostra llibertat.

Un dels arguments retòrics que més s’han utilitzat en contra de l’aspiració dels catalans a ser reconeguts com a subjecte polític, és a dir, com a nació, ha estat apel·lar a la seva diversitat interna. S’ha dit i repetit fins a l’extenuació que Catalunya és una societat plural i diversa, posant implícitament l’accent en un suposat problema intern de cohesió i de convivència. Allò de la fractura interna.

Davant de discursos com el de la Sílvia Orriols (que em sembla tan “legítim” i desconcertant com el de “votar divideix les famílies”) jo només penso en una cosa. La porta de l’escola. L’escola com a àgora de barreja, de famílies diferents, d’avis d’aquí i d’allà, que parlen d’allò que més els interessa: els nens. A la porta de l’escola és on s’han de teixir els patchworks, sense cap por. I la manera de fer-ho és la següent: a través de la cuina, que és a través de la cultura.

De la diversitat n’hem acabat fent una amanida sense solta ni volta, barrejant situacions i particularitats que no tenen res a veure les unes amb les altres. Les passarel·les de moda, per exemple, segueixen perpetuant el mateix model malsà de sempre però ara són inclusives perquè posen una maniquí grassa aquí o una cadira de rodes allà. No sé què deu resultar més ofensiu, si dir-li a una dona jove i sana que el seu suposat excés de pes és una condició equiparable a patir una discapacitat o dir-li a un discapacitat que les seves traves a la vida són semblants a les d’una dona amb uns quilos per sobre de la norma imperant. I és que penjar-se la medalla de la inclusió és fàcil i surt a compte sempre que no entrem en detalls, cruïlles i atzucacs que no es resolen amb quatre proclames frívoles.

Una quarta part dels centres educatius de Catalunya són d’elevada complexitat. Són 730 i hi estan matriculats 210.000 alumnes, el 21% del total. El gruix, 666, estan dins de la xarxa pública, pels 64 de la concertada. Uns i altres comparteixen gairebé les mateixes carències, sobretot pel que fa al professorat poc incentivat i poc format en la diversitat, i per la baixa presència de professionals especialistes. El diagnòstic respon a un estudi elaborat per la comissió sobre drets laborals, dotació de personal i segregació escolar, en el marc del Pacte contra la Segregació Escolar a Catalunya, en el qual participen des del departament d’Educació fins al Síndic de Greuges, passant per sindicats i patronals. 

La representació de la diversitat a la ficció audiovisual està vivint un moment ric en propostes, principalment a causa de l’auge de les plataformes d’emissió en streaming i a la necessitat que tenen de dotar-se de continguts que atreguin nous públics. Els últims anys han aparegut sèries que han inclòs personatges amb diversitat de tota mena: funcional, cultural, de gènere... D’alguna manera, les ficcions que arriben actualment a les nostres pantalles s’acosten una mica més a la realitat social d’un món que dista molt de ser homogeni i és segurament per això que capten un públic cada cop més ampli i divers.

Marta Kauffman, cocreadora de Friends amb David Crane, ha dit que està “avergonyida” per la falta de diversitat racial que tenia la comèdia i com a compensació ha anunciat que farà una donació de quatre milions de dòlars al departament d’estudis africans i afroamericans de la Universitat de Brandeis, a Boston, on va estudiar. 

La majoria dels estudis epidemiològics estimen que entre l'1 i l'1,5 % de la població presenta un trastorn de l'espectre autista (TEA). Com explica Ferran Marsà Sambola, professor col·laborador dels estudis de psicologia i ciències de l'educació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), aquesta condició d'autista es caracteritza principalment per "dificultats en àrees com la comunicació i la interacció social en persones que solen mostrar certs patrons restrictius o aspectes de conducta que es poden considerar com a molt obsessius, restringits o inusuals en diferents àrees de la seva vida, i que ja estan presents en les primeres fases del període de desenvolupament".

Quatre lletres: ce, o, de, a. Un CODA (child of deaf adults) és un fill de pares sords; un d’oient, sobretot. I és, també, el títol del film que ha guanyat tres Oscars. Relata la història d’una adolescent CODA que conviu amb els pares i el germà sords i que ha de triar entre treballar a la botiga familiar o fer carrera musical. És un remake de la pel·lícula francobelga La família Bélier, del 2014.

Els crits del noi se li claven al cervell com dues dagues afilades. Se li introdueixen ben endins i el sacsegen. El fan enrabiar i estremir-se alhora. Aquests crits inesperats són sempre inoportuns; aguts, greus, secs, trencats, udols que surten descontrolats de la boca del seu jove veí d’escala, destorbant-li la pau, tan preuada i fràgil.

Sortim de casa de pressa de pressa. És un dir, perquè quan jo en tinc, tu mai no en tens. L’esmorzar, l’abric, la motxilla. Tot perfectament agafat, cordat i posat. Impecablement abillats per començar el dia fent un petit recorregut en cotxe fins a l’escola. Et dic que cridis l’ascensor i tu pitges el botó amb precisió, tot i que amb una certa fluixera de dit, temorós que la teva acció desencadeni algun daltabaix no previst, talment com si haguessis d’activar un atac nuclear amb resultats imprevisibles per a la humanitat i catastròfics per al planeta .

Segons el Llibre Guinness dels Rècords, el gos més gros que s’ha registrat mai era un mastí anglès, de nom Zorba, que pesava 142,7 quilos. I el més alt era en Zeus, un gran danès que feia 111 centímetres. A l’altra banda de l’espectre, el gos més petit del qual tenim notícia es deia Milly, un chihuahua que pesava mig quilo i només arribava als 10 centímetres d’alçada. Aquests exemples radicals confirmen que no hi ha cap altra espècie de mamífer que tingui unes diferències de mida tan extremes com els gossos. Sempre s’havia pensat que originalment els gossos eren grossos, i que les races més petites havien aparegut com a conseqüència de la domesticació. Però un descobriment recent contradiu aquest dogma i indica que, en realitat, una part important de la culpa la té una mutació que segurament van patir els llops fa milers d’anys.

― Juegas al Bridge? 

Manel Ortega i Toni Fernández són dos músics que han hagut de lluitar per obrir-se camí en el complicat món de la música professional afrontant el que, a priori i encara, pot semblar un impediment majúscul per tocar un instrument: tenir una discapacitat física. El Manel va patir un virus l’any 2005, quan tenia 51 anys, i li van haver d’amputar les dues cames i els dits de les mans. Ha fet carrera musical als Estats Units i s’ha especialitzat en tocar l’steel guitar. El Toni, que en té 27, va patir un càncer de retina quan tot just tenia dos anys i va perdre la vista dels dos ulls. Toca la guitarra i estudia al Taller de Músics de Barcelona. Els dos han pogut tocar al Gran Teatre del Liceu recentment amb motiu d'una iniciativa promoguda per la Fundació Sifu amb motiu del Dia Mundial de la Discapacitat el 3 de desembre passat.