Molts magazins d’actualitat de totes les cadenes estan aprofundint en el conflicte entre els Estats Units i Veneçuela. Les imatges que ens arriben de Nicolás Maduro en mans dels cossos de seguretat nord-americans són tan cridaneres i morboses que programes que no posen mai l’atenció en la política internacional de cop es recreen en aquesta història d’una manera barroera i simplista. Una pila del greix de suposats experts i teòrics que hi fiquen cullerada a la babalà. A Antena 3, només cal veure Sonsoles Ónega al magazín més sensacionalista per excel·lència. Ha substituït els successos de l’Espanya més sòrdida per les imatges de Maduro emmanillat i en xandall baixant d’un helicòpter.

L’afició dels magazins matinals per les notícies de successos, històries dramàtiques i altres truculències és un clàssic televisiu. Però en les darreres setmanes, aquests casos tenen un enfocament informatiu molt més sibil·lí. A Vamos a ver, de Telecinco, informaven que s’havia deixat en llibertat una piròmana que havia provocat un incendi. També s’entrevistava la mare d’una víctima perquè la defensa havia sol·licitat la llibertat de l’autor del crim. Van connectar amb l’alcalde de Sant Feliu de Guíxols perquè expliqués el problema de reincidència delictiva a la localitat. Tenen un grup de lladres que han estat detinguts més de quaranta vegades i que tornen a quedar en llibertat de seguida, provocant la frustració dels ciutadans i els cossos de seguretat. A Antena 3, a la versió d’estiu d’Espejo público, també alertaven de la posada en llibertat d’un home acusat de provocar un incendi. Es feien ressò, també, que a la Semana Grande de Bilbao havien homenatjat membres d’ETA amb delictes de sang, penjant la seva samarreta al carrer. El programa entrevistava familiars de víctimes del terrorisme perquè valoressin aquest gest.

Divendres al matí, a Espejo público, Susanna Griso entrevistava la nova portaveu del PP, Esther Muñoz. La conversa era molt útil per entendre quina mena de perfil ha buscat el partit de Feijóo per tractar amb els mitjans i dirigir-se a la ciutadania. Muñoz simbolitza una renovació generacional. Griso l'hi va posar molt fàcil i la portaveu va exhibir una gran contundència discursiva. Utilitza una dialèctica sense filtres, eficaç a les xarxes socials, molt combativa, perfectament alineada amb l’estratègia de confrontació parlamentària. És determinada davant dels mitjans, amb una actitud dura i expeditiva, que transmet lleialtat màxima. 

Dimarts al matí, a Espejo público, Susanna Griso i els seus tertulians discutien sobre l’aval de l’amnistia per part del Tribunal Constitucional, i per qüestionar l’argument de l’interès general d’aquesta mesura, la presentadora donava pas a una imatge: “La amnistía coincidió en el tiempo con lo que le pasó ayer a Salvador Illa, que tuvo que aguantar un 'escrache' de los independentistas. Lo vivió así en el Palau de la Música". I van emetre unes imatges gravades amb mòbil on es veia el president de la Generalitat a la platea, al costat de Josep Rull, mentre tothom clamava “I-Inde-Independència!” i picava de mans. El vídeo tenia una durada de quatre segons, que s’emetia dues vegades per crear la sensació que era més llarg. Per descomptat, afegien l’efecte lupa sobre les imatges, per incrementar la intensitat del moment i posar el focus sobre Illa en aquell moment. Un rètol, a sota, preguntava a l’audiència: “AMNISTIA: ¿MEJORA LA CONVIVENCIA?”. La breu seqüència, per tant, va ser utilitzada per insinuar un clima d’hostilitat i crispació a Catalunya i per posar en dubte l’objectiu de l’amnistia. Després de les imatges, Susanna Griso va recuperar el timó: “Independencia, eh... Y él, impertérrito”. 

Dimecres, Oriol Junqueras va anar de convidat a Espejo público. La trobada amb Susanna Griso no podia ser més oportuna. El pla de condonació del deute havia ocupat una bona estona del debat d’actualitat del programa, i era evident que provocava indignació i escarafalls entre els col·laboradors. Com era de preveure, en la línia editorial del magazín també es percebia la displicència habitual que els genera tot allò que té a veure amb Catalunya.

Aquest dimecres s’ha difós el testimoni del fill gran de Juana Rivas, la dona que l’any 2017 va ser condemnada per haver segrestat els seus fills. Rivas va voler evitar entregar els nens al seu exmarit, a qui acusava de maltractaments i de ser molt violent. Ara el noi, que ja té 18 anys i ha pogut tornar amb la mare, ha fet servir la seva veu per demanar ajuda per al seu germà, que té 10 anys i viu amb el pare. Ha explicat la violència i els abusos que exerceix el pare contra el nen. La justícia italiana finalment ha processat l’exmarit de Rivas. Aquest dimecres, a Espejo público, Susanna Griso abordava al cas entrevistant l’advocada de Juana Rivas i recordant la història. “En Italia se pusieron al lado de Francesco y decían que Juana era poco más que una loca”. La presentadora també va recordar que la dona s’havia convertit “en un símbolo político de Podemos”. I ara Griso afirmava: “Los hechos están dando la razón a esta madre que se equivocó secuestrando a sus hijos pero que se quejaba de los malos tratos que ella también había sufrido”.

Espejo público obria el programa aquest dimarts actualitzant els detalls del cas Errejón i anunciant una entrevista amb l’actriu Elisa Mouliaá, la primera a denunciar el polític de Sumar per assetjament. “Mouliaá se sincera con nosotros”, subratllava Susanna Griso. A la pantalla del seu darrere projectaven les fotografies de víctima i agressor de costat, una de les inèrcies televisives més qüestionables quan es parla de violència masclista. Visualment, es fomenta en l’imaginari col·lectiu una proximitat o un vincle entre les dues persones que contradiu simbòlicament el relat de la víctima. A continuació, Griso centrava l’atenció en Errejón: “No hay noticia de su paradero: se ha esfumado”. Com si fos obligatori saber-ho. Automàticament connectava amb el portal de l’edifici on viu Errejón i un reporter es preguntava: “¿Dónde está Íñigo Errejón? ¿Va a dar la cara hoy?” Feia notar que el polític tenia la motocicleta aparcada a la vorera i que no l’havia fet servir des de divendres, com si s’hagués passat tots aquells dies fent guàrdia davant de casa l’assetjador. El periodista continuava: “Y sobre todo, lo más importante: ¿cuándo recibirá la notificación judicial a su domicilio?” La narrativa era la mateixa que la caça dels paparazzis i convertia un cas greu de violència masclista en un acte frívol de persecució mediàtica en el qual, pel que sembla, alguns presentadors se senten legitimats a saber on són els protagonistes de la notícia en cada moment. A continuació van donar pas a l’entrevista a l’actriu denunciant. I, quina casualitat, la noia no havia anat al plató. Una periodista l’havia aturat pel carrer, a jutjar per l’escena. Mouliaá anava amb jaqueta i la bossa penjada a l’espatlla. Va quedar atrapada entre un mur i el micròfon, una estampa prou representativa dels tipus d’acorralament que sovint practiquen les cadenes privades. La noia s’expressava amb certa angoixa, i fins i tot es va tocar la cara amb les mans per intentar descarregar una mica de la tensió que li comportava aquella situació. “¿Se ha puesto en contacto contigo?”, “¿No le has bloqueado?”, “¿Qué crees que puede pasar con él?” El programa també havia sortit a la recerca de la denunciant i li feia preguntes perquè revelés els detalls del que havia passat entre els dos, i fins i tot li demana explicacions de les decisions que havia pres el dia de l’agressió. Més tard, analitzaven resposta per resposta el que havia dit l’actriu, i ho transcrivien en pantalla al costat d’una fotografia seva de fa anys, on apareixia amb un escot pronunciat i vestida de manera més exuberant que no pas en l’entrevista de carrer. Espejo público també es va fer ressò del nom i cognoms de la persona que havia recollit Errejón en cotxe, després que un altre mitjà de comunicació hagués identificat la matrícula del vehicle i n’hagués fet comprovar el propietari. L’assetjament mediàtic és també una pràctica execrable, i més en el cas de les víctimes. Perquè no desprèn la voluntat de tractar-ho des d’una perspectiva social sinó des de l’impuls de furgar en la intimitat.

El dia de la desaparició de Puigdemont a l’Arc de Triomf, a Espejo público van tenir en directe, durant gairebé dues hores, un membre del sindicat USPAC dels Mossos comentant la jugada en directe. Aquell 8 d’agost, Albert Palacio apareixia en videotrucada des de casa seva, des d’una habitació plena de ninots de pel·lícules de terror. Figures i pòsters del Chucky, el Pennywise d'It, el Joker, el Ghostface i altres malfactors emmascarats del cinema. Aquest integrant dels mossos d’esquadra va anar especulant sobre la desaparició i l’operatiu policial fent valoracions polítiques i intervenint amb sarcasme sobre el que passava. Una imatge inquietant, i no només pels pallassos terrorífics que l’envoltaven. La seva participació anava més enllà del que correspon a un sindicat. Es va convertir en analista dels fets fent declaracions de caràcter ideològic i consideracions personals. L’endemà, 9 d’agost, Albert Palacio tornava a aparèixer, aquest cop des del carrer. Potser algú el va advertir que aquell enquadrament ple de ninots sinistres no transmetia confiança. La presentadora Lorena García li demanava que opinés sobre tot el que havia passat el dia anterior i que ho debatés amb un policia nacional. Dilluns 12 d’agost el van tornar a convidar per demanar la dimissió de la cúpula del cos policial. Mentrestant, un altre membre d’un sindicat de la Policia Nacional sol·licitava al ministeri que no s’ampliés la plantilla dels Mossos. Palacio tornava a caure en l’especulació. Dient “Yo creo que...” i “En mi opinión...” teoritzava sobre la fugida i menystenia la figura de Trapero com a pròxim responsable del cos. Dimarts 13 d’agost, Espejo público va donar festa a Palacio, però aleshores va convidar Inma Viudes, portaveu del sindicat de mossos SAP-FEPOL, a qui li tornaven a preguntar per Trapero. Com que ella va ser més conciliadora, l’endemà dimecres tornaven a la càrrega amb Albert Palacio, que es queixava que Salvador Illa hagués exclòs el seu sindicat de la reunió amb els Mossos. Divendres 16, Espejo público convidava Nadia Pajarón, del sindicat unificat de policia, per qüestionar el paper dels Mossos. I aquest dilluns tornaven a convidar la portaveu Inma Viudes. Més que interessar-se per les seves respostes, la clau està en les preguntes de la presentadora, que sempre posen els Mossos en entredit. 

Els cinc dies de reflexió de Pedro Sánchez han tensat el país i han creat una expectació mediàtica extraordinària al voltant del futur d’Espanya. La possible dimissió del president del govern va dominar els primers dies de campanya electoral a Catalunya, fins al punt que, dissabte al matí, a TV3 ens oferien en directe l’abrandat discurs de la vicepresidenta espanyola, María Jesús Montero, al comitè federal del PSOE. Disset minuts de retransmissió èpica de suport a Pedro Sánchez i Begoña Gómez. Després, per rematar-ho, unes "imatges realitzades pel PSOE" del carrer ple de gom a gom de militants amb pancartes que també expressaven la solidaritat amb el president.

En només dos dies els magazins de matí i de tarda d’Antena3 i Telecinco han anat a remolc d’una notícia que van publicar alguns mitjans: en només 1 any, 37 homes de la policia i de l’exèrcit de Ceuta han demanat un canvi de sexe per ser reconeguts oficialment com a dones, sense la necessitat de canviar-se el nom. Segons la informació, aquestes persones intentarien així beneficiar-se de la discriminació positiva que tenen les dones dins l’exèrcit, amb promocions internes i marques més accessibles en les proves físiques. La notícia, que pretenia demostrar un frau de llei, l’han aprofitat aquests programes per fer una cosa molt diferent: qüestionar la llei trans, posar en dubte el partit que la va impulsar i, de passada, frivolitzar la transsexualitat i estigmatitzar el col·lectiu convertint aquests casos en una comèdia televisiva indigna i ofensiva.

La mort de dos guàrdies civils envestits per una narcollanxa a Barbate s’ha convertit en un dels grans temes dels magazins matinals i els informatius a les televisions espanyoles. La notícia té tots els ingredients per captar l’atenció de l’audiència. D'una banda, el component de tragèdia, drama, thriller i política.

Dimarts, a Espejo público, Susanna Griso va convidar al seu programa Pau Brunet, un nen de deu anys que té trastorn de l’espectre autista. En Pau s’ha fet popular perquè a través de les xarxes socials fa divulgació sobre la seva neurodiversitat amb la voluntat d’ajudar altres nens i nenes. En Pau té una gran capacitat comunicativa i, a més, mostra molta seguretat quan s’explica, segurament superior a l’esperable en un nen de la seva edat. I això, a la televisió, sempre li ha agradat molt.

És habitual que els crims per violència masclista siguin tractats en els magazins matinals de les televisions espanyoles com un espectacle que permet moltes hores d’emissió donant voltes a les circumstàncies morboses del cas. El doble assassinat al luxós barri de Salamanca de Madrid, al carrer Serrano, no ha sigut l’excepció sinó la confirmació d’uns patrons mediàtics contraproduents. Com més singularitats té el crim, més necessitat hi ha per part dels programes d’aprofundir en els detalls. Que aquesta vegada l’assassinat l’hagi perpetrat un aristòcrata que era comte i marquès i que tingués un tarannà excèntric i violent dins de la comunitat de veïns ha provocat que els reporters es desplacessin fins al portal on vivia el matrimoni per interrogar la gent del barri. Tant Antena 3 com Telecinco, amb els programes de Susanna Griso i Ana Rosa, han entrevistat els responsables dels comerços propers al domicili, el porter de la finca, els cambrers dels bars del carrer i els veïns. Una mala praxi periodística, desaconsellada des de fa anys pels col·legis professionals, perquè distorsiona la imatge que es projecta dels autors dels crims i de la violència masclista. Dimarts al matí, les pantalles anaven plenes de declaracions com “Era un hombre muy educado”, “Era un señor muy campechano”, “Era siempre muy educado”. Frases que indueixen a pensar que la capacitat de socialització és incompatible amb la violència contra les dones i que es tracta d’un cas excepcional. Implica també un blanqueig de l’assassí, que sembla ser responsable d’un atac violent dissortat.

Dimarts al matí a Espejo público sucaven pa en el cas de les comissions cobrades per la Federació Espanyola de Futbol i Gerard Piqué per exportar la Supercopa a l’Aràbia Saudita. Susanna Griso havia convidat al plató Nacho Cardero, un dels responsables de la investigació d’El Confidencial que, enmig de la tertúlia, anava ampliant alguns detalls de les últimes novetats sobre el cas que publicava el seu mitjà aquell dia. Es van escoltar i comentar els àudios on Piqué i Rubiales apuntaven a la necessitat de contactar amb el rei emèrit perquè els donés un cop de mà amb el cobrament de les comissions. “No me queda claro si la gestión se llegó a realizar…” , li va consultar Susanna Griso al periodista. Volia aclarir fins a quin punt Joan Carles de Borbó s’havia implicat en la transacció econòmica. Cardero va explicar que dels àudios es desprenia que entre Piqué i Rubiales s’havia acordat que fos el futbolista del Barça qui contactés amb l’emèrit. Però sorprenentment qui va respondre el dubte concret de la presentadora del programa va ser el mateix rei Joan Carles. A les 9.25 del matí Susanna Griso va anunciar que acabava de rebre un whatsapp del Borbó al seu telèfon: “Mensaje ahora mismo del rey Juan Carlos a mi persona, a este programa”. I passava a llegar el missatge: “Susanna, desmiéntelo categóricamente. Me puso un whatsapp Gerard Piqué para verme porque venía a Abu Dabi para la Copa Davis y amablemente le dije que yo no estaría aquí". La periodista va llegir dues vegades el text i se suposa que, amb el desmentiment categòric i personal del monarca, el dubte va quedar esvaït.

En menys de vint-i-quatre hores es van produir dos instants a Antena 3 que demostren l’olor de naftalina del grup Atresmedia. Dimecres al vespre, a El hormiguero, Pablo Motos va tornar a fer gala del seu masclisme tronat durant una entrevista a Santiago Segura i dues de les actrius de la seva pel·lícula Padre no hay más que uno. Segura, el creador del fastigós Torrente, promociona un film on reforça tots els estereotips sexistes al voltant de la figura de la sogra i com aquestes aixafaguitarres compliquen l’existència dels pobres homes. La pel·lícula, per cert, també és producció d’Atresmedia Cine.

Al magazín matinal de Susanna Griso anuncien la crisi que estan passant les botigues de luxe de Madrid per culpa de la pandèmia. Segons explica una reportera d’Espejo público que s’ha traslladat fins a la milla de oro, al barri de Salamanca, es poden veure molts locals amb les persianes abaixades. No facilita cap dada oficial. Assegura que en el trajecte que han recorregut han trobat una trentena de botigues que ja no han obert després del confinament i ens ensenyen diversos locals buits. La periodista fa una enquesta de carrer a persones molt selectes de la zona, especialment dones, que lamenten aquesta situació i reconeixen haver comprat poc. Alguns senyors entrevistats, en canvi, consideren que està bé comprar-se algun caprici per contribuir a donar una empenta al sector. Des del plató connecten amb una col·laboradora que freqüenta aquesta zona de Madrid: és Carmen Lomana, la senyora rica per excel·lència de la televisió, que amb una vocalització lenta i exagerada reconeix que els petits negocis selectes han patit però que els grans imperis del luxe es mantenen intactes tot i l’absència del turisme asiàtic i llatinoamericà més distingit. Espejo público i la seva presentadora, habituats com estan a exagerar les preocupacions per garantir l’espectacle, li fan preguntes molt amoïnats. Amb aquell to afectat i el rostre compungit, Susanna Griso li pregunta a Carmen Lomana si les botigues de luxe han dut a terme estratègies de recuperació com, per exemple, fer rebaixes per a clients habituals. Un altre col·laborador li demana si les botigues estan fent vendes privades als compradors autòctons per saber si això pot compensar el daltabaix. Tota la informació que es dona és per aproximació, segons les experiències de Lomana. Segons explica a l’audiència, per Chanel i Christian Dior no cal patir, perquè la solidesa de les grans marques supera la letalitat de qualsevol virus. També assegura que gaires rebaixes tampoc poden fer perquè la gràcia d’aquestes botigues és que els seus productes costin diners, fins i tot més del que realment valen, perquè en realitat el que estàs comprant és el luxe i el prestigi associats a la firma. I tot plegat explicat amb un punt de dramatisme, com si l’essència del barri de Salamanca estigués en perill d’extinció, com si la classe alta, els Pelayos i les Cayetanas, estiguessin a punt de perdre el pedigrí i els seus símbols identitaris desapareguessin: adeu a les bosses Louis Vuiton, els mocadors d’Hermès, els mocassins de borles italians i els vestits de Chanel. Els rics també ploren. Perquè si alguna cosa fan bé les televisions privades és diferenciar les classes socials: de les més baixes n’exploten les misèries, mentre que de les més altes en subratllen l'estatus.

Dimarts al matí a Espejo público, discutint sobre les discrepàncies existents entre partits per la gestió del govern, Susanna Griso afirmava: “Yo estoy convencida de que estas críticas se van a escuchar, porque estas críticas las hacen desde Vox a JuntsxCat. Sabéis que ahí se ha deslizado por parte de JuntsxCat, me refiero en Cataluña, eso de «España nos mata», eh... Antes era «España nos roba» y ahora vendría a ser el «España nos mata» porque no se entiende que el confinamiento no sea total y absoluto”. La greu crisi del coronavirus semblava que havia fet desaparèixer, a nivell mediàtic, el monotema del Procés. Però el rècord de positius i de morts a Madrid pel Covid-19 ha comportat un subtext polític en la informació de la pandèmia molt tòxic. En els magazins matinals que s’han convertit en el festival del coronavirus hi ha hagut, en els darrers dies, certa voluntat d’estimular una rivalitat política de fons entre Madrid i Barcelona que distregui de l’alarma que està patint Madrid i assenyali Catalunya com a focus greu i més conflictiu de la crisi. L’afirmació de Susanna Griso és molt agosarada, sobretot tenint en compte que en les crítiques des de la Generalitat a la gestió del govern espanyol ningú no ha fet aquesta afirmació. Tampoc cap càrrec polític. Que Griso s’aventuri a reproduir aquesta expressió tan desafortunada no fa altra cosa que crispar un clima polític prou difícil en les circumstàncies que estem patint.