Quan es va aprovar la llei d'Alta Muntanya, Catalunya no formava part de la Unió Europea. En aquell moment (l'any 1983) la norma es va aprovar pensant en abordar problemes com la falta d'hospitals, escoles i biblioteques als pobles d'alta muntanya o el dèficit d'infraestructures i de comunicació. Ara, més 40 anys després, el Govern considera que les prioritats d'aquests territoris han canviat i, per tant, la llei necessita un rentat de cara.

A punt de començar l’hivern meteorològic, gestors d’estacions d’esquí i les poblacions turístiques més enlairades del Pirineu català miren el cel i les previsions i, malgrat les precipitacions del mes de novembre, preguen per l’arribada de la neu. Cada any amb més intensitat, car el canvi climàtic ha convertit el desitjat mantell blanc en el resultat atzarós d’una partida de daus. És el final d’una etapa?

"Per mi, els millors records d’estiu són compartir muntanya amb els meus fills". La corredora de muntanya Núria Picas ha transmès la seva passió als seus bessons de catorze anys, especialment en les èpoques estiuenques que aprofiten per anar a la muntanya. "Col·leccionar tresmils és el que ens agrada més de l'estiu", afirma. Les fites aconseguides no són poques: "Hem fet la travessa de l'Aneto, la Pica d'Estats, el Monte Perdido, Cavalls del Vent...". De fet, aquesta última no la van acabar –matisa– perquè un dels nens tenia una lesió, però no de fer muntanya, sinó de jugar a bàsquet. "De vegades, són pitjors els esports que es fan en llocs tancats que l'alta muntanya", assegura Picas.

"Abric, llum, aigua, menjar..." Joanfra Farreras repeteix les coses més bàsiques que s'han de dur a la muntanya. Però afegeix un element essencial que hem oblidat: mapes de paper. "És important saber-los llegir i no fiar-nos al cent per cent de la tecnologia". Sap de què parla, perquè alguns rescats els ha hagut de fer per culpa de persones que s'han perdut fiant-ho tot a la tecnologia. Ell fa 17 anys que es dedica a accedir als llocs més difícils, sigui en muntanyes, cases o edificis. Forma part del grup GRAE dels Bombers.

La Meri Puig tenia 22 anys quan va liderar una expedició per escalar el Kangtega. Era l'any 84, i aquell viatge es convertiria en una fita de l'alpinisme, perquè va ser la primera expedició femenina europea que coronava un cim de l’Himàlaia. Avui, 40 anys després, es recorda en un documental que es presenta al Festival de Cinema de Muntanya de Torelló.

El sostre del planeta és cada any dos mil·límetres més alt. L'Everest, la muntanya més alta de la Terra, ha crescut entre 15 i 50 metres en els últims 89.000 anys, molt més que la resta de vuitmils que formen l'Himàlaia. Es tracta d'una anomalia geològica, ja que les altituds de les muntanyes d'una mateixa serralada haurien de ser similars, i ara investigadors del University College de Londres i de la Universitat Xinesa de Geociències la poden haver resolt. En un estudi publicat a la revista Nature Geoscience han demostrat que l'erosió de la gola de l'Arun, un riu pròxim a l'Everest, empeny cap amunt el cim de la muntanya, que ja fa 8.849 metres d'altitud, uns 250 metres per sobre del següent cim més alt, el K2.

En bicicleta, a peu, de baixa dificultat i de més atrevides, us proposem sis excursions per fer grans i petits durant aquestes vacances.

"El pare feia cims, sempre en va fer. Prenia un camí i enfilava amunt, sense mirar enrere. Amunt." Aquest és l'inici d'un dels llibres més bonics i commovedors que he llegit últimament. Cristina Masanés comença així Marxarons (L'Avenç), però de seguida, molt poques línies després, fa un gir: "Quan vaig entrar a la unitat de cures intensives, no hi havia ningú." I és que el llibre lliga molt bé aquestes dues coses: Masanés ens parla de la travessia que va haver de fer el seu pare, quan, amb 67 anys, va patir un vessament cerebral i va perdre la capacitat de parlar. Alpinista apassionat, havia fet molts cims, però ara li tocava intentar conquerir-ne un de molt difícil: recuperar la parla estava a l'altura de coronar l'Everest. El paral·lelisme funciona molt bé al llarg de tot el llibre: "Viatgers i caminants ho saben: quan no hi ha un terreny fressat, cal obrir-ne un de nou. Com sigui."

Unes 2.000 persones van fer el cap de setmana passat el repte número 100 del Dr. Soler, que consistia en fer una volta circular de vuit quilòmetres al terme de Figueres, tot travessant la ciutat pel tram subterrani d’uns dos quilòmetres de la riera Galligans. Els reptes del Dr. Soler són força coneguts entre els corredors de muntanya i aficionats locals a l’esport en general i, tanmateix, són pràcticament desconeguts més enllà de l’Alt Empordà. 

Araceli Segarra (Lleida, 1970) és alpinista i creadora i il·lustradora de la col·lecció infantil “Els viatges de la Tina” (Alpina). Als 26 anys es va convertir en la primera dona de l’Estat en coronar l'Everest. Ara publica “Expedició al sostre de vidre” (Rosa dels Vents).

De petita ja s’enfilava. “De casa al forn hi havia uns murs amb unes pedres que sortien. Encara no sabia ni el concepte d’escalar, però recordo que passava pels murs d’anada i tornada. Pujava per tot arreu, corria, saltava... Quan tens una infantesa que no et controlen, potencies les teves llibertats. No li tens por a res perquè ningú t’està dient que no ho pots fer. Al barri teníem una infantesa completament descontrolada. Tot i que era una ciutat, encara hi havia molts espais oberts i jo vivia davant un descampat enorme i allà et passaves tot el dia”.

]]>

Un còctel de petits plaers que generen una gran satisfacció. “Fer una travessa és una experiència vital única que permet retrobar-se amb un mateix i gaudir dels petits plaers de la vida”, explica en Joan Vila, un barceloní que intenta fer-ne una cada any. La sensació d’estirar-se sobre l’herba i contemplar el cel, de remullar-se els peus a un riu gelat o d’al·lucinar amb una nit estel·lar. La satisfacció de pujar una muntanya, d’arribar a un refugi i poder-se dutxar, de caminar sis hores al dia durant tres dies seguits o d’acabar una etapa llarga i dura. Els sentiments de superació, d’esforç i de constància són presents durant una ruta per etapes.

]]>

“És un esport molt interessant. Es pot practicar a totes les edats. No tot ha de ser competitiu. Es pot fer sol, compartir-lo amb la família o amb els amics. Ets a la natura, coneixes llocs nous i hi ha molt bon ambient”, afirma Guinedell Faja, de 17 anys, corredora de curses d’orientació des dels 12.

]]>

Des del 2010, els Bombers de la Generalitat han practicat gairebé 18.000 actuacions relacionades amb rescats a la muntanya, en zones fluvials, en coves o al mar. En els darrers 10 anys les xifres no han parat de créixer. Si el 2012 hi va haver 515 rescats de muntanya, el 2022 se'n van practicar més del triple: 1.221. El motiu de l'ascens, tal com apunten els Bombers, no és que cada vegada hi hagi més temeraris, sinó que hi ha més persones que s'atreveixen a pujar muntanyes. No hi ha més imprudents que responsables, simplement hi ha més excursionistes. Des del 2009, l'administració té la capacitat de cobrar els rescats, però l'augment de les actuacions no s'ha traduït en una pujada de les multes. En una dècada, 10 persones han estat multades. És a dir, un 0,05% dels excursionistes accidentats han abonat diners perquè els rescatessin.

]]>

Un trosset de paper insignificant va provocar un clic al cervell de l'Anna Comellas Vilanova, encara afectat per l'accident. Era la primera vegada que els records que se li amuntegaven connectaven amb la realitat. Tot el que estava vivint al llit de l'Hospital Miguel Servet de Saragossa era molt dur, però no poder recordar el que li havia passat era el que més la martiritzava. Els seus companys, els que l'havien rescatat i cuidat dins aquella cova, li explicaven, un per un, tots els detalls viscuts durant hores d'angoixa. Ella intentava pair cada detall, cada decisió.

]]>

Kilian Jornet s'ha mostrat molt crític amb la designació de l'Aràbia Saudita com a seu dels Jocs Asiàtics d'Hivern del 2029, que es va donar a conèixer aquest dimarts, tot i que feia mesos que s'especulava amb aquesta possibilitat. Segons va anunciar el ministre d'Esports saudita, Abdulaziz bin Turki, el resort de Trojena, situat a la ciutat futurista de Neom, a la riba del mar Roig, acollirà, finalment, la competició.

]]>

Ben segur que, encara que sigui sense saber ben bé de què es tracta, heu sentit a parlar de Carros de Foc o de Cavalls del Vent. Són rutes circulars d’alta muntanya en entorns privilegiats que transcorren resguardades per alguns dels cims més emblemàtics del país. Un dels trets més distintius i especials que les caracteritzen és que els excursionistes queden immersos en aquest entorn durant els dies que els duri la ruta de refugi en refugi: Carros de Foc són 65 quilòmetres que uneixen els nou refugis de muntanya que hi ha dins del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, mentre que Cavalls del Vent són 84,2 quilòmetres i passa pels vuit refugis del Parc Natural del Cadí Moixeró.

]]>

Caminar a l’estiu és més divertit a prop de llocs amb aigua que, en qualsevol moment, ens pot refrescar. Per això, la primera ruta que proposem és a la riera de Riells, al Parc Natural del Montseny. És un recorregut fàcil que poden fer infants de totes les edats. S’inicia a l’abadia de Sant Martí, al municipi de Riells. Després d’un petit tram de pista, es travessa el riu i es comença una caminada entremig de castanyers centenaris que per als més petits serà divertida gràcies al rierols i petits gorgs que s’hi van trobant, i per als més grans pot ser la descoberta d’un paisatge increïble. I al final, el gorg Negre és de remullada obligada.

]]>

L’excursionisme porta implícits una sèrie de reptes i beneficis que fan de la seva pràctica una proposta especialment saludable i educativa per a tots els membres de la família. Entre altres coses, permet un íntim coneixement de la natura que fa que li tinguem més respecte. A més, desenvolupa una sana convivència entre familiars i amics de qualsevol edat, cosa que incrementa l’esperit de suport i companyonia; i és una aposta de salut, perquè suposa un excel·lent exercici cardiovascular. Finalment, el fet que es practiqui lluny de la ciutat ens permet allunyar-nos de la contaminació urbana.

]]>

A la dreta de l’ordinador amb el qual atén l’ARA, Kilian Jornet hi té una bicicleta, una cinta de córrer i un munt d’andròmines. Ens explica que s’entrenarà fins a la mitjanit. Al matí s’ha llevat a les cinc, ja que l’horari ara el marca la seva filla petita. Cada dia, amb la seva parella, Emelie Forsberg, es reparteixen la jornada: un s’entrena al matí i l’altre a la tarda. Així compaginen la seva vida d’esportistes amb el fet de ser pares. El dia de l’entrevista ha corregut quatre hores amb dos mil metres de desnivell per les rodalies de Mjondalen, el poble de Noruega on fa anys que viu. Un dia normal en la seva vida. Fill del guarda del refugi de Cap del Rec, a la Cerdanya, i d’una professora d’esports de muntanya, Kilian Jornet (1987) estava destinat a viure entre cims nevats. Considerat un dels millors esportistes de muntanya de tots els temps, Jornet ja fa anys que viu a Noruega, on va anar buscant la calma. Parlem amb ell sobre els seus projectes, la paternitat i el llarg camí que l’ha dut fins a poder ser feliç.

]]>