Al despatx d’Eva Miranda (Reus, 1973), et donen la benvinguda tot d’aneguets de goma, de diferents mides i vestits; un peluix taronja molt curiós i una poma de plàstic sospitosament newtoniana. Al fons, pissarres plenes de fórmules matemàtiques, indesxifrables per als qui no són del gremi. Catedràtica de la Universitat Politècnica de Catalunya i membre del Centre de Recerca Matemàtica, ha estat distingida com a Icrea Acadèmia i amb els guardons internacionals més prestigiosos. La seva recerca se centra en les àrees de la geometria i la topologia, que és l’estudi de les formes, i les seves interaccions amb la física matemàtica.

Si parlem de Pitàgores, segurament el primer que ens ve al cap és el teorema que porta el seu nom, una de les descobertes que aquest filòsof i matemàtic grec de final del segle VI aC va fer al llarg de la seva vida. Però en va fer unes quantes més. També va ser el primer a relacionar la música amb els números, cosa que el va portar a identificar patrons matemàtics en la música. Així doncs, no és tan estrany que aquests dos camps estiguin vinculats l’un amb l’altre.

Sarah Strong és matemàtica i professora de la High Tech High Graduate School of Education de San Diego (EUA). Ha publicat el llibre Dear Math, un recull de cartes en el qual els alumnes relaten per què odien les matemàtiques i en el qual explica com els professors poden treballar per generar experiències més positives. Ha visitat Barcelona per assistir a l'STEAMConf Barcelona 2025, celebrat al CosmoCaixa.

El jove aspirant a matemàtic prenia notes amb una cura impecable. Era conscient que el seu amic alemany també li agrairia. Ell encara no ho sabia, però aquell company que seia al seu costat a classe de geometria acabaria sent una de les ments més brillants del segle XX: Albert Einstein. Sherlock Holmes tenia John Watson, Don Quixot tenia Sancho Panza, i Einstein va tenir sempre al seu costat Marcel Grossmann, el fidel company que no només li passava els apunts, sinó que va esdevenir una peça clau en el desenvolupament d’una teoria que canviaria la concepció de l’univers. "Aquells apunts van ser la meva salvació", explicava Einstein.

"He col·lapsat intentant fer problemes d'Innovamat amb la meva filla"; "Innovamat fa difícil el que abans era fàcil"; "Els alumnes no tenen assolits conceptes bàsics i s'atabalen sumant". Aquests són només alguns dels milers de comentaris que s'han fet a les xarxes socials des que l'any 2017 els materials de l'editorial Innovamat van començar a aterrar a les aules de matemàtiques de Catalunya. Ara, vuit anys després, els mètodes de l'empresa catalana es fan servir en més de 800 escoles i instituts de Catalunya –aproximadament a un terç dels centres–, i arriben a gairebé 200.000 alumnes entre primària i ESO.

Se n'ha anat un antic i estimat amic, en Claudi Alsina. Ens vam conèixer a mitjans dels anys 70, a Berkeley. Jo hi ensenyava i ell, professor jove de matemàtiques a l’escola d’arquitectura, hi feia visites. Parlàvem de tot, però molt especialment de dos temes que van marcar la seva vida professional i cívica: les matemàtiques i la universitat. Fins al punt que cinquanta anys més tard ens ha deixat, per una banda, una quarantena de llibres de matemàtiques, tant de monografies tècniques –publicades en anglès, i algunes molt ben premiades– com de divulgació –un àmbit en què tenia una traça molt especial i en què exhibia una proclivitat humorística característica seva. Em consta que la darrera setmana de la seva vida, ajudat per les seves estimades Carme i Victòria, corregia galerades del seu pròxim –no vull dir darrer– llibre.

Avui el món de les matemàtiques i del seu ensenyament ha rebut una estocada molt dura. La mort de Claudi Alsina deixa un buit immens, d’aquells que són difícils d’omplir.

Claudi Alsina Català, catedràtic de matemàtiques i reconegut divulgador, ha mort aquest diumenge als 73 anys. Alsina havia rebut la Creu de Sant Jordi el 2024 en reconeixement de la seva trajectòria acadèmica i de la seva contribució a la divulgació científica a Catalunya.

Carles Granell és mestre de primària al Col·legi Sant Lluís del barri de la Prosperitat de Barcelona i professor de didàctica de les matemàtiques a la Universitat de Barcelona. També és membre de la Federació d’Entitats d’Educació Matemàtica de Catalunya (FEEMCAT), que el juliol passat va organitzar a Lleida el Congrés Català d'Educació Matemàtica, on centenars de docents van analitzar l'estat de les matemàtiques i com se'n podria millorar l'aprenentatge.

Matemàtiques i física, les enginyeries aeroespacials i informàtiques i els graus de medicina continuen liderant el rànquing de les notes de tall universitàries més altes a Catalunya un any més. La nota més alta de totes ha tornat a ser la del grau simultani de matemàtiques i física, a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), que s'enfila fins als 13,370 punts sobre un total de 14. La segueix molt de prop el mateix grau, però de la Universitat de Barcelona (UB), que se situa en una nota de tall de 13,170 punts. Es tracta de graus que ofereixen molt poques places (20 en dues universitats diferents, 40 en total) i per això accedir-hi és tan complicat.

De nou, uns mals resultats dels alumnes catalans en coneixements de matèries troncals en les proves de competències bàsiques. La consellera d'Educació ja havia posat la bena abans de la ferida. Però la ferida hi és: no s'assoleix un nivell desitjat en matemàtiques, anglès i ciències, en especial a 4t d'ESO, curs final del cicle obligatori, però també a 6è de primària, on els resultats en matemàtiques han estat els més baixos registrats mai. Seguim sense sortir-nos-en. De fet, fa anys que està perfectament detectat el problema, que està enquistat o fins i tot es fa més gros. No estem aconseguint remuntar. Segurament les responsabilitats estan molt repartides: a les aules, a les famílies, als valors socials, a l'administració, a les desigualtats... Solucions? També cal buscar-les en tots aquests àmbits.

Quan Euclides va presentar els seus Elements, una de les grans construccions intel·lectuals de la humanitat, a Ptolemeu I, rei d'Egipte, la resposta que va rebre va ser: “¿No hi ha camins més planers per a la geometria?” “No, no hi ha camins reials per a les matemàtiques”, li va etzibar Euclides.

"El meu oncle és enginyer i des de petita em va animar a estimar les matemàtiques. Ara m'agradaria transmetre aquesta passió", explica la Júlia. Al seu costat hi ha tres adolescents més. "Sempre m'ha agradat quan davant d'un problema no saps per on començar i acabes veient que al final té una solució lògica. És molt bonic veure com acaba", diu amb entusiasme la Clàudia. La passió per les matemàtiques ha unit cinquanta noies, totes alumnes de secundària, amb un objectiu comú: transmetre la seva fascinació per les ciències als més petits, de la mateixa manera que els la van transmetre referents propers a elles.

Una bona amiga, professora, m’envia una de les preguntes de matemàtiques de les proves de competències bàsiques. Són unes proves que es fan a quart d’ESO per avaluar si els estudiants han “assolit” els mínims coneixements que se’ls hauria d’exigir per edat. Una de les preguntes comença amb aquest enunciat: “En Mario té 7 anys. Dissabte a les 21.00 h els seus pares han detectat que té febre. Des d’aleshores, li han pres la temperatura diverses vegades. El gràfic següent mostra en quines hores ho han fet i la temperatura obtinguda”.

166.000 alumnes de 6è de primària i de 4t d'ESO faran els pròxims dies les proves de competències bàsiques per comprovar quin és el nivell de coneixements de l'escola catalana. Al costat de les proves PISA, són el principal indicador que tenim. S'hi avaluen les llengües (catalana, castellana i anglesa), les matemàtiques i els continguts de ciència i tecnologia. Després dels descensos postpandèmia, el 2022 hi va haver una certa remuntada, menys en català, que ha encadenat tres anys de retrocés i està en el seu nivell més baix des del 2012. Si aquest any es confirmés la tendència negativa que l'afecta, el català se saldaria per primer cop amb un suspès. Amb tot, la pitjor posició és la de les matemàtiques, que fa quatre anys que no passen el tall mínim exigible, tot i que en fa dos que han experimentat una millora.

Masaki Kashiwara (1947) va convertir-se en matemàtic de manera precoç. La passió per l'àlgebra li va arribar a l'edat escolar amb un problema que havia de resoldre: havia de saber quantes grues i tortugues hi havia dins d'una caixa a partir d'un nombre total de caps i potes. Amb trobar la resposta no en va tenir prou i va generalitzar un mètode per resoldre la incògnita: amb 23 anys va desenvolupar la teoria D-mòduls, una eina clau per a l'estudi d'equacions diferencials. Ara, amb 78 anys i després d'una carrera brillant, s'ha convertit en el primer japonès –i el segon asiàtic– a rebre el premi Abel de matemàtiques, considerat el Nobel del ram i dotat amb 660.000 euros.

"Les matemàtiques són molt creatives, contenen una gran bellesa", assegura amb un somriure franc Xavier Ros-Oton (Barcelona, 1988). Res a veure, insisteix, amb el que de petits aprenem a l'escola: càlcul, càlcul, càlcul, equacions, fórmules, algoritmes que no saps per a què serveixen... Per això a ell, tot i que li anaven molt bé des de nen i tenia una mare professora precisament d'aquesta assignatura, el cert és que no l'atreien gaire.

Gairebé sempre que es parla amb algun dels estudiants que ha obtingut millor nota a la selectivitat en ciències o que ha destacat al batxillerat o a la universitat, en algun punt de la conversa acaba apareixent la paraula cangur. També quan es pregunta a professors de matemàtiques com han motivat els seus alumnes, la resposta sol incloure una frase: "Hi ha unes proves que es fan cada any..." És impossible desvincular l'èxit educatiu de gran part dels estudiants catalans brillants de les proves Cangur. És un concurs de matemàtiques internacional que aquest dijous celebra la trentena edició a Catalunya amb més de 100.000 alumnes inscrits. Hi col·laboren centenars d'escoles, instituts i, fins i tot, universitats que cedeixen espais per fer "el concurs dels grans".

Andreu Dotti Boada (Vacarisses, 1994) és el cofundador d’Innovamat, una organització de didàctica de les matemàtiques que actualment dona servei a més de 21.500 docents de 2.300 escoles en 8 països.

Va anar a l’Escola Pau Casals, la pública del poble. “Odiava anar a l’escola. Tenia molta ansietat. Quan s’acostava el mes de setembre no podia dormir a la nit. No vaig aprendre a llegir fins a segon de primària, quan em van diagnosticar dislèxia i TDAH. De petit costa molt entendre què vol dir això. I jo automàticament vaig pensar que era tonto”.

]]>

Per defecte professional conec moltes persones que saben recitar que els angles interiors d’un triangle sumen cent vuitanta graus, que recorden la fórmula que resol una equació algebraica de segon grau... Però no tot són persones enamorades de les matemàtiques, que comprenen aquests fets, que els utilitzen o saben reconèixer situacions en què els podrien utilitzar. També per defecte professional segueixo amb especial interès les notícies i els debats sobre l’educació matemàtica a casa nostra, sobre els resultats de l’alumnat a proves internacionals que mesuren un cert rendiment matemàtic... I per a mi és clar que el problema no és si a l’escola aprenem que els angles interiors d’un triangle sumen cent vuitanta graus o si aprenem la fórmula que resol una equació algebraica de segon grau. El problema és que sense raonament matemàtic ni comprensió, aquests aprenentatges es converteixen en una mena de sopes de lletres que no ajuden a preparar adults crítics i funcionals.

]]>