Al despatx on Jorge Herralde (Barcelona, 1935) treballa, encara a diari, un gran escriptori ple de llibres i papers evidencia la feina a la qual ha dedicat els últims cinquanta anys, la lletra impresa. Herralde va fundar Anagrama el 1969. Tot i que en un principi l’edició de textos polítics el va ocupar especialment, el gust per la literatura va anar guanyant terreny, i mig segle després pot presumir de tenir al catàleg premis Nobel com Patrick Modiano i Kazuo Ishiguro i referents de les lletres contemporànies com Michel Houellebecq, Julian Barnes, Amélie Nothomb, Martin Amis i Emmanuel Carrère. També autors ja morts –però amb l’obra ben viva– com Vladimir Nabokov, Raymond Carver i Jack Kerouac. Anagrama ha sigut la casa durant anys d’Enrique Vila-Matas, Roberto Bolaño, Javier Marías, Siri Hustvedt i Paul Auster.

És una virtut pròpia dels millors escriptors i periodistes: no cal estar d’acord amb el que pensen o expliquen perquè els seus textos i les seves idees siguin un plaer literari i un estímul intel·lectual. Tom Wolfe (1930-2018) va ser un mestre a l’hora de despertar la fascinació dels que discrepaven d’ell o el detestaven. Va fer gala d’aquesta virtut fins al final.

Ens passen moltes coses, però només n’hi ha una que importa

“¿Prefereixes estimar més i patir més, o estimar menys i patir menys? Aquesta és, finalment, l’única pregunta verdadera”. Així arrenca l’última novel·la de Julian Barnes, The Only Story, que estic llegint en anglès perquè no he tingut prou paciència per esperar-ne la traducció. “Quan t’adones que vols passar la resta de la teva vida amb algú, vols que la resta de la teva vida comenci tan aviat com sigui possible”, diu Billy Crystal a la meva comèdia romàntica preferida. I quan saps que un dels teus escriptors de capçalera ha tret un nou llibre, vols que el plaer de llegir-lo comenci també al més aviat possible.

]]> La carpeta europea

]]>

Tom Wolfe parlava a una velocitat més lenta que els seus personatges, que sovint deixaven anar onomatopeies i interjeccions i s’expressaven en majúscules. Assegut en un dels sofàs de la Casa Fuster, amb les cames exageradament obertes -com un insecte eixarrancat-, l’autor de La foguera de les vanitats i creador de l’etiqueta Nou Periodisme visitava Barcelona per presentar Bloody Miami, la seva quarta i última novel·la. L’escriptor tenia llavors 83 anys, i feia gairebé dues dècades que havia sobreviscut a un atac de cor per culpa del qual portava un bypass quíntuple. “Si em cuido puc arribar a ser centenari -explicava-. La clau és mantenir-se ocupat. Ara mateix escric un assaig en què critico el darwinisme... i Noam Chomsky”. Per desgràcia, El reino del lenguaje, que Anagrama publicarà aquesta tardor, serà l’últim llibre de Wolfe, que va morir ahir a Nova York als 88 anys a conseqüència d’una pneumònia.

]]>

Si algú volgués deduir com són la prosa i la mirada de Tom Wolfe a partir de la seva fotografia més icònica, aquella en què se’l veu amb un trajo blanc immaculat, corbata i barret també blancs, empunyant un bastó de vori, fracassaria sense remei. Wolfe vestia com un gentleman antic, però escrivia com un brètol brillant. Tot el que en el seu aspecte era comport, ostentació cara i distinció de neoaristòcrata un punt estantís, en la seva prosa era hipèrbole i causticitat, intel·ligència rebentaire, mala bava onomatopeica i lucidesa provocadora.

]]>

L'any 1996, un atac de cor hauria pogut acabar amb Tom Wolfe, que llavors tenia 65 anys. El nord-americà ja era una de les llegendes del Nou Periodisme –juntament amb Hunter S. Thompson, Truman Capote i Norman Mailer– i havia aconseguit un èxit impressionant amb la seva primera novel·la, 'La foguera de les vanitats' (1987). Gràcies a un 'bypass' quíntuple, Wolfe se'n va sortir i va poder acabar la segona novel·la, 'Tot un home' (1998). Encara en va escriure dues més, 'Jo sóc la Charlotte Simmons' (2004) i 'Back to blood', que va arribar en català el 2013, un any després de ser publicada en anglès amb el mateix títol que es va fer servir a França, 'Bloody Miami'.

]]>

Tom Wolfe ha passat gairebé una setmana a Barcelona. És la primera vegada que visita la ciutat, i l'escriptor, menut i de maneres exquisides, observa l'entorn amb la mateixa atenció que si fos un alienígena que, vestit impecablement de blanc, arribés al planeta Terra. L'estratègia li ha servit durant dècades per escriure reportatges -recollits en llibres com La banda de la casa de la bomba, que Anagrama acaba de reeditar- i també quatre novel·les. Bloody Miami promet ser un dels llibres més venuts aquest Nadal.

]]> "El periodisme està en perill. Viu una època de grans dificultats", ha dit aquest dimarts Tom Wolfe durant la roda de premsa de presentació de la novel·la 'Bloody Miami' (Columna / Anagrama). "El teòric Marshall MacLuhan va dir l'any 1968 que l'equilibri sensorial de les noves generacions s'havia desplaçat cap a les imatges. La televisió era un dels condicionants que tribalitzava la societat. Quatre dècades més tard, a la gent ja no li interessa llegir la premsa escrita, sinó sentir els rumors que li explica la persona del costat. És per això que triomfen els blogs. Però els blogs no donen informació verificada i amb rigor. Als Estats Units es cobrien més notícies a la dècada dels 40 que actualment. És una llàstima, per al periodisme".

]]>