Em conviden a Berga, a una conversa amb la Mari Pau Huguet moderada pel Carles Solà, per recordar la figura de mossèn Ballarín.

El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, ha expressat el seu condol a través del seu compte de Twitter:

TV3 recordarà aquest divendres a la nit la figura de Mossèn Ballarín, mort aquesta nit als 96 anys, amb la reemissió del capítol d''El convidat' que Albert Om li va dedicar l'octubre del 2010, durant la primera temporada del programa. Om, que avui publica a l'ARA un article sobre Ballarín, va passar tres dies amb el capellà, que aleshores tenia 90 anys, a Gósol, el seu poble natal.

La mort de Josep M. Ballarín, a més de deixar-nos orfes d’un home profundament lliure, és també la fi d’una època. Amb ell s’acaba definitivament aquella Catalunya cristiana i antifranquista feta a si mateixa a partir de la desfeta física i moral de la Guerra Civil. La d’homes i dones que van reescriure el país des de les seves cendres, des de la cultura, des de la catalanitat i en el cas de Ballarín des d’una Església poc comprensiva amb els seus fills rebels. Ell era el més heterodox d’una família d’intel·lectuals cristians i catalanistes –una suma impossible tant durant la guerra com en el franquisme- que van transitar entre la literatura i la política, personatges profundament compromesos amb el redreçament democràtic del país com Albert Manent, Josep Benet, Joan Triadú, Paco Candel i Jaume Lorés. Ja no en queda cap.

Abans de qualsevol altra consideració, cal acostar-se a la figura de Josep Maria Ballarín amb el respecte que mereix la generació més desgraciada de la Catalunya contemporània: la que va haver d’anar a la guerra amb divuit anys. I la que, en acabat, es va haver de sentir dir: “Sois catalanes y rojos. Lo peor del mundo. Yo soy militar y español. Lo mejor del mundo. Así os portéis vosotros, así me portaré yo”.

“Vaig néixer a Barcelona, a la dreta de l’Eixample, prop de mossèn Cinto. El 8 de febrer de 1920. Un dia d’eleccions. Havien matat, a tres-cents metres, l’amo de la fàbrica Elizalde”

Als 96 anys, al llit de casa, i fumant-se l’últim puro. Així és com m’imagino que ha mort mossèn Ballarín, fent una darrera pipada del seu Anticristo i dient-li adéu amb un somriure foteta a l’Emília, a santa Emília, la dona que l’ha mimat durant mitja vida. Ha arribat el dia del puro final, mossèn.

"L'Església és una gran casa amb una gran porta. Hi cap tothom que vingui amb bona voluntat. Fins i tot hi cabem els capellans". Així de lliure i directe s'ha expressat durant anys Josep Maria Ballarin (Barcelona, 1920–2016), mort aquesta nit de dijous a divendres a Berga a l'edat de 96 anys, i autor d'una extensa i popular obra narrativa, entre la qual destaquen 'Mossèn Tronxo' (Club Editor, 1989), 'Terra Santa i torna a Gósol' (Planeta, 1997) i els llibres de memòries 'Pluja neta, bassals bruts' (Efadós, 2013), 'Mossèn Ballarín per ell mateix', a cura de Jaume Huch (Pòrtic, 2013), i el recent 'El sac dels records' (Efadós, 2015), on parlava, entre molts altres temes, dels seus orígens: "Havia nascut destinat a ser un mocoset de casa bona. Déu em va compadir fent-me el pobre de la família".

Amb 95 anys, Josep Maria Ballarín acaba de publicar el seu últim llibre amb Efadós. 'El sac dels records' són les memòries del mossèn català. Ballarín afirma que "ara, així de gran, tot allò que m’ha passat és vist des d’un somriure gairebé divertit". El mossèn va formar part de la lleva del biberó, i de ben jove va patir les conseqüències de la guerra. Ha publicat una quarantena de llibres, entre els quals hi ha el supervendes 'Mossèn Tronxo' (Club editor, 1989) , del qual ha venut més de 100.000 exemplars, 'Santa Maria, pa de cada dia' –premi Ramon Llull 1996–, 'L'església amb cabres i tot: signes del temps' (Columna, 2004) i 'Mossèn Ballarín per ell mateix' (Pòrtic, 2013).