El Consell de Menorca ha decidit que la Fira del Llibre en Català que es fa anualment a Maó ja no serà 'en català' amb el pretext que hi puguin participar autors menorquins que escriuen en castellà. Després de 18 anys, la Fira del Llibre de Menorca acollirà autors que no publiquin en català. La mesura no ha estat ben rebuda pels llibreters de l'illa, que ja s'hi han manifestat en contra i han anunciat que no hi participaran. "Les llibreries de Menorca no estam d’acord a substituir la Fira del Llibre en Català per una altra fira amb un enfocament diferent; al contrari, volem treballar per millorar-la i reforçar-la", han anunciat.

L’Ivan, de catorze anys, fuig per cames del port de Maó amagat dins la bodega d’un vaixell, alimentant-se de galetes avivades (hi belluguen tot de cucs) i bevent sang de rata. Per això de la sang, i pel color rogenc dels cabells, se’l considera un vampir. Barcelona, el port d’arribada, està en guerra: austriacistes contra borbònics. El jove va a raure al castell de Montjuïc —protagonista quasi humà del relat: “El castell té ulls, el castell té orelles, el castell manté intactes els sentits del gust, del tacte i de l’olfacte”—. Quan ja és damunt la pira a punt de ser pastura de les flames (a banda de la presumpta condició de xuclador de sang, a l’illa ha mort un home en defensa pròpia), l’en rescata in extremis el capità de la guarnició, que en farà un soldat per a la causa. A partir d’aquí comença el periple extenuant del noi. La causa per la qual haurà de lluitar no és altra que desarticular la Germandat de l’Ase Roig, que aplega, en una mena de confraternitat internacional, uns tèrbols individus que busquen la immortalitat a partir de la comissió de les més execrables barbaritats. 

Vaig marxar de Menorca per cantar amb el Cor del Gran Teatre del Liceu quan ella ja era la gran Montserrat Caballé, als anys 70. Cada any vaig anar fent papers més importants, però sempre al seu costat. Després de vuit anys cantant de baix, va ser ella qui em va dir que la meva veu era de baríton. Em va aconsellar canviar de corda i de repertori. En aquell moment em va caure el món a sobre, però en realitat em va descobrir. Sempre la vaig acompanyar a les seves obres i vaig debutar al Carnegie Hall el 1978 amb ella, a l'òpera 'Aroldo' de Verdi. Mentre jo cantava, ella prenia notes de la partitura i al camerino em donava consells. Era generosa i exigent, perfeccionista. Una mestra. La meva admiració és enorme: va assolir la perfecció i el seu llegat servirà per a moltes generacions. És l'última diva de la lírica. Jo li estaré eternament agraït a la Montserrat i al seu germà Carlos, el meu representant durant anys. Milions de gràcies, gràcies, gràcies.

Els Pets enregistraran un nou disc que sortirà a la venda a l'octubre d'enguany, després de dos anys de silenci. El nou àlbum, del qual no es coneix el títol, començarà a enregistrar-se al juliol i serà el quinzè de la trajectòria discogràfica del grup. S'estrenarà en directe al Liceu de Barcelona, en el marc del Suite Festival, el 16 de desembre.

REW

<<

Si de casa teva en diuen Cal Eril i tu ets el menor de quatre fills, són faves contades. El Petit de Cal Eril es diu Joan Pons, però això no ho sap tothom. A la casa familiar de Guissona va compartir habitació “amb un germà punk” en què s’emmirallava i va conviure amb el jazz que fascinava el seu pare i amb els cantautors, gentilesa de la mare. “No crec que hagin influït en la meva música, però sí en la meva persona”. De nen, els hiverns rudes del poble van confinar el seu lleure als interiors. “Anava molt a la biblioteca, feia taekwondo, futbol sala, handbol...” També va passar per l’escola de música, però sense gaire aprofitament. “L’altre dia, fent endreça vaig trobar notes d’aquells anys, i tot eren insuficients: dèficit d’atenció, dèficit en pràctica, dèficit en tot. Sort que després ho vaig corregir pel meu compte”.

]]>

Una pel·li imprescindible en la programació d'enguany.

ROGER ROCA: A poem is a naked person (Les Blank, 1974), perquè per a un festival com el nostre és una sort poder estrenar un clàssic. La pel·li és del 1974 però no s'ha pogut veure fins al 2015. I com totes les pel·lis de Les Blank està saturada de vida, i la música forma part de la vida que ens ensenya.

]]> “Un director val el que ha recaptat el seu anterior film”. Aquesta lògica empresarial dels grans estudis també pot funcionar, convenientment trastocada, fora de Hollywood i com a barem artístic, no monetari. Per exemple: Ira Sachs és tan bo com el seu anterior film ens va demostrar que era. Estaríem dient, doncs, que d’aquest director cal esperar grans fites creatives a la seva nova pel·lícula, Verano en Brooklyn, perquè l’anterior era extraordinària, L'amor és estrany. El llistó està molt alt, vaja, perquè en aquell títol Sachs va fer el cim de la seva carrera: una història d’amor no normatiu sobre envellir en parella que tenia la mateixa sensibilitat expositiva que el cinema del gran Yasujiro Ozu però sense copiar en cap cas l’estil del mestre nipó.

]]> Tot i que els grans festivals de categoria A puguin semblar una bombolla cinèfila elitista, enguany tant Berlín com Canes han volgut ser altaveu dels problemes polítics i socials de la realitat europea del nostre temps. A la Costa Blava, Ken Loach s’alçava amb el guardó al millor film per Yo, Daniel Blake sobre les vides baquetejades per la crisi, i a la capital alemanya guanyava Fuego en el mar, el documental sobre la crisi migratòria a les costes del Mediterrani de Gianfranco Rosi (que, per cert, ja sap què és tenir un premi gros als prestatges de casa: va triomfar a Venècia el 2013 amb Sacro GRA). Ergo: els festivals de cinema no són tan escapistes com semblen.

]]> A les sales de reunió dels guionistes, especialment a les de comèdia, passen coses. I no totes se saben un cop se surt per la porta. Són acudits que no passen el tall perquè són massa gruixuts, ocurrències hiperbòlicament incorrectes o barbaritats enginyoses. Els guionistes, aquest gremi que sovint sembla una colla de adolescents jugant a veure qui la diu més grossa, necessiten vomitar aquests exabruptes, precisament, per anar filant els acudits que finalment sí que tindran llum verda. Però què passaria si s’estrenés un film en què tots aquests acudits de baix to (verds, negres, cafres, tronats, carajilleros...) sí que hi tinguessin cabuda? Doncs passaria La fiesta de las salchichas.

]]> Tot just fa una setmana que l’Eulàlia Iglesias rematava la seva crítica d'El porvenir en aquestes mateixes pàgines amb la següent frase: "Isabelle Huppert és l'actriu en majúscules del cinema contemporani". Tenia tota la raó del món. Però, llavors, ara què diem? Se’ns esgoten els elogis hiperbòlics amb Elle. Com quan un futbolista marca dos hat tricks seguits en la semifinal i la final d'un campionat important. I un gol és des del mig del camp, l’altre de rabona, un més regatejant tot l’equip contrari... Isabelle Huppert és de traca i mocador. Sempre ho ha sigut, sí, però ara sembla com si s’hagués elevat a un estadi de veterania i esplendor on és més sàvia, més magnètica, més espatarrant... És, en definitiva, més.

]]> Potser hi ha oients que necessiten saber que Angel Olsen va ser molts anys corista de Bonnie Prince Billy; així és més fàcil d’encaixar-la en el country-folk alternatiu. Potser, també, alguns lectors creuen que és bo saber que l’artista col·labora amb Cass McCombs (gran tema, Opposite house) perquè això els ajuda a imaginar la seva música com una espècie de rock clàssic, melangiós i romàntic. Potser també hi ha algú que agraeix el consell de buscar a YouTube el videoclip de 8 minuts de Sister, perquè aquí es comproven les ambicions i inquietuds artístiques d’aquesta noia de Missouri. Tot i que si ets més del rock, és millor que et miris el clip de Shut up kiss me, que podria ser de PJ Harvey, Bat For Lashes o Courtney Barnett. O potser no cal res de tot això. Perquè My woman s’explica molt bé ell solet. Música plena (instrumentalment, vocalment, compositivament...) d’una creadora que ha fet un pas cap a un públic més majoritari sense casar-se amb cap gènere en concret i sense perdre ni una engruna de caràcter.

]]> Cap a la meitat del metratge, Captain Fantastic troba el punt d’equilibri ideal del seu discurs. Al rovell del film, hi ha un estira-i-arronsa entre els dos models de vida que la pel·lícula exposa molt seriós i, alhora, molt divertit: què és millor? ¿Viure, créixer i educar-se aïllat del món perquè és un sistema hiperconsumista, submís, corrupte i construït sobre mentides? ¿O socialitzar-se i aprendre a ser un ciutadà en lloc de retirar-se a les muntanyes per criar-se i formar-se com un bon salvatge superdotat? Quan la família-comuna que integren Viggo Mortensen i els seus sis fills en aquest film (que són com una Kelly Family ensinistrada en un West Point antisistema; potser en un Harvard d’alta muntanya) es veuen forçats pels esdeveniments a barrejar-se amb la resta de mortals, la fricció que aquesta incursió genera es converteix en un reguitzell d’episodis meitat còmics, meitat tràgics. Una trobada amb un agent de circulació, una visita-robatori al supermercat o una trobada amb la família política poden ser reveladores en els dos sentits: tan absurdes i equivocades són algunes decisions d’un model de vida com de l’altre. Potser el que ens ve a dir aquesta pel·lícula de Matt Ross és una barreja assenyada de totes dues coses: hi ha d’haver unes pautes de comportament mínimes per poder viure integrat en la civilització moderna, però tampoc és gaire intel·ligent regir-se per un anar fent, sense qüestionar-se mai res del sistema on estem inclosos.

]]> Tot i que amb comptagotes i una mica d’amagatotis, hem pogut tastar el gust del thriller televisiu italià contemporani a casa nostra. Entre Comisario Montalbano, Roma criminal, Gomorra: la sèrie i 1992, hem pogut comprovar que l’spaghetti noir, diguem-ne així, no té res a envejar a les ficcions de TV de gènere negre que arriben dels Estats Units, del Regne Unit i d’Escandinàvia, per citar només tres denominacions d’origen molt més reconegudes. I, a més, lluint un caràcter indentitari propi que, sens dubte, no es pot explicar sense tenir en compte que en la història i la realitat d’aquest país el crim organitzat ha tingut un protagonisme gairebé consubstancial (almenys en algunes zones). En aquestes obres es percep una auctoritas que ni de bon tros podem ensumar en creacions d’altres països.

]]> Un dels tics més molestos del gènere biopic. Com si fos un concurs d’imitadors. Enguany, diversos biopics musicals han posat tots els ous a la cistella “són com dues gotes d’aigua”: Don Cheadle és pastat a Miles Davis a Miles ahead, Ethan Hawke és el doble de Chet Baker a Born to be blue i Tom Hiddleston és la reencarnació de Hank Williams a I saw the light. Ah, molt bé. Però, a part de l’encert de càsting i / o caracterització, les pel·lis, què? Doncs les pel·lis, pse.

]]> Deu ser per les bosses que li pengen dels ulls. O per les esgarrapades del temps que li creuen la cara de dalt a baix. O per la seva poc dissimulada retirada capil·lar, sempre obrint entrades a la suor i tancant la porta a la pinta. En qualsevol cas, Vincent Lindon i la seva fesomia d’home experimentat s’han convertit en el rostre de la dignitat de cert cinema francès. Els seus personatges sempre carreguen a les espatlles el drama d’un país. Si ajuntem La ley del mercado, estrenada a principis d’any, i ara Los caballeros blancos, Lindon se’ns apareix com un actor inevitable en el cinema social, però d’aspiració popular que ens arriba dels Pirineus.

]]>

El baríton menorquí Joan Pons rebrà un homenatge del públic en un concert aquest dijous al vespre al Liceu. Pons cantarà sol i acompanyat d'altres cantants, sota la direcció de José Luis Basso (del Cor del Liceu) i Biel Barceló (de la Capella Davídica). Participaran a l'homenatge –presentat per Ramon Gener– la soprano Daniela Dessí, la mezzosoprano Dolora Zajick, els tenors Jaume Aragall, Fabio Armiliato, Josep Bros, Dalmau González i Josep Ruiz, els barítons Carlos Bergasa, Carlos Chausson, José Julián Frontal i Enric Serra, a més del baix Simon Orfila.

]]>

Els experts en blanqueig de capitals i en addiccions que han comparegut al Parlament en el debat sobre BCN World, han alertat del perill dels casinos i el joc.

]]>